IN FERNEM LAND

OBC: MAHLER LIEDER 1


Ahir dissabte l’Auditori no es va omplir, ni molt menys, per escoltar el primer dels concerts que la Direcció de l’OBC, ha organitzat per commemorar el centenari de la mort de Gustav Mahler (Viena, 18 de maig de 1911), amb els tres cicles dedicats al Lied. Preus de les localitats excessivament alts en plena crisi?, visita Papal amb els inconvenients de mobilitat ciutadana?, mandra?, Jo em decanto per la primera opció. De no haver-me regalat un parell d’entrades (gràcies amiga), no hi hagués anat.

El programa dirigit pel titular, el mestre Pablo González era preciós:

A la primera part les Cançons d’un camarada errant i els Rückert-Lieder, amb uns solistes d’excepció, Christopher Maltman i Violeta Urmana.

A la segona part, la versió de 1947 de Petruixka d’Igor Stravinsky.

Pablo González, em sembla que ja ho podem dir, és un bon director i com succeeix amb la majoria de directors, unes obres li van millor que unes altres.

A el seu Mahler, li he trobat a faltar cor, sentiment. L’orquestra sona molt bé, però m’ha donat la sensació que la interpretació que ha fet l’OBC estava mancada d’ànima i en aquestes cançons és essencial posar quelcom més, que les notes al seu lloc i tenir-ho tot sota control.

Christopher Maltman

En el primer cicle, “Lieder eines fahrenden Gesellen“, hem tingut la immensa sort que el baríton Christopher Maltman s’ha implicat fins el moll de l’os, i el sentiment, l’emoció i el patiment l’ha posat ell, amb una interpretació magnífica, per estil i condicions vocals.

Elo baríton anglès té una veu gran, que projecta molt bé i que domina amb recursos tècnics esplendorosos. Una veu de baríton de veritat, ample, bonica, amb un generós registre i una expressivitat molt notable. Si la direcció s’hagués implicat de la mateixa manera, la versió seria de referència absoluta.

Per les cançons de Rücker, el plantejament del mestre González ha estat el mateix (entén Mahler així?). Direcció extremadament pulcre, fins i tot diria que asèptica, més preocupat per acompanyar a la cantant solista, que no pas a imposar el seu criteri, la seva versió de l’obra. En aquest aspecte és nota que encara és novell i que allà manava més la diva Urmana.

Violeta Urmana

Violeta Urmana és una de les veus més prodigioses dels últims anys. Veu preciosa, difícilment classificable, entre una mezzo o una Falcon, com la Shirley Verret que acomiadàvem ahir, capaç de fer front a rols de mezzo i també als de soprano spinto o dramàtica.  De recursos va sobrada i amb un repertori com el del lied amb orquestra, on es necessita una veu central i potent capaç de traspassar el dispositiu orquestral, ella no té cap problema.

Ara bé, el problema de la cantant lituana rau en la comunicació. El seu cant és fred, de bella línea si, però mancat del sentiment necessari per emocionar. No fa res malament, res, tot és al seu lloc, fa tot allò que hom espera que faci, pianos, reguladors, etc., etc., etc., però en acabar el trasbalsador “Ich bin der Welt abhanden gekommen”, l’espinada seguia relaxada i a la memòria romanien inalterables les versions referencials.

Anys llum la separen de la Verrett, tot temperament.

Amb aquesta sensació de correcció d’altíssim nivell, i també parlo per l’OBC, ens disposàvem a escoltar l’espectacular Petruixka de Stravinsky i ja des de el primer compàs, hem pogut copsar que allà havia passat quelcom, i el mestre González ens presentava tota un altre cara, molt més decisiva, enèrgica i autoritària, direcció personal, a la fi.

L’OBC l’ha seguit amb especial atenció, fent una demostració extraordinària, del bon nivell de totes les seves famílies, en especial, metall, fusta i percussió, essencial en aquesta obra de Stravinsky, on tots ells tenen molta feina i difícil, però també lluïda, quan es fa tan bé com es va fer ahir. Quin goig l’OBC!!!

Especial menció per a Mireia Farrés, és clar, que ha demostrat un cop més que és una solista de primeríssim nivell capaç de superar uns passatges solistes de màxim compromís, de manera mestrívola, de la mateixa manera que la nova incorporació a l’OBC, la flauta solista Frauke Oesmann, ambdues, acompanyades en un tercet magnífic per Silvia Coricelli al fagot, han signat un dels moments inoblidables d’aquesta versió espectacular, enèrgica, brillant i de pura fantasia auditiva, que el mestre ens ha regalat, en la que potser fins ara, és la seva millor direcció.

En molts moments he tancat els ulls, i el so que m’arribava, talment era el d’una orquestra d’aquestes d’anomenada, que ens visiten en els cicles luxosos de la temporada barcelonina. És a dir, l’OBC ens reafirma que està en un bon moment i que ens esperen concerts de gran nivell.

Segurament el mestre González s’ha d’acabar d’adaptar a la sala de l’Auditori, ja que el balanç sonor em sembla que no l’acaba de controlar del tot i potser caldria que escoltés des de la platea o la segona graderia, com sona l’orquestra dirigida per un altre i com corregir la preponderància d’algunes famílies sobre les altres, en una acústica, si més no, particular. Ahir la meva estimada corda va quedar una mica en segon nivell, davant del so aclaparador del vent stravinskià, capaç de fer voleiar totes les fulles dels arbres tardorals, deixant-los completament nus. De la mateixa manera, la gran veu de Urmana, va quedar (a la platea) minorada per algun que altre esclat sonor. Petits detalls que de ben segur es corregiran en els propers concerts.

Però el mestre també ha demostrat que sap controlar i dominar l’OBC, en una obra com Petruixka, plena de paranys, de dinàmiques endimoniades i de passatges concertants, d’extrem compromís pels solistes, i que un cop més, han estat al gran nivell que darrerament ens tenen acostumats.

En una obra de pur lluïment, d’enlluernadora i exuberant orquestració, l’orquestra ha estat a l’alçada i el mestre també ens ha fet creure, que si fa un pas endavant i arrisca a oferir-nos les seves versions, amb propostes personals, més enllà de la lectura pulcre de la primera part, pot oferir-nos vetllades de gran i indeleble nivell, com  les d’ahir a la segona part.

Satisfacció plena que no té valoració de rendibilitat, per raons òbvies.

ACTUALITZACIÓ:

Concert del diumenge 7 de novembre de 2010

https://rapidshare.com/files/429492053/OBC_06_LIED_MAHLER_1___Petruixka.rar

10 comments

  1. colbran

    Al ver y escuchar cómo el maestro González iba dirigiendo el Mahler de la primera parte, pensé que no iba a suceder nada de particular interés en el concierto de ayer, salvo acompañar a dos voces de calidad superior, pero en la segunda parte vino la sorpresa.

    No tuve la suerte de escuchar a Christopher Maltman en su participación en la versión Pina Bausch de la “Iphigenie in Aulis” del pasado mes de septiembre en el Liceu; pertenecía a otro mejor reparto que el que me tocaba. Al escucharle ayer he quedado muy gratamente sorprendido por la calidad y potencia de su voz, pero sobretodo por el dominio que tiene sobre la misma, con un fraseo elegante, un extraordinario control de la emisión y una implicación en música y texto de primera magnitud. Su dominio de las notas apianadas y arriesgadísimas fue absoluto, con momentos sumamente comprometedores como en la frase “Und da fing im Sonnenschein…”, de “Ging heut’ morgen übers Feld”. Yo no sé si ha recibido instrucciones de Dietrich Fischer-Dieskau, pero en esos momentos me lo ha recordado. Ha sido un placer haberle escuchado.

    Violeta Urmana tiene un instrumento vocal privilegiado, por belleza, color y volumen, pero nunca me comunica nada; ella canta en el escenario y yo estoy en mi asiento y no hay ningún “hilo de plata” que nos una; pasa por encima de la partitura sin obviar nada, pero sin introducirse en lo que está cantando, sin implicarse en el texto y sin profundizar en la expresión. Cuando acabó no me incitó al aplauso.

    La segunda parte nos deparó una audición de primer orden. Stravinsky es un compositor que me gusta mucho y que comencé a disfrutar desde muy joven, gracias a las grabaciones Decca de la Suisse Romande, dirigidas por el grandísimo Ernest Ansermet, amigo personal del compositor ruso; no recuerdo ninguna composición suya que no me agrade y parece ser que podremos escucharlo frecuentemente con la OBC, pues es indudable que a su director titular le gusta, a juzgar por su sorprendente entusiasmo e implicación exhaustiva a lo largo de esta “Petruixka” que aún no siendo escenificada costaba bien poco imaginar su desarrollo teatral, dada la expresividad conseguida por el maestro González con su orquesta. Un aplauso incondicional para todos los músicos y en especial para Pablo González que parece indicarnos qué compositores son aquellos que más se ajustan a sus preferencias actuales y con los que vamos a disfrutar a buen seguro.

    Joaquim ya ha resaltado muy bien la labor de los instrumentistas solistas, yo sólo añadiré mi agradecimiento por la invitación.

    M'agrada

  2. Y esta es una de las razones por las que desisto de hacer crónicas en mi blog, y si acaso intento algun comentario… En fin. De todo lo que dices, y dices mucho, sólo discrepo en que a mí sí me gustó su dirección en las canciones del camarada. Me ha gustado mucho que citaras la magia de los sólos y diálogos de los vientos.

    M'agrada

  3. Pere

    Molt bona crítica Joaquim.

    Jo vaig anar a la sessió del divendres que és la del meu abonament i la platea feia una mica de llàstima. No me’n ‘havia adonat que era un d’aquests concerts que la organització de l’OBC ha decidit augmentar de preu. Només assenyalar que estic preparant un viatge a Roma per la primavera vinent i he mirat la temporada de l’Orquestra de l’Accademia Santa Cecilia. Els preus són els mateixos que aquí però dels concerts normals. És a dir, la més cara 47 euros. Amb directors i solistes extraordinaris. Us convido a que feu una ullada a la seva web. Si tot va bé podre veure Kent Nagano.

    Pel que fa al concert, era el primer cop que veia el mestre González i em va satisfer força. Esperem a veure la seva direcció en les simfonies de Mahler. L’Stravinski, fantàstic i Maltman em va impressionar.

    M'agrada

  4. Jo vaig gaudir molt. Brillant Petruixka i molt correcte Mahler. M’arribà més en Maltman que l’Urmana. Els músics van sortir molt satisfets de les dues parts.
    Espero que el 27, amb Kindertoten lieder, l’OBC i la solista en conmoguin més encara.
    Ja sabeu que el 14.12 ve el Tzar a tocar Prokokiev i Wagner?

    M'agrada

  5. raimon

    He estat aquest matí a l’Auditori i tampoc era ple ni de lluny. Ja fa temps que la crisi ataca i això es nota tant a l’Auditori com al Palau.
    Ha estat un gran concert, un gran Stravinsky, un magnífic Mahler. El més important, comprovar que l’OCB segueix on era i millorant; ha sonat espectacularment bé en tot el concert.
    Des de la meva localitat, i donades les condicions de l’Auditori, no m’ha arribat prou la veu del baríton Christopher Mattman, que ha tingut moments d’una bellesa espectacular especialment en el darrer dels seus lieds. La soprano Violeta Urmana ha anat entrant en la seva actuació i ha cantat un “Ich bin der Welt abhanden gekommen” preciós … Mahler pur, amb l’orquestra sonant d’una manera espectacular, molt ben dirigida.
    En la segona part la Petruixka ha estat la confirmació de que tenim una orquestra que encara millora i pot millorar. El director Pablo González ho ha fet molt bé i m’està donant la sensació que té una gran tècnica i treballa les interpretacions moltísim. Moltes vegades Stravinsky el fan sonar massa espectacular, barrejant-ho tot; avui ha sonat net, clar, pur, sense tapar –se entre les diferents seccions. Poques vegades havia pogut gaudir d’una interpretació així. He sortit pensant que si el mestre González i l’orquestra segueixen així, ens esperen concerts inoblidables. El d’avui ha estat el primer pas.

    M'agrada

  6. Josep R. Noy

    Bon concert, sens dubte. Impressionant el baríton, ha arribat a implicar-me amb la música magníficament. En canvi molta correció i qualitat amb la Urmana, però també molta fredor. I molt bé l’orquestra amb Stravinsky, encara que estic d’acord que el mestre Gonzalez hauria de controlar millor les fogositats dels metalls. Espero que tot segueixi per aquest camí esperançador i que aquesta notable orq

    M'agrada

  7. Josep R. Noy

    Bon concert, sens dubte. Impressionant el baríton, ha arribat a implicar-me amb la música magníficament. En canvi molta correció i qualitat amb la Urmana, però també molta fredor. I molt bé l’orquestra amb Stravinsky, encara que estic d’acord que el mestre Gonzalez hauria de controlar millor les fogositats dels metalls. Espero que tot segueixi per aquest camí esperançador i que aquesta notable orquestra que tenim hagi trobat el mestre que necessita.

    M'agrada

  8. Jordi C.

    Bon dia

    D’acord parcialment. Cert que el nou director és bó, però jo crec, i ja vaig dir, que no és suficient; per a mi a aquestes alçades del partit ja no és suficient. Ja són tres, i molt importants, un Shostakovitx i dos Mahler que jo esperava amb delit, i tots tres sensa ànima! (hi estic d’acord amb tu), però per a mi ja són massa sensa ànima. Vaig sortir enfadat un altre cop, i era diumenge que és quan, per les repeticions les interpretacions acostumen a ésser millors.
    No estic d’acord amb la visió de Petroutxka. Malgrat les seves moltes qualitats, és una peça molt, molt agraïda, molt coneguda, molt agradable, resultadista, vaja, que l’OBC coneix molt bé i què, com dius Joaquim, els seus bons solistes (la Mireia crea un soroll d’una galàxia aliena, podria tocar a qualsevol de les cinc millors orquestres del món, sense problemes) emmascaren amb una grandíssima interpretació. Però el conjunt, la narració i el seu entramat, el vaig trobar amb un excés d’atropellament tímbric (que potser una mica, ja ho té l’obra, però no tant), explosiu, de vegades confós, i amb pocs matissos quan tocava. Una molt bona interpretació de la nostra orquestra però una desordenada coordinació, sobretot quan tocava expressar, filar fi, vaja.

    M'agrada

Els comentaris estan tancats.

%d bloggers like this: