IN FERNEM LAND

EL NOU L’AMICO FRITZ DE PIETRO MASCAGNI


Seguint el guió dels regals nadalencs, avui us parlaré de L’Amico Fritz, l’òpera de Pietro Mascagni, que la DG ha tret a la venda, protagonitzada per la ex parella i excel·lents cantants, Roberto Alagna i Angela Gheorghiu, provinent d’uns concerts celebrats a la Deutschen Oper de Berlín al setembre de 2008.

Pietro Mascagni va estrenar aquesta òpera el 31 d’octubre de 1891, és a dir, un any i mig després de l’esclatant estrena de la seva primera òpera, Cavalleria Rusticana. Per aquesta segona aventura operística, Mascagni va escollir la novel·la d’Émile Erckmann i Pierre Alexander Chatrian, L’Amico Fritz, allunyant-se del clima de tragèdia meridional que tant impacte va causar en l’estrena, posant de moda aquestes passions desenfrenades i sanguinolentes que varen omplir els escenaris operístics del món, al tombar del segle XIX al XX.

En aquesta ocasió va triar la comèdia i potser per això, el públic que associa per sempre més aquest cognom als esgarips venjatius, a la gelosia i al ultratge i a les ganivetades assassines, no l’ha estimat mai tant, ni ha deixat que assolis la popularitat de la primera, malgrat que podem afirmar que a molta distància d’ella,  és l’única òpera del seu catàleg que es representa amb una certa regularitat i és que la música és tant o més inspirada que la famosa Cavalleria, tot i que òbviament mancada de la intensitat dramàtica que no necessita aquest relat amable i deliciós dels amors de Fritz i Suzel.

Mascagni, una mica molest per les declaracions que feien tots aquells que atribuïen l’èxit de la Cavalleria a la intensa historia de Verga, va escollir una història molt simple, d’amors plaents i amb un final feliç, és a dir, s’allunyava intencionadament d’allò que deien que havia estat el gran èxit de la seva primera òpera, per demostrar a tots aquells crítics que amb un història radicalment diferent, seria capaç d’agradar al àvid públic del Teatro Constanzi de Roma, el mateix que el va acollir triomfalment el 17 de maig de 1890 en ocasió de l’estrena de la seva obra mestra.

Mascagni va ser molt clar amb Eduardo Sanzogno, l’editor quan va dir-li que volia que Nicola Despuro, el escriptor escollit per fer el llibret, fes quelcom ben diferent al que el públic esperava d’ell, quelcom que s’allunyés de l’acció escènica, un llibret on fos més fàcil apreciar la qualitat musical de la partitura.

Finalment en el llibret, a part de Nicola Despuro i participaran Angelo Zanardini i els llibretistes de la Cavalleria, Giovanni Targioni-Tozzetti i Guido Menasci, amb aportacions del mateix compositor. Tot plegat va motivar que Despuro acabés signat sota el nom de P. Suardon.

Sanzogno va fer arribar un exemplar de la partitura enllestida a un ancià Giuseppe Verdi, que va jutjar l’òpera de manera injustament severa, pel llibret absolutament mancat de l’instint teatral i tan allunyat del seu instint dramàtic de les situacions i els personatges, però també pel que fa a la música, no sabent acceptar o volen apreciar les innovacions que Mascagni va incorporar a la partitura. Potser aquesta crítica del més gran operista italià de tots els temps, va influir en tots aquells que s’han volgut apropar a aquesta òpera deliciosa, més propera al tarannà belcantista de les històries amoroses, emprades per Bellini o Donizetti per les òperes deliciosament camperoles com La Sonnabula o L’Elixir d’amore, amb una música, en alguns aspectes desconcertant.

Els personatges són febles i les situacions poc interessants, això deu fer que en el teatre (no l’he vist mai en directe, si en un vídeo bastant avorrit) es faci excessivament llarga, malgrat que la suma de tots els tres actes arriben en prou feines als 90 minuts (30 minuts per acte). Si a tot plegat li afegim algunes proclames moralistes per part d’un personatge nou, no provinent de la novel·la original, com és el rabí David i emprar un recurs tan “belcantista” com atorgar a una mezzo, un rol d’un jove enamoradís, sembla ser que la provocació del propi Mascagni, d’allunyar aquesta segona òpera de la primera i de la pròpia essència del verisme, va ser absolutament assolida.

Anem a la música:

Algunes coses coneixem, sobretot el famós i bucòlic duo de les cireres “Suzel, buon dí…Tutto tace”, quasi al inici del segon acte, però també la deliciosa ària de Suzel, “Son pochi fiori” al inici del primer o el “O amore, o bella luce del core” que canta Fritz al tercer acte i és clar, l’inefable Intermezzo que sembla que havia d’acompanyar tota òpera d’aquest període.

La música que Mascagi va escriure per aquesta òpera és pur sentiment, de deliciosa i fàcil inspiració melòdica, però utilitzant alguns mètodes nous que tant varen molestar a Verdi, com un cert joc amb les ambigüitats tonals i dissonàncies, barrejades amb melodies folklòriques d’arrels tradicionals de l’Alsàcia, cadències i modulacions harmòniques no resoltes  i poc escolàstiques,  amb records inesperats a les melodies sicilianes, que poc encaixen en aquest ambient.

Escoltada amb l’orelles d’ara, sembla mentida que Verdi s’obsessionés per tan poca cosa i si ens deixem endur per la vena melòdica i els sentiments, segur que us ho passareu d’allò més bé.

D’aquesta òpera ja existeix una referència absoluta, que aquesta nova gravació no desbanca del primer lloc del podi. Em refereixo a la gravació de la EMI del any 1968 amb Pavarotti, Freni, Sardinero i Didier-Gambardella, sota la direcció del expertíssim Gianandrea Gavazzeni. També són notables les gravacions de Tagliavinni del any 1942 o de Cesare Valleti del any 1953, no tant la d’un Gigli molt madur a l’any 1951, acompanyat de la seva filla, una cantant d’escàs relleu.

Ara la DG, aprofitant els concerts fets a Berlín l’any 2008 ha tret al mercat una nova gravació, amb la que potser serà l’última aportació de la parella Alagna i Gheorghiu, ambdós, però sobretot ella, en un estat de gràcia absolut.

El director escollit per portar a bon port aquest projecte és Alberto Veronesi. Crec que en alguns moments s’accedeix en els tocs melodramàtics i melancòlics de les situacions i els personatges. Aquest és un dels perills de les partitures com aquesta, on la mateixa melòdia pot fer excedir-se a directors o cantants amb tocs gratuïts de sentimentalisme excessiu. És admirable en aquest sentit, el control que Gavazzeni fa en la gravació del 68, no caient, ni fent caure-hi als cantants.

Veronessi s’excedeix, però per contra obté un resultat sonor de l’orquestra de la Deutschen Oper, espectacular, nítid i expressiu, fent també que els cantants s’involucrin, malgrat que la parella protagonista ja estaven en tràmits del divorci. La química vocal de la parella continua sent la mateixa del primer disc que varen cantar junts, un dics per la EMI on precisament cantaven el duet de les cireres de manera exemplar.

Vull anomenar en primer lloc la Suzel d’Angela Gheorghiu. Ella indiscutiblement és la reina d’aquesta gravació, amb la seva preciosa veu sense cap problema de tessitura i amb una especial adequació per aquest repertori (recordeu el que li retreia a la Fleming del seu recital verista?), fent ostentació d’extensió de registre, amb un centre carnós un agut sa i un registre greu notable, al costat d’aspectes tècnics rellevants com un legato generós i sobretot una intensitat interpretativa i emocional important. Jo creia que Mirella Freni ho havia dit tot en aquest rol i no, la Gheorghiu, molt diferent a ella, en fa una creació encisadora lluny de la imatge de diva capritxosa que algunes vegades s’ha entossudit a mostrar-nos.

Roberto Alagna està vocalment esplèndid, amb algun que altre accés innecessari i melodramàticament discutible, en un personatge allunyat del Turiddu, que a vegades ell sembla que interpreti. Fritz és un ric terratinent misògam, que caurà en la xarxa del encanteri de la filla del llogater i que un malentès farà trontollar la relació, el típic noi troba noia que sembla que perdi al final del segon acte, per acabar de manera feliç al tercer. Una mica de drama personal potser si que hi ha de ser, però ell deixa anar de manera un tant descontrolada, la passió en un personatge més aviat lànguid. En qualsevol cas fa goig escoltar al tenor, sempre me’n ha fet de goig i en aquests rols eminentment lírics i en aquest repertori, està còmode i en la seva salsa.

George Petean és un baríton de veu interessant, per un rol bastant impossible i que mai m’ha fet oblidar al nostre Sardinero. Benvingut sigui, doncs la veu és de baríton i això avui en dia, si parlem d’aquesta corda és bastant rar. En qualsevol a seguir-li la pista.

Laura Polvorelli, en el rol travestí de Beppe està una mica frisada, amb una veu que ja li han passat els millors anys, tot i que ella és una bona cantant, però que en cap moment recorda a un noiet adolescent i enamorat. Veus de mezzo joves per assolir aquest breu però rellevant rol, ni han a cabassos.

Correctes, sense més, vull dir sense cap peculiaritat vocal que faci para l’atenció en un d’ells, Yosep Kang (Federico), Hyung-Wook Lee (Hanezo) i Andión Fernández (Caterina).

No és una òpera imprescindible, però cal conèixer-la i la DG ens ofereix una bona alternativa, després de molts anys, a la versió referencial del Pavarotti, Freni, Gavazzeni.

Us deixo a Angela Gheorghiu i Roberto Alagna en el duet del tercer acte “Ah! ditela  per me, quella parola”, el duet de la reconciliació. Potser no és el millor fragment, però és quelcom diferent al que sempre escoltem d’aquesta òpera.

Ja em direu el què.

8 comments

  1. Es una ópera nada trascendente pero muy simpática, con momentos muy melódicos y disfrutables si están servidos por buenas voces, y para muestra el fragmento que has elegido. De esta versión sólo he escuchado lo que propones y encuentro que ambos están magníficos como cuando se han acercado a Puccini, a ella la encuentro especialmente musical y expresiva, pura pasión. Tendría que escucharla entera para decir si prefiero esta versión o la de Freni-Pavarotti, que, la verdad, son mucha Freni y mucho Pavarotti. Gracias por los comentarios, tan interesantes como siempre, y la muestra.

    M'agrada

  2. A mi em passa com a tu, només he vist un vídeo d’aquesta òpera i em va avorrir prou, cosa que no em va passar quan la vaig escoltar per primera vegada en la versió canònica de Pavarotti i Freni. Encara que l’obra està mancada de la intensitat de la Cavalleria, també hi ha que dir que mai cau en la grolleria en la que, al meu parer, sí cauen alguns fragments de la primera. Una cosa per l’altra, val la pena escoltar-la, sobre tot si està ben cantada, com sembla que n’és el cas. Gràcies per l’escolta.

    M'agrada

  3. alex

    La Sra.Gheorghiu cuando quiere demostrar profesionalidad y ganas ( no sucede frecuentemente) es una de las voces líricas de soprano más interesantes y elegantes de la actualidad.
    Buen centro vocal, espléndido registro agudo y siempre cuidando la línea de canto, además de ser muy expresiva.
    La pena, son sus habituales cancelaciones ( particularmente, me debe unas cuantas )

    M'agrada

  4. Titus, algun moment vulgar també el pots trobar, però és cert que la música de l’amico Fritz està més elaborada i és me´s interessant des de el punt de vista de les innovacions, melòdiques, orquestrals i harmòniques.
    Maac, la Gheorghiu està especialmente dotada para Puccini, su disco dedicado al compositor de Luca es precioso, a parte de la temeridad afrontar In Questa Reggia, para poder decir que afrontó todas las arias de soprano.
    Alex, Bon Any!, la Gheorghiu es una DIVA, para lo bueno y lo malo. Le gusta ejercer de ello, creo que incluso ha hecho alguna manifestación al respecto. Cosa que aparte de simpática y anecdótica, dice poco de la inteligencia de la soprano.
    Aún así, he de confesar, si es que no se ha notado, en este y otros posts que he hecho, que me encanta.

    Gràcies als tres per comentar.

    M'agrada

  5. Joanpau

    M’interessa molt aquesta gravació. Li tenia el ull posat i ara estic segur que caurà.
    En el fragment que ens has regalat m’han agradat molt tots dos.
    Jo tenia en LP la de Freni i Pavarotti que vaig comprar a Andorra fa molts anys. De tant escoltar-la vaig ratllar els discs.
    No fa gaire vaig voler comprar-la en CD i em van dir que estava descatalogada, a Barcelona és fàcil trobar-la?

    M'agrada

  6. Amfortas

    Aquesta entrada és molt didàctica i interessant. Tot i no tenir la categoria d’altres operes, bé mereixeria alguna representació i més si hi ha cantants disposats a interpretar-la com els que he pogut escoltar en la teva proposta.

    M'agrada

  7. Jo també només coneixia la versió de Pavarotti i Freni, encara que del cèlebre duet de les cireres n’he sentit vàries versions. El fragment que has posat m’ha sonat de meravella, encara que no és d’estranyar ja que tinc una certa flaca per la Gheorghiu…, no hi puc fer més, i considero, com l’Amfortas, que no estaria del tot malament recuperar-la per a l’escena, aquesta òpera… A més a més, és de les poques òperes que “me’n sé” un trosset. Escolta, escolta: “Tutto tacce, e pur tutto al cor mi parla…” Què, eh? (no sé si està ben escrit, però sona així, oi?) :))

    M'agrada

Els comentaris estan tancats.

%d bloggers like this: