IN FERNEM LAND

FIDELIO AL LICEU: SORT DE LA MATTILA


Fidelio Beethoven (Jürgeen Fimn) MET. Escena final

Fidelio Beethoven (Jürgeen Fimn) MET. Escena final

En acabar el primer acte de la representació del Fidelio d’ahir dilluns, vaig pensar que de seguir en aquell nivell estaríem ben segur davant el millor espectacle de la temporada.

Tot s’ha enfosquit quan hem baixat a la masmorra on pateix i ens ha fet patir el Florestan. Hem baixat tant, que ja no ens hem enlairat.

25 anys sense un Fidelio representat i 14 sense que es programés a les temporades del Liceu, és molt temps per a una òpera tan maca com aquesta. Quina música més excelsa!

No és fàcil aquesta òpera, tots ho sabem. A part de que un Beethoven sempre és una prova per l’orquestra i el cor, els solistes han de ser de molt bon nivell i sobretot, tres rols han de ser de primaríssim nivell.

El Liceu va encarregar la direcció musical al ex director de la casa, al sorprenentment irregular Sebastian Weigle, que ja sabeu que darrerament no m’ha convençut mai. Ahir casi fem les paus, si no fos per que quan l’orquestra la pífia, el responsable, a part del solista que l’esguerra, és el director musical, com a màxim responsable de la prestació global de la formació. Tot i així un notable alt.

M’ha agradat la concepció, aquí si que la visió cambrística li escau millor, pel meu gust, que als Meistersinger. El tempo m’ha semblat excel•lent i mai ha tapat als cantants, amb un so sempre compacte i a vegades molt bell, gràcies a una corda molt millorada respecte d’altres actuacions de la temporada.

També la fusta m’ha semblat més cohesionada i llàstima que el vent ha fet alguna esguerradeta, no espectacular, però si suficient per no arrodonir una bona (ja era hora) direcció del mestre Weigle i l’orquestra del Liceu.

Fidelio ha de tenir una soprano, un tenor i un baix, de gran categoria. Al Liceu la soprano del primer repartiment és la magnífica soprano finlandesa Karita Mattila, en el seu primer rol operístic al Teatre (abans havia fet un recital i un concert). No tinc prous adjectius, a part del oblidat reclinatori, per definir la seva prestació. La veu és la d’una soprano lírica amb cos. Té uns greus una mica “poitrines” i a vegades els projecta amb un so massa obert, amb la qual cosa la bellesa de la veu pateix. Alguna coloratura al final de la difícil ària del primer acte, li presenta algun que altre problema, però tot això s’oblida ràpidament, veient la intensitat del cant i de la interpretació. Els aguts, fins i tot aquells més compromesos, són atacats de forma valenta, sense portamentos, quasi sempre afinadíssims i projectats amb una força inusitada i molt efectista. Però sobretot, el que m’ha agradat més de la Mattila, és la feminitat amb la que vesteix sempre el seu cant, mai groller, ni dur. Són els avantatges de les sopranos líriques amb cos, davant de les dramàtiques.

No sabia res de Clifton Forbis fins que el vaig veure en el DVD del Tristan und Isoldede Lió, al costat de la Charbonet. Tots dos m’han enganyat molt. Quan els he vist en directe no m’han agradat gaire, ell, per ser més exactes, gens.

No es pot cantar així. La emissió i la zona del passatge sempre forçada, la respiració errònia i el recolzament de la veu escanyat. Cert que a vegades quan l’encerta, la veu sona magnífica, però clarament es veu que és el que hagués pogut ser i no ha estat. L’han protestat menys del que es mereixia, si és que cal protestar a un cantant. És clar que potser la protesta és contra qui el contracte.

Si ja abans d’escoltar-lo pensava que Ian Storey, el Florestan del segon repartiment, era mereixedor de l’estrena, avui encara ho penso més.

Recordo que quan vaig escoltar a Les Arts a Stephen Milling em va impressionar. Ahir, cantant el Rocco, no gaire. És un excel•lent cantant i la veu és de baix, sense discussió possible, però aquella rotunditat del Gurnemanz i del Fafner, per bé que aquest darrer amplificat, no l’he trobada amb el Rocco. Tot i així m’ha agradat.

El contrast femení a la Leonore, és el rol de la dolçament bleda Marzelline. Molt bé Elena de la Merced. Un petit sobreagut destemprat, no ha embrutat una tasca musical i vocal excel•lent, vestint de manera molt correcta, la prestació escènica.

El Jaquino de Matthias Klink no està gens malament, però em fa molta més il•lusió el de David Alegret en l’altre repartiment. Fer venir a aquest tenor alemany, en època de crisi, em sembla malbaratar els diners. No ho fa malament, però tenors més propers, molt més propers, ho poden fer igual o millor.

El dolent Pizarro, ha fet honor, també vocalment, al personatge. A Terje Stensvold, baix baríton noruec, segurament ja li han passat els millors anys de la seva vida com a cantant i ves per on, ara surt de gira a can Liceu.

Tampoc m’explico com es pot anar a contractar a Suècia a Anders Larsson per fer el breu però important Don Fernando. No és ni baix, ni baríton, ni res. Bé, una insignificança en un rol que sobretot ha de ser autoritari i magnànim, és un altre error de càsting.

Si us fixeu en els cantants que m’han destrossat la funció, majoritàriament es concentren tots a partir del segon acte. És comprensible que les meves esperances a la mitja part, hagin quedat en un notable desencís.

Bé les dues intervencions dels coristes Airam Hernández i Leo Paul Chiarot, en els dos presoners.

El cor del Gran Teatre del Liceu, reforçat amb el Cor de Cambra del Palau ha tingut una bona prestació, tant en el famós O welche Lust” del primer acte, com a la darrera escena, amb l’himne al amor conjugal, que tant recorda al final de la novena simfonia. Millor, com és habitual, la prestació de les cordes masculines millor que les femenines.

Fidelio acte 1er LICEU foto Bofill

Fidelio acte 1er LICEU foto Bofill

Hi ha un magnífic DVD de la DG, provinent del MET, amb la mateixa Leonore que al Liceu (m’ha agradat més aquí que al vídeo), amb aquesta producció de Jürgen Flimn.

És una bona producció, situada en una època inconcretament contemporània, per tal de fer-la més moderneta, tot i que no transgredeix absolutament res i tan sols canvia el vestuari. Hi ha un bon treball d’actors i els decorats, sobretot el detallista i monumental del primer acte, està molt aconseguit. El segon excessivament fosc i el tercer molt esquemàtic i estranyament oposat al del primer acte, refreden molt la bona impressió inicial.

No acabo d’entendre el motiu per el qual Flimn, no fa entrar la llum del sol al pati de la presó, quan Leonore obre les reixes de les cel•les. La llum no canvia i en canvi les frases del cor, són molt explícites. No li costava gaire i li dona emoció teatral a l’escena.

Tot plegat i un públic, des de un inici, extraordinàriament fred, han fet que la primera representació d’aquest Fidelio hagi anat de més a menys. Espero que en les properes funcions millorin algunes coses, sobretot uns cantants, que no m’estranyaria gens, que no ho puguin fer possible.

La gran Mattila es mereix està una mica més ben envoltada

20 comments

  1. Concep

    Tinc entrades pel dia 30.
    M’has deixat una mica desencisada.
    Espero que passi el mateix que va passar a les funcions dels Mestres, que a mida que passaven els dies, eren millors

    M'agrada

  2. kenderina

    Dios mio….un Fidelio donde el segundo acto no funciona se me antoja un martirio , efectivo para cuando quieres que alguien definitivamente odie la opera…..;)

    M'agrada

  3. La Mattila, ja ho saps, em pareix la millor Leonore de l’actualitat i una cantant de moltíssima categoria. M’hauria agradat escoltar-la en directe, encara que els que l’acompanyen no estiguen a la seva alçada. En el que no estic d’acord és en el DVD del Met, a mi no m’agrada gaire, ella està molt bé, però Heppner no està massa inspirat i Levine tan plumbi com en els seus Wagners. I l’escena no m’acaba d’agradar. Tot i així, val la pena només per ella i en tot cas per Pape.

    En qualsevol cas, ja que no puc anar a escoltar-la, m’ha agradat molt llegir la teva crònica.

    M'agrada

  4. Amfortas

    Des de que llegeixo les teves cròniques del Liceu es una constant que lo dolent que relates no em sembla tan malament i les excel•lències que comentes, normalment no m’ho semblen tant. Per la Salome tindré de deixar de llegir la teva crònica per desprès de la funció per tal de comprovar si es que les teves impressions tenen tanta influencia.

    M'agrada

    • Benvolguts infernemlandaires:

      No acabo d’entendre això de la influència de les meves cròniques com a condicionant.

      Amfortas, si sempre és així, no cal patir, en aquest cas t’ho passaràs bomba.
      Olympia, no en sé tant com dius i en tot cas això hauria de ser un avantatge, penso jo. Fixa’t que l’Amfortas, que en sap tant o més que jo, no està d’acord, sembla que sistemàticament, amb les meves valoracions, tan si són negatives com positives, la qual cosa vol dir que no és una qüestió de saber més o menys.

      També caldria pensar que cada dia, per sort, les funcions són diferents i al Liceu, malauradament, el nivell de les estrenes acostuma a ser més baix que en les darreres funcions. Això no és just de cap de les maneres, però de moment és així. Per tant, si un dia coincidim a una funció, caldrà posar les nostres opinions sobre la taula mentre fem un sopar i d’aquesta manera veurem si hi han tantes discrepàncies com sembla.

      En qualsevol cas la meva opinió és tan personal com tot el blog i en cap moment pretén ser res més que la meva opinió i els vostres comentaris no fan més que enriquir-lo i enriquir-me.

      No acabo d’entendre aquesta autocensura que us imposeu. Penso que sou prou grandets, coneixent-me com em coneixeu, per no deixar-vos influència per una opinió tan valida i discutible com vulgueu, però sempre la meva.

      Apa, espero que quan l’hagueu vist fem el pertinent canvi de impressions.

      De totes maneres no estaria gens malament que passéssiu per ca la Mei. Per allò de tenir un altre visió, o no.

      M'agrada

  5. Joaquim,
    Imitaré a l’Amfortas. Està clar que saber-ne tant-i no ho dic amb ironia- fa que no t’agradi quasi res. Jo hi vaig el dia 2 i he estat ruca de llegir la teva crònica que sempre m’influeix. A partir d’ara et llegiré quan tingui vistes i escoltades les funcions.
    El DVD del MET-estem d’acord!- em sembla un regal dels deus.Malgrat tot…küchen.

    M'agrada

  6. Mira que intento no llegir-vos ni a tu ni a la Mei abans de veure la funció, per evitar el que els passa a l’Amfortas i a l’Olympia, i per evitar després als meus comentaris “ecos” o “respostes inconscients” al vostres… però avui no me n’he pogut estar. Aixó em farà estar més pendent dels cantants, segur. A veure si amb uns dies de rodatge les coses canvien una mica…

    Mmmm… això no vol dir que deixi de llegir-te, ep! 😉

    M'agrada

  7. colbran

    Olympia, my darling, supongo que quieres decir: “Malgrat tot…Küssen” (besos), pues de lo contrario quieres decir “cocinas” (aunque en ese caso debe ir con mayúscula). No te preocupes, yo también me equivoco a menudo con estos deditos que Dios me diò, con ayuda de mis padres

    SI no queréis dejaros influenciar por comentarios ajenos, os aconsejo que no leáis los periódicos y no escuchéis la radio, ni a nadie que haya asistido a funciones anteriores a las vuestras, ya sean de teatro, ópera o cine,…

    Yo que asistí al ensayo pregeneral, aparte de a la función de ayer, puedo deciros que Karita Mattila estuvo aún más intensa y emitió más volumen en el ensayo, lo cual dió como resultado una cierta extenuación en su participación final con el coro, fijando alguna nota y emitiendo algún agudo destemplado.

    El tenor Forbis estuvo mejor en el aria en el ensayo y en el resto de la función más o menos igual de irregular y discutible.

    El resto del reparto por un igual en las dos ocasiones, con la excepción de un despiste de letra y música por parte de Stephen Milling en la escena final, pero era un ensayo y, por consiguiente, no se podìa tener en cuenta.

    La aportación de Sebastian Weigle ha sido, en mi opinión, la mejor de los dos últimos años.

    M'agrada

  8. Amfortas

    Joaquim: les teves cròniques i les aportacions d’en Colbran sobre les operes del Liceu i que sempre espero llegir abans de la meva assistència al teatre que mes estimo (mes que el Met), son i seran una referència per mi i altres infernemlandaires (com la Olympia) i la diferencia pot ser sistemàtica, però generalment mínima. Puc prescindir de l’opinió dels diaris i la radio, però sempre espero les vostres opinions. Visitaré el blog de la Mei que es sempre interessant i mes breu que In fernem land ( je, je)
    Per cert Olympia, malgrat lo que diu en Joaquim, jo soc de tercera divisió comparat amb alguns dels visitants del blog que son de primera i d’en Colbran i en Joaquim que pertanyen no a la Champions, sinó a la interplanetària, quan parlem d’òpera i altres temes culturals.

    M'agrada

  9. Emilio-Bcn

    A pesar de haber descubierto Fidelio, interpretado por Jonas Kauffman, y con eso lo digo todo.
    Yo disfruté mucho de la velada.

    La música es la perfección en la tierra, los decorados muy correctos, y las voces , como en botica, un poco de todo.
    Cuando pienso lo que cuesta cada entrada, si encima le saco todos los contras habidos y por haber, me daría de baja al instante.
    Llamadme, conformista, pero soy tan feliz así.
    Ya tenemos bastantes problemas.

    Buen fin de semana. Que seais felices.

    M'agrada

  10. Josefina

    Doncs si, ahir vaig anar al Liceu després de molts anys. Va esser preciós, ser-hi en mig de la bellesa del seu interior, un delit espiritual…
    Encara estic enlluernada y plena d´emoció; no hi entenc però m´agrada, m´agrada molt. Ja sé que hi deuen d´haver moltes matisacions a fer, es poden comparar espectacles diversos amb diferents direccions d´orquestra i diversos llocs, amb la riquesa que dona sentir tantes vegadas les veus de molts i distints tenors, sopranos, etc. i poder esbrinar les particularitats de cadescú, per tal d´arrivar a tenir consciència del millor de la música i dels artistes…

    Permete´m Joaquim expressar la meva, potser ingènua felicitat de veure en directe, Fidelio, l´única ópera de Beethoven… la seva música plena d´energía i expressió d´un idealisme sublim. El cant del presoners, l´ària de Leonore, el lament de Florestan…

    L´amor veritable és l´unic alliberador de totes les cadenes d´aquest món.

    M'agrada

  11. Josefina, moltes gràcies per compartir la teva felicitat amb tots nosaltres. Me’n alegro molt, de veritat.
    Emilio, un dia d’aquest et retreuré aquest conformisme, però estic content que gaudissis del Fidelio, encara que fos sense el Jonas Kauffman, és certament, una òpera magnífica

    M'agrada

  12. JaumeM

    Demá aniré a sentir el Fidelio i si puc el 30 aniré a veure’l i sentir ho, coses dels seients del teatre.
    Estic d’acord en els comentaris que valoren la qualitat i erudicio de les croniques in fernemlandiques, i a mi m’ensenyen moltissim, el que m’agradi o no les funcions no te que veure amb la cronica, ara si a mi no me ha agradat i en Joaquim i en Colbran diuen que es bona a mi me fa pensar molt, una altre valor afegit al blog-
    Mentre escrivia he vist a a la esquerre el “trafic viu”, quina emocio compartir el blog amb visitants de tot arreu, Argentina,HongKong,Chicago….121 no 123 ja! visitant en un dia. Joaquim ets un geni……………..

    M'agrada

  13. Bé, finalment vaig veure el Fidelio a la funció de dijous, i en vaig gaudir molt. En Forbis no va cantar malament, almenys a mi no m’ho va semblar, i no hi va haver cap esbroncada, però els que van destacar més van ser Mattila, de la Merced i Milling.

    M'agrada

  14. Vaig estar anit a l’estrena del segon repartiment. Ian Storey crec que va estar molt bé en el seu dificilíssim paper de Florestan. La Leonore de Gabriele Fontana també molt decent, tot i que el timbre mat de la seva veu no em va acabar de fer el pes. Bé el Jaquino de David Alegret, millor la Marzelline d’Elena Copons i crec que excel·lent el Rocco de Friedemann Röhlig.

    Tot i reconèixer que és de difícil dramatúrgia, el final el vaig trobar escènicament més aviat ridícul i coincideixo amb la mei que està fora de lloc el linxament de Pizarro en aquest moment de sublim bon rotllo universal.

    M'agrada

  15. Retroenllaç: Nits d’Òpera, 60: Fidelio, de Ludwig van Beethoven « Un que passava

  16. NelAve

    La representación del día 26, muy flojita. Destacar el Rocco de Friedemann Röhlig, los demás com muy poquita voz.

    La puesta en escena, tirando a ridícula.

    La orqueste aceptable.

    La fría respuesta del público da a entender que no ‘trasmitió’

    M'agrada

Els comentaris estan tancats.

%d bloggers like this: