IN FERNEM LAND

ENTREVISTES D’INTERÈS: Marco i Latouche


Joan Francesc Marco

Ahir va ser un dia atrafegat, però un dia amb punts d’interès.

En primer lloc us diré que al vespre, en arribar a casa el primer que vaig fer, va ser anar a mirar el Tit. Ja estava inflat com una pilota de tenis (groguet com és ell), però em va semblar que treia el caparró de sota l’ala i em feia l’ullet com dient-me, “renoi Joaquim, quina penya més pistonuda” (parauleta que utilitzava molt sovint el meu pare per no dir “collonuda”.

I el Tit té raó, a part d’aquesta onada de sentiments, que el petit animaló ha provocat i que us agreixo de manera especial, va motivar que fins i tot en el post dedicat a aquest membre de la “família”, ens deixés un comentari l’estimada Laia, cosa que m’ha omplert d’una particular satisfacció, molt íntima i emocionada.

El dia va començar intens, amb una entrevista que Josep Cuní va fer-li als Matins de TV3 a Joan Francesc Marco, el Director General del Gran Teatre del Liceu, que amb una cara una mica de prunes agres, no sé si perquè el van fer llevar molt aviat o perquè al cap i a la fi, ens anunciava d’una manera més o menys diplomàtica, que venen temps més difícils encara, tot fent un repàs als imminents projectes que es portaran a terme al Liceu.

Jo us deixo el vídeo, per si no heu tingut ocasió de mirar-lo. No és que digui realment res que no s’hagi anat filtrant en píndoles estratègicament subministrades als diferents mitjans, però no estaria gens malament que li donéssiu una ullada i així no us vindran tant de sobta les novetats previstes per les futures temporades.

Que anuncii que tenen un projecte per portar West Side Story al Liceu, suposo que en la producció que va fer la Scala de Milà no fa gaires anys, aleshores amb Montserrat Martí (si, si, la Montsita) que va obtenir un sonat èxit cantant la Maria, no em sembla que sigui motiu de portada com han fet els redactors de can Cuní, però bé, diguem que és una noticieta que potser li corresponia el protagonisme al Sr. Joan Matabosch, Director Artístic (per ara) del Liceu i que l’hàbil Sr. marco, li ha pispat, ni que sigui per no ser tan sols portaveu de retallades i augments de preus .

Tampoc m’ha agradat gaire que personalitzes tant, com si fos un merit seu, la vinguda del Bayreuther Festspiele al Liceu (no els Festivals de Beirut, Sr. Cuní), tot i que haig de dir que l’estel dels estels de TV3, s’ha preparat amb certa cura l’entrevista. No m’ha agradat bàsicament perquè aquesta formidable noticia, deu fer molts anys que s’està gestant, i potser va començar abans del seu nomenament, tot i que és lògic que ell s’acabi emportant els rèdits, si és que és ell, qui al 2012 ostenti l’honor i el privilegi de donar la benvinguda al Festival, o potser sigui un més que previsible nou Director, si els convergents tornen a la Plaça Sant Jaume.

Ell ha dit en l’entrevista, ja ho escoltareu, que el Liceu no és com el Real de Madrid, i que els càrrecs no varien en funció del color polític del Ministeri de Cultura, però jo no hi estic gaire d’acord i si analitzem l’evolució de la Direcció General al teatre de les Rambles, veurem com en l’època CIU a la Generalitat, els Directors Generals van ser de l’òrbita nacionalista. Quan la Generalitat es va “tripartità” va arribar la Sra. Cullell i després el Sr. Marco, tots dos propers als “sociates”, per bé que de famílies ben diferenciades. Serà casualitat que el canvi de Director General va tenir quelcom a veure, amb la defenestració del President Maragall i l’entronització del President Montilla?

Bé, ja ho escoltareu, pujades de preus per la temporada vinent, menys títols de les òperes més arriscades i a preus més econòmics, al contrari que els títols més populars, amb moltes funcions i preus més elevats (suposo que depenent del cast, com fins ara s’ha fet).

No m’ha satisfet el Sr. Marco, no ha dit res de nou i no l’he trobat brillant, hem escoltat el de sempre i m’ha semblat entreveure una renuncia als fonaments artístics que fins ara han distingit al Liceu, tan sigui per allò més acceptat o per allò altre més discutit. Tan de bo m’equivoqui, però intueixo una no volguda mediocritat, forçada per un futur incert, s’apoderarà de les temporades.

El millor, i d’això encara no n’havia parlat, malgrat que algun infernemlandaire m’ho havia demanat, és la contractació del mestre Josep Pons per dirigir l’orquestra. Veurem quina carga de profunditat té aquest nomenament i com afecta en el futur del fins ara Director Artístic, Sr. Joan Matabosch.

Òbviament de tot això no se’n ha parlat, ni tan sols s’ha deixat entreveure, però en Xavier Cester ja ho va deixar anar, no fa gaire en la seva pàgina dominical de l’Avui i alguna cosa més he escoltat, tot i que “of the record“.

ENTREVISTA DE JOSEP CUNÍ A JOAN FRANCESC MARCO

Serge Latouche

Quan marxava cap a la feina, he posat Catalunya Radio al cotxe i he escoltat una entrevista de Manuel Fuentes a Serge Latouche i la seva interessant Teoria del decreixement que us invito a escoltar. Diu algunes coses òbvies, altres discutibles i altres que sincerament s’agreixen molt i en qualsevol cas fan pensar. Ja m’ho direu

ENTREVISTA DE MANUEL FUENTES A SERGE LATOUCHE

Després d’aquestes dues entrevistes tan dispars i totes dues prou interessants pels seus continguts, he començat la jornada laboral, és a dir complicacions a la vista, però per si no ni havia prou, quan he volgut posar aquestes dues entrevistes a la secció (momentàniament desapareguda) de les recomanacions i sense saber quina saber exactament ho he posat el dit, m’he carregat les dues columnes laterals que acompanyen els posts.

Espero que tot estigui més o menys com estava (aprofitaré per canviar alguna cosa), el proper cap de setmana.

infernemlandaires, us deixo amb material prou interessant, sobretot per escoltar i si us sembla bé, ja em deixareu les vostres opinions.

Què tingueu un bon dimecres!


17 comments

  1. M’ho ha semblat a mi o va dir que el bicentenari Wagner era el 2012? Evidentment és el 2013, com també ho és el de Verdi.

    (Com a molt, l’aniversari de Wagner cau a la temporada 2012-13 i el de Verdi a la 2013-14, però igualment…)

    M'agrada

  2. Com molt bé expliques, es més que evident que els canvis polítics han afectat fins ara a la direcció del teatre, potser no tan sorollosament com a Madrid, però hi han tingut a veure. Ara resta per veure si el Sr.Marco resistirà els canvis que s’apropen i s’haurà de menjar amb patates les seves afirmacions. Si això succeeix, sempre podrà dir que els nous governants no son respectuosos amb les institucions culturals, i bla, bla, bla… però i ell com ha arribat fins aquí?.

    M'agrada

  3. Concep

    Vols que et sigui franca?, no m’interessa gaire el que diu el Sr. Marco i molt més el Messieur Latouche, que a part de tenir un to amb excés populista, ens avisa, abans que sigui massa tard d’aquest sense sentit que ens ha tocat viure.
    Tots ens queixem, però molt pocs fan alguna cosa, pensant que mentre la resta no canviïn, nosaltres no farem res.
    Aquest atac contra l’agressivitat de la publicitat em sembla del tot lúcid, necessari i a tenir molt en compte. Els nens es veuen sistemàticament bombardejats per missatges sense sentir que els fa infeliços i ara que s’acosten les festes del consum en un moment especialment difícil, no us dic res.
    Que passis tu també, un bon dimecres.

    M'agrada

  4. No me interesat gens el que ha dit el senyor Marco,
    ja veurem amb el canvi de govern si el tornarem a sentir i si continuará el senyor Matabosch. El Liceu (segons la meva modesta opinió) va de baixa.
    El temps ho dirá. Una abraçada per a tu i una moxaine al TIT.

    M'agrada

  5. Kucharón

    Matabosch hace mucho tiempo que está como director artístico del Teatre y, a diferencia del Sr Marco, no creo que esté vinculado a ningún cambio de Govern. A su favor tengo que decir que alabo mucho la programación (vía recuperación o vía descubrimiento) de ópera del siglo XX, especialmente Britten, Janacek, Dvorak, Berg y otros, así como la presencia de ópera antigua y barroca, respetando escrupulosamente la cita anual con Wagner. En este sentido hemos de reconocer su valentía. Yo personalmente lo apoyo, ya que no sólo de Verdi o Bel Canto (con todos mis respectos, que a mí también me gustan) vive el melómano.
    Saludos

    M'agrada

    • Cierto Kucharón, Matabosch como Molly Brown, siempre a flote (The Unsinkable Molly Brown 1966), pero últimamente está más en la sombra que nunca, precisamente cuando el éxito y el prestigio que el teatro se ha ganado en los últimos años, ha sido por la programación y el nivel alcanzado en obras y artistas contratados.
      De los grandes, faltan muy pocos por pasar por el Liceu.
      El problema radica en las competencias, aún no del todo aclaradas, que tendrá el maestro Pons a partir del 2012 y si estás invadirán el ámbito hasta ahora reservado al Director Artístico.
      Wimsey, efectivament es l’any 2013, però ni l’un ni a l’altre van encertar o és que potser tampoc ho sabien, que no m’estranyaria.
      Àngels, no ho diràs pas per aquesta temporada, oi?, Ha començat de manera espectacular. Altre cosa és que veníem d’uns anys de bonança que no era normal tants abonats i de mica en mica la cosa és regularitzarà i de ben segur en vindran de nous, ara bé, podríem caure en el perill que ja han caigut altres teatres i substituir Lulu, Die Tote Stadt, Ariadne et Barbebleue, per Carmen, Le Nozze, Trovatore, Flauta màgica i Bohèmes, suposo que ens entenem i si els cantants contractats ja no són els de primera divisió o aquest tan sols venen per 2 ó 3 de les 15 ó 20 funcions programades, aleshores estaré d’acord amb tu, que anirem de baixada.
      Temps al temps.
      Josep, el Sr. Marco, com el Sr. Caminal o la Sra. Cullell, són els primers a saber que són els homes i dones triats per la Conselleria de Cultura o el President de la Generalitat directament, per dirigir el Liceu, com també succeïx al Teatre Nacional o a l’Auditori, i si hi ha canvi de Govern, perillen. El Sr. Matabosch, com a Director Artístic se’l deu haver considerat més un càrrec tècnic i han fet bé, no m’imagino als Directors Generals que hem tingut fins ara, fent temporades. O són un perfil tipus Mortier, o més val que és dediquin a la gestió i deixin treballar a l’equip artístic.
      Concep, efectivament el que diu el Sr. Latouche cal tenir-ho, com a mínim en compte.

      M'agrada

    • colbran

      Kucharon, debes ser muy joven, de lo contrario sabrías que esos compositores que citas ya figuraban en las programaciones del Liceu de antes del incendio, es decir que no son novedad en nuestro teatro.

      Concretamente de Alban Berg se había programado “Wozzek” en 1964, 1977 y 1984 y “Lulu” en 1969 y 1987.

      De Dvorak se programó “Rusalka” en 1965.

      De Janacek pudimos ver “Jenufa” en 1965 y en 1990, “Katia Kabanova” en 1973 y “Desde la casa de los muertos” en 1976.

      De Britten sólo pudimos ver “Billy Budd” en 1975 y de ese autor sí que hemos podido disfrutar de estupendos estrenos durante la era Matabosch.

      Pero hay compositores que han aparecido con asiduidad en el Liceu desde 1954 (mi debut como espectador) hasta el presente, de los cuales Joan Matabosch no ha programado nada, tales como Meyerbeer, Zandonai, Respighi, Menotti (su ausencia es un crimen), Rosellini, Orff, Gershwin, Pizzetti, Wol.Ferrari, Alfano, Flotow, Borodin, Rimsky.Korsakov, Glinka, Nicolai, Debussy, Cornelius, Smetana, Thomas, Montemezzi, Robert Gerhard, Halèvy, Kurt Weill, Malipiero, Prokofiev, Berlioz, Cimarosa, Nino Rota, Delibes, Spontini, Schönberg, Glass, Boito, Stravinsky…y muchos más que nos fueron servidos a lo largo de 40 temporadas, con mayor o menor aceptación por parte del público, alternando con Wagner, Rossini, Bellini, Donizetti, Verdi, Strauss, Puccini, etc. Y no me quiero olvidar de los autores catalanes y españoles que de una forma u otra aparecían en cada temporada, tales como Enric Morera, Enric Granados, Amadeu Vives, Montsalvatge, Massana, Penella, Bretón, Barrios, Sorozábal, Falla, Arrieta, Soler, Benguerel, Toldrá…

      Es decir que en épocas anteriores también nos ponían al día de los compositores contemporáneos y de los estrenos más significativos del momento, cosa que ahora -esto último- no se hace y así aún desconocemos “A streetcar named desire” de Previn y “The ghosts of Versailles” de Corigliano, por poner dos ejemplos.

      Por qué no se programa Gian Carlo Menotti, autor de verdaderos logros operísticos como “Amelia al ballo”, “The consul”, “The medium”, “The saint of Bleecker Street”, “The telephone”, “Goya”, “La loca”…(las cuatro primeras estrenadas en el Liceu durante esos 40 años citados), etcétera?

      Respecto a la entrevista, a mi entender bastante preparada, el Sr. Marco se ha explicado correctamente, pero me ha convencido poco y según el color político que salga el domingo tiene los días contados.

      De la otra entrevista aún no puedo opinar porque no la he podido visitar.

      M'agrada

      • Colbran, tot això que dius és veritat, però sempre hi ha un problema a l’hora de programar una obra menys freqüent: hi ha algun teatre a qui comprar una bona producció, o cal que la munti el Liceu mateix? A mi m’encantaria veure “The saint of Bleecker Street” o “El gall d’or”, però d’on traiem l’escenografia, un director escènic i uns cantants solvents? O cal arriscar-se i fer una gran inversió? Naturalment la jugada pot sortir bé, el “Die tote Stadt” de Decker s’ha venut per tot el món.

        Em sembla que la programació freqüent de Janacek es deu també a què és un compositor que està molt de moda, i que hi ha moltes produccions circulant per Europa.

        M'agrada

      • colbran

        Es probable que de “The saint of Bleeker Street” no haya una producción ambulante o almacenada, pero de “The medium”, de “The consul”, de “Amahl and the night visitors”, de “The telephone”, de “Goya”, de “La loca” (según Beverly Sills, su creadora, una joya aún pendiente de ser valorada en su justa medida), sí. Como también existen tres producciones que circulan de “El gallo de oro”, tres de “La Juive”, varias de “Les Huguenots”, de “Dialogues des Carmelites” (esta está prevista para el Liceu), de “Francesca da Rimini”, de “Porgy and Bess”, de “Principe Igor”, de “Sadko”, de “Noche de mayo”, de “Russlan y Ludmila”, de “Una vida por el zar”, de “The rake’s progress”, de “Mefistofele”. de “Lakmè”, de “La novia vendida”, de “Guerra y paz”, de “El amor a tres naranjas”, de “Les troyens”, de “Il matrimonio secreto”, de “Napoli milionaria”, de “Il capello di paglia di Firenze” (una joya), de las óperas de Moniusko y Mercadante…, de “La bruja” (dos circulando por toda la península), de “Don Gil de Alcalá” (otra joya, con dos versiones en España adquiribles), “La Dolores”, “Merlin” (de Albéniz), “Margarita la tornera”, “Pepita Jiménez” (creo que esta está prevista en el Liceu), etc. y tántos títulos de Rossini que podrían trasladarse de Pésaro, Schwentizgen o del otro festival alemán anual (no recuerdo en este momento la ciudad que lo monta, pero Naxos publica religiosamente en disco esas producciones) como mínimo, pero como el cisne de Pesaro no es santo de la devoción de la casa se programa lo trillado (“La cenerentola”) o una única ópera seria (“Semiramide”), mientras las 25 óperas serias restantes aún esperan programación y algunas incluso estreno…

        M'agrada

      • Segurament Wimsey produccions i cantants per algunes d’aquestes òperes que s’han esmentat es poden trobar amb una certa facilitat, altre cosa és que la direcció ho cregui convenient o pensi que és millor donar-nos a conèixer tot Britten o Janaceck abans que Menotti o Rimski.
        Són opcions que agradaran a uns i deixaran insatisfets a d’altres, el que és inqüestionable és que amb menys de mitja dotzena d’òperes per temporada i tenint que repetir algunes produccions per rendibilitzar-les, és impossible veure-ho tot.
        Amb temporades tipus NY, Viena o Munic, on hi ha funció pràcticament tots els dies de la setmana, es pot encabir tot, però això és tot un altre model, que segurament no ens podem permetre, sense rebaixar notòriament el nivell dels casts, sobretot, a part que es necessita tenir una orquestra molt nombrosa que es pugui desdoblar i la política actual de la casa és totalment la contraria, reduir-la i contractar reforços externs quan calgui.

        M'agrada

      • Kucharón

        Tienes razón, Colbran, me falta perspectiva ya que mi debut liceístico fué hace apenas 10 años, pero sí me ha llamado la atención la presencia de estas obras de Britten que hemos podido disfrutas estos años, por no hablar de la maravillosa Ciutat Morta de Korngold. De todas maneras sí que es verdad que se echan en falta óperas norteamericanas (esa gran factoría de estrenos constantes), aunque me dá la impresión de que es un mal extendido por toda Europa…

        M'agrada

  6. Respecto a Latouche, lo curioso es que ya se da por hecho y absolutamente inevitable que la sociedad de consumo, el enemigo público número uno en los 60, ya haya vencido, y así es. Consumir es lo social(ista). Tener en vez de ser. Faltan lideres ideológicos y políticos sensatos y honestos.

    En lo que más coincido de lo que dice es que en el móvil es un invento del demonio. Yo, ni tengo ni lo encuentro a faltar.

    M'agrada

    • José Luis, Latouche es un provocador, ¿Pero no crees que es necesario que alguien lo haga?
      Hay cosas que me gusta oírlas y pienso particularmente que esta sociedad de consumo nos comerá. Esta crisis impresentable no es otra cosa que eso y las soluciones que se están tomando también.
      Que sólo coincidas con lo del teléfono, realmente me preocupa.

      M'agrada

      • No, no. Coincido en practicamente todo lo que dice, y como tú por lo que veo, iría aún más allá, recuperando la utopía de ir contra la sociedad de consumo. Lo del teléfono es que me ha tocado el alma, porque aún no se lo había oido a nadie. Y claro que para muchos es ya imprescindible y una gran ayuda, pero también ha sido otra necesidad creada.

        M'agrada

  7. El pitjor pianista del món

    No tinc el gust de coneixer el senyor Marco; ignoro doncs si ara, al presumiblement canviar el govern, se n’anirà del bracet amb qui el va anomenar: No puc demostrar si és o deixa de ser de la corda actual.
    El que sí puc afirmar (i em mullo, és clar que sí) és que de tots els esmentats en aquest post si hi ha algú sectari, però sectari- sectari, és el senyor Manel Fuentes.
    Proves?
    Li acaben de marxar fins i tots els seus propers col·laboradors; no és una opinió, és un fet.

    M'agrada

    • Concep

      A mi m’interessa el que diu Messieur Latouche, però sense oblidar que qui l’ha portat al programa és el sectari d’en Fuentes, líder d’audiència de la primera emissora del País, País que molt possiblement decideixi canviar la coalició actual per la de tota la vida, amb els pertinents canvis de cromos, ja sigui al Liceu o a Catalunya Ràdio.
      No tingui cap dubte Sr. pianista que ens posaran a uns altres sectaris, la cosa funciona així, tristament.
      Jo no acostumo a escoltar la ràdio a l’hora d’en Fuentes, però quan ho he fet, m’ha semblat que el programa era bastant plural.
      Potser els col•laboradors, preveient la imminent guillotina, han anat a posar el coll a resguard. ¡Quina colla!

      M'agrada

    • Pianista, jo també crec com la Concep, que no hi han periodistes independents o plurals. Ni als mitjans públics, ni tampoc als privats. Sempre hi ha un amo a qui servir. És lleig, arcaic i denunciable, però és.
      Cal escoltar, veure o llegir, els canals que s’apropin més al nostre propi sectarisme i aleshores ens semblaran molt més plurals.
      Tot i així, quan vaig fitxar a Fuentes, tots sabíem de quin peu calçava, el més rar hagués estat lo contrari.

      M'agrada

Els comentaris estan tancats.

%d bloggers like this: