IN FERNEM LAND

UNA CERTA NORMALITAT


Si, una certa normalitat doncs avui puc editar un post.

Una certa normalitat perquè aquest matí he anat a un concert a l’Auditori.

Una certa normalitat també, doncs he tornat a veure i fruir a Franz Paul Decker, massa absent de la seva estimada Barcelona.

Finalment, una certa normalitat, doncs després de no sé quants mesos d’inactivitat, el blog OBCmusics, ha tornat a editar un post, aprofitant el retorn del estimat mestre Decker a l’Auditori. No és gran cosa, però com deia Galileu “eppur si muove”.

El retorn de Fanz Paul Decker, el veritable artífex de la transformació de l’OCB a l’OBC, impulsant-la i renovant-la (d’aquí l’antipatia que es va guanyar amb alguns músics de l’antiga formació que no volien un canvi, doncs eren incapaços d’estar a l’alçada del que se’ls exigia), ha estat un motiu de joia per a molts i això ha fet que la sala Pau Casals (la gran) de l’Auditori, presentés una bona entrada, tenint en compte que el concert era de la Banda Municipal de Barcelona i no de l’OBC. M’hagués agradat tota la segona graderia plena i els laterals del amfiteatre també, però cal tocar de peus a terra. El públic de la Banda és força diferent al de l’orquestra, malgrat que avui ens hem trobat moltes cares conegudes i també es veien a molts músics de l’OBC entre el públic.

Feia molt temps que no escoltava la Banda i d’entrada m’ha semblat que eren menys membres del que jo recordava, però no em feu gaire cas, fa tant temps que potser m’ha traït la memòria.

M’ha semblat que la formació està en bona forma i potser avui especialment motivada i agraïda per la visita del mestre Decker, tot un referent musical a la vida de la nostra ciutat

Les obres que han integrat el concert no m’han semblat les habituals que jo escoltava per la Banda Municipal, anys enrere. Un altre sorpresa agradable, doncs el programa era exigent i en la segona part, difícil, per l’idea que jo tenia del public habitual.

Anem doncs al concert:

A la primera part, dedicada a Mendelssohn en el 200è aniversari del seu naixement, hem pogut escoltar l’obertura La Gruta de Fingal, segons l’arranjament de Joan Lamote de Grignon i també del mateix arranjador i el Director que va glorificar la Banda Municipal entre els anys 1915-1939, hem pogut escoltar el famós concert per a violí, op.64 amb l’excel·lent Katia Novell com a solista.

D’entrada amb l’obertura de Les Hebrides (La Gruta de Fingal), he trobat a faltar, inevitablement la corda, però també és cert que el mestre Decker (quina emoció veure’l sortir altre cop per la porta del hemicicle, elegant, amb pas decidit, ferm, tot un senyor!) ha fet un inici espectacular, amb uns matisos i un crescendo, a partir d’un so en pianissimo, difícil d’obtenir amb els instruments de vent, que immediatament m’ha fet canviar el xip, oblidant l’orquestra simfònica i concentrat-me en quelcom més que el retrobament amb l’estimat mestre.

És cert que alguns moments, el so de la Banda, no resulta gens idoni per tocar a la sala gran de l’Auditori, amb aquella acústica excessivament reverberant, que ha repercutit en el equilibri de les diferents famílies i en els plans sonors.  Segurament el mateix mestre ha hagut de corregir sobre la marxa, però en tot moment hem pogut apreciar aquell gest característic, aquell tremp i aquell mestratge que els anys encara han vestit més de venerable idolatria. No hi puc fer més, el mestre Decker em fascina. És brillant i els temps emprats, potser més amples i reflexius que en el passat, han revestit l’obra d’una solemnitat i d’un so brillant, malgrat que barrejat per l’esmentada i deficient acústica d’un Auditori encara inexplicablement inacabat.

En el concert de violí ha canviat absolutament l’escenari. La Banda ha acompanyat amb escrupolosa cura a la sorprenent Katia Novell, violinista de l’OBC, que ha sorprès a tothom, obtenint un èxit sonat. És cert que al so li manca una mica de cos i algun moment, sobretot al final de les llargues frases, una mica de força, diríem fiato si fos una cantant, però quin dubte hi ha que la interpretació ha estat d’un excel·lent nivell i expressivitat, amb especial menció al inspirat Andante, que la Novell ha vestit de manera dolça i poètica, sense menysprear la part virtuosística dels moviments extrems, acurats i d’escrupolosa execució.

La segona part s’ha iniciat la suite que Paul Hindemith va fer de Mathis der Maler, l’excel·lent òpera d’infaust record al Liceu, segons l’adaptació per a banda de Guy M. Duker

La suite, com podríem qualificar-la, està estructurada en tres amplis moviments, Concert angelical, Enterrament i Les temptacions de Sant Antoni, corresponents cadascun d’ells a una part del tríptic pintòric fet per Matias Grünewald per a l’altar de l’església de Sant Antoni d’Insenheim.

Obra complexa i d’extrema dificultat cromàtica i brillant orquestració (també en l’arranjament), ple de coloristes efectes que ens van transportant de manera descriptiva pels diferents sentiments que el pintor volia transmetre’ns en la seva obra.

La Banda si ha lluit, oferint-nos una brillant interpretació, sempre sota l’acurada direcció del mestre Decker, que imposa l’autoritat i el mestratge de l’experiència, en la seva primera direcció (als 87 anys) davant d’una formació de vent.

No és una obra per a un públic habitual als concerts de la Banda Municipal, ni tan sols de les orquestres simfòniques, doncs Hindemith encara hores d’ara, és un compositor poc freqüentat, però l’èxit ha estat més que notable, tant, que el mestre Decker, en una intervenció a peu de podi, ha felicitat als membres de la formació, per l’excel·lent interpretació d’una obra d’extrema dificultat. Recordeu quan va esbroncar al mig d’un concert als músics de l’OCB?, sembla que avui s’hagi tancat el cercle. Al cap dels anys, el mateix mestre, felicita a uns musics pel treball acurat i ben fet. Això diu molt del mestres Salvador Brotons, Director Titular i Marta Carretero, Directora Assistent de l’actual formació (Infernemlandaire ocasional), així com del mestre Abili Fort, el Director tècnic a qui devem que el mestre Decker hagi vingut a dirigir per primera vegada en la seva dilatada carrera, a la Banda Municipal de Barcelona.

El concert ha finalitzat amb la Dansa dels set vels de l’òpera Salome de Richard Strauss, un dels compositors fetitxes del mestre Decker.

Interpretació espectacular i brillant, amb un tempo potser en accés recreat, però de sensualitat i brillantor captivadora. El mestre gaudia i els músics també, òbviament també el públic, que en acabar hem esclatat amb bravos i fortíssims i llargs aplaudiments per a un mestre emocionat que més d’una vegada s’ha emportat la ma al cor estenent els braços cap al auditori, per tornar-los a replegar amb l’emoció de la sala als seus punys, que tornava a dipositar sobre el cor.

L’any vinent tornarà per a dirigir finalment l’OBC.

Cal llegir l’entrevista concedida a l’Avui “la Banda és un xoc per la meva oïda“, on ens parla d’aquest concert previst, així com de la bona experiència amb la Banda Municipal i el mal record de l’època del Patrick Alfaya (responsable del desgavell dels últims anys a l’OBC i del silenci còmplice del Sr. Joan Oller).

Com sempre el mestre Decker, entranyablement polèmic per la seva sinceritat.

Finalment amics, vull que aquest aparent normalitat blogaire continuí, però això ho dictaran els esdeveniments. Per ara tan sols puc agrair-vos aquestes mostres d’estima, que m’ajuden molt enn les llargues vetlles nocturnes.

Potser hi haurà algun altre post aquesta setmana vinent. Segur la Fono del Barbebleue i qui sap si la Bartoli i algun que altre Trovatore, malgrat que el que he vist de la funció del primer dia més aviat m’invita a vendrem les entrades. Quina pífia escènica, però també vocal, al menys per allò que he pogut apreciar de la transmissió televisiva.

Ho veieu?, malgrat tot, quasi la normalitat.

5 comments

  1. Normalidad es tu regreso al blog. Normalidad es el exitoso regreso del maestro Decker que nos relatas.

    ¡Viva, pues, la normalidad! y que dure… También esa tranquilidad de espíritu que transmites en tus palabras.

    M'agrada

  2. Normalitat, una cosa tan senzilla a la que no donem importància, i què quan quelcom l’altera tot se’ns gira.
    Benvingut a la normalitat. Nosaltres seguim disposats a seguir-te llegint, ja què això també és part de la nostra normalitat. Una abraçada

    M'agrada

  3. Rex

    M’alegre de llegir-te de bell nou. Franz Paul Decker és un director que té tota la meua estima. El meu primer Capvespre wagnerià, la meua primera vegada amb Salminem i Behrens era aquest senyor qui dirigia. Féu sonar l’Orquestra de València com els déus del Walhalla.

    Una forta abraçada i gràcies per la teu amabilitat.

    Rex.

    M'agrada

  4. colbran

    A veces cuando queremos desacreditar a una orquesta por su deficiente actuación la tildamos (al menos yo) de Banda Municipal, pues es una pésima calificación si la Banda es como la Banda Municipal de Barcelona y su rendimiento el que hoy nos ha demostrado en el Auditorio. Claro que al frente de la misma estaba Decker, toda una garantía, pero es que además consta de un grupo notabilísimo de músicos que en sus intervenciones han dado constancia de musicalidd y disciplina y eso es fruto del rigor y ansia de superación.

    A mí, particularmente, me ha gustado muchísimo la prestación que esta magnífica Banda ha ofrecido de la “Suite” de “Mathis, der Maler” y, muy especialmente, de la “Danza de los siete velos” de “Salome”, sin que por ello fuera en absoluto despreciable la primera parte, pero es que hemos tenido la suerte de gozar de una matinal redonda en el Auditorio.

    La solista de violín Katia Novell merece disponer de un curriculum internacional más amplio, pero quizás sus compromisos laborales con la OBC se lo impidan.

    M'agrada

  5. JaumeM

    La teva retrobada, encara que “certa”, normalitat ens allegra i ens dona una “certa” tranquilitat, la crónique del concert brillant.
    Tots et desitjem que la normalitat s’estabilitzi.

    M'agrada

Els comentaris estan tancats.

%d bloggers like this: