ONP 2016/2017: SANCTA SUSANNA DE HINDEMITH (ANTONACCI-MORLOC-BRUNET;RIZZI)

Sancta Susanna ONP 2016 Anna Caterina Antonacci i Renée Morloc

Sancta Susanna ONP 2016
Anna Caterina Antonacci i Renée Morloc

El 27 de desembre vaig publicar l’apunt dedicat a la Santizza que  Elīna Garanča va cantar a l’ONP en un doble programa on s’obviava els tradicionals Pagliacci que acompanyen habitualment a l’obra mestra de Mascagni, proposant la Sancta Susanna de Paul Hindemith, una òpera que forma part d’un tríptic primerenc del compositor alemany (Hanau, 16 de novembre de 1895 – Frankfurt del Meno, 28 de desembre de 1963) juntament amb Mörder, Hoffnung der Frauen op. 12 (1921) i Das Nusch-Nuschi op. 20 (1921).

Expressionisme musical concentrat en una mica més de 20 minuts d’una partitura molt teatral que permet lluir-se sobretot a la protagonista, ja que tots els altres rols, per a contralt, són quasi anecdòtics, malgrat que la intensitat vocal de les tres protagonistes és notori en les seves intervencions i només aconsegueixen que lamentem que l’obra sigui un sospir. Continua llegint

La Santuzza d’Elīna Garanča amb Yonghoon Lee i Vitaliy Bilyy a l’ONP

Elïna Garanča (Santuzza) Cavalleria rusticana ONP Producció de Martone © Elisa Haberer / OnP

Elïna Garanča (Santuzza) Cavalleria rusticana ONP Producció de Mario Martone Fotografia © Elisa Haberer / OnP

A principis de desembre l’Opéra National de Paris va emparentar la Cavalleria Rusticana amb Sancta Susanna de Hindemit, un acoblament si més no curiós. Semblaria més lògic associar l’òpera de Hindemit amb la Suor Angelica pucciniana tenint en compte que ambdues passen a convents de monges, tal i com van fer a Lió l’any 2012, però l’òpera parisenca ha anat a buscar dues produccions de Mario Martone, per a la Scala la de Mascagni (allà es va representar amb els tradicionals Pagliacci) i la de Lió per Sancta Sussana. Jo avui només us parlaré de l’òpera verista i de la seva protagonista, Elīna Garanča.

La mezzosoprano letona canta una voluptuosa Santuzza, sense la visceralitat sangínia que la tradició imposa, segurament des d’una vessant més moderna, però amb unes facultats vocals d’impacte, amb la seva bellíssima veu i el seu registre ample, generós i seductor. Sembla més Lola que Santuzza i costa entendre com Turiddu pot deixar escapar una bellesa tan exòtica i tan poc meridional, tan nòrdica i tan poc camperola, tan elegant i fins i tot tan aristocràtica. Continua llegint

NABUCCO A CHICAGO (Lucic-Serjan-Belosselskiy-DeShong-Skhorokhodov;Rizzi)

Tatiana Serjan (Abigaille) a Nabucco Lyric Opera Chicago 2016 FotoCory-Weaver

Tatiana Serjan (Abigaille) a Nabucco Lyric Opera Chicago 2016 FotoCory-Weaver

Tal i com us vaig comentar ahir, avui insisteixo amb Verdi en un teatre que tot i no ser oficialment de lliga Champions (la temporada actual és molt minsa), ha presentat, com el Liceu, un Nabucco. Només cal comparar i treure unes quantes conclusions.

El mateix dia que a Bologna es presentava Attila a Chicago presentaven aquest Nabucco, que segurament no està dirigit amb el nervi i sentit verdià que Oren va imprimir a la seva direcció liceista (no debades és un especialista en aquesta òpera), però que compte amb un equip vocal, si més no,notable, quelcom que a Barcelona no varem poder dir ni tan sols reunint el millor de cada cast. Continua llegint

UN BALLO IN MASCHERA SEGONS LA FURA: (Secco-Siri-Petean-Lemieux-Kim;Ollé-Rizzi) vídeo

Avui us porto la darrera producció de La Monnaie de Brussel·les: Un ballo in maschera de Giuseppe Verdi, segons la producció deguda a La Fura dels Baus, en aquesta ocasió sortosament signada per Àlex Ollé, el que com a mínim garanteix un treball més dramàtic que no visual, tot i que la potència de les imatges, una de les marques identitàries de la companyia catalana, persisteix com un dels trets d’aquesta coproducció entre els  teatres de Oslo, Sidney i Buenos Aires.

Malgrat el que us pugui semblar per les fotografies que encapçalen l’apunt és un Ballo “ben tradicional” i en aquest sentit podria ser que molts quedin decebuts per aquesta “convencional” posada en escena, que fonamenta més l’acció en els aspectes polítics d’una societat futurista i opressora, un món proper al descrit per Orwell, adotzenat, alienat i oprés per uns poders que sobrepassen fins i tot l’autoritat del líder, aquí de manera poc comprensible sota la personalitat del Rei Gustau III de Suècia, que era la pretensió inicial de Verdi. Continua llegint

RECICLANT: L’enfant et les sortileges, L’heure espagnole, Il Trovatore, Médée i La Juive)

Avui toca reciclar i el reciclatge és potent, ja sigui per els títols demanats, com per les versions esollides, ja que si parlem de directors d’escena hi trobem l’amable Laurent Pelly en el doble programa del Festival de Glyndebourne de l’any 2012 amb les genials L’enfant et les sortileges i L’heure espagnole, però després la cosa s’embolica amb el provocador Il Trovatore a La Monnaie de Brussel·les segons la radical, inútil i agressiva proposta de Dmitri Tcherniakov  i amb la Médée de Cherubini al mateix teatre, ara segons la versió de Krzysztof Warlikowski. Finalment també tenim un àudio de La Juive a Àmsterdam amb Àngeles Blancas com a Rachel.

Crec que només em queda un encàrrec pendent fet ahir mateix i que reciclaré en el proper mes de febrer (Die Meistersinger von Nürnber en la producció per el Festival de Salzburg 2013 de Herheim), ja que Il Trovatore de la Scala, l’amic Werner ja ha deixat un enllaç que ens el permet baixar. Si m’ha quedat alguna sol·licitud pendent, que és possible, prego m’envieu un e-mail a ximowb@gmail.com. En cap cas seran ateses sol·licituds fetes en comentaris.

Aquí ho teniu: Continua llegint

EL VÍDEO DE ARMIDA AL ROF 2014 (Rizzi-Ronconi)

Avui us porto el vídeo de la segona representació de l’òpera Armida de Gioachino Rossini, que ja va ser motiu d’un apunt, en motiu de la retransmissió de la inauguració del ROF 2014.

El vídeo és d’una altre representació i la impressió vocal no canvia gaire de la ja exposada en l’apunt del dia 11 d’agost. La soprano Carmen Romeu s’entrega en plenitud per poder reeixir en un rol que la sobrepassa, i ella malauradament no disposa de l’autoritat vocal i la suficiència tècnica per resoldre totes les dificultats que aquest terrorífic rol atresora, ni tampoc disposa avui per avui de la personalitat suficient per imposar-se per sobre de les limitacions vocals per tal de fer convincent allò que vocalment és impossible. Només amb bona voluntat és impossible reeixir. Continua llegint

PESARO 2014: ARMIDA

Abans d’ahir, 10 d’agost es va inaugurar la 35  edició del Festival Rossini de Pesaro, una edició que sobre el paper és d’absolutes rebaixes, a anys llum d’aquelles edicions dels anys 80 i 90 del segle passat que van enlluernar el món operístic amb la redescoberta d’òperes llargament oblidades i amb uns repartiments  de cantants aleshores desconeguts que han suposat un abans i un desprès del cant rossinià, parlo entre d’altres de Ramey, Cuberli, Merrith, Blake, Valentini Terrani, Luciana Serra, Dupuy, Ricciarelli, Rafanti, Dalmau González, Gasdia, Raimondi, Horne, Anderson, Matteuzzi, Ford, Kunde, Devia, Pertusi… fins arribar a la nova fornada amb Flórez, DiDonato, Barcellona, Ganassi, Aldrich, Siragusa, Spyers, Pratt…que ha suposat un bri d’esperança als esplendors inicials que irremeiablement es van anar apagant.

Darrerament el ROF (Rossini Opera Festival) s’ha vist colpejat, com tot el món líric italià, per una crisi tan forta com la que patim aquí i això es nota en les darreres edicions, sobretot aquelles que Juan Diego Flórez no els visita, i en la que el Festival ha de fer jocs malabars per sortir cada vegada més d’un anonimat mediocre que per el que porto escoltat aquest any (abans d’ahir aquesta Armida i ahir un pèssim Il barbiere di Siviglia), sembla que hagi tocat fons a l’espera del que succeeixi avui amb Aureliano in Palmira, que curiosament és la primera vegada que es representa en el Festival i per la que han reunit un equip esperançador i més atractiu de les tres produccions proposades, amb Mychel Spyers com Aureliano, Jessica Pratt com a Zenobia i la mezzosoprano Lena Belkina per la part d’Arsace, l’únic rol que Rossini va escriure per a un veritable castrat (Giovanni Battista Velluti). Continua llegint

EL VÍDEO DE MANON LESCAUT A LA MONNAIE (Westbroek-Jovanovich;Trelinski-Rizzi)

Eva-Maria Westbroek Manon a la Manon Lescaut de La Monnaie de Brussel·les. Foto © La Monnaie / De Munt

Eva-Maria Westbroek Manon a la Manon Lescaut de La Monnaie de Brussel·les – Acte 2on. Foto © La Monnaie / De Munt

Abans d’ahir vaig escoltar l’àudio d’aquesta Manon Lescaut i em vaig indignar.

La Monnaie de Brussel·les fa molts anys que fa experiments i no seré pas jo qui esmeni la plana, però diguem que si en lloc de viure a Barcelona ho fes a la capital belga o ja m’hagués acostumat o potser hauria abandonat l’òpera i m’hagués dedicat a cultivar altres branques de la música.

Res a dir pel que fa a la producció de Mariusz Trelinski, del que ja havia vist un interessant Oneguin a Les Arts, aquí ha fet un despropòsit més, una provocació més, una inutilitat més, que serà oblidada la propera temporada. No tot m’ha semblat negligible, alguna idea m’ha semblat interessant malgrat que el conjunt acabi sent tediós, distant i mancat de la imprescindible passió pucciniana, motivat per una concepció, en el millor dels casos, gèlida, i absurda en molts d’altres.

A mida que la historia avança el desinterès o més ben dit, el distanciament del que hauríem de sentir, ja no dic veure, és tan gran que poc importa el que et facin a sobre l’escenari. Tercer i quart actes són escènicament deplorables.

Amb una proposta d’aquesta mena hom podria esperar que la part vocal i musical fos estimulant, però per a mi no m’ho ha semblat gens, i això que en el rol titular hi tenim a l’estimada Eva-Maria Westbroek, soprano que com sabeu admiro molt i a qui li agrada molt cantar Puccini, però que no sempre surt victoriosa del repte. Continua llegint

LA MINNIE D’EVA-MARIA WESTBROEK

Eva-Maria Westbroek la Minnie de La fanciulla del West a Amsterdam, segons Lehnhoff

Quin magnetisme deu tenir aquesta senyora, que l’intransigent Mortier és capaç d’acceptar programar un Puccini (compositor maleït en el seu particular i discutible catàleg de preferències) i precisament en un dels títols menys “estimats” per els mateixos puccinians, com és La Fanciulla del West, amb la condició que ella interpreti la protagonista, un rol que la soprano holandesa estima molt i que si hem de ser sincers, obliga amb un xantatge exquisit al director belga a programar-la, si vol comptar amb ella en les seves programacions?.

Ja us ho diré jo, el magnetisme no és altre que, la Westbroek és senzillament fabulosa.

Tot sembla indicar que el Teatro Real, sota la temuda direcció del belga rebel, programarà l’obra, amb ella és clar.

Mentrestant per anar fent boca us la porto a In Fernem Land interpretant aquest rol tan difícilment creïble, però d’innegable atractiu musical. De fet tota l’obra està carregada del melòdic magisteri puccinià i també del seu instint teatral, malgrat que tant el llibret, com la pròpia història no està a l’alçada de les obres indiscutibles del compositor de Lucca.

La versió és Continua llegint

LA JUIVE D’ÁNGELES BLANCAS A AMSTERDAM

Angeles Blancas, Rachel a La Juive d'Amsterdam 2009

Angeles Blancas, Rachel a La Juive d’Amsterdam 2009

Ahir dia 12 de setembre, tenia lloc la tercera de les 8 representacions previstes de La Juive, l’òpera de Fromental Halévy (1799 1862), que ha inaugurat la temporada 2009-2010 a la De Nederlandse Opera d’Amsterdam.

La producció de Pierre Audi, era la mateixa que varem veure al 2007 a la Bastille de Paris, per bé que amb alguns canvis notables, començant per la direcció musical, ara en mans de Carlo Rizzi i seguint per tres dels cinc rols  rols protagonistes. El jueu Élèazar ara a càrrec del tenor anglès Dennis O’Neill, la seva filla Rachel (La Juive) per Angeles Blancas i el cardenal Jean-François de Brogni, pel baix, també anglès, Alastair Miles. El príncep Leopold i la seva esposa la Princesse Eudoxie, continuen a càrrec dels mateixos cantants de l’estrena d’aquesta producció a Paris, els excel·lents John Osborn i Annick Massis. Continua llegint

ROBERTO ALAGNA MANRICO AL ROH

Roberto Alagna, Manrico al ROH 2009

Roberto Alagna, Manrico al ROH 2009

Aquesta mateixa setmana, l’amic Amfortas ens deixava una nova crònica, per bé que una mica endarrerida (del mes de febrer), del seu estimat MET i ens parlava de Il Trovatore, aquesta vigorosa òpera del Verdi més popular, que per fi veurem la propera temporada del Liceu, després de molts anys, masses, d’absència.

La ROH londinenca i el MET novaiorquès compartien, a part del títol, dos dels cinc intèrprets principals. La Leonora i el Conte di Luna.

Sondra Radvanovsky i Dmitri Hvorostovsky, absents en les temporades liceistes, llueixen des de fa temps i en els millors teatres del món, aquests dos exigents rols. A Londres el Manrico és Roberto Alagna, l’excel•lent tenor francès, que darrerament ens fa patir més de que voldríem, amb les cancel•lacions i els atacs i capricis de divo casi decimonònic.

No he amagat mai la meva admiració en vers el Roberto Alagna Continua llegint

Dissabte 13, Lobgesang (cant de lloança)

obc_12

Tot i que ho podria semblar amb aquest encapçalament , no parlo de futbol. El cant de lloança del dissabte 13 de desembre es va interpretar al Auditori, també es va fer el divendres i avui diumenge al matí, dins la temporada de la OBC.

Per interpretar el concert d’aquest cap de setmana, s’ha confiat la direcció de l’orquestra al director milanès Carlo Rizzi. Continua llegint