IN FERNEM LAND

LA JUIVE D’ÁNGELES BLANCAS A AMSTERDAM


Angeles Blancas, Rachel a La Juive d'Amsterdam 2009

Angeles Blancas, Rachel a La Juive d’Amsterdam 2009

Ahir dia 12 de setembre, tenia lloc la tercera de les 8 representacions previstes de La Juive, l’òpera de Fromental Halévy (1799 1862), que ha inaugurat la temporada 2009-2010 a la De Nederlandse Opera d’Amsterdam.

La producció de Pierre Audi, era la mateixa que varem veure al 2007 a la Bastille de Paris, per bé que amb alguns canvis notables, començant per la direcció musical, ara en mans de Carlo Rizzi i seguint per tres dels cinc rols  rols protagonistes. El jueu Élèazar ara a càrrec del tenor anglès Dennis O’Neill, la seva filla Rachel (La Juive) per Angeles Blancas i el cardenal Jean-François de Brogni, pel baix, també anglès, Alastair Miles. El príncep Leopold i la seva esposa la Princesse Eudoxie, continuen a càrrec dels mateixos cantants de l’estrena d’aquesta producció a Paris, els excel·lents John Osborn i Annick Massis.


LA JUIVE
Òpera en 5 actes, música de Jacques François Halévy i llibre d’Eugène Scribe, estrenada a Paris el 23 de febrer de 1835)

Director musical: Carlo Rizzi
Director escènic: Pierre Audi
Escenografia: George Tsypin
Vestuari: Dagmar Niefind
Disseny de llums: Jean Kalman
Coreografia: Amir Hosseinpour
Dramatúrgia: Willem Bruls

Rachel: Angeles Blancas Gulin
Le Juif Éléazar: Dennis O’Neill
Léopold: John Osborn
La Princesse Eudoxie: Annick Massis
Le Cardinal Jean-François de Brogni: Alastair Miles
Ruggiero: André Heyboer
Albert: Edwin Crossley-Mercer
Le Crieur: Martijn Cornet
Un Officier de l’Empereur: Bert Visser
Deux hommes du peuple: Peter ArinkHarry Teeuwen
Un bourreau: Martin Vijgenboom

Nederlands Philharmonisch Orkest
Koor van De Nederlandse Opera

John Osborn Angeles Blancas (La Juive Amsterdam 2009)

John Osborn Angeles Blancas (La Juive Amsterdam 2009)

Quan vaig veure l’obra em va impressionar. Segurament el fet de veure a Shicoff en el seu rol més emblemàtic, tot i que vocalment al límit de les seves ja minvades possibilitats, però absolutament abduït pel personatge, en una interpretació al·lucinada, acompanyat per l’Antonacci, Robert Lloyd, Annick Massis i John Osborn, va tenir-hi molt a veure.

L’obra és molt notable, amb veritables moments d’inspiració dramàtica i melòdica, a l’alçada de les grans òperes del repertori més preuat. No estem tan sols davant d’una Grand Opera, que ho és per dimensions i concepció estètica, també d’una òpera gran per vàlua i mèrits propis.

La Juive representa sobretot, un gran monument a la tolerància religiosa i política, que sorprèn encara en moments com l’actual, on hem de patir massa sovint mostres de la intransigència extreme.

Dennis O'Neill i Ángeles Blancas (La Juive a Amsterdam 2009)

Dennis O’Neill i Ángeles Blancas (La Juive a Amsterdam 2009)

Ja anireu comprovant en els diferents àudios que us he deixat, o si voleu baixar-vos tota l’obra (val la pena), que Carlo Rizzi porta la fantàstica orquestra i cor de l’òpera holandesa de manera brillant i electritzant, no estalviant moments de delicat lirisme i introspecció, com en la pregària d’Élèazar.

La versió no és íntegra, és creu que  apart de l’estrena, mai més s’ha tornat a representar amb tota la música escrita per Halévy.  Apart dels talls tradicionals per a la Princesse Eudoxie que esmento més endavant, tampoc escoltarem el ballet del tercer acte, ni la cabaletta del protagonista, que tanca el quart acte.

En la interpretació d’Amsterdam ens trobem amb un Élèazar sense la mística de Shicoff, també al final de la seva llarga i afortunada carrera, deixeu-me dir que en excés, doncs de no ser perquè O’Neill va venir al món operístic en una època orfe de veritables figures de tenor, la seva projecció hagués estat molt més local. Si quan la veu estava en el seu esplendor, no era precisament de notable bellesa, si segura i la seva línia de cant era més aviat monòtona, ara denota a més, les mancances pròpies del final d’una llarga carrera.

O’Neill s’ha fixat molt en Shicoff alhora de cantar l’Élèazar i s’ha fixat fins i tot en els defectes del tenor nord-americà, amb els atacs oberts i amb l’emissió de moltes frases. No està malament, però aquest Élèazar no és de collita pròpia, és copiat, i quan es copia d’un model defectuós, per bé que genial, aquest últim i fonamental tret, no acostuma a adquirir-se, senzillament perquè la genialitat no és copia, o es té o no i O’Neill no l’ha tinguda mai.

Esforçada interpretació en l’escena més famosa de l’òpera, l’ària “Rachel quand du Seigneur”, que en cap moment m’ha fet posar la pell de gallina. O’Neill també estalvia la complicada cabaletta “Dieu m’éclaire” que tanca l’acte quart, com va fer Shicoff a Paris.

Ángeles Blancas (Rachel a Amsterdam 2009)

Ángeles Blancas (Rachel a Amsterdam 2009)

El cas de la meva estimada Ángeles Blancas no admet mitges tintes, o agrada molt o la detestes.

El seu habitat natural per gaudir-la plenament, és veient-la en directa al teatre. Si tan sols l’escoltem, les seves carències i sobretot la seva molesta oscil·lació en algunes emissions i atacs en portamento, així com la crispació en alguns aguts, desllueixen el que és més important en ella, una habilitat dramàtica molt notable, que malauradament escasseja en moltes de les figures actuals.

El seu cant és molt intens, sense xarxa, perillós i molt arriscat, però també és cert que molt agraït quan les coses li surten bé i en aquestes funcions d’Amsterdam, envoltat de les carències i defectes esmentats, la seva prestació és molt notable, per dramatisme, bravura i intensitat. La veu cada cop és més dramàtica, amb un registre greu d’important abast.

Aquest rol va ser escrit per a Marie Cornélie Falcon, una cantant de veu tan inclassificable que els rols que va estrenar ella se’ls anomena rols Falcon, és a dir una soprano curta o una mezzosoprano aguda, amb gran intensitat dramàtica. La Falcon va fer una curtíssima i notable carrera que va durar tan sols cinc anys. Un excessiu us del registre de pit i problemes en el cant d’agilitat, acompanyats d’una entrega sense límits i mancances tècniques notables, se’n va endur per davant una cantant que va crear una tipologia de veu. La Blancas, amb algunes similituds amb ella, com a mínim ha superat els cinc anys de carrera amb escreix i tot sembla indicar, afortunadament que encara ens farà vibrar (a tots aquells que fruïm amb aquest cant intens i expressiu) forces anys.

Escoltem ara a la Blancas cantant l’ària del segon acte “Il va venir”, tal i com la va interpretar ahir, dia 12 de setembre.

Alastair Miles, Dennis O'Neill i Ángeles Blancas a La Juive de la  De Nederlandse Opera. 2009

Alastair Miles, Dennis O’Neill i Ángeles Blancas a La Juive de la De Nederlandse Opera. 2009

Alastair Miles és un bon cantant, però en cap cas té el registre greu necessari per fer honor al complicat rol del Cardinal Brogni. No posseeix l’autoritat i rotunditat vocal per impressionar en una part de veritable baix.

Aquest rol el va estrenar Nicolas Levasseur,el baix francès més notable de la seva època. És deia que no tenia rival a França, especialista en els grans rols rossinians, no debades va estrenar el Moïse et Pharaon, il Gouverneur del Comte Ory, Il Viaggio a Reims i el Walter del Guillaume Tell (rol petit per la fama del cantant, però que va assolir al costat de Nourrit i Dabadie, un èxit sense precedents en el famós trio de l’última òpera de Rossini, segons diuen les crítiques aparegudes en el Journal des débats del 20 d’agost de 1829).

A part va causar sensació en els grans rols rossinians italians, així com en les òperes de Meyerbeer (Robert Le Diable, Le Huguenots, Le Prophète o la Margerita d’Anjou), axí com a La Favorite de Donizetti, entre molts d’altres.

Doncs bé Miles, malgrat assolir alguns dels rols de Levasseur, segurament no té la noblesa, l’autoritat, els greus cavernosos i el gran volum que les cròniques ens diuen, quan parlen del baix francès.

Ara l’escoltarem en el duettino del acte IV amb Ángeles Blancas, “Devant le tribunal vous allez comparaître”.

Annick Massis i Ángeles Blancas a La Juive (Amsterdam 2009)

Annick Massis i Ángeles Blancas a La Juive (Amsterdam 2009)

Pel que respecte a l’Eudoxie d’Annick Massis, no hi ha res a dir, ans el contrari, hi ha molt a admirar. La Massis és una cantant magnífica que ha anat assolint un lloc important en el panorama operístic i que encara haurà d’oferir-nos moltes satisfaccions, doncs la veu no mostra cap tipus de preocupació.

En la versió d’Amterdam, com a Paris, no es canta el famós bolero, “Mon doux seigneur et maître”. En l’estrena de 1835, l’Eudoxie inicia el tercer acte amb una gran ària, seguida d’un duo amb Rachel i acabava amb un Bolero, abans del concertant final. Tota aquesta seqüència musical no es va tornar a repetir, segurament massa esgotadora per a la soprano Julie Dorus-Gras, que es qui ho va estrenar. Les sopranos que han interpretat aquest rol opten, o bé per cantar l’ària més intensa que inicia l’acte i després el duo, com ha fet la Massis, o bé canten el duo i després el Bolero pirotècnic.

Escoltem ara el duet d’Eudoxie amb Rachel del inici del acte IV, “Ah! que ma voix plaintive”. Canten Annick Massis i Ángeles Blancas.

El rol de Léopold és espectacular i farcit de coloratures. Ens trobem davant d’un tenor líric lleuger, molt proper al cant ornamentat rossinià i amb facilitat en el registre agut on tot sovint s’ha de lluir.

John Osborn ja va ser una gratíssima sorpresa a Paris i aquí torna a confirmar que aquest rol el domina i és ideal per la seva veu i estil,  fent amplies demostracions del seu cant brillant.

L’escoltarem en el llarg duo del segon acte amb Rachel, “Lorsqu’à toi je me suis donnée” on declara a Rachel que és cristià.

Concertant de La Juive segons la producció de Pierre Audi

Concertant de La Juive segons la producció de Pierre Audi

Finalment escoltarem l’ espectacular concertant que tanca l’acte tercer. Comença amb un sextet amb cor “Je frissonne et succombe”. Canten John Osborn (Léopold), Annick Massis (Eudoxie),  Ángeles Blancas (Rachel), Dennis O’neill (Élèazar),  Alastair Miles (Cardinal Brogni) i André Hemboyer (Ruggiero) amb el cor. Fixeu-vos amb la frase d’Élèazar “Je vois s’ouvrir la tombe” , aproximadament al 1’50”, que segurament va ser font d’inspiració pel famós “Pourquoi me reveiller” del Werther massenetià.

Tot seguit al sextet, hi ha la Malediction d’Élèazar “Eh bien, nobles seigneurs”, per concloure amb el dramàtic, vibrant i colpidor “Ah! Malheur extrême…Sur eux anathème”.

Amb aquest fragment i tots els altres que us he deixat, penso que us podreu fer una bona idea d’aquesta Juive holandesa, on la Blancas assoleix un rol llarguíssim i complicat, de manera molt satisfactòria.

Si voleu, teniu l’oportunitat de baixar-la sencera. He deixat un enllaç en format mp3 per a cadascun dels actes.

Com us podeu imaginar, m’agradaria molt veure aquesta òpera al Liceu, però un dels motius de l’anada a Paris, va ser quan en Joan Matabosch ens va dir que no tenia cap intenció de programar-la. És clar que con que l’esperança és l’últim que s’ha de perdre i tenint en compte que aquesta producció és de l’època Mortier, i aquest senyor tampoc es caracteritza per una estima pel repertori romàntic, potser algun dia el nostre director artístic veurà la llum i s’ho repensarà. Mentrestant aquí la teniu.

Espero com sempre, que aquest post hagi estat del vostre interès.

6 comments

  1. maria teresa

    Quina sorpresa per un diumenge a la tarda!!! Moltes gràcies!! La veritat es que he escoltat els trocets que ens has deixat i alguns a mi m’han impressionat molt i la Blancas a mi m’agrada molt, ja pot cantar obert o com li doni la gana, a mi em posa la pell de gallina. No et faré comentaris de tos i cadascún pero m’ho he baixat tot perque em penso que disfrutaré molt.
    Ah! jo no se música però em semblen les mateixes notes del començament del “Pourquoi me reveiller”a aquestes del “Je vois s’ouvrir la tombe”, igualetes, eh? 😉

    M'agrada

  2. Isolda

    És una cantant amb la mateixa escola que la seva mare, la inolvidable soprano Angeles Gulin. Valentes amb un cant punyent, posant-hi tota l’ànima. M’ha la recorda fins i tot en les seves imperfeccions.
    Totes dues unes bones cantants.

    M'agrada

  3. Una òpera densa i preciosa, Joaquim que no sé si em baixaré perquè em falta temps per assaborir la música tal i com es mereix i, per sort, tinc una pila de deures.
    La pregària d’Eléazar cantada per en Schicoff és un miracle i, malgrat la veu treballada pels anys, no sembla ni una actuació sinó una reencarnació de l’enigmàtic personatge.
    Un magnífic treball, Joaquim.

    M'agrada

  4. Joanpau

    Jo tinc la versió de la Philips amb en Carreras, la Varady, l’Anderson i el Dalmau Gonzalez.
    Sempre se’m ha fet una mica feixuga.
    Ara, escoltant aquests trossos, m’han vingut ganes de tornar a donar-li una oportunitat.

    M'agrada

  5. Nina

    Muchas gracias por esta Juive. Intenté escucharla el día 12, pero entre los horarios mal anunciados por Operacast y los problemas técnicos no hubo manera de hacerlo decentemente. Ahora puedo “recuperarla”.
    Una ópera que en realidad no conozco mucho (salvo la grabación de Carreras y una cortadísima con Richard Tucker como Eleazar), como es el caso de tantos títulos de la “grand opéra”.

    M'agrada

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

%d bloggers like this: