IN FERNEM LAND

EL TIT


El Tit no són les sigles d’un partit polític minoritari d’aquests que es presenten el proper diumenge sabent que no obtindran ni els vots dels seus propis candidats a la llista, ni tampoc de cap corporació o empresa multinacional d’aquelles que fa uns anys s’agrupaven en les florents noves tecnologies.

El Tit és un canari que em va tocar en herència, com tot allò que va romandre entre les quatre parets del pis de ma mare i que ella va tenir a bé donar-me.

Sempre m’havia semblat que els canaris i també els periquitos, pels quals la Puig no tenia cap predilecció, eren animalons de companyia més aviat estúpids. Però ella (ma mare), tan casolana i un cop mortes la Mistu i la Maripí, dues gates que van conviure a casa durant molts anys, i després del gran trasbals emocional que ens van causar ambdues pèrdues, va decidir no tornar-se a embrancar amb animals de companyia, fins que sense saber ni com, ni quan, va arribar el primer canari a casa, i després de la pèrdua del primer, un segon, al que va succeir un tercer i potser el Tit (no ho recordo amb exactitud), és el quart membre de la nissaga canària que inunda la casa, tan bon punt entren els primers raigs de llum pel menjador, de impertinents i lluïts trinats, que ferien l’enveja dels més florits divos del belcanto espectacular.

Em sap molt greu tenir el Tit, mai m’han agradat els ocells engabiats, ho trobo una salvatjada que hagin de conviure tota la vida en aquell nombre reduït de decímetres cúbics, fent saltirons entre els llistons estratègicament col·locats, per tal de que arribi a la menjadora i al abeurador que durant el dia l’hauran de nodrir amb l’avorrit règim alimentari, ben complementat amb els extres que la Puig acostumava a posar-li invariablement dia rere dia, consistents en una fulla d’enciam (que devora) i un tros de poma.

I això és tot amics, podeu imaginar una vida més trista?. Jo, un cop l’he endreçat marxo de casa i no torno fins que ja és negre nit i ell ja s’ha fet una bola amb el plomatge, per protegir-se d’unes inclemències inexistents en un pis barceloní suficientment climatitzat i que no ha de fer témer per la seva vida nocturna.

En vida de ma mare era ben diferent, ja que tenien unes xerrades incomprensibles (a mi m’ho semblava, ara no tant), i a més, escoltava la televisió i el anar i venir d’una casa viva. En canvi ara, de dilluns a divendres no escolta cap música, ni les bestieses que diuen per la TV, que en ocasions el posen a mil, competint amb el volum, talment com si volgués que amb el seu potent trinat, tapar la crònica negra i quotidiana dels Telenotícies. S’ha de conformar amb el dia que ve la noia a netejar i els caps de setmana.

Quan el deixo pel mati penso que em deu maleir el ossos i ell no sap que quan tanco la porta amb clau, deixant-lo amo i senyor del pis, se’m trenca el cor. Qui ho havia de dir o preveure fa tan sols un any, quan trobava que el Tit, com tots els altres Tits que havien passat per la meva vida, eren els animalons més inútils i estúpids del món dels animals de companyia?

Doncs el Tit ha esdevingut una herència de la quotidianitat de ma mare, i això encara que us sembli una ximpleria, em dol.

Els dissabtes i diumenges, que estic una mica més per casa, li poso música, la TV, el trec al balcó perquè prengui el sol, a risc que una cotorra tropical l’ataqui, com ja va succeir una vegada, però es veu que l’animaló foraster era miop i no va veure que la gàbia estava darrera el vidre i es va fotre una nata molt còmica, després del inicial ensurt dels que érem al menjador.

Gaspar Sanz (Calanda 1640-Madrid 1710)

Tot i aquests caps de setmana una mica més distrets, el Tit porta una vida ben trista i monacal.

Us preguntareu, i ara a sant de què ens parla del canari?. Doncs bé, a part d’una certa teràpia, resulta que en el concert de Brussel·les de Kožená que us vaig portar ahir, la fantàstica orquestra que l’acompanya, interpreta una peça que també em rememora els meus inicis musicals infantils, quan era un marrec que devorava sempre que podia tot allò que emetia Radio Clásica de Radio Nacional de España. La peça es titula Canarios.

Canaris és un recull de melodies de Gaspar Sanz (1640-1710) el celebre guitarrista i compositor espanyol (Calanda) que ens va deixar una obra fonamental, de títol una mica allargassat “Instrucción de Música sobre la guitarra española y Método de sus primeros rudimentos, hasta tañerla con destreza, con dos laberintos ingeniosos, variedad de sones y dances de rasgueado y punteado, al estilo español, italiano, francés y inglés, con un breve tratado para acompañar con perfección sobre la parte muy esencial para la guitarra, arpa y órgano, resumido en doze reglas y exemplos los mas principales de contrapunto y composición, dedicado al Serenissimo Señor, el Señor Ivan, compuesto por el Lecenciado Gaspar Sanz, aragonés, natural de la Villa de Calanda, Bachiller en Teología por la Insigne Vniversidad de Salamanca“. Déu ni do, oi?

D’aquell llibre en tres volums, que recull una gran quantitat d’obres, hi trobem aquests canaris (en el volum I i al II), que alhora que m’han servit per psicoanalitzar-me de manera casolana, també m’han estat útils per posar una banda sonora molt bellament interpretada pel conjunt Private Musicke, sota la direcció i a la guitarra de Pierre Pitzl, a aquesta infernemlandada.

Avui si voleu baixar-vos aquest petit joiell, heu de prémer AQUÍ.

Ah! se m’oblidava, li diem Tit, perquè quan no canta i parla, que també ho fa a la seva manera, tan sols se li entén TIT.

Us desitjo un bon dimarts.

31 comments

  1. colbran

    Es una pieza muy “engrescadora”, parece el antecedente de un malambo argentino o del zapateado de Sarasate.

    Yo también tuve canarios y son un encanto de criaturas “du bon Dieu”. El último tenía una pelambrera muy especial, parecía que llevaba raya en medio y le caía un flequillito sobre la frente. Tuvo una especie de infarto al caerse su jaula y yo tuve la suerte de poder devolverle la vida, insuflándole aire por el pico. Volvió a vivir, pero se escapó volando, un día que sin darme cuenta dejé la ventanita de su jaula abierta. Tardó mucho en hacerlo, más de cinco horas, debió creer que se la había dejado abierta para que escapase. Me dolió mucho su partida, tanto que no he querido volver a tener otro canario y eso que yo adoro los animales.

    Tu relato, Joaquim, me ha llenado de nostalgia y me ha hecho meterme en el plumaje de Tit, pero no te preocupes él es felíz a su manera cuando vuelve a ver el sol…o cuando te ve regresar por la noche.

    M'agrada

    • Josefina

      Colbran, qué ilusión me hace que te gusten tanto los animalitos; es cierto, también son criaturas de Dios y, a veces, nos dan lecciones de amor y de fidelidad. Yo tuve dos “carolinas”, una se fue volando al estilo de tu canario, la otra se murió acurrucada en mi mano y llena de besos. !Lo pasé muy mal! Aparte perros, que también se fueron y un gatito precioso que vive y está en casa de una amiga y que es muy feliz. Un día de estos me lo traigo a casa. Cuando esté yo bien.

      Gracias a Joaquim, he podido expansionarme contándote estas cosas, pero son muy hondas y ciertas dentro de nuestros sentimientos…

      M'agrada

  2. Keselarte

    No se puede encerrar una sardana en una jaula –quizá sí una sardina, no sé–, pero, como al canario, se la puede bailar. Cierro el capítulo de semejanzas y diferencias entre canario y sardana para ceder la palabra a Sebastián de Covarrubias:

    Canario, el natural de canarias, y un género de saltarelo gracioso, que se trujo a España de aquellas partes. Pájaro conocido, de canto sonoro y vario; tráenlos de las Canarias.

    Los Canarios de Sanz, pues, como el Bolero de Ravel.

    M'agrada

  3. Josefina

    Me gusta tu TIT, comprendo lo de su encierro pero creo que, como los humanos, se habrá acostumbrado a estas limitaciones. Déjalo cantar que es cuando sueña, imagina, expresa sus anhelos como también hacemos nosotros en múltiples manifestaciones, porque nos sentimos libres pero tampoco lo somos. ¿A que esperas llegar a casa para verlo? Piensa qué debe sentir al verte a ti…

    M'agrada

  4. La peça musical m’ha agradat molt i me hi quedat admirada dels teus sentiments (encara que tenen efectes col·laterals) cap als canaris.
    A mi m’agraden els ocells per el camp inclús vaig aprendre els noms de varies especies que venien per al meu jardí (a sota del Cap Roig),però engabiats no. Això teu es una melangia cap a la teva mare !en sembla molt bonic ! Una abraçada i gracies perla peça.

    M'agrada

  5. MercedesParera Arnó

    Hola Joaquim! hoy me has enternecido con tu relato sobre tu canario TiT, yo me hago cargo de lomucho que se llega a querer a estos animalitos de compañía, de compañía sí,más de lo que uno pueda imaginar, también el recuerdo de tú MADRE no la llegué a conocer personalmente peró si cuando al salir del Liceo nos hablabas de ella, cuando yo me quejaba de mi edad, me decias, mi Madre nunca se acuesta sin antes terminar el crucigrama de la Vanguardia! Fué un acicate para mi. Ya no me importa la edad!! Un recuerdo para ambos y sigue así pues no solo eres un crac en música,también tu sensibilidad y sentimentalismo se te salen por los poros.Gracias por todo, un abrazo.Mercedes

    M'agrada

  6. Com que no puc posar al Tit un tros de poma, intentaré un cop al dia pensar en ell i enviar-li un grapadet de bones vibracions, com la de les cordes tan boniques que ens regales. Ah! i posa-li un ós de la meva cosina la sèpia, aporta molt calci.
    Un petonet al Tit.

    M'agrada

  7. GLORIA. A.

    Ai Joaquim les teves tendres paraules envers en TIT ha despertat en mí la memòria d’una semblant história d’un canari,també de la meva mare, però aquest no va tenir la sort d’en TIT….. era un canari blanc, que cantave constanment nit i dia encara que estigués a les fosques, li deiam RAPHAEL (per l’época…) però ell va morir el dia abans que ho fes la mare, i el més trist i que no em vaig perdonar durant molts anys es que em vaig sentir culpable,no explico més doncs em fa mal encara, però us ho podeu imaginar….mare molt malalteta, criatures ,un negoci, tot aixó jo sola,etc…. es per aixó Joaquim que m’ha calat tan fort la teva bonica història al temps que m’arribat després de tants anys un trist record …….
    De manera Joaquim que gaudeix d’aquest petit però molt estimat record de la mare ,estic segura que quan arribas a casa es possa boig de content cantant i saltant de banda a banda per fer-te saber de la seva presencia i potser tu fins i tot li dedicas sovint algunes paraules, d’aixó estic segura els Géminis som una mica xarraires….m’equivoco?
    Una abraçada per tu i una suau carícia per en TIT.
    La propera setmana podré escoltar “Els Canaris d’en Gaspar Sanz” . petons per tots els Infernem-landaires, i gràcies Jose Luis por tus palabras , son un agradable consuelo…….

    M'agrada

  8. Maribel y Victor

    Joaquim un post magnific el d’avui. No m’agradan els ocells els tinc por, així que no tindré mai cap, però el texte es molt tendre, sobre tot pel record de la teva mare.

    Déu ni do el títol…

    M'agrada

  9. laia

    el tit és el millor canari que hi ha.
    Hem estat recordant moments del tit a casa, com els dinars dels diumenges, amb la mama barallant-se amb ell o quan volies sentir alguna cosa a la tele i no et deixava, o els estius a Bagà, que sempre que passaves li deies alguna cosa.
    m’ha agradat molt l’escrit
    un petó

    M'agrada

  10. bocachete

    Molt bonic; a casa vam tenir dos canaris. El segon refilava de meravella, o sigui que li vam posar Alfredo, com el canari cantaire per excel·lència, que també ho feia de meravella. No vaig arribar a esbrinar si seguia alguna pauta per cantar o no, o si anava a la seva bola, però quan s’hi posava, hi havia moments que realment, no podies fer més que sentir-lo, i realment, era una música màgica i amb unes notes altes d’un volum excepcional. Alguna vegada, ja gran, va arribar obrir la gàbia, el noi, i va marxar volant, però de seguida tornava a casa i s’hi quedava vora la gàbia fins que li obries; suposo que els anys havien fet que no sabés buscar-se la vida fora i tornava quan tenia gana o ja s’havia esbargit prou. Potser és arriscat, però pots provar a deixar-lo per casa volant, a veure què fa i, si es comporta, deixar-lo de tant en tant que “estiri les ales”.

    M'agrada

  11. Us agraeixo molt sincerament l’acollida que ha tingut el Tit i el seu post (a partir d’ara em sembla que el que es considera correcta és dir apunt en lloc de post).
    És cert que ens hem hagut d’acostumar l’un a l’altre i si bé al principi quan li netejava la gàbia s’espentava molt i no em feia cap dels seus tits habituals, la cosa va anar canviant de mica en mica i tots dos ens varem anar guanyant la confiança. Ara tan sols falta que com intueix bé Bocachete, el deixa volar lliure per una habitació tancada, com li feia la Puig de tant en tant, tot i que s’espantava ell mateix de tanta llibertat com li donaven.
    El dia que ho faci, ja us ho comunicaré.

    No us amoïneu, està ben cuidat, malgrat aquest estat trist, que jo mateix denuncio, de la solitud i silenci en que es veu sotmès i que tan sols ell mateix deu trencar amb el seu cant exhibicionista, quan l’escalfor del sol de primera hora de la tarda, envaeix aquesta presó que li ha caigut en sort a la vida.
    Sou, tots i totes, molt amables.

    M'agrada

  12. Doncs jo, Joaquim, després d’haver llegit aquest post, aniré a la pràctica: Si alguna vegada has de marxar i absentar-te uns quants dies de casa i no tens amb qui deixar-lo, aquí, a Badalona, li farem de cangur, no ho dubtis.

    M'agrada

  13. anna

    He tardat molt a comentar el teu post i potser arà ja no lllegirà el que d’escric però es que pensava que podria dir tantes coses sobre els ocells que lels meus comentaries serien massa llargs.
    A aquests bòncis animalets els agrada molt la música i estar acompanyats. També els agrada que no els canviin de lloc. Són tan sensibles que a vegades es poden morir d’enyorament. Crec que els canaris que ara coneixem han estat criats en captivitat i no podrien viure si estiguessin lliures. Jo en vaig tenir un que va arribar perdut a la terrassa de casa. Era tan bo que quan li posava el trocet d’enciam, que li agradava molt, abans de picar-lo em donava les gràcies. Ho va seguir fent quan va caure malalt, fins que es va morir. Ja fa anys que no he tingut cap més ocell.no

    M'agrada

    • És cert Anna, els agrada la companyia i el brogit, per això m’entristeix deixar-lo quasi tot el dia sol.
      Lamento lo del teu, jo penso que aquest serà el darrer.
      M’agraden molt els animals de companyia, particularment els gats, però un animal de companyia no pot romandre abandonat a casa, sol, esperant que arribem, no és just. Tenir un animaló, encara que sigui tan petit com el Tit, porta associat un grau de responsabilitat important. Qui no ho entengui així, més val que no en tingui cap.
      Gràcies per comentar.

      M'agrada

  14. nati

    Pobre Tit , no sé que deu pensar de tot plegat : aquest rebombori per les eleccions, possibles intervencions econòmiques….. valdria la pena saber interpretar el seu tit tit . Potser l’animaló té més seny i sensibilitat que algunes persones .. jo hi crec en aquestes coses …

    M'agrada

    • No ho sé nati, però avui no m’ha rebut cantant, us ho prometo.
      Obria el bec i les ales, semblava talment que es queixés.
      Potser no és convergent o potser es queixava que a casa no tingui el canal del GolTV. Li he posat en Puyal, però em penso que ell ho volia veure.
      A veure com es despertarà demà, jo bastant bé, espero que duri.

      M'agrada

  15. anna

    Si t’agraden els gats hi ha una solució molt bona. Et pots adoptar dos i ells mateixos es faran companyia. Jo tinc uns amics que ho han fet d’aquesta manera (els dos treballen) i et puc assegurar que els animalets estan molt bé i crec que feliços. Ja sabem que els gats són molt independents i peculiars. Si alguna vegada n’estàs interessat només cal que m’ho diguis.

    M'agrada

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s

%d bloggers like this: