IN FERNEM LAND

PESARO 2009: PETITE MESSE SOLENNELLE


Petite Messe SolennelleAmb la interpretació de la Petite Messe Solennelle, el dijous 20 d’agost de 2009, concluïa la trentena edició del Rossini Opera Festival.

Per l’ocasió es varen reunir Kate Aldrich, la celebrada Zelmira, que tornava  a cantar una part de soprano, Anna Bonitatibus, Francesco Meli i Mirco Palazzi per les parts solistes, l’Orquestra del Comunale di Bologna i el Cor de Cambra de Praga, tots sota la direcció de Paolo Carignani.

El Teatro Rossini presentava un ple a vessar per acomiadar el festival, amb aquesta obra preciosa que ja va ser motiu, no fa gaire, d’un post a In Fernem Land.

Ja sigui en la versió per a dos pianos i harmònium, amb els 12 cantants, compresos els solistes, estrenada en els salons de la comtessa Louise Pillet-Willo a Paris o aquesta que s’ha ofert a Pesaro enguany, per a orquestra i cor, datada del 1867, conserven una certa religiositat, més que el famós Stabat Mater.

L’obra estructurada amb el Kyrie, Gloria, Credo, Sanctus i Agnus Dei de rigor, malgrat l’orquestració posterior i la llarga durada, és d’una gran senzillesa formal, per bé que de riquíssims contrastos tímbrics, harmònics i melòdics, amb una constant varietat de formes expressives entre els solistes, el cor i el harmònium, que en la versió per orquestra, també manté el seu solo abans del Sanctus.

En el Gloria i el Credo, les parts més extenses de la Messe, Rossini subdivideix les parts amb nombrosos números solistes, no poden amagar les influències operístiques de l’escriptura vocal, per als solistes, malgrat que més contingut que en l’espectacularitat vocal del Stabat Mater.

Teatro Rossini (Pesaro) Aldrich, Bonitatibus, Carignani, Meli, Palazzi, Cor de Cambra de Praga i orquestra del Teatro Comunale di Bologna. 20 d'agost de 2009

Teatro Rossini (Pesaro) Aldrich, Bonitatibus, Carignani, Meli, Palazzi, Cor de Cambra de Praga i orquestra del Teatro Comunale di Bologna. 20 d'agost de 2009

De la magnífica versió escoltada el dia 20 a Pesaro, jo destaco els quatre solistes, per aquest ordre Aldrich, Meli, Palazzi i Bonitatibus. Els tres primers al mateix nivell, i lleugeríssimament per sota Bonitatibus, excel·lent cantant, però amb limitada projecció vocal.

El mestre Paolo Carignani, que va ser notòriament protestat al finalitzar,  per dos espectadors, va optar pels temps lleugers, com li agrada a ell, però en aquest cas potser massa i també va emprar un volum tal vegada excessiu, tenint en compte les dimensions del Teatro Rossini, on un f sona fff.

No va ser generós  amb els cantabile, més aviat la versió va ser una mica seca o brusca, potser això és el que va provocar la protesta final, però Carignani és un bon director que no ha volgut fer concessions romàntiques o melodramàtiques a una partitura eminentment religiosa. La versió va ser discutible, però de qualitat, tot i que l’orquestra, no va respondre amb un so gaire polit.

El Cor de Cambra de Praga, quan es converteix en un cor de concert guanya molt. Les veus sonen més conjuntades que no pas sobre l’escenari operístic, on malgrat els anys d’assistència al ROF,  denoten que el seu habitat natural no és aquell. En canvi en els diferents Stabats Mater que els hi escoltat, com en aquesta Petite Messe Solennelle, la prestació va ser molt notòria, amb un equilibri entre les cordes, atenent sempre a les dinàmiques extremes que la direcció els marcava i amb una  sonoritat sempre afinada i ajustada, tot i els forts tutti amb els que el mestre Carignani els forçava a cantar en els moments més espectaculars de la partitura.

Kate Aldrich, sense veure’s forçada als límits vocals de la Zelmira, va estar magnífica, lluint una veu carnosa i vellutada, sense emetre cap estridència i fent-se sentir sempre, sense forçar mai l’instrument.

Anna Bonitatibus és una bona mezzo, com ja varem poder comprobar el 2006 també a Pesaro, cantant la part del Stabat Mater, però aquest cop, com aquell, la veu li va quedar sovint tapada per l’orquestra i ella fa bé no forçant-la mai per traspassar-la. En el Agnus Dei que clou la Messe, va estar molt acurada, però potser li va mancar una certa emoció formal.

Francesco Meli millora en cadascuna de les actuacions que l’he vist, i cal dir que sempre m’ha agradat. La veu ha agafat una consistència i seguretat notables, sense perdre mai la delicadesa, ni en els moments més lírics on es capaç d’apianar i fer reguladors esplèndids, ni en els tutti on la seva veu sobresurt, demostrant que posseeix una bona tècnica, a part d’una veu bonica, sonora i molt ben projectada.

Mirco Palazzi, com ja us vaig dir ahir en ocasió del seu Leucippo a la Zelmira, malgrat la seva joventut té una notable veu de baix, molt sonora i de bon registre. La Messe li ofereix la oportunitat de lluir-se en el Quondam, a part de les parts concertants  i Palazzi no va desaprofitar-les. Va cantar esplèndidament.

Al final les sonores protestes immediatament després dels últims acords del Agnus Dei, varen sobtar força a un públic, que tímidament va reaccionar, prellongant els aplaudiments força estona, per bé que una mica tímids.

No mereixia aquesta Messe un final tan pàl·lid, tot i així la impressió que m’enduc aquest any, és força bona, malgrat algunes coses molt millorables en els repartiments de la Le Comte Ory i la Scala di seta i altres coses a nivell organitzatiu del Festival, com un incomodíssim auditori en el Adriatic Arena, on la poca inclinació de la immensa platea i la poca habilitat en distribuir les butaques de tal manera que el cap del espectador de la filera del davant, no et tapi el 85% de la visió, varen fer que la Zelmira, tot i no ser “gaire” interessant en la vessant visual, fos un seguit de moure el cap a mida que el veí del davant volia sortejar al que tenia al seu davant, amb la qual cosa els caps de tot el auditori eren una anar i venir a dreta i esquerra.

Sembla mentida que no hagin copiat la fórmula dels teatres de les edicions anteriors, que lluïen una graderia perfectament escalonada. En aquest sentit hem empitjorat molt i jo ja tenia dubtes aleshores, que el Adriatic Arena fos un auditori digne pel prestigi del ROF. Que prenguin nota, si us plau!

Ha estat un plaer poder compartir aquestes cròniques rossinianes amb tots voslatres i  per tal de cloure-les de manera dige, us deixaré un YouTube del Sanctus amb el quartet solista i el cor a capella i el O salutaris que canta Aldrich. La qualitat és la que és, però espero que pogueu apreciar algunes de les coses que us he intentat transmetre.

Si voleu baixar-vos l’àudio, premeu aquí

6 comments

  1. kenderina

    Anda que bien os lo habeis pasao en el ROF 🙂
    Se podia titular la cosa “Vacaciones en Pesaro”, jejejejejee. Yo estoy subscrita al Newsletter del festival y me manda toda la promoción que se me ponen los dientes larguisimos, jajajajaja.
    Aunque también tengo que decir que este año solo me llamaba la atención la Zelmira, pero ir a Italia es atracción suficiente para mi 🙂

    M'agrada

  2. maria teresa

    Hola!! Quina sort haver pogut disfrutar de tot aixó!!! Ja de tornada tinc material per uns quants dies.. gràcies per compartir-ho. Jo només hauria pogut gravar uns quants grills que cada nit feien la seva serenata 😉 i…es que encara hi ha classes!!!

    M'agrada

  3. Hola Kende i Maria Teresa.
    És agradable veure com retorneu al blog.
    Si, ens ho hem passat molt bé.
    Rossini hi posa molt de la seva part i nosaltres també, però la serenata nocturna de grills, Maria Teresa, és tot un bàlsam.
    Gràcies per ser-hi

    M'agrada

  4. Cristina

    Només agraïr-te aquestes magnífiques cròniques rossinianes, que hem esperat cada dia com aigua de maig. Nosaltres hem fet enguany la nostra estrena al festival, amb Zelmira i el Comte Ory (els dies 12 i 14) i crec que no tardarem en repetir.
    Una abraçada

    M'agrada

    • Hola Cristina, benvinguda al blog i gràcies pel seguiment.
      Heu començat molt bé. La Zelmira em té trasbalsat, la resta ja ho has llegit, de tot una mica, però Rossini i Pesaro, creen addicció i sobretot afició, ja ho aniràs comprovant.
      Torna quan vulguis, sempre seran ben rebuts i agraïts, els teus comentaris.

      M'agrada

  5. colbran

    Nos despedimos de Pésaro con esta “pequeña misa” de casi 80 minutos.

    Los puristas prefieren la versión original, a mí me agradan las dos, pero dado a escoger me quedaría con la versión para orquesta.

    En esta ocasión algo falló en la dirección musical, por cuanto todo sonó algo seco y poco profundo. Yo no me hubiera atrevido a protestar a Carignani, pero dos asistentes al espectáculo sí lo hiceron.

    Los cantantes estuvieron muy correctos, destacando sobre todos, para mi gusto, el tenor Francesco Meli, el cual debiera haber debutado ya en el Liceu; ganas él tiene, según demostró cuando Joaquim se dirigió a él en el restaurante en el que coincidimos, pero, por lo visto,la dirección artística del Liceu no piensa lo mismo. Su voz es hermosa y sonora, la más potente de los cuatro integrantes de esta misa.

    Kate Aldrich cantó con suavidad, intención y matices y nos dió a entender que estamos ante una voz que dará bastante juego, quizás siguiendo la ruta de Sonia Ganassi, en su incorporación de los roles de Isabel Colbran. De momento, según nos dijeron, tiene previsto interpretar “Elisabetta, regina d´Inghilterra”.

    Anna Bonitatibus es una mezzo de escaso volumen, pero no niego que canta con gusto, aunque etá muy lejos de ser la contralto que pide la versión orquestal de esta misa y que en su estreno cantó la gran Marietta Alboni, a quien se le adjetivaba en el siglo XIX como la más contralto de todas las contraltos, incluso ella firmaba con los extremos de su tesitura, para que no hubiera duda al respecto,

    Por último Mirco Palazzi es un joven bajo de voz hermosa y que va a más. Cantó con gusto y ha ampliado el volumen de su voz, con respecto al año pasado.

    Sobre el coro me remito a lo expresado por Joaquim.

    Adiós Pésaro por este año. Hasta cuándo?

    M'agrada

Els comentaris estan tancats.

%d bloggers like this: