IN FERNEM LAND

VICKY PEÑA CANTA SONDHEIM


Vicky Peña

Vicky Peña

Vicky Peña, la filla de Felip Peña i Montserrat Carulla va néixer a Barcelona l’any 1954.

Aquesta gran actriu ha fet teatre, cinema, doblatge, televisió i en tots els treballs ha deixat una gran empremta. Té molts registres i sobretot té el millor que li podem demanar a un actor o actriu, la capacitat d’emocionar i connectar amb la sensibilitat dels espectadors.

No faré un post exhaustiu de l’amplíssima carrera, doncs avui em vull centrar en dos treballs de Vicky Peña en el teatre musical, sempre de la ma del pare dels seus fills, és a dir de Mario Gas, un altre dels noms imprescindibles del teatre català i espanyol.

Tots dos treballs que porto avui al blog són de Stephen Sondheim.

Una actriu capaç d’alternar la tendresa, la ironia, el dramatisme o el humor, havia de provar un dia o altre el teatre musical. La gran demostració del que es capaç de fer en aquest terreny, sense tenir una veu especialment dotada, tan sols podia venir amb musicals on la part interpretativa i teatral, tingués més importància que la part vocal. Això es dona en els musicals de Stephen Sondheim, on sense oblidar la importància del cant, els personatges de les seves obres, han de saber dir molt millor que no pas cantar. De fet sempre resulte més el gran actor cantant com pot, que no pas els gran cantant, tan sols entonant a la perfecció les notes, sense acabar de donar el matís just a les paraules esgranades en la partitura.

El 5 d’abril de 1995 s’estrenà al teatre Poliorama de Barcelona, en aquells anys seu del Teatre Nacional de Catalunya, abans que Ricard Bofill ens regalés el seu grandiloqüent nyap acústicament tan deficient, Sweeney Todd. En el mateix muntatge que ha tornat després de 14 anys, tot i que ara amb castellà.

Una de les coses més sorprenents d’aquell fantàstic espectacle va ser, a part del grandíssim treball dels germans Gas (la teatral de Mario i la musical de Manuel), la grandíssima interpretació de Vicky Peña com a Mrs. Lovett.

La ironia, la tragicomèdia, el humor més descarat, al costat fins i tot, de moments de malèvola tendresa, en un rol que és un bombó, d’acord, però que també pot ser molt fàcil passar-se de rosca.

Vicky Peña a Sweeney Todd

Ara escoltarem l’entrada de Mrs Lovett “els pitjors pastissos”. La Peña, sense veure-la, perd una part molt important de la composició d’aquest rol, on la gestualitat i les mirades són tan importants com les paraules i les notes.

Recordeu que la magnífica traducció, va ser obra de Roser Batalla i Roger Peña.

El final del primer acte, és un dels moments més hilarants i divertits, quan Mrs.Lovett i Sweeney Todd, decideixen donar utilitat a les existències acumulades de carn fresca. Aquí el “Little Priest” va esdevenir Mossèn i el Sweenye va ser Constantino Romero, el popular locutor que un cop acabat l’espectacle produït pel TNC, es va convertit en el productor del espectacle.

Quan el negoci resulta ser més que rentable, Mrs Lovett comença a tenir grans somnis. Somnis d’una comoditat burgesa en l’estupenda “Prop del mar”.

L’èxit d’aquest Sweenye Todd ha fet que el mateix equip, amb el canvi de Constantino Romero per Joan Crosas, reposés l’espectacle a l’any 1997 en castellà i l’any 2008 al Teatro Español de Madrid, que dirigeix Mario Gas i que ara ha tornat de gira a Barcelona.

L’any 2000, Mario Gas va tornar  a fer un musical de Sondheim, amb Vicky Peña (Desirée Armfeldt) i Constantino Romero (Fredrik Egerman) que també el va produir.

A Little Night Music (Música per a una nit d’estiu), es va estrenar al Festival del Grec, per després fer temporada en el malaguanyat Teatre Novedades, en la darrera aventura teatral d’aquest espai desaprofitat.

La veritat és que sense arribar a l’alçada del Sweeney Todd, aquest nou Sondheim, va tornar a deixar a gran alçada el llistó del que es pot fer a casa nostra, sense caure en les franquícies que tant em desesperen.

D’aquelles representacions us deixaré el moment més rellevant de tot el espectacle i un dels moments més emocionants de tot el teatre musical. No és la primera vegada que aquesta cançó ve a In Fernem Land, ni crec que sigui l’última. Estic parlant del que en la traducció de Roser Batalla i Roger Peña va ser “Que baixi el teló” o el que universalment es coneix com “Send in the Clowns“.

Aquest musical basat en la pel·lícula de Igmar Bergman, Smiles of a Summer Night, és molt coral, amb gran números per a molts personantges, però sense cap mena de dubte, és en aquest moment quan la genialitat del gran Stephen Sondheim, desborda l’emoció.

En aquesta versió es fa palesa la capacitat d’emocionar i la justa intenció que Vicki Peña posa en cadascuna de les paraules.

Vicki Peña va protagonitzar dos anys abans d’aquest espectacle, un altre musical en muntatge pel TNC. Va ser l’Adelaide de Guys and Dolls, el musical de Frank Loesser, en una més que discutible adaptació de Mario Gas.

També ha fet un espectacle musical en solitari, cantant cançons de Kurt Weill.

En qualsevol cas Vicky Peña amb aquestes dues interpretacions del gran Sondheim, ha deixat ben clar que, també en el teatre musical, és una gran actriu.

5 comments

  1. Roberto

    La relación Vicky Peña-Stephen Sondheim viene incluso desde antes de que estrenara en el Poliorama la espléndida versión catalana de “Sweeney Todd”. Ya en 1993 mientras en el Teatre Joventud de Hospitalet representaba “Golfus de Roma” dirigida también por Mario Gas, y dado que sólo aparecía en un corto papel, un par de noches hizo “doblete” y participó en un estupendo espectáculo musical irrepetible en el Palau de l’Agricultura (actualmente sede del Teatre Lliure) llamado “Some enchanted evening” en el que también participaron Joan Crosas, Jordi Bosch, Lluís Homar, entre otros y por supuesto Vicky Peña que demostró su profundo amor por Sondheim cantando “Em fas embogir” (Losing my mind) de “Follies” . Aquellas dos noches de noviembre del 93 fueron, ya lo digo, irrepetibles. Una pena que no se efectuara ningún registro “oficial” ni sonoro ni visual de este espectáculo. El año pasado pude verla en Girona en el espectáculo dedicado a Kurt Weill y reconozco que se dejaba la piel en cada interpretación que hacía de cada canción, demostrando además gran dominio del alemán y del inglés. Sin lugar a dudas una estupenda actriz y cantante!

    M'agrada

  2. Jaume

    “Sí, sí, això està molt bé, però amb la Vicky què n’hem de fer?”

    M’ha agradat llegir el teu comentari, Joaquim, i encara m’ha agradat molt més la idea d’escriure-li una entrada.

    Aprofito el mitjà per explicar-vos una anècdota. No en vaig poder veure el primer muntatge per qüestions familiars (feia poc que m’estrenava coma a pare i ens en venia un altre). Tampoc m’interessava anar a veure un musical! (quina ignorància). Per Sant Jordi, la meva dona es va presentar amb la gravació d’aquest muntatge ja que treballava al Departament de Cultura. Va fer tard aquell dia i només va poder arreplegar aquest cedé. Va venir resignada. El vaig posar i em va frapar. Primer, per la música; segon, per l’argument i, finalment, pels intèrprets.En sóc un enamorat i un fan. I era un enamorat i un fan d’aquesta actriu. Pensava que brodava el paper

    Ara , és clar, els nanos ja són adolescents; hi he pogut anar. Era el regal del meu aniversari. La meva dona en va sortir entusiasmada i jo, doncs, no sé què dir-vos. Quan vaig arribar a casa vaig estar al cas de si en parlàveu. Em va fer gràcia llegir els diferents comentaris i vaig anar entenent per què no em va fer ni fred ni calor. Em vau fer caure la bena dels ulls. Estic d’acord que l’ús del micròfon, calia?, feia sospitar que el cant era enllaunat. Després, compares amb el primer muntatge i encara et cau més l’ànima als peus, però ho remates navegant per Internet i descobreixes que a youtube hi ha una versió en concert (semirepresentat) en què els cantants saben actuar (cosa que també passa en la versió casolana) i saben CANTAR. Per tant, ho sento. No els aprovo. I em sap greu.

    Tot i així, voldria recordar dues dades. La primera és que Mario Gas va dirigir L’òpera de tres rals al Romea (1983?) en què la Vicky feia de Jenny i Constantino Romero de Mackie. I, seguint amb Brecht, on impressionava, i espero que no em malinterpreteu, era el muntatge de Madre Coraje, amb la Sardà de protagonista. En aquest espetacle, dirigit per Lluís Pasqual, la Peña feia de filla sorda-muda i et feia posar la pell de gallina!

    M'agrada

  3. Tot el que li he vist a la Vicky Peña m’ha fet posar dempeus. A Sweeney Todd estava esplèndida. També jo recordo el muntage de l’Òpera dels tres rals que va ser excel·lent in encara hi actuava el seu pare, l’irrepetible Felip Peña. En el teatre de text tampoc es queda curta. Recordo La reina de bellesa de Leenane, una obra ambientada a l’Irlanda profunda on se les tenia amb la seva mare en el teatre i en la vida, Montserrat Carulla. Tots estaven bé però la Vicky sempre és un luxe . M’ha agradat molt el post, Joaquim. ELLA se’l mereixia.
    Amb afecte!

    M'agrada

  4. Xavier_LH

    Gràcies Quim per fer-nos present a la Vicky Peña i per la foto d’ella que has posat.
    Gràcies Vicky per la teva proximitat, la teva tendresa i el teu compromís.
    Quins records dels inicis de la Vicky i quina gran relació amb el G.A.T. de L’Hospitalet!!!

    GRÀCIES Vicky, GRÀCIES Quim!
    Endavant i molta SORT!

    M'agrada

  5. Tosca

    Mossèn, tasti aquest mossèn…..
    Un fiscal al punt …….
    Provi un crític d’art …..
    Per fer més fàcil la digestió
    Prenent cervesa tot passa millor

    ¡ GENIAL! Vicky eres genial ! Interpretación llena de toda la intención del mundo en cada palabra.
    Como me gustaron esas funciones!
    Gracias por el merecido homenaje.

    M'agrada

Els comentaris estan tancats.

%d bloggers like this: