IN FERNEM LAND

LICEU: UN ELIAS SENSE FOC


Associar al profeta Elias, protagonista del preciós oratori de Felix Mendelssohn, amb el foc és un recurs ben fàcil, però no me’n he pogut estar, ja que de les coses que vaig trobar a faltar ahir al Liceu, va ser precisament el foc.

Foc que escalfés les calderes de la calefacció de la sala del teatre. No hi ha un terme mig, o t’has de despullar o t’has de deixar posat l’abric, desafiant les ordenances del teatre que “obliguen” al respectable públic a deixar la roba d’abric al guardarroba.

Foc que no se li ha encès al mestre Ros-Marbà, que com és habitual en ell, es concentra en les subtileses que moltes vegades amb l’orquestra del Liceu, sobretot si els assaigs han estat pocs, són objectiu impossible, per oblidar de manera quasi imperdonable la dramatització d’un oratori quasi teatral, que mai hauria d’abandonar la força, segons ens recorda Antoni Colomer en el programa de ma, tot mencionant les paraules del mateix Mendelssohn quan deia de l’Elias: ” Cal que els personatges parlin, actuïn, visquin”, doncs a mi m’ha semblat que els personatges ni parlaven, ni actuaven, ni vivien, és limitaven a cantar, amb més o menys encert, però tan sols a cantar.

Recordo, i no volia fer esment al Elias escoltat ara fa quasi bé un any al Palau, quan jo li recriminava a Mark Stone, el baríton que va assumir la part del profeta, que es passava de rosca en la seva dramatització, no sabeu pas com he enyorat aquella vehemència interpretativa del anglès en René Pape.

El baix alemany té una veu preciosa, però no sé que li passa darrerament, que sempre que l’escolto, sembla que canti una mica desganat, també a ell li ha mancat foc. És molt musical, tot i que ahir va tenir més d’un problema d’emissió en la zona aguda, que el va fer, fins i tot perdre l’afinació en algun lleu moment, però sense ser una versió referencial, ell i de lluny, va ser el millor d’una nit en la que em vaig avorrir molt.

La resta de solistes tenen poca rellevància, tret de la soprano, que té unes intervencions solistes més destacades, sobretot en la preciosa ària que inicia la segona part “Höre Israel, höre des Herm Stimme”. Poqueta cosa m’ha semblat la veu de Camilla Tilling, tot i que canta bonic, però sense enlairar-nos per desprendre’ns d’una mortal correcció.

Un dels evangelistes oficials de les Passions bachianas a l’actualitat, el tenor muniquès Werner Güra o la sala del Liceu li venia gran o bé també s’ha deixat el foc al camerino, pensant potser, que lo d’avui era un assaig. La seva part no és molt agraída i a priori semblava un luxe fer venir aquest nom important, per una part tan petita, però avui he dubtat de la importància d’aquest nom.

Més anecdòtica encara la prestació de la mezzo Katarina Karnéus, amb el foc vocal fent companyia  al de Güra o ves a saber a on i amb problemes de projecció. Veritablement és una mezzo?. També canta bonic, però que voleu que us digui, potser que ho fessin una mica més viu, encara que tinguessin de sacrificar la bellesa nòrdica que corre per unes venes gèlides.

No vull parlar del solistes menors i del solistes del cor. Algun d’ells m’ha semblat senzillament inacceptable.

De l’orquestra del Liceu, quan no han assajat el que jo crec que haurien d’haver fet, m’estimo més no perdre el temps. Han millorat, com tot en general, a la segona part, però no és possible i sobretot admissible, que l’obertura fugada hagi sonat d’aquella manera i que tota la primera part hagi estat tan anèmica i poc conjuntada.

Tampoc en l’acompanyament tan lluit, expressiu i dramàtic de la corda en la bellíssima ària d’Elias, “Es ist genung, so nimm nun, Herr, meine Seele”, on m’ha agradat més Pape, Ros-Marbà ha sabut treure un so mínimament interessant i càlid.

Jo penso que un Elias, ja sigui en una temporada de concerts o bé com en aquest cas, en una temporada d’un teatre d’òpera, necessita d’un temps de preparació important. Desconec el número d’assajos, però després d’escoltar la primera part, jo hagués dit que necessitaven, com a mínim, el doble dels que deuen haver fet.

Aquesta orquestra, així, no va enlloc.

Deixo pel final al protagonista absolut del oratori, el cor.

Tornant a l’Elias que no volia esmentar del Palau, us recordaré que el cor va ser el gran triomfador, al costat del director (tot foc) i era, el Cor de Cambra del Palau de la Música, és a dir, uns 50 cantaires, segurament una mica reforçats, tot i que això no ho sé del cert.

Ahir al Liceu hi havia dos cors, el de la casa, que penso que hauria de ser capaç de fer front al repte en solitari i la Polifònica de Puig-Reig, un cor tan eficaç com trompetejant, que potser per reforçar el Turandot o una Aida, resulta, però a l’Elias no calia, a no sé que volguessin maquillar les carències del estat real del Cor del Liceu, reforçant bàsicament la part més feble, que és la corda femenina, però que amb el reforç de Puig-Reig, no fan més que evidenciar-se, doncs les berguedanes tampoc és que vagin gaire fines alhora d’atacar els aguts, sense evitar obrir la veu de manera dubtosa i sempre amb un volum excessiu, tant si han de fer ppp, elles fan p, com si han de fer fff, elles fan fffff.

A la massa coral, en el seu conjunt massa pesant per densitat de poca qualitat, li ha mancat lleugeresa i subtilesa, a part que com tota la versió, ha estat mancada d’esperit dramàtic, això potser més atribuïble al mestre concertador, que a cap altre responsable.

Potser el cor(s), ha estat l’únic amb el foc necessari, però ha estat com aquells focs descontrolats que fan anar de corcoll als bombers que el volen apagar.

És clar, que es podia esperar de tot plegat?, doncs una resposta freda, freda, freda, sense la passió d’un públic que en cap moment ha pogut vibrar amb una partitura impressionant, però mancada de la força necessària per desvetllar al escàs públic que es va acostar ahir al Liceu, d’una endormiscada generalitzada.

Divendres hi tornaran i espero que els surti més viscut, més intens, més emocionant, més dramàtic, més bíblic, més Elias. Si algú de vosaltres hi va, no estaria gens malament que ho expliqués, a veure si la cosa millora.

24 comments

  1. Keselarte

    Gracias por la crítica. En la nota al programa de mano del concierto, ¿aclara el Sr. Antoni Colomer la fuente concreta de su cita de Mendelssohn? En caso negativo, ¿sabe alguien a que texto o textos puede referirse? Nuevamente en caso negativo, ¿sabe alguien la dirección de correo electrónico del crítico en cuestión?

    M'agrada

  2. joanela

    Es una llastima, jo també em vaig avorrir molt, tot i la meva admiració per Rene Pape. Jo crec que no assagen suficient, els cantants es com si fessin “bolos ” de una festa major, tot i no estar d’acord comprenc la desbandada del public. Salutacions.J

    M'agrada

  3. Tosca

    Sólo pude soportar hasta el entreacto.

    Intuí que debe ser una obra magnífica pero que ayer no era el día idoneo para escucharla cuando, en lugar de estremecerme, me sentí caer la cabeza entre bostezo y bostezo.

    Espero retomarla en otro momento y que tengan mejor suerte los que vayan el viernes!

    M'agrada

  4. colbran

    Otra velada soporífera de la actual “Gran ” (sic) temporada del Liceu y van…Ni Pape logró interesarme, aún siendo el más destacable de los solistas.

    Hubo una colaboración de una soprano, con unas fijaciones tan inmensas, que la han convertido “ipso facto” en la émula más destacada de la inefable Montserrat Figueras.

    Ros Marbá más rutinario y aburrido que nunca y el coro tan vociferante o más que en la Sinfonía nº 3 de Szynamowski. Vamos bien. Viva la mediocridad!

    Hubo dos bravos, claro que procedían de empleados del teatro…

    A veces es mejor quedarse en casa que ver y oir según qué cosas, tan sumamente aburridas y no por culpa de Mendelssohn, cuya música, sea dicho de paso, detestaba Richard Wagner que la calificaba de música judía de la peor calidad. Naturalmente no comparto la opinión del gran Wagner.

    M'agrada

  5. Jo em vaig avorrir a la segona part i ho vaig atribuir a haver treballar poc a casa aquest bell oratori que al Liceu em sonava monòton i desigualment cantat. La veu tan formosa d’en Pape no em va arribar en cap moment. Vaig veure un professional que marcava i adéu. Tens raó Joaquim quan dius que l’oratori no estava actuat. És per això que sonava com una sola i llarga peça amb bells moments i sense foc.
    Una desil•lusió.

    M'agrada

  6. Miranda Casaldàliga

    Jo també vaig assistir al concert, i he de dir que no estic gens d’acord amb el que has publicat. Seré breu i no intentaré repetir-me tant com has fet (faltes d’ortografia incluïdes…).

    Estic d’acord amb la seva crítica sobre la direcció de Ros-Marbà; la seva direcció va ser avorrida i poc precisa, per la qual cosa, crec, que va impedir la bona interpretació de solistes, músics i cor(s).

    Els quatre solistes principals de l’obra han correspost al prestigi i professionalitat que han assolit al llarg de la seva carrera.

    Sota cap circumstància l’orquestra va acutar de la forma que has mencionat; estem parlant d’una orquestra professional que va brindar-nos al públic assistent una magnífica i vibrant interpretació del magnífic oratori de Mendelsshon. I encara menys criticar la delicada ària del baríton “Es ist genug! So nimm nun Herr; meine Seele”, en la qual el paper dels violoncels (i de la resta del conjunt de corda) va ser absolutament vibrant, conmovedora i perfecte (en tots els sentits).

    Pel que fa als solistes menors, tots provivents del cor del Teatre del Liceu, t’he de dir que és veritablement cruel la teva crítica, ja que les peces que varen interpretar van ser sublims, molt emotives i amb molta professionalitat. Tot i que en algun passatge em va fer patir l’afinació del conjunt, la seva correcció va ser admirable.

    Per últim, el(s) cor(s) va saber transmetre el sentiment i la passió que l’autor va abocar en l’obra. He anat molts cops a les funcions del Liceu, i el magnífic cor del teatre ens ha demostrat funció rere funció la seva professionalitat, vigorisitat, qualitat interpretativa, entre nombroses qualitats més. És cert que, respecte a la densitat del cor, el gruix de veus era mejor del necessari, i molts ppp es convertiren, tal com dius, en p o fins i tot mf; també vaig trobar que en els aguts, el vibrato de les sopranini van ser desmesurats fins a arribar a l’abús; però, què hi farem? és un cor abocat en l’òpera, no com el del Palau.

    Malgrat tot, no hem d’oblidar que el cor de la Polifònica de Puig-reig no és un cor professional, fet que no es feu palpable entre les parets de la gran sala, molt homogeniatitzat amb el cor de la casa. Vaig assistar al concert participatiu de la Carmina Burana, celebrat a l’Auditori, i organitzat i patrocinat per “La Caixa”, en el qual la Polifònica de Puig-reig n’interpretava les peces més complexes i les del Cor Piccolo; com deu saber, la Carmina Burana és una obra en la qual és molt important l’atac d’aguts en caràcters pp, i he de dir que el cor hem va impressionar per la seva qualitat.

    En definitiva, vaig sortir satisfeta del concert de l’EIijah del Liceu, i com a espectadora habitual del teatre, penso que aquest concert ha estat a l’altura de tots els altres (en tots els àmbits), i has estat injust amb aquesta crítica i incitant al públic del divendres a no anar-hi o “escampar pestes” de l’obra.

    M'agrada

    • Hola Miranda, benvinguda al blog.
      Mira, no coincidim en algunes coses i en altres totalment, això acostuma a passar.
      Tu has argumentat el que et va semblar, com jo també ho he fet. Hi haurà persones que ho hauran gaudit més i ja veus que altres van abandonar el teatre a la mitja part, jo no.
      En cap moment he invitat a que la gent s’abstingui d’anar al teatre en la segona funció d’aquest concert, dic:
      Divendres hi tornaran i espero que els surti més viscut, més intens, més emocionant, més dramàtic, més bíblic, més Elias. Si algú de vosaltres hi va, no estaria gens malament que ho expliqués, a veure si la cosa millora.

      Per tant, tinc l’esperança que surti millor i invito a aquells que aquesta propera nit vagin al Liceu que ens diguin com ha anat. No interpretis erròniament el que he dit, o no ho interpretis de manera capciosa, l’obra és preciosa i no llegiràs en tot el post cap paraula que es pugui interpretar com que he escampat pestes de l’obra, altre cosa és la interpretació. Em sembla que la percepció coral, teva i meva és diferent. Malgrat que reconeixes que cridaven, em dius que la Polifònica de Puig-Reig és un cor excel·lent. Potser si, comparat amb altres cors no professionals, però no pel nivell que demana una temporada d’òpera d’un teatre de prestigi. Potser és més econòmic o potser hi han interessos polítics per contractar-lo cada temporada.

      Per acabar, la fama dels solistes està molt per sobre del que vam escoltar ahir, això segur. Si el René Pape hagués cantat sempre com ho va fer ahir, estic convençut que avui no ocuparia el lloc de privilegi que ostenta. Jo mateix l’he gaudit infinitament amb un Rei Marke al Real i un Hunding al Liceu, no tant en la part de baix del Rèquiem de Verdi, en un altre concert per oblidar.
      L’última cosa, les faltes, t’asseguro que la meva intenció és no fer-ne ni una, però no en se prou, si aquest aspecte, que no és la primera vegada que s’utilitza per intentar desacreditar-me una mica, s’utilitzes en positiu, t’asseguro que no el veuria com un intent de dir, ja que t’has carregat una cosa que a mi em va agradar, veurem per on et puc agafar. Està bé, ha quedat escrit, però malgrat les meves faltes i el teu entusiasme, la immensa majoria del poc públic que es va quedar a la segona part, al finalitzar el concert, van mostrar un entusiasme molt sui generis, o és que no has viscut nits memorables al Liceu, per saber com respon el públic quan el nivell artístic és d’alt nivell?.
      Si tornes per In Fernem land, no ho dubtis que seràs sempre benvinguda.

      M'agrada

  7. colbran

    Señora Miranda, los comentarios anteriores al suyo, excepto el mío, son de personas con las que no tuvimos ningún tipo de conversación en el Liceu y no las vimos. Sií vimos algunas que nos dijeron que se iban durante el descanso, otras que comentaron que no sabían si aguantarían porque aquello era un sopor y otras que en el ascensor de bajada comentaban que la primera parte no les había gustado nada y que la segunda mejoró algo. Por consiguiente no creo que el post de Joaquim pueda influenciar en nadie con gusto propio, ya sea en la función pasada como en la próxima.

    Si a usted le gustó, me parece de perlas, pero tiene que aceptar que haya otras personas a quienes no nos gustara. A mí, por ejemplo, me pareció un acicate para el sueño, sobretodo comparando esta versión con la anterior del Palau.

    M'agrada

  8. Senyora Casaldàliga,
    La seva entrada és d’un mal gust difícil d’igualar. Fer esment a faltes d’ortografia com eïna d’humiliació envers el firmant del post demostra que vostè pot tenir una enorme sensibilitat musical però, en aquest cas, guardi-la bé, perquè no en té cap altra.
    Ja sé que el què diu no va per mi que ni existeixo però com a freqüentadora d’aquest blog on cadascú pot expressar la seva sense faltar a les normes de respecte més elementals, m’he sentit molesta. Vostè té una opinió molt afinada de l’Elies d’ahir però cadascú té la seva oïda. Jo no escriuria mai una carta com la seva en termes tan autoritaris quan no despectius i, si ho fés, seria en rigoros privat.
    Ah! …i no digui la Carmina que no li quede bé. La Carmina era la senyora d’un torero que van trobar ofegada a la banyera…i els carmina, sí, els carmina són una altra cosa que segur que sap. O hauria de saber.
    Bona nit.

    M'agrada

  9. Concep

    Miranda, pots repassar aquesta frase que has escrit?, diu:
    “i he de dir que el cor hem va impressionar”.

    Et va impressionar tant que et va fer posar una “h” on no correspon.

    M'agrada

  10. Senyora Casaldàliga:

    Les faltes d’ortografia que pugui fer l’autor d’aquest blog, de cap de les maneres poden anar “incluïdes” absolutament amb res, ja que, en tot cas, anirien “incloses”.

    Ai, las!, quan parlem i escrivim en la nostra llengua, no només llepem de la influència del castellà, sinó que també ho fem de l’anglès, i l’abusiu ús dels possessius n’és un exemple. Dir, com diu vostè de la direcció de Ros-Marbà, que la “seva direcció” va ser avorrida i poc precisa, és un cas d’una d’aquestes construccions alienes a la nostra llengua i, malauradament, cada vegada més abundants tant en la llengua escrita com en la parlada.

    Hi ha, també, un vici, sobretot de la parla, molt estès i al qual molts hi caiem sense adonar-nos-en, i és que repetim el complement indirecte a la mateixa oració. Quantes vegades no hem sentit dir -i també hem dit, eh?-: “Hi vaig anar-hi” o “li vaig dir-li”… A vegades, però, com li passa a vostè en el cas quan diu que l’orquestra va brindar al públic assistent una magnífica i vibrant interpretació i necessita recalcar que entre el públic vostè també hi era, el segon complement indirecte el posarem entre comes: “una orquestra professional que va brindar-nos, al públic assistent, una magnífica i vibrant interpretació”. De tota manera, però, també li dic que si hagués escrit que “una orquestra professional que va brindar-nos una magnífica i vibrant intepretació”, ja s’hauria entès que vostè formava part d’aquell públic. (Al mateix paràgraf vostè escriu “acutar” per “actuar”, però això sens dubte és un error de mecanografia, tot i així, les noves tecnologies ens ajuden a evitar aquests errors mitjançant l’activació del diccionari que duu qualsevol tractament de text que utilitzem.)

    No dubto que trobés que el paper dels violoncels fos vibrant i perfecte, ara bé, que aquest paper li semblés “conmovedora” ja no ho veig tan clar, no solament pel canvi de gènere de masculí a femení d’aquest adjectiu sinó també perquè, a més a més, aquest adjectiu ve del verb “commoure” i no pas d’un inexistent “conmoure”.

    Òndia, senyora Casaldàliga!: Sap que m’ha deixat d’una peça quan he llegit que, segons vostè explica, els solistes menors eren “provivents” del cor del Teatre del Liceu???…, i és que com que “pro” és un prefix que indica estar a favor d’algú o d’alguna causa, ara m’assabento que els solistes menors d’aquest cor estan en contra dels morts. Quines coses passen, oi?…

    I tant que les peces que aquest cor de “provivents” va interpretar eren sublims i emotives, i és que estem parlant d’una obra del genial Mendelsshon, eh?… Ara bé, suposo que el que vostè volia dir és que aquest cor de “provivents” va (i no pas “van”) interpretar aquestes peces de forma sublim i emotiva i, ara sí, amb molta professionalitat.

    No se m’enfadi ara, eh?…, però què vol dir “vigorisitat”?… Alguna cosa provinent de “vigor” potser?… Ho he buscat al diccionari, i el terme que més s’assembla al que em fa l’efecte que vostè es volia referir és “vigoria”, però “vigorisitat”… No ho sé…

    Quan diu que el gruix de veus era “mejor” del necessari, a què es refereix?… Que potser se li ha escapat un castellanisme i ha escrit “mejor” en lloc de “millor”?… Si fos així, però, permeti’m que li digui que el públic del Liceu -i el d’arreu del món- sempre es mereix el “mejor de lo mejor”.

    El vibrato, per moltes sopraninis que hi haguessin dalt de l’escenari, suposo que “va ser desmesurat” i no pas “van ser desmesurats”, oi?…

    I que n’arriben a ser, de necessaris, els accents diacrítics!, perquè miri que m’ha fet ballar el cap quan he llegit “fet que no es feu palpable” fins que no se m’ha acudit que “feu” es referia a la tercera persona del singular del pretèrit perfet d’indicatiu del verb “fer” i que, per tant, s’ha d’escriure “féu” (amb accent), per distingir-lo de la segona persona del plural del present d’indicatiu que, aquest sí, s’escriu “feu” (sense accent).

    Ho-mo-ge-ni-a-tit-zat… Bufa, prou complicat que resulta dir -i escriure- aquest mot, i ja només falta que el compliquem més! No, senyora Casaldàliga: es diu -i s’escriu- “ho-mo-ge-ne-ït-zat”.

    I ja, per acabar, sento dir-li que n’ha fet una de les grosses, eh?… perquè veure escrit “el cor `hem´ va impressionar”, en lloc de “el cor `em´ va impressionar” fa molt, però que molt lleig, sobretot si qui ho ha escrit retreu, tot just començar un comentari i amb molt mal gust, que el destinatari comet faltes d’ortografia.

    M'agrada

  11. Franck

    Hoy es la primera vez que escribo en este blog.
    Lo sigo desde hace tiempo y aunque no siempre coincido con sus aceradas críticas, he de decirle que esta vez, bajo mi punto de vista se quedó corto.
    Lo escuchado el miércoles en el Liceo no tenía el nivel necesario para presentarse en público.
    Curioso que en funciones de ópera se proteste por muchísimo menos y en los conciertos el mismo público se comporte de forma absolutamente diferente.

    M'agrada

  12. josep

    Estic d’acord que L’Elias (René Pape), el dia de l’estreno va ser monótom i avorrit, al igual que els solistes, que estaven quiets com estaquirots i transmitien fredor, no emocions.
    Respecta al cor del Liceu em va semblar molt bé i gràcies a ells, no va decaure el meu interès.
    Respecta els solistes menors, van haver-hi algunes intervencions dels solistes del Liceu inacceptables, però haig de dir que em va agradar la petita solista (Meritxell Argenté) que va cantar breument però molt bé en el Recitatiu & Cor: Hilf deinem Volk, du Mann Gottes (una mica abans d’acabar la primera part).

    M'agrada

  13. Raimon

    Vaig anar a escoltar l’Elias el dissabte i després de tot el què heu escrit … tinc la sensació que vaig tenir sort. Potser havien tingut més temps per madurar la interpretació, però la orquestra em va semblà molt correcta, la direcció de Ros Marbà més vibrant del què és habitual i el resultat prou satisfactori.
    Tot molt millorable, naturalment. Perquè a l’orquestra de tant en tant els sortia la vena de “festa major” i en algun moment el vent anava pel seu compte. I és veritat que el cor semblava massa nombrós i no prou conjuntat; no sé si la caixa escènica ens tornava les veus amb poca correcció i a alguns instruments de vent els passava el mateix; soc incapaç de dir si el motiu era massa gent, o poc assajat, o era un problema de la caixa escènica, però a mi no em sonava net. Els solistes diguem secundàris … força fluixos i els principals … doncs o no tenen el nivell o no era el seu moment. I el senyor René Pape em va semblà que no és feina per a ell; o no li agrada l’Elias o no s’adapta als segus gustos o a la seva veu. La soprano va intentar superar-se en algun moment, però no va passar d’aquí; i la mezzo, doncs millor olvidar-la … fins i tot feia anar més lenta a l’orquestra, o donava aquesta sensació. Penso que varem tenir sort que el senyor Ros Marbà és un gran músic i va aconseguir donar una interpretació global força bona.

    M'agrada

  14. Jordi Magriñá

    La funció d´ahir em va semblar correcta, amb un cor massa nombrós, uns solistes en plan bolus, i l´orquesta i el senyor Ros Marbà mes preucopats perque tot quadrés però sense emoció.Desitjo que no en tallin el coll per les meves faltes en catalá

    M'agrada

  15. Carme

    Jo hi vaig anar ahir. Com que anava advertida el vaig trobar correcte, i prou. Li faltava força. Però qui em va decepcionar més va ser Rene Pape, penso que poder estava costipat, doncs en un moment va treure un mocador i es va ajugar el nas. De tota manera em vaig poder fer una idea de la magnitud d’aquest oratori i de la música de Mendelson. (Espero no haver fet cap falta, es que de vegades falla el corrector).

    M'agrada

  16. Pep Gotall

    Ostres!
    Parles de música com si parlesis de futbol, tenis o canyeries i aixetes. Considero les teves opinions poc pensades i desmesurades. Crec que les hauries de repassar una per una i tornar-les a escriure sense confondre a l’audiència.
    Veig que tens traça escribint i que et llegeix força gent però a vegades parles de coses diferents i les ajuntes com quan fas un cóctel, aviam que en surt. Bé, tan se val…
    Jo no em vaig aborrir gens i considero admirable el resultat final. Podria estar millor? Segur que si però el que ens van oferir els profesionals del Liceu va ser d’alt nivell, tots sabem, al menys jo si que ho sé, com de díficil i delicat és cantar alguns dels passatges que ens ofereix Mendelssohn.

    Ah! per cert, els cantants del Cor de Cambra del Palau també són uns grans professionals.

    Pep Gotall

    M'agrada

    • Hola Pep Gotall, benvingut.
      Efectivament, parlo de música sense cap complexe, sense pensar que és una de les coses més importants de la meva vida.
      No crec que les coses que dic i com les dic, siguin poc pensades, són viscudes i a mi ja m’està bé, lamento que no t’agradin, però no puc agradar a tothom, ni tan sols ho pretenc, si així fos, no em mullaria gens i intentaria agradar a tothom, que és una pràctica habitual de molta gent que fa la crònica oficial, és a dir, els crítics.
      Ara, m’agradaria que em diguessis com confonc a l’audiència, no són tots prou grans?, si llegeixes els comentaris que em regalen molts visitadors i també amics, són d’una erudició envejable i moltes vegades contraris als meus. Aquí cadascú explica les coses segons els sembla, jo el primer, per això és un blog personal que penjo per compartir amb tots vosaltres, si algú se sent confós pel que jo dic, una opinió més i en cap cas definitiva, que cerqui altres veus i sobretot que assisteixi als espectacles i concerts, sempre que pugui, per constatar-ho quin és el grau de desmesura que utilitzo. Després, no estaria gens malament que ho argumentés i així aconseguiríem fer més plural i enriquidor aquest blog, però noi, jo explico el que em sembla a mi, no parlo per boca de ningú altre, me’n guardaré prou com d’escaldar-me.
      En aquesta entrada s’ha expressat tothom com ha volgut, utilitzant els arguments que hom ha cregut més convenients. L’única cosa que et demanaria, si vols o en tens ganes, és que ampliessis una mica més el motiu de la teva satisfacció. Em sembla entendre que ets music, cantant potser?, si tan bé coneixes la complexitat que comporta interpretar Mendelssohn, segurament una opinió com la teva ens feria entendre a mi i a tots aquells que també han escrit al blog expressant l’ensopiment que els va envair durant el concert, que és el que ens vam perdre, on rau la nostra simplicitat.
      Franck, jo crec que és la segona vegada que m’escrius. Tinc controlat un altre comentari teu, al setembre de 2009, arran d’aquest post:
      MAGDALENA KOZENÁ CANTA LES CINC CANÇONS DE RUCKERT

      M'agrada

  17. Miranda

    Hola altre vegada,
    Hem sap greu haver creat aquesta situació a conseqüència del meu encapçalament al comentari anterior. La meva intenció no era causar una determinada sensació de mala educació o de deixar en ridícul l’autor del blog, senzillament m’he sentit impulsada per la ràbia envers la crítica, un pèl fangosa, pel meu gust. Crec que com a crític que representes en aquest blog hauries de minimitzar les faltes que sovint (i jo també) s’escapen entre els dits, i més quan estem parlant d’un concert amb renom al Teatre del Liceu. Hem sento relativament malament per indignar, de tal manera, en Joaquím que dona la seva opinió, com tothom. Jo mateixa he comès faltes bastant greus i m’agradaria disculpar-me. Tot hi així Joaquím, crec ( i tot posant-ho en comú amb d’altres persones que hi entenen en el tema) que la crítica està mal enfocada, és a dir que està una mica exagerada. Primer de tot, i no m’agradaria tornar entrar en el tema, considero que va ser un concert de qualitat, potser no un dels millors celebrats al Teatre però si un concert on els que ens apassiona Mendelssohn en vam sortir entusiasmats. Personalment, hem dona la sensació que admires probablement amb uns altres ulls el Palau. No poso en dubte la qualitat que el Palau ens ofereix, sobretot en els últims anys, senzillament dic que el Liceu no es mareig aquesta critica tant poc entusiasta, una crítica on el Liceu va quedar negre musicalment, tot hi no ser-ho. Bé, et dono to el meu suport segons la direcció de Marbà i estic realment segura que qualsevol altre director, amb més dramatisme, entusiasme i més caràcter hauria donat un altre color a l’obra, tot hi així envers la direcció de Marbà crec que el dramatisme i el “foc” hi han estat presents durant tota l’obra. Un error que sí que vaig trobar durant el concert va ser la poca delicadesa dels cors durant les seves intervencions; El soroll de les cadires era relativament molesta amb la qual cosa tallava completament la concentració en l’obra.

    M'agrada

    • M’agrada que tornis al blog.
      Ets valenta Miranda, certament t’han caigut uns quants calbots i malgrat això, insisteixes.

      Mira, lo de les faltes és independent del tema que es tracti, són faltes i s’han d’evitar. Que parli del Liceu, de cinema o de papiroflèxia, tant li fa. Sóc conscient de les meves limitacions i malgrat això m’estimo més fer el blog en català i esmerçar-me per minimitzar les faltes al màxim. Moltes vegades les preses per publicar o el cansament acumulat i la manca de paciència, em traeixen. No és excusa, ja ho se, doncs el principal problema és que no en sé prou i cal estudiar, i no tinc prou temps, però no em rendeixo i si tu et proposes el mateix, sense voler donar lliçons de res i acceptant que quan comentes en fas un munt i per tant, és millor que no vulguis veure la palla al ull aliè, segur que tots dos i els que ens llegeixen i envolten, respiraran tranquils i se’n alegraran, i tu segurament tindràs més credibilitat.

      Del tema Elias:
      Miranda, per mi va ser un rave monumental, com ho acostumen a ser tots els concerts simfònics o simfònics corals que es programen en mig de la temporada. Ara em ve a la memòria un Rèquiem de Dvorak o el de Verdi del any passat, on succeïa més o menys el mateix que en aquest Elias. Aquest concerts es preparen corre-cuita, sense gaires assajos i tenint en compte el nivell de l’orquestra del Liceu, això és letal.
      Un obra cabdal i preciosa, (Miranda no sé d’on vas treure que no m’agradava), com l’Elias de Mendelssohn, requereix molta més atenció. Ja es veia a venir que en mig de tants Tristan und Isolde, el nivell seria baix. No sé si sabràs que els musics de l’orquestra del Liceu, molt professionals, tenen un conveni privilegiat que els lliure d’assajar els dies que tenen funció, i així ens va. Ja sabem que els convenis, molts cops són perniciosos i en aquest cas és molt clar, és una cotilla que als musics els té molt descansats, potser massa.

      Quan l’orquestra del Liceu es prepara a consciència, fa un bon paper, tot i que no és una gran orquestra i cal treballar-hi molt per posar-la al nivell dels més grans teatres.
      No sé si has tingut l’oportunitat de viatjar una mica, però t’asseguro que hi ha teatres a Itàlia, i ja no parlo d’Alemanya, que no són la Scala, com Torí, Bolonya o Nàpols, que tenen unes orquestres que ja voldria jo pel Liceu i en canvi les seves temporades estan molt menys considerades que la nostra.
      Quan la temporada passada l’orquestra va fer un concert d’intercanvi amb l’OBC a l’Auditori de Barcelona, sota la direcció del mestre Boder, els resultats van ser sorprenents, tot i tractar-se d’un programa difícil. Però aquell concert, benvolguda Miranda, no es va improvisar i aquest si. Et doldrà com en a mi, que el nivell sigui mediocre i moltes vegades l’estima cap a la institució, ens fa tancar els ulls, les orelles i la boca davant les crítiques, però fem un flac favor a la casa i a la música, si ens enganyem fent-nos creure que aquest Elias tenia el nivell que hom espera de la temporada d’òpera d’un gran teatre com és el Liceu.

      Aquesta és la meva opinió i aquest blog no és una “komuna” llibertària, ni els continguts és decideixen per mètodes assemblearis. Crec oportú dir el que penso a casa meva i tinc l’honor de rebre moltes visites que deixen els seus comentaris, sense necessitat que hagin de ser ni tan sols coincidents amb els meus, tot enriquint el blog.
      Jo no atemoreixo a ningú, com se’m va dir l’altre dia (no al blog), però qui em coneix bé sap que sóc apassionat i vehement, com molts afeccionats a l’òpera i si em tingués que controlar o contenir, per por a ferir les susceptibilitats dels possibles lectors m’estimaria més fer un altre cosa. Aquesta actitud en un altre mitja i en un altre àmbit, potser seria discutible, però en un blog personal, em sembla que no.

      M'agrada

  18. Raimon

    Soc un dels que fa temps que llegeixen aquest blog amb molt d’interès.
    Estic cansat dels crítics, diria que fastiguejat … la crítica que fa el senyor Alier de l’Elias … no m’atreveixo ni a comentar-la, li tinc massa respecte.
    En aquest blog llegeixo opinions diferents, fetes des del respecte, des de l’amor a la música, al Liceu, al Palau, a l’Auditori … i fins i tot quan no he anat a un concert, vinc a llegir el què opineu.
    Llegeixo el que heu sentit persones diferents, dies diferents, emocions diferents … tot des d’un respecte que fins i tot ha fet que jo m’atrevís a escriure alguna de les meves sensacions i opinions.
    Per això m’ha sorprès tant el to del comentari de la Sra. Miranda … li asseguro que no es el to d’aquest blog, Sra. Miranda. Perdoneu, un cop més, la meva intromissió.

    M'agrada

  19. Raimon, no hi ha res a perdonar, i ara!, aquí s’entra i surt quan es vol i com es vol i si deixeu un comentari, molt millor.
    L’única cosa que demano és respecte i educació, obvi oi?. No m’atreveixo a dir, exigeixo, doncs dono per entès que no cal, però no sempre és així.

    M'agrada

Els comentaris estan tancats.

%d bloggers like this: