IN FERNEM LAND

GÖTTERDÄMMERUNG A LES ARTS: La Fura m’atipa


Ryan & Wilson (Les Arts 2009)

Aquest proper 14 de juny farà un any que vaig assistir per primera vegada a Les Arts, per veure una representació del Siegfried, la segona jornada de la Tetralogia wagneriana, que aquesta temporada conclou amb el Götterdämmerung que es va estrenat el 30 de maig, que per molts motius, sobretot extra musicals (o no), passarà a la meva història particular, com una data important i entranyable.

Després d’aquella representació de l’any passat, em va quedar un cert neguit, doncs em sabia greu haver-me perdut el pròleg i la primera jornada i no estava disposat a deixar la meva, no del tot satisfactòria impressió, sense veure alguna altre de les parts,  ja que tota sencera és massa complicat per el que no vivim a València o rodalies.

Ara, al menys he pogut anar a la tercera jornada, la que clou la magna obra i em sembla que disposo de més arguments per valorar aquesta ambiciosa proposta, tant en la vessant musical, com en la teatral, tan important en aquest cas, tot i que òbviament em manquen dues parts molt importants per parlar amb tota la propietat.

No em va agradar Zubin Mehta l’any passat i tampoc m’ha agradat en aquest. M’ha desconcertant, fonamentalment per la idea que té el afamat director indú, de la Tetralogia wagneriana, situant-la a les antípodes d’aquella que més m’agrada a mi.

Tot i que em costa moure’m de les concepcions que he acceptat com a referencials, estic obert a propostes, fins i tot antagòniques, sempre i quan m’ofereixin com a mínim, motius de reflexió que em donin noves pautes i arguments per entendre des d’un altre angle, allò que ja tinc més que assimilat. Amb això vull dir que sóc capaç d’acceptar Tetralogies tan allunyades com les de Knappertsbusch, hores d’ara encara inalterablement instal•lada al capdamunt del meu olimp o Pierre Boulez, Böhm, Kraus, Baremboin, Keilberth, Thielemann o Pappano, entre molts d’altres.

El problema que tinc JO, amb Zubin Mehta, és que crec que no acaba per oferir-me res de nou i tampoc ho acaba fent de manera polida i espectacular, com jo creia que ho faria, coneixent la seva trajectòria per tot l’amplíssim repertori que conrea.

Al Siegfried, la concertació em va semblar lleugera en excés i poc “wagneriana”, amb un tractament massa líric, fins i tot en els moments on jo li demanava com a mínim més heroïcitat i dramatisme. Per contra Mehta em donava lirisme en excés i poca contundència orquestral, excepte en moments molt aïllats.

En canvi en el Götterdämmerung, a part d’un temps força lleuger (en el Siegfried també), la contundència orquestral i els forte d’orquestra i cor, s’imposaven de manera superficial en un discurs, deixeu-me dir que poc homogeni. Mehta va fer sonar excessivament a l’orquestra i això va perjudicar molt a la qualitat de la per altre part, excel•lent formació valenciana, que ja sabeu que sempre he lloat de manera envejable, però que francament, dissabte no va estar a la mateixa alçada que les altres dues ocasions que l’havia escoltat. Segurament en les properes funcions milloraran, no tant pel volum, que crec que romandrà inalterable, però si pel que fa als desajustos de concertació i concentració exhibits la nit de l’estrena.

On em va agradar més l’orquestra i Mehta, varen ser en els moments més lírics i íntims, sobretot en l’escena de la Waltraute i la Brünnhilde del primer acte i en tota la primera escena del tercer, amb Siegfried i les filles del Rin. El pitjor, globalment parlant, l’exagerat i ensordidor segon acte, on Mehta semblava que volia suplir la força dramàtica de la partitura, amb decibels, portats a un grau insuportable a la crida dels vassalls per part de Hagen, on un exgerat Salminen i un excel·lent cor masculí, jugaven a eixordar-nos.

Dels grans moments orquestrals, el viatge del Rin em va semblar molt ben exposat, però a la marxa fúnebre del tercer acte, al concepte li va mancar patetisme, sobrant-li contundència. M’agrada que la música em trasbalsi per la profunditat de la frase musical, no per la quantitat de decibels d’una orquestra magnífica en mans d’un director més brillant que profund.

Dissabte, al Palau de les Arts l’orquestra i el cor varen assolir un bon èxit, però crec que no el que ell s’esperava. Doncs va fer pujar, en aquesta pràctica tan bonica i sovintejada darrerament (Baremboin crec que n’és el màxim artífex), a l’orquestra a dalt del escenari a rebre els aplaudiments unànimes d’un públic que és lògic que estimi aquesta formació, però que va premiar més a la Wilson i a Salminen, que no pas a ell mateix i als musics.

L’any passat la Brünnhilde de Jennifer Wilson, no em va causar gran sensació, malgrat l’opinió generalitzada dels mai prou ben ponderats amics valencians (s’entén que això vol dir tot el territori del País Valencià), que després de veure-la a la primera jornada, no feien més que lloar-la com la millor Brünnhilde del moment. Sabent que aquest rol en el Siegfried, ha d’esperar tota la funció per acabar cantant un temible duo als voltants de mitjanit, tenia esperances de millora, que s’han confirmat plenament en molts aspectes, però que m’han deixat algun dubte.

La Wilson té una veu prodigiosa, amb un registre central i agut, espectacular i d’extrema afinació i precisió. És una veritable soprano dramàtica wagneriana, amb un handicap a la zona greu, on la veu perd quasi tota la projecció o Mehta, amb els seus volums, ajuda a fer desaparèixer. Aquest fet, molt rellevant durant el intens i dramàtic segon acte, no va restar-li però, valor a una interpretació global magnífica, que va iniciar en un primer acte més reservat, un segon gloriós, per acabar amb una immolació una mica decebedora, no tan sols per la previsible fatiga, ja que Mehta, sorprenentment va emprar un tempo molt lent, no sé si per afovorir-la.

La Wilson és una cantant poc implicada dramàticament. Si la direcció d’escena no fa un treball en profunditat (que no és el cas d’aquesta proposta), ella segurament es limitarà a emetre les notes com millor sap fer. No és suficient. Precisament la Brünnhilde del Götterdämmerung té una evolució dramàtica impressionant, molt definida per a cadascun del tres actes. Ella no mostra gaire aquest pas entre la dona enamorada, temorosa, venjativa i finalment redemptora.

Crec que amb un director d’orquestra més implicat amb els cantants i sobretot un d’escena, més atent als personatges que no pas al espectacle, això hagués pogut millorar, si més no, la prestació d’aquesta magnífica soprano.

No està equivocada la orientació de la foto. Aixì fan cantar a Lance Ryan en el segon acte.

No està equivocada la orientació de la foto. Aixì fan cantar a Lance Ryan en el segon acte.

Lance Ryan, el jove tenor canadenc, tenia l’obligació de fer-nos oblidar
l’escanyolit Siegfried del any passat. Semblava fàcil i certament em va agradar més, però està lluny del meu Siegfried ideal. Podria ser que amb els anys assolís el repte, però hi han dues coses que em fan patir.

Una certa tendència a una projecció vocal oscil•lant, tot just començar la carrera i una vulgaritat en la emissió de les vocals obertes, al final de les frases, que enlletgeix el so, despullant al personatge de tota aura de noblesa, que tot Siegfried hauria de tenir. Una cosa és que sigui un jove cretí, però l’altre és que escoltant-li segons quines frases, sembli un personatge característic, un Mime i no pas l’heroi del relat.

Caldrà que els amics valencians ens expliquin com resoldrà la difícil prova de la segona jornada, però per la impressió causada el dissabte, em va semblar força irregular i mancat de les qualitats inherents als heldentenors que busquem i que tan ens costa trobar. No ni ha prou amb un volum i consistència vocal notable, fins i tot amb una demostració, mal resolta però inaudita fins ara, amb un agut sostingut en la segona escena del tercer acte, abans del fatal encontre amb Hagen. Mitjans, sembla que en té de sobres, però li manca noblesa i regularitat.

L’altre gran triomfador de la nit va ser Matti Salminen, que un cop més va deixar-nos bocabadats amb la seva autoritat vocal i escènica, en un rol que comença a posar-lo en alguns problemes i que ell resolt amb una experiència i saviesa aclaparadores, malgrat que va deixar anar unes quantes fixacions, marca de la casa, absolutament antològiques.

El Günther de Ralf Lukas va començar fatal, per millorar en el impressionant tercet que clou l’acte segon.

L’Alberich de Franz-Josef Kapellmann, va ser correcta però quedem lluny del sinistre personatge que ens ha de fer estremir en el duo am el seu fill Hagen al començament del acte segon.

Molt bé la Gutrune de Isabel Matos, en un rol massa petit per la seves possibilitats i ridículament vestida.

L’importantíssim rol de Waltraute, va ser exquisidament cantat per la mezzo Catherine Wyn-Rogers, que es va mostrar extremadament musical i acurada en els moments més lírics, perdent una mica del bonic color de mezzo que llueix, en els més dramàtics i en els aguts més exigents de la seva partitura, lluny de les grans Waltrautes, però digne.

Les tres Nornes, Daniela Denshlag, Pilar Vázquez i Eugenia Bethencourt, em van agradar més que les tres filles del Rin, Silvia Vázquez, Ann-Katrin Naidu i Marina Prudenskaya, l’excel•lent Ernestina del “Equivoquo Extravagante” de Pesaro de l’any passat. No per que no cantessin bé, però és que les veus no estaven gens conjuntades. Un cop més Mehta anava a la seva bola deixant els aspectes vocals una mica per lliure.

Com sempre deixo l’aspecte escènic pel final, tot i que en la Tetralogia és un dels aspectes més importants i esperats.

En l’actualitat, exigim molt la producció i potser passem per alt, sobretot en les obres wagnerianes, aspectes musicals i vocals. Fins a cert punt és normal en una obra d’aquesta magnitud, però quan l’aspecte escènic sembla ser el que més importa o defineix la proposta, crec que ens equivoquem.

El director artístic d’un teatre que aposta per una producció de La Fura dels Baus, sap que aposta fort per una proposta molt visual, de fort impacte i de gran creativitat, però hores d’ara i amb els muntatges fets per aquest prestigiós equip teatral, també sabrà que hi han aspectes dramatúrgics del treball d’actors, que no són precisament el aspecte més fort dels seus treballs sempre corals, que deixen una mica desemparats als cantants actors, que altres regisseurs, com el controvertit Bieito no oblida mai.

En aquest Götterdämmerung, la coherència és absoluta amb el havia vist l’any passat en el Siegfried, tornant a reviure moments màgics i altres no tant, del que ja hem viscut. Sabent que la Tetralogia és un enorme flashback i Wagner ja s’encarrega de recordar-nos en cadascuna de les tres jornades, el que ha passat abans. És normal que una producció tan visual com aquesta, recuperi, per bé que transformades, les imatges emprades en les tres escenificacions anteriors.

Paisatges industrials, rius contaminats, imponents màquines que ens recorden les naus utilitzades per Kubrick en la seva odissea espacial o més tard per Ridley Scott en els seus Alien’s. Un vestuari artificiós i a vegades lleig amb ganes (Gutrune, Hunding o Waltraute). Atemporalitat, futurisme i un cert retorn a l’estètica mitològica més clàssica, tot envoltat de la quasi absència de decorats corporis, utilitzant de manera magistral, les possibilitats del vídeo.

Diríem que tot i discutibles en alguns aspectes, la potència visual és magnífica i envoltaria molt bé la història si s’hagués també treballat la vessat interpretativa dels personatges. No és el cas. Fins i tot en molts moments els intèrprets son moguts per grues, encotillats a dins de minúscules banyeres-piscines (les filles del Rin) o petrificats en ostentosos vestits armadures, sense gaire possibilitat de demostrar amb el gest o les faccions, el que la música i la situacions escèniques els haurien de transmetre. Els cantants semblen robots d’un engrenatge, d’una immensa m’aquina escènica.

Sembla talment com si Carlus Padrissa ens digués, “no us amoïneu, no cal que feu cap esforç, quan arribin els llargs monòlegs jo us ho posaré fàcil i us distrauré”. És exactament el que em va fer, distreure’m. És tal la gran quantitat de imatges i projeccions, espectacularment ben realitzades, que passen per davant dels nostres ulls, que en molts moments ni ens adonem de la música i el cant.

No hi ha cap dubte que hi ha moments magnífics, però altres no hi ha justificació possible per tanta disbauxa visual. Per exemple, durant tota l’escena al palau del Gibixungs, hi ha una constant projecció de multitud de imatges, difícilment justificables i de significat incert, que durant una estona vaig cometre l’error de voler esbrinar, sense adonar-me’n que la important dramatúrgia wagneriana, perdia part de la força teatral. Això si, quan Günther i Siegfried fan el pacte de la sang, aleshores cascades de sang inundaven les gegantines pantalles. Excessiu

El ridícul arriba amb un final del segon acte difícilment digerible. Pretén divertir? després d’un tercet musicalment, en aquest cas no escenicament, colpidor, els darrers compassos de la partitura, ens deparen un ballet (com ho llegiu, BALLET), un cor llençant els regals de la llista de noces pels aires i una coloraina de discutible digestió.

Padrissa s’equivoca confonent el personatge de Siegfried, fent-lo cantar literalment penjat pels peus de cap per avall (la foto és prou clarificadora), per fer-nos veure l’antagonisme entre ell i Brünnhilde, amb un acròbata del Circ du Soleil. No calia aquesta solució, és gratuïta i `prescideix de la dignitat del cantant, que es limita a ser un comparsa de tot un muntatge, quan jo crec que no ho ha de ser en cap cas.

En un altre moment tan important com l’escena de la Immolació de la Brünnhilde, Padrissa, decideix donar tot el protagonisme al personatge, per fi!, però és incapaç de dotar a l’escena de veritable sentit teatral, deixant a la pobre soprano, amb les mancances que he esmentat al parlar de ella, sola, perduta i palplantada al bell mig del escenari, sense projeccions i tan sols amb uns planells i uns comparses foreros anti climàtics, esperant que acabi de cantar per començar a moure la maquinària escènica, això si, un cop la Brünnhilde ha pujat a dalt del Grane mecànic, ens espera la presumible falla, d’un impacte visual espectacular, malgrat que les figuretes de les filles del Rin i tots els altres personatges del Walhalla, no identificats si no has vist el pròleg, fent una mica la impressió d’un pessebre en mig de tanta flamarada.

Tampoc em va agradar gens que la marxa funebre tranqués la cuarta pared per sortir el sèquit, portant a Siegfried en braços, pel passadís central de la platea. Solució anticlimàtica i inexplicablement provinciana. En aquest moment esperava quelcom més, la veritat.

Al final Padrissa opta per incrustar uns versos que el mateix Wagner va desestimar, en les pantalles flamejants:

Si va passar com un bufit l’estirp dels déus
Si torne a deixar el món sense senyor
Al món mostre ara el tresor del meu saber més sagrat
Ni béns, ni or, ni la pompa divina
Ni casa, ni cort
ni esplendor altiva
ni l’enganyós lligam de térbols pactes
ni la dura llei de costums hipòcrites
feliços en l’alegria i en el dolor
deixeu que existisca només l’amor

És bonic el missatge, però molt llarg i la solució d’anar llegint-lo, mentre el foc devora el Walhalla i amb ell, tot el que hem viscut durant l’espectacular Tetralogia, em sembla un cop més, una solució poc teatral.

De la Tetralogia ja en tenim molts referents, des de la revolució absoluta iniciada per Wieland Wagner, de qui Padrissa diu en una interessant entrevista del luxós llibre editat aquest any i que em vaig regalar, que n’és el seguidor i jo perdoneu que sense haver vist la mítica producció Bayreuthiana, ho dubti, doncs no puc imaginar que el segon acte del Capvespre fos tan poc teatral com aquest.

A la mare de totes les produccions contemporànies, la de Boulez i Chereau, que afortunadament tenim al abast per a gaudí de tothom, passant per la ultraconservadora del MET, la de Berlín admirada al Liceu, de Harry Kupfer o la darrera de Copenaghe que encara us haig d’acabar de comentar, ara hi podem sumar aquesta proposta de La Fura. Una proposta post moderna, amb una certa vocació ecologista i d’una càrrega visual aclaparadora. Estic segur que en aquesta direcció anirà també Robert Lepage en la nova proposta que ens prepara pel MET, un cop jubilada la d’Otto Schenk, tan celebrada pels ultraconservadors.

Més enllà del que m’hagi semblat la proposta, no puc més que admirar que El Palau de les Arts, hagi apostat per portar endavant una Tetralogia, que ara, després del rodatge necessari, s’escenificarà sencera, en una prova més de la vitalitat d’un teatre, que ens proposa per inaugurar la propera temporada, un altre fita operística sense precedents.

Les Troiens d’Hector Berlioz, dirigida per Gergiev i un altre cop amb La Fura, ens esperen la propera tardor. Ara ja puc dir que tinc dubtes que sigui l’aposta teatral més interessant, però sense cap mena de dubte, si no hi ha cap entrebanc, espero anar-hi.

Moltes gràcies a tots els que han fet possible aquesta crònica i per a tots aquells que no vareu poder compartir aquest sopar nibelung, us deixo una de les proves del delicte, la més emocionant sense cap mena de dubte. Es varen apagar les llums del restaurant i una llunyana i coneguda melodia iniciada per uns eteris violins, acompanyant a Windgassen mentre cantava com quasi ningú, In Fernem Land, mentre apareixia aquest pastis amb dos números preciosos, un 5 i un 0.

pastís2

Per fora vaig fer cara de bleda assolellada o de toia, per dins, era l’home més feliç del món i plorava de joia.

Altres visions molt diferents de la meva, o no.

De moment

13 comments

  1. Es una pena que no hayas podido ver el Prólogo y la primera Jornada, para mí lo mejor de esta producción, con mucha diferencia. Fantástica la crónica, como nos tienes acostumbrados.

    Lo único que me chirría un poco es lo de la Wilson, vale, sí, tiene voz, impresionan esos agudos tan colocados e incisivos -aunque al final algún grito se escapó-, pero para mí no es suficiente, yo cambiaría todo eso por un saber estar en escena, expresar y comunicar lo que se canta, como muy bien has dicho. Hoy por hoy no es Brünnhilde sino una señora que canta y pasa por el escenario de forma impasible. Y mira que es el personaje que más evoluciona en el Ocaso. Esta señora se tiró a la pira como quien va al aseo.

    M'agrada

  2. Joaquim, encara que en alguns punts diferim entenc la teva postura i la trobe ben argumentada. Ara, t’he de dir que estic exultant després de la teva conversió al Wilsonianisme, no saps com em vaig alegrar quan em vas dir al segon entreacte que t’havia agradat. Jo crec que la seva manca d’implicació dramàtica seria molt menor en una producció més enfocada a la direcció d’actors, com tu dius. Ella no té la culpa de que, per exemple, en la inmolació la facen sortir per un costat en lloc de llançar-se sobre la pira. En altres moments, com per exemple quan accepta que Gunther l’ha guanyat com esposa al primer acte o quan canta des-de la barca al segon acte, sí que em va pareixer que estava implicada dramàticament.

    M'agrada

  3. toni

    Que crónica, mestre Joaquim !!!

    Pude escuchar el audio de Firenze, del Götter, y es más o menos lo que comentais.
    No he tenido el privilegio de asistir, como vosotros a València.

    Muchas gracias

    M'agrada

  4. Pedazo de post. Enhorabuena.

    Aunque no comparto alguna de tus conclusiones, sí tus razonamientos, y tu discurso es irreprochablemente coherente, así que habré de concluir que tienes razón.

    Coincido en que se prescinde de un trabajo más dramático y de dirección escénica de verdad, por la avalancha visual excesiva, pero aunque no sea muy ortodoxo a mi me sigue impactando y lo encuentro perfectamente integrado en el espíritu de la obra (salvo alguna excepción).
    Perdono menos la desconsideración y el maltrato gratuito a los cantantes, auténticos protagonistas (ese Sigfried colgado cual pato laqueado), por el capricho ocurrente de la regia.

    Suscribo totalmente lo dicho por Titus respecto a Wilson. Lo que menos me gustó de ella, desgraciadamente, la inmolación, pero lo achaco a un cansancio que empezaba a aflorar. También me pareció poco expresiva y muy hierática, pero eso si tienes una buena dirección de actores puedes corregirlo. Y como dice Imperator en esos otros momentos si se le vio más “actriz”.

    Maestro, fue un placer compartir obra y mantel. Esperemos se repita pronto.

    M'agrada

  5. dandini

    Me pareció un Gotterdammerung enfocado hacia lo que podriamos denominar un festival plástico-musical,con momentos de fascinante belleza visual.Quizás la principal deficiencia seria el abandono de la dirección de actores(a ver lo que consigue David MacVicar en Strasbourg).Personalmente la abolición de la cuarta pared nunca me ha determinado un rechazo anticipado y creo que en esta ocasión no estaba argumentalmente fuera de lugar.De los cantantes debo decir que sobre todo en el repertorio Wagneriano las comparaciones deberian realizarse siempre provenientes de una situación similar,es decir en este caso de sala de teatro a sala de teatro.En los registros oimos fragmentos corregidos,errores camuflados y resistencias al cansancio inventadas.Según mi opinión los tres protagonistas estuvieron bajo estos criterios a gran altura.Evidentemente podriamos desear una mayor expresividad escénica y vocal a Jennifer Wilson,un canto con vocales más disimuladas a Lance Ryan o una linea de canto más homogenea a Matti Salminen.Pero mi conclusión es que son cantantes valientes y honestamente dificilmente superables hoy en dia en el teatro(Ahí te quiero ver escopeta!).Una mención especial para la Waltraute musical y flemática de Katherin Wyn-Rogers y a Marina Prudenskya Flosshilde de timbre suntuoso.Por último la dirección de Zubin Mehta fiel a su estilo espectacular y poco sensible de una orquesta de la Comunitat Valenciana de bella sonoridad aunque no siempre infalible.

    M'agrada

  6. kenderina

    Me alegro de que la cena nibelunga fuera todo un exito ! Y Joaquim, tienes la misma edad que Simon Keenlyside….vamos, un un jovenet 🙂
    A mi personalmente me pasa con vuestras crónicas wagnerianas (no solo la tuya, Joaquim) que cuando acabo de leerlas me surge la pregunta ….¿pero …le ha gustado la función o no o ni fu ni fa ? 🙂
    Por cierto, yo despues del Siegfried del año pasado…estoy con maac en el asunto Wilson 🙂

    M'agrada

  7. Golaud

    La crónica es muy buena y te felicito por ella. En dos puntos me he sentido muy identificado con tu opinión, cuando hablas de Mehta y cuando analizas el trabajo de Padrissa y la Fura. Con esa orquesta podía haber firmado una dirección más personal y sobre la producción ya sabéis lo que pienso, aunque está claro que sólo he visto el Ocaso y no puedo opinar globalmente. Titus me explicó al final algunos detalles que no había entendido y que sólo se comprendían viendo el resto la Tetralogía. A mí tampoco me gustó el desfile funerario de Siegfried por platea, porque no aportó nada, y no se puede decir que sea un elemento innovador cuando ya se ha visto en mil y una óperas.

    Sobre Wilson, y en la línea de lo que dice maac, la falta de implicación dramática no sólo se puede achacar a una dirección de actores nula, desde el punto de vista vocal no es justificable, pensemos en cómo se impuso Salminen.

    M'agrada

  8. colbran

    La exhaustiva crónica de Joaquim lo dice todo.

    Yo quedé también empachado de tanta proyección y, sobretodo, de tanta grúa. En vez de estar en un teatro parecía que estábamos en el muelle, desembarcando fardos…

    Los tramoyistas en escena es una cosa que me subleva. Los tramoyistas deben hacer su faena sin que se les pueda detectar; en caso contrario desmerecen el posible encanto de la escenografía.

    El vestuario adjudicado a Brünhilde es un espanto y en la confrontación final con Gutrune, antes de la inmolación, parecía que la Walkyria se hubiera escapado de “Luisa Fernanda” y Gutrune de “Grease”, lo cual producía risa y pena a la par. Ya que optamos por moderneces que haya coherencia y no veamos a Siegfried con cabello corto en el segundo acto y vestido a la usanza actual y en el tercer acto aparezca vestido a la usanza guerrera medieval.

    Vocalmente la Sra. Wilson es una gran voz, pero su volumen no va acompañado de excesiva calidad, carece de registro grave, imprescindible para una Brünhilde, pero ataca valientemente los agudos, con algo de rudeza, con lo que es posible que dentro de muy poco grite más que cante. No obstante su aportación en esta ópera es muy superior a la que ofreciera en “Siegfried”.

    El joven tenor canadiense Lance Ryan tiene una voz sonora pero su canto me recordaba demasiado a Wolfgang Schmidt, tenor por el que no siento ningún interés. El hecho de que nos sorprendiera con un calderón inusitado no salva una función, pues tiene una tendencia molesta a la oscilación que en poco tiempo, si no la corrige, será insoportable. No obstante, se mueve bien por la escena, dentro de lo que le dejan moverse, y es muy obediente con el director de escena porque, vamos, yo no hubiera cantado colgando de los pies con toda la sangre en la cabeza, por nada de este mundo.

    Las nornas me gustaron y las niñas del Rhin también, pero menos, ya que sus voces no sonaban al unísono, aunque calidad tienen por separado. De todas formas esto puede corregirse a lo largo de sucesivas funciones.

    Del resto del reparto ya habéis hablado todos, empezando por Joaquim, y estoy de acuerdo; el mejor: Matti Salminen

    La invasión de la platea por parte de quienes tienen adjudicado un escenario lo he encontrado siempre pueblerino, sea en el Liceu, en el Met , en La Scala o donde sea. El escenario es donde transcurre la acción que se contempla en platea y en los restantes lugares correspondientes al público. Por esa regla de tres también podrían hacer subir al público a la escena mientras la acción se traslada a la platea …(mejor no dar ideas).

    De todas formas como espectáculo de La Fura dels Baus funciona, si es eso lo que quieres ir a ver y si la estética de esta formación te complace. Anteriores escenificaciones de estos señores, como “La damnation de Faust” de Salzburg de hace unos cuantos años, son auténticamente satisfactorias.

    Vocalmente se puede pedir más, pero, si los parámetros actuales se encuentran a nivel bajo, puede aceptarse como una visión más de esta gran obra wagneriana.

    Musicalmente, depende de si se acepta o no la concepción de Zubin Mehta, algo estridente y poco matizada, para mi gusto. Lo más inexplicable el tempo marcado para la inmolación.

    M'agrada

  9. Q tarta mas guays! me alegro que la disfrutaras junto con amigos 🙂 Siento no poder decir mucho de la obra en si puesto q no la vi, pero he leido con mucho interes lo que todos habeis escrito…. no se que hubiera sentido sobre la produccion en si, pero me suena tener muchas cosas en comun como tipo de concepto con lo q vi de la Damnation de Lepage desde el Met… Mucho impacto visual en lo cual los cantantes/actores se pierden bastante o no benefician de una direccion del personaje, es como si el ambiente es mas importante que la historia de las personas. Pasado el impacto visual en ese caso me quedo una sensacion de cosa incompleta. Pero me puedo equivocar en esta comparacion 🙂 Y Les troyens lo van a hacer tambien asi? No me parece muy acertado por parte del teatro tener tantas producciones del mismo concepto, es demasiado y se hace repetitivo. Yo espero con enormes ansias los Troyens de McVicar! Y Dandini, ah el Ring de McV mira una cosa que me encantaria ver! Su Siegfried tuvo muy buenas criticas 🙂

    Sea como sea por vuestros relatos entiendo que ha sido por lo menos una fuccion interesante, digna de ver, aunque despierte controversias, y al final de eso se trata 🙂

    M'agrada

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s

%d bloggers like this: