LES ARTS 2016/2017: I VESPRI SICILIANI

Les circumstàncies van fer que manqués a les esperades cites anuals a les temporades de Les Arts i des del Festival del Mediterrani de l’any 2013 amb aquell memorable Otello dirigit per Mehta i Livermore, interpretat per Kunde, Agresta i Àlvarez, no hi havia tornat, era l’1 de juny, com oblidar-ho! (IFL m’ajuda a recordar, beneït sigui).

Les circumstàncies de tota mena també han fet que a la Comunitat Valenciana hagin passat moltes coses d’aleshores ençà i òbviament moltes d’aquestes coses quasi totes no artístiques, han afectat i de quina manera al Palau de Les Arts Reina Sofia.

Aquell miratge que mentre passava tothom era conscient que no podia durar gaire, ja és història i s’han confirmant els auguris pessimistes i d’aquella etapa que no arriba a dècada prodigiosa, encara queda una orquestra que per a nosaltres (Liceu) voldríem tot i alguns signes que evidencien febleses impensables en aquells any que Maazel i Mehta s’alternaven les direccions, i un cor, aquest aparentment indemne, que són el goig i orgull de la casa. De fet l’orquestra i el cor he dit mil i una vegada que són el fonament de qualsevol projecte artístic de qualsevol casa operística que vulgui ser, per tant l’avís que em permetria llençar als responsables culturals del País Valencià i de l’ajuntament de València és que no deixin perdre aquestes dues joies de la corona, perquè sense elles la “falla de Calatrava no té cap sentit. Continua llegint

EL DEBUT DE JUAN JESÚS RODRÍGUEZ AL MET AMB IL CONTE DI LUNA D’UN TROVATORE DECEBEDOR.

Juan Jesús Rodriguez Luna

Si l’altre dia el protagonista de l’apunt va ser el baríton malagueny Carlos Álvarez amb el seu Scarpia a Torí, avui torna a ser-ho un baríton espanyol, el onubense Juan Jesús Rodríguez, arran del seu debut al Metropolitan de Nova York cantant el difícil i compromès rol del Conte di Luna a Il Trovatore de Giuseppe Verdi.

Juan Jesús Rodríguez ja fa uns quants anys que va preparant el seu gran salt en els grans teatres assumint els rols més exigents del repertori verdià, que són aquells més orfes de veritables protagonistes amb veus de cos baritonal, amplada i fraseig noble i elegància musical, amb el control de la respiració i el legato, que precisament té un dels seus paradigmes en l’ària “Il balen del suo sorriso” d’aquesta òpera. Continua llegint

LES VEUS VERDIANES: EL BARÍTON

Victor Maurel, Falstaff (1848-1923)

Victor Maurel, Falstaff
(1848-1923)

Prima del musicista servi il poeta (G.Verdi)

Avui patirem.

Agafo un repòquer de noms: Giuseppe de Luca, Titta Ruffo, Pasquale Amato, Mattia Battistini i Riccardo Stracciari. Amb aquests n’hi hauria prou per definir el que és un baríton verdià. Veus fermes, amb capacitat per alternar el cant líric amb el dramàtic, amb timbre (squillo) i legato, gran capacitat per projectar, però lluny del cant estentori i que permanentment canta sobre el forte i declamant per emfatitzar el dramatisme, en uns efectes més propis del verisme que no pas de la noblesa de la vocalitat verdiana.

El baríton verdià no és diferent de les altres vocalitats que ja han aparegut en aquest seguit d’apunt dedicats a les veus emprades per Verdi a les seves òperes, però el cas del baríton és similar a la de la mezzosprano, precisament perquè tant una com l’altre van ser definitivament establerts i emmotllats per Verdi. Fins aleshores els barítons no havien agafat la dimensió dramàtica i fosca de les personalitats baritonals verdianes. Rossini no va escriure per a baríton, sempre eren baixos en les diferents modalitats de profondo, buffo o basso cantante, mentre que el belcanto més florit establia pel baríton l’antagonisme del tenor i sempre en una tessitura més aguda. Verdi acaba definint la vocalitat en un centre greu que atorga a les diferents, variades i apassionants psicologies, uns perfils dramàtics excepcionals. Continua llegint

LICEU: CONCERT VERDI (4) tutti gabbati

verdi_4

La genial fuga que tanca la llarguíssima carrera operística de Giuseppe Verdi, acaba amb un burleta “tutti gabbati” (tots burlats) que sembla tota una premoció del que passaria molts anys més tard quan el Gran Teatre del Liceu decidís commemorar els dos-cents anys del naixement de Verdi, amb aquests quatre concerts que han acabat sent com una gran burla al que hagués hagut de ser i no ha acabat sent.

Ahir dissabte va tenir lloc el primer dels dos concerts que clouran aquest homenatge, amb el quart programa, que incloïa fragments de “La bataglia di Legnano”, “Attila”, “Aroldo”, “Don Carlo” i “Don Carlos”, “Otello” i “Falstaff”, amb els solistes vocals Rachele Stanisci, Carlo Ventre, Vitaliy Bilyy, Juan Jesús Rodríguez, Stefano Palatchi, M.Àngels Padró, Maria Such, Elizabeth Maldonado, Airam Hernàndez, Xavier Martínez i Josep Lluís Moreno, tots dirigits per Rubén Gimeno, com en el tercer concert.

Per ser franc us dic que en aquest quart concert hi van haver veritables guspires verdianes, després de més de dotze hores de fragments i fragments, i després d’una primera part tediosa, en perfecte sintonia amb el que han estat aquests concerts Verdi, van aparèixer Continua llegint

LICEU: CONCERT VERDI (3) depressió

Concert Verdi (3), Liceu diumenge 13 d'octubre de 2013. Foto IFL

Concert Verdi (3), Liceu diumenge 13 d’octubre de 2013. Foto IFL

Ahir per la tarda va tenir lloc el tercer programa dels quatre previstos per celebrar el bicentenari del naixement de Giuseppe Verdi, potser el menys vergonyant fins ara, però definitivament depressiu, per la constatació de la mediocritat de la proposta, amb uns cantants que en un teatre de províncies serien rebuts amb gatzara i sorolloses mostres d’aprovació, però que al Liceu no han passat d’una  incrèdula acceptació d’un més que probable futur, si hem de fer cas de les opinions que es comencen a filtrar del President del Patronat, fins ara callat i a l’espera del nou director artístic que sense cap mena de dubte ens donarà prou pistes de les veritables intencions de la nova cúpula del Liceu.

Per ser just cal que responsabilitzi a Joan Matabosch d’aquest homenatge verdià. D’acord que a ell li van retallar les propostes inicials per inaugurar la temporada amb La bataglia di Legnano i un Rigoletto o Traviata, i quan tot allò se’n va anar a norris es va haver de “improvisar”, però repeteixo el que ja he dit en els altres dos apunts dedicats als concerts Verdi, no puc creure que aquests cantants finalment contractats per cantar fragments de totes les òperes del catàleg de Giuseppe Verdi, fossin els inicialment previstos per protagonitzar aquelles òperes, atenent al nivell de tots els altres repartiments de les òperes que han acabat formant la temporada 2013/2014, en tots els casos d’un nivell altíssim i competitiu amb els millors teatres i les millors temporades. Què ha passat doncs amb Verdi? Continua llegint

QUÉ NO ESTAMOS TAN MAL, HOMBRE!

Mascaras20teatro1

Podent portar l’esperada Carmen del ROH, que l’AVE (London Barcelona) en forma angelical, m’ha fet arribar puntualment, l’he desestimat.

No he estat capaç de passar del segon acte, potser un altre dia d’aquesta setmana em vegi en cor, però francament, la decepció és notable, bàsicament perquè és una Carmen vulgar, mancada d’unitat i on sembla que cadascú vagi a la seva bola. Continua llegint