IN FERNEM LAND

QUÉ NO ESTAMOS TAN MAL, HOMBRE!


Mascaras20teatro1

Podent portar l’esperada Carmen del ROH, que l’AVE (London Barcelona) en forma angelical, m’ha fet arribar puntualment, l’he desestimat.

No he estat capaç de passar del segon acte, potser un altre dia d’aquesta setmana em vegi en cor, però francament, la decepció és notable, bàsicament perquè és una Carmen vulgar, mancada d’unitat i on sembla que cadascú vagi a la seva bola.

Zhang, Alagna i Garanca a la Cramen del ROH

Zhang, Alagna i Garanca a la Cramen del ROH

No cal dir que l’Elina Garanca està vocalment esplèndida, però li manca quelcom, al menys escoltada en aquesta funció,  per fer la Carmen de veritat, o al menys aquella que m’agrada, molt més insinuant, és clar que manca la part visual, que en aquest cas és molt important. Millor no parlar del Ildebrando d’Arcangelo, la Liping Zhang o Roberto Alagna, tots han demostrat en altres ocasions que són veritablement bons. Esperem que els infernemlandaires viatgers ens donin la seva versió.

Ara el que si puc dir és que Bertand de Billy està espantós i l’orquestra del ROH sona com la del Liceu quan està malament. Mala nit al ROH.

Buscant una segona opció d’interès per portar-vos a In Fernem Land, m’he topat amb el Il Trovatore d’abans d’ahir a Florència.

Sruart Neill (Manrico al Comunale de Florència) 2009

Stuart Neill (Manrico al Comunale de Florència) 2009

A Florència han començat la temporada amb la trilogia popular verdiana. El dia 3 Rigoletto, el dia 4 Il Trovatore i el proper dijous dia 8,  La Traviata.

No vaig voler seguir la seqüència i vaig anar directament a Il Trovatore, que m’estimo més que el Rigoletto i així ja escalfava motors per les properes funcions del Liceu.

Em vaig esvarar en escoltar a Kristin Lewis, una Leonora “sconosciuta” per mi i que va ser molt aplaudida en la seva ària d’entrada, malgrat que com diria en Colbran és una soprano “lirico disparata”, però en arribar el tercet amb Juan Jesús Rodríguez cantant (?) el Conte di Luna i Stuart Neill (el Don Carlo esbroncat del any passat a la prima de la Scala), he pensat que no podia ser, que allò teòricament era el Teatro Comunale di Firenze i en canvi el que escoltava semblava del Teatro Comunale di Villafonta di giù.

Potser si que tots tenen veu per donar i vendre, però algú els hi hauria de dir com utilitzar-la.

Il Trovatore és una òpera tota passió i s’ha de posar tot allò que calgui, per tal d’enardir al personal, però cridar, mai, treure el fetge per la boca, mai, destrossar el cant verdià amb efectes veristes, mai.

El foc vocal d’Anna Smirnova, la temperamental Azucena, hauria de mesurar-se amb els esgarips d’una peixatera a una parada de la Boqueria oferint la mercaderia a la clientela. Un únic consell, si és que puc donar-nen, li recomanaria que escoltés a la Simonato.

Stuart Neill ha de passar, a part de per cal dietista, de manera urgent (és una consideració e salut més que estètica) per algú que li ensenyi a pronunciar l’italià sense les “t” liquides anglosaxones i sobretot, de passada que s’escolti més a Carlo Bergonzi i després que no vulgui impressionar a cops vocals, doncs la veu té possibilitats i podria ser un tenor a considerar si no fos que la línia de cant és inestable i maldestra, exhibint en una pira lamentable, tot l’aviram de la granja. He pensat fins l’últim moment de penjar-la al blog, però no m’ha semblat elegant.

El públic florentí va començar molt engrescat amb aquella demostració de testosterona generalitzada, però de mica en mica es va anar refredant. No m’estranya, doncs tot plegat va ser amanit per un “batutero” anomenat Massimo Zanetti, que volent fer de Muti, li va sortir la cosa més aviat mutilada (acudit dolent i fàcil, però m’he desinflat molt escoltant tot això).

Que deuen pensar el florentins que encara deuen recordar aquell Trovatore de l’any de maria castanya, amb la Caballé (i després diuen que no era verdiana) i Richard Tucker?. El recital de crits de la Lewis al quart acte em va semblar per posar-se a córrer, però la varen bravejar força, és clar que després del corralet de la pira, semblava la Price (Leontyne). Dintre de no gaire, amb el recital de greus que va exhibir i les tensions esgaripades als aguts, la veurem fent de mezzo, temps al temps.

Alberto Gazale i Désirée Rancatore (Rigoletto a Florència)

Alberto Gazale i Désirée Rancatore (Rigoletto a Florència)

Desesperat vaig anar a buscar consol en el Rigoletto del dia abans. Començàvem malament doncs el Duca anunciat de James Valenti, va ser substituït a última hora per Gianluca Terranova, per una sobtada malaltia del primer (ai senyor!).

Dirigia Stefano Ranzani i em va semblar més garantia de bon gust i sentit “belcantistic” de l’òpera, no com estil per a Rigoletto, però si com manera d’entendre l’òpera i el cant. Sent millor que el seu company de l’endemà, tampoc és que fos el director de la meva vida.

D’entrada i potser pels nervis, la veu de Terranova ens mostrava una tendència caprina una mica preocupant i a mig “Questa o quella” ja vaig veure que no seria un aprenent d’Alfredo Kraus, malauradament. Vaig donar-li crèdit i francament, no s’ho mereixia, en l’escena del tercer acte va cantar un “Parmi veder le lacrime” de jutjat de guàrdia, amb tots els problemes possibles que hom pugui imaginar. Respiració, afinació, tècnica, línia…el que vulgueu, que va mantenir, tant si com no, fins el final.

Greus d’impressió els del Sparafucile de Konstantin Gorny i vaig pensar, ara el “pari siamo” això s’animarà.

Alberto Gazale, el baríton italià que es feia càrrec del rol de baríton més emblemàtic de l’òpera italiana, és un baríton correcta, un baríton de veritat, però per cantar el Rigoletto s’ha de tenir un plus especial, a part d’una experiència d’anys de carrera, que ell encara no té i una cosa més important, una noblesa en la línia i un dramatisme natural, no a base de trucs, que faci creïble el personatge. Tot i així, és de lluny, el millor d’aquest espectacle i si no hagués volgut acabar “la vendetta” amb un agut que li va sortir horrorós, mal acompanyat pel feridor agut de la Rancatore, jo m’ho hagués estimat, però continuo anant pel carril equivocat doncs els florentins embogits varen aconseguir el bis. Gazzale no vol ser menys que Nucci i mentrestant el mestre Muti es deu estirar la seva meravellosa melena davant d’aquest atacs de divisme, no permesos en el seu cànon particular.

Si hi ha una soprano de la que creia que feria moltes coses i s’ha quedat a mig camí, aquesta és Désirée Rancatore. Posseïdora d’un registre sobreagut molt considerable, sperò menys que anys enrere, s’ha quedat amb això, pinyols i pinyols, cap treball dramàtic i psicològic. Notes, picats i sons una mica feridors amb emissions lletges, uns darrere els altres, passant en un duo entre pare i filla sense cap sentiment. Després del seu “Caro nome” el Comunale va esclatar en grans mostres d’alegria, bravos i aplaudiments, doncs bé, vaig en contra direcció.

Com podia ser que tres funcions d’òpera tan recents, provinents de teatres de prestigi oferissin funcions tan adotzenades?.
Potser el problema el tinc jo i l’haig de resoldre amb un especialista?.
Sincerament no ho crec.

Massimo Giordano (Nemorino)

Massimo Giordano (Nemorino)

L’altre dia vaig escoltar un concert de l’Anna Netrebko amb un altre jove tenor italià, Massimo Giordano (no confondre amb el Giordani) a Copenaghe. També volia portar-lo al blog i no us podeu imaginar lo d’aquest xicot, s’ha d’escoltar per creure com algú amb una quantitat de carències tan grans, li permeten pujar a dalt d’un escenari a mostrar-les sense vergonya.

És clar que encara tenim recursos per anar tirant, mentre esperem el retorn de Rolando Villazón i Piotr Beczala no se’ns faci malbé, però em preocupa que hi hagi tanta mediocritat i que ens vulguin fer passar gat per llebre i que hi hagi qui ho compra i s’ho empassa satisfet.

Abans d’ahir, arran dels baritenors, deia que potser ara es canta millor, i ho crec, però es canta millor el que abans no es cantava, però és difícil escoltar les òperes de repertori, de les que tenim tants i tan bons referents, al mateix nivell o és que potser he tingut molt mala fortuna amb aquests arxius?. Potser si, i jo que sóc de mena optimista, acabaré dient com el president Laporta, Què no estamos tan mal, hombre! i després d’aquesta frase profètica varem guanyar la Copa, la LLiga i la Champios (no hi puc fer més, m’agrada recordar-ho)

Avui la cosa no dona per més i si algú no em creu i està molt interessat en escoltar el que us acabo de relatar, puc fer-li arribar els enllaços per escoltar-ho. Jo us estimo massa per martiritzar-vos.

Demà que tocaria fonofernemlandteca, ho posposo a dijous, doncs tenim esdeveniment important a In Fernem Land. Hi ha una commemoració a recordar i tenim col·laboració de luxe, segur que en Josep ho entendrà.

14 comments

  1. alex

    En referencia solo a la CARMEN londinense de la que privadamente he recibido gabación de su estreno el pasado sábado, diré siendo honesto que he escuchado alguna parte de la misma, puesto que me reservo para escuchar y presenciarla in situ y en la propia ROH el día 24 ( última función).
    De lo poco escuchado, Garanca como cantante me ha parecido excelente ( le he escuchado el primer acto y el último), con su voz de mezzo lírica ( un poco al estilo de la Berganza) y nada que ver con esas mezzos recientes con graves de ” camionero fumador”, quizá algo fría interpretativamente, primando más la elegancia en el canto que otra cosa.

    Alagna , con muchos apuros en el passaggio y en el agudo en el aria de la flor ( con estos oscurecimientos y tiranteces arriba tan propios en él ultimanente), aunque está muy notable en el último acto ( quizá algo verista).
    De la Zhang no escuché nada y D’Arcangelo en su entrada del Toréador me ha parecido muy discreto.

    De Billy, de lo escuchado, entremezcla a veces una excesiva sonoridad con lentitud en su dirección.

    De todos modos, es la primera función ( donde siempre se producen problemas derivados quizá de pocos ensayos), estaré in situ el día 24 ( esperando que nadie cancele) para disfrutar de esa CARMEN que seguro, mejorará con el paso de las funciones.

    p.d. Recordar simplemente que Alagna está previsto como D.José en el Liceu ( octubre 2010)

    Y de lo que dice Joaquim, salvo excepciones en determinados repertorios muy concreto, los tiempos actuales muestran no solo la crisis económica ya conocida, sino una crisis de voces también muy importante en el mundo de la ópera ( el ej. de IL TROVATORE de Florecia citado, es un claro ejemplo de menos que mediocridad)

    M'agrada

  2. Joanpau

    Joaquim, no fora possible, ni que fos un trosset de res, escoltar cadascuna d’aquestes demostracions de “belcanto”?.
    M’has deixat amb les ganes.

    M'agrada

  3. alex

    Por cierto y de la foto del Stuart Neill, me recuerda por el físico ( supongo que aquel algo más alto), al actual Maradona, seleccionador futbolero del equipo argentino!

    M'agrada

  4. kenderina

    Yo no creo que haya “crisis de voces”, hay lo de siempre, 20 o 25 buenos (y algunos excepcionales), con un caché alto o muy alto y que ni se pueden multiplicar como los Reyes Magos ni en todos los teatros les pueden pagar.
    Lo que ocurre es que a los “normales” o incluso “malos” de epocas anteriores nadie los grababa y no circulaban de esta manera las noticias …si ya no era moneda común grabar a los grandes (cuestiones técnicas) .

    Lo de la Carmen de ROH es otra historia, yo también la he oido. Ahí el problema no son las “voces” (que tampoco es que esten finos). Joaquim, lo has dicho muy bien…cada uno va a su bola. Hay mucho ego suelto en esa función… y parece que nadie se haya atrevido a ponerle freno. Eso si, lo que no he terminado de entender es que hacia Turiddu en la Carmen……¡Cosas veredes, Sancho !

    M'agrada

  5. Espero que d’aquí al dia 10 aquesta Carmen hagi millorat ni que sigui una mica. Per sort l’Alex rebaixa una mica la teva despietada crònica, Joaquim. De l’Alagna vaig sentir l’altre dia “la fleur” a GTL Torn T i em vaig passar mitja hora cridant buuuu, buuuu i això que jo o bravejo o niente però quina “fleur” tan pansida que va fer i més aviat pròpia de vocalista aficionat d’orquestra sense nom.
    Ah! En Massimo Giordano. Vaig criticar-lo quan li vaig veure una Traviata amb l’estupenda Anja Harteros. Aquell xicot, que té veu suficient, no sabia ni dir “Ay cruda sorte ” !. Sonava com un domèstic i covard “mecasum dena”.
    Me’n vaig a escoltar les “fleurs” d’en Rolando i en Jonas que aquelles són, com cal, flors de tragèdia i no d’aquestes de plàstic que venen els xinesos.
    Gràcies Joaquim. Com sempre m’has deixat despatxar a gust.

    M'agrada

  6. alex

    Discrepo de lo que dice Kenderina en dos puntos:

    1- Para mi gusto y en el repertorio tradicional ( salvo en el rossiniano practicamente), no existen ni 25 ni 20 cantantes excepcionales o buenos hoy en día, como los hubo hace 30 o 40 años.
    Los “normalitos de este pasado” serían los mejores de hoy en día en este repertorio tradicional

    2- Lo de “Turiddu” respecto a esta CARMEN, primera función, supongo que por lógica va dirigida al tenor Alagna.
    Repito que de la parte de tenor solo he escuchado su aria de la fleur de esta primera función ( y Alagna no ha estado bien, con problemas y tiranteces en el agudo), pero el último acto lo ha cantado e interpretado bien; este último acto es dramático y veristoide, ya que en un acto de deseperación y sentimientos, D.José acuchilla a su amante Carmen que se largó con Escamillo. Así entiendo pues que un D.José debe cantar este acto, con total drmatismo por lo que entiendo que Alagna, aquí si ha estado muy bien.
    Hay que tener paciencia con esta CARMEN, quedan 6 o 7 funciones más y la primera ( por lo que sea, falta de ensayos, nervios, etc..) acostumbra a no ser casi nunca brillante

    M'agrada

  7. kenderina

    A mi es que no me gusta así…es solo una opinión personal. Pienso que Don José tiene que ser violento …no necesariamente gritón y llorón…pero lo dicho, es una percepción personal. Espero que cuando vayas, alex, este todo tambien mas rodado y lo disfrutes 🙂

    M'agrada

  8. Gràcies a tots.
    Joanpau, si ja ho sé que és una temptació no penjar una fleur que no fa cap favor a Alagna, que ha fet Don José magníficament altres vegades. La Carmen de la Garanca ja va venir al blog en el seu debut a Riga, no ha millorat respecte a aquella primera. Continuo pensant que el problema d’aquesta funció és que és rutinària, si l’haguessin preparat bé, segur que el resultats serien uns altres. Del ROH sempre s’espera un nivell que aquest dia no hi va ser. Si creieu que això és massacrant…
    Lo de Florència és molt més problemàtic, perquè el nivell cau a un teatre de províncies directament i lo de Giordano és una vergonya.
    Ara tenim cantants, que en els anys cinquanta no els havien somniat mai, millors, molt millors, però també tenim moltes mancances o algunes.
    Als anys 50, molts Tovatore podien ser com el de Firenze i amb resultats d’èxit similars, tret que una pira com la de Neill, s’hagués protestat molt sorollosament.
    Avui, estic convençut que es poden veure i escoltar millors Trovatore, al Liceu aviat, ho podrem comprovar.
    El post era més una perplexitat pel nivell de certs espectacles en teatres de primera.
    Potser si m’ho escolto un altre dia, no em semblarà tan horrorós, però ahir , res em va semblar digne pel blog, al menys per deixar mostres sonores de interpretacions poc rellevants, en el millor dels casos o directament indignes, en altres.

    Titus, lo de Al loro! és boníssim, no hi havia caigut

    M'agrada

  9. Ay Joaquim…. que horror, ay? Pero mira q acabe riendome del todo porque viendo una de esas ( y no hablo de la Carmen) si una regularina de una treatro digamos normal se acuerda una q si la voz buena de cualquier registro no es cosa comun…. y que me enamore de la opera aun asi en funcciones regularines, donde si habia q temer por el agudo de fulano o fulana 😉 A veces con estos palos se vuelve a apreciar casi mejor lo bueno… Mira la mediocirdad de esa Carmen existio en el mismo espacio y tiempo q dio tambien los sobresalientes de Carlo y Tristan 🙂 En Valencia han tenido memorables espectaculos Wagnerianos, en Barcelon habeis tenido el Elisir de memoria de Rolando, en el Met aun han tendio un Doming cantando la Walkiria y la Adriana a poco interval de tiempo, en Berlin tb hubo este ano cosas dignas de recordar, etc 🙂 Y con tu Trovatore sufrido me has recordado mirarle con un poco mas de indulgencia ar Sr Alagna porque pocos meses antes produjo un Trovatore que si fue mas q digno al lado de Hvorostovsky y Rodvanovsky.. y que oi recien en el Barbican a Joyce DiDonato con su voz de angel, que aunq no sea mi gusto oi trozos de lo nuevo de l bartoli y en mi vida he oido una voz humana pasarse una Formula 1 de coloratura con tal gusto, etc etc pa no hablar del Cessa del Juandi q es de memoria y no solo de nuestros tiempos…. A

    M'agrada

  10. perdon q le di sin querer antes de terminar… queria decir que de verdad no estamos ni de lejos tan mal 🙂

    Lo que seria quiza deseable es que la gente pase menos tiempo machacando las producciones y mas tiempo dandole el valor justo a las voces y a la musica. No digo de no esprimir su opinion si algun montaje no gusta, pero hombre no es eterno, se cambian hoy dia mucho mas seguido q antes. Pero tampoco toda musica es de aplaudir, aunq venga de nombres famosos y tampoco se debe abocear solo porque no es lo conocido o gustado desde grabaciones. Con ir con orejas abiertas y valorar la noche en si, y no valorar ni recuerdos ni imaginaciones o fantasias proprias vale 🙂 Es que a veces leyendo la dicha critica especialista parece q la msuica e ha vuelto secundaria, hablan 2 paginas de la produccion y te vuelven a contar la historia ( lo cual no se de que sirve?, para esos hay otras fuentes) y al final solo en dos lineas despachan lo musical con dos palabras en terminos bastante generales, supongo que en muchos casos pa disimular la falta de opinion o criterio del critico… una pena. No que los necesite para formar mi opinion, pero lo cierto es que hay mucha gente q si lee y se forma su opinion asi al no poder ver un espectaculo en vivo.
    Pero estoy ya en otro tema 😉

    Que la idea es q en todos teatros hay tanto divino como infernal y coexisten muy bien a veces hasta con los mismos protagonistas 🙂

    Ah, antes q me vaya y os deje en paz con mis rollos… como motivo de optimismo tambien tengo competiciones o coas como la de Cardiff de este ano que habia voces ahi uufff, preciosas! que no veo el dia de oirlas en un teatro porque algunas si eran mejores de lo q e visto hasta la fecha por ejemplo 🙂

    M'agrada

  11. Joanpau

    Joaquim perdona, no volia molestar-te. Entenc perfectament que no ho vulguis posar, si no mereix la pena.
    Penso i ho hem comentat moltes vegades, que veus ni han moltes i aparentment són bones i/o excel•lents, però són molt més efí,eres que antigament.
    Els cantants apareixen com un boom i desapareixen.
    Hi ha una necessitat de que cada temporada hagi de sortir una soprano i un tenor que hagin de substituir els de la temporada passada.
    L’òpera i els cantants són com aquell rostit que s’ha d’anar coent a foc lent, de mica en mica.
    Dels grans teatres no esperem mai funcions mediocres, però també les tenen i Florència tot i tenir un festival prestigiós, mai es podrà comparar amb el Covent Garden.
    Sobre el paper la Carmen de Londres pinta molt bé, altre cosa és que el resultat del primer dia, no hagi estat a l’alçada, en canvi de Il Trovatore de Florència no conec a ningú, hi han notables diferències en aquest aspecte.
    Vaig a llegir el post del Mario Lanza.

    M'agrada

Els comentaris estan tancats.

%d bloggers like this: