El Rèquiem op 89 d’Antonin Dvorák és una obra colossal, estrenada a Birmingham a l’any 1891.

Harmònicament impressionant, l’obra no llueix la inspiració melòdica del Stabat Mater, escrit a l’any 1877. En el Rèquiem l’estructura és molt més oberta i les intervencions del quartet solista no són tancades com en l’obra de Verdi, per exemple.

Musicalment tampoc em sembla que tota l’obra mantingui el mateix nivell. Hi ha moments impressionants, sobretots els corals, amb claríssimes influències de les corals de la litúrgia de l’església ortodoxa i amb algun moment fugat de construcció canònica. No és un obra d’estructura dramàtica, més aviat és una obra que mira en la tradició del oratori anglosaxó. El seu caràcter, molt sovint és ombrívol, com correspon a moltes parts del text litúrgic, tot i que l’obra és clarament una obra pensada per la sala de concerts, amb efectismes molt allunyats de les obres religioses.

L’orquestra del Liceu és una orquestra vulgar, amb això vull dir que no té un so distingit i que algunes de les seves famílies instrumentals necessiten una millora urgent. No és una orquestra dolenta, no ho he dit això, que consti, però si que necessita millores urgents.

Desconec la quantitat d’assajos que ha tingut per fer aquest Rèquiem, però a mi em fa la sensació que pels discrets resultats orquestrals i de concertació, jo diria que no gaire.

Quan l’orquestra del Liceu ha assajat força i amb un director precís els resultats són millors que els d’ahir per la nit.

Ja ho he dit, so global vulgar, cellos i fustes poc inspirades, amb solistes de so empobrit. M’ha semblat en aquest aspecte poc reeixida la prestació solista del concertino de l’orquestra, amb algun moment solista molt fluix.

Crec que hi han hagut bons moments de l’orquestra, però el conjunt de tota la prestació no ha estat prou homogeni i això jo ho atribueixo a Jiri Kout, el director txec de brillant currículum, però que no ha encertat gaire amb la direcció del conjunt. Insisteixo, potser és un problema d’assajos, però masses imprecisions en les entrades i en la concertació. No ha assolit un equilibri sonor reeixit, però és cert que no ha tapat mai al quartet solista.

El gran protagonista del Rèquiem és el cor. Aquest cop el cor del Liceu ha estat reforçat per el cor Intermezzo Producciones Musicales, que ja ha actuat altres vegades al Teatre, amb el conseqüent rebombori mediàtic, doncs una de les seves sopranos és la senyora Sonsoles Espinosa la esposa del President Rodriguez Zapatero, que avui ben visible, hem pogut veure com gaudeix cantant.

La prestació coral, ha estat, sense cap mena de dubte, el millor de la nit, amb moments d’una plenitud i una bellesa i contundència sonora brillantíssima.

Si el concertador hagués emprat més la delicadesa que la contundència conceptual, de ben segur hagués pogut extraure més matisos i sonoritats més mòrbides, amb un cant més apianat. M’ha semblat que s’ha estimat més utilitzar la grandiloqüència sonora, pensant potser que l’èxit seria segur i d’aquesta manera quedarien més dissimulades les deficiències actuals.

El Liceu ha contractat un bon quartet solista, no excepcional, però l’obra tampoc ho requereix.
Riccarda Merbeth, durant els últims anys la Elisabeth oficial de Bayreuth, Ildiko Komlósi, Christopher Ventris i Ante Jerkunica

M’han agradat més les intervencions femenines. Poderosa la Komlosi i la Merbeth força segura tot i que no tan present. Ventris ha mostrat alguns signes de dubte en la emissió i el registre agut, Jerkunica sent una bona veu, no té la suficient contundència per dir que estem davant d’un veritable baix.

El Liceu presentava una mitja entrada, tot i tractar-se d’un torn d’abonament. El públic força sorollós i en algun cas distret (un senyor a la platea ha estat jugant amb el Iphone durant una bona estona), ha tornat a demostrar que pateix de mala educació i de refredats impertinents a parts iguals, amb estossecs que han estat especialment notoris en els moments més impúdics.

Al final les corredisses de sempre per anar a buscar els abrics i el cotxe, mentre un públic més aviat fredot bravejava tímidament al cor, tot aplaudint a la resta amb un distanciament revelador.

Definitivament aquesta temporada no és la temporada dels Rèquiem.

Avui es torna a repetir, a veure si algun infernemlandaire ens en fa cinc cèntims.