Joan Fuster (Sueca, 23 de novembre de 1922 - 21 de juny de 1992)
Cal portar a les tardes xafogoses d’aquest estiu, una mica de poesia i he pensat que Joan Fuster i la seva Criatura dolcíssima era una bona idea.
Aquest poema el vaig descobrir gràcies a Lluís Llach, del qui fa anys i panys que en sóc un fidel i entusiasta admirador. De fet, a la Nova Cançó hem d’agrair-li la divulgació que va fer de molts poetes, musicant i divulgant llur obra.
Jo que sóc especialment mandrós a l’hora de posar-me a llegir poesia, vaig trobar en ells una escletxa per descobrir, conèixer i gaudir, molts poemes i poetes.
Criatura dolcíssima, que fores
la sola riba, un deix d’idea,
la mà que entre les meues perdurava!
No sé si m’estimaves: t’estimava
i això era tot, i això era prou,
i els nostres cossos obraven en llur glòria.
Érem hostes del bes i la insistència,
i et sabia ma carn meravellada
i argument negador de la nostàlgia.
Tenies dinou anys, i a punt la joia,
i esperança de mi en les teues galtes.
Jo t’intentava noms i altres carícies.
Vindrà l’hora de veure dins els versos
i algú dirà de mi: heus ací un home
que moria allarat en clars abismes.
¿Però no hi trobaran ta pau, tos muscles,
la teua olor completa penetrant-me?
¿No hi llegiran ton nom amb un bell pànic?
Joan Fuster (Sueca, 23 de novembre de 1922 – 21 de juny de 1992)
vídeo gentilesa de orseomarcs
Demà ens retrobarem a la mateixa hora sota l’ombra de…
IN FERNEM LAND 
Quina capacitat per sorprendre! Joaquim
Meravellosa la poesia de Fuster. Sentint-la en la veu d’ en Lluís Llach provoca nostàgia, inevitablement.
La manera de continuar llegint poesia és tenir a mà sempre algún llibre -amagat potser entre el altres amb els quals treballes- , sense l’intenció clara de llegir-ne. Jo ho faig així.
No pretenc convertir-me en erúdita , però sempre trobo consol per l’esperit , una mena de pau, quan hi llegeixo .
Gràcies per la proposta.
M'agradaM'agrada
criatura dulce, otras salada, nunca amarga
un beso a la sombra de Fuster/Llach. Gracies
M'agradaM'agrada
Aquesta entrada se m’havia passat i és imperdonable.
Sempre que surt Llach m’emociono.
la seva sensibilitat per escollir les melodies que acompanya els seus versos o els aliens, és prodigiosa.
Quin gran music i poeta.
Desconec si Fuster va escriure molta poesia, jo en conec poques, però aquesta és estupenda.
Aquests posts estiuencs son com una amanida ben farcida i variada, tot i que de tant en tant surt una oliva amargant.
M'agradaM'agrada
Recordava haver llegit, o sentit dir (la memòria em fa recordar les coses amb més ombres que no pas llum) que “Criatura dolcíssima” era només un fragment extret d’un llarg poema de Joan Fuster. He provat, doncs, sort a Google i, ves per on, la sort m’ha acompanyat. Aquí tens l’enllaç on hi trobaràs tot el poema sencer, gandulot lector de poesia 🙂 :
http://lletra.uoc.edu/especials/folch/fuster.htm
A part d’aquest poema musicat per Llach, no conec res més de l’obra poètica de Fuster, un personatge admirable que va causar una gran impressió a Josep Pla quan el va anar a conèixer a Sueca, gran impressió que va plasmar en l’”Homenot” que li va dedicar. M’has fet venir ganes de torna-lo a llegir, aquest “Homenot”, i procuraré fer-ho aquest cap de setmana.
De tota manera, em permeto copiar-te’n un fragment, també tret des de Goggle (això de Google és, per a mi, un dels invents més gran de tots els temps), on l’escriptor empordanès fa, com qui diu amb quatre ratlles, un retrat digne de qualsevol geni retratista de la història de la pintura:
“La cara de Joan Fuster semblava tenir un vèrtex: el vèrtex dels seus ulls sortits, que mantenen tibants i estirats tots els teixits de les seves faccions i fins i tot els lligams del coll, que té notòriament crispats. Aquesta crispació general li dóna un estat de presència molt visible —una presència caracteritzada per una agudesa inquieta, nerviosa i apassionada. És la mateixa cara que de jove tenia Trotski —penso. La mala cara que presenta Fuster sembla tenir per origen la seva activitat interna. No és pas això, és clar, però ho sembla.”
I ja per acabar, deixa’m que recordi un dels seus aforismes rescatat d’entre les boires de la meva memòria (oi que m’ha quedat bé?) 🙂 i que diu, si fa o no fa:
“Diuen que de la discussió neix la llum, i és cosa certa perquè les persones que discuteixen acostumen a quedar-se amb les mateixes conviccions…, això sí: molt més clares!” (jo el trobo genial!)
Àpala, nen, que n’estàs de bé sota l’ombra, i jo, en canvi, traient la llengua tot el sant dia!
M'agradaM'agrada
Assur, yo no he leído nunca a Joan Fuster y mira por donde siempre digo lo mismo sobre la discusión que decía él, aunque con otras palabras.
Discutir es para mí: exponer cada uno su opinión y quedarse con la propia. Y te aseguro que esta frase es absolutamente mía, incluso en este blog, si buscas, puedes encontrarla en varios posts.
M'agradaM'agrada
Estimat Colbran:
Vet aquí la gràcia dels aforismes: resumir amb solament quatre mots ben posats veritats com cases de pagès, veritats amb les quals coincidim plenament perquè l’experiència personal ja ens n’havia fet adonar, fins i tot molt abans que algú els donés forma escrita.
He trobat aquest aforisme tal i com el va redactar Joan Fuster, i te’l copio, ja que jo el vaig redactar tan bonament com més o menys recordava:
“De la discussió naix la llum”, diuen. I l’experiència demostra que, efectivament, cadascú sol quedar-se amb les mateixes conviccions que tenia abans de discutir, però més clares.
M'agradaM'agrada