ROH 2016/2017: COSÌ FAN TUTTE (Winters-Brower-Puértolas-Behle-Arduini-Kränzle;Gloger-Bychkov)

Per què Semyon Bychkov decideix amb uns temps letàrgics en les àries trencar tot l’impuls dramàtic d’aquesta òpera és un misteri difícil de resoldre. Ni he estat capaç, ni he trobat que ajudi gens, ni als cantants, que òbviament han de fer un sobre esforç innecessari, perillós i estèril per acabar les seves àries, amb més paranys dels que ja els va posar Mozart, per culpa d’uns tempi escandalosament lents.

El so orquestral és preciós i l’encanteri sonor a estones bellíssim, però si el preu que s’ha de pagar per aconseguir-ho és la manca de ritme teatral i en molts moments l’avorriment, aleshores no em queda més remei que dir que Semyon Bychkov erra estrepitosament, i aquest és el primer i greu error de la nova producció de Così fan tutte que s’ha estrenat a la ROH i   que el dia 17 d’octubre es va transmetre als cinemes. Continua llegint

EL TEATRO REAL AL CINEMA 2015/2016: PARSIFAL

El Teatro Real sota el regnat de Joan Matabosch ha recollit el testimoni d’una de les fites més importants del Liceu dels darrers anys (2011), portant sobre l’escenari madrileny la producció de Parsifal que el teatre barceloní va coproduir amb Zuric i que bé valdria una reposició liceista, amb direcció escènica de Claus Guth i amb Semyon Bychkov dirigint l’Orquesta Sinfònica de Madrid, titular del Real, amb un repartiment amb alguna coincidència important amb Barcelona.

D’aquelles representacions barcelonines vaig dir això: Continua llegint

PROMS 2014: ELEKTRA (Goerke-Barkmin-Palmer-Reuter;Bychkov)

Encara sota els efectes aclaparadors de l’emoció col·lectiva que va provocar Nina Stemme i el mestre Runnicles en una Salome de gran impacte, el Royal Albert Hall va tornar a commocionar-se amb el tsunamí straussià  d’una Elektra protagonitzada per la gran especialista del moment, quasi dedicada exclusivament a aquest rol, la gran soprano (en tots els sentits) nord-americana Christine Goerke, acompanyada per el grandiós coixí simfònic de la BBC Symphony Orchestra sota la batuta del contundent mestre Semyon Bychkov. Continua llegint

EL VÍDEO DE TRISTAN UND ISOLDE DELS PROMS 2013

Semyon Bychkov dirigint TRistan und Isolde als PROMS 2013 Foto: BBC/Chris Christodoulou

Semyon Bychkov dirigint TRistan und Isolde als PROMS 2013 Foto: BBC/Chris Christodoulou

No tinc gaires coses a afegir al que va vaig deixar escrit el passat 31 de juliol a l’apunt:

PROMS 2013: TRISTAN UND ISOLDE (Smith,Urmana,Youn,Fujimura,Daniel;Bychkov)

Avui teniu el vídeo d’aquell concert que us permetrà, com sempre que la banda sonora va acompanyada de les corresponents imatges, fer alguns matisos, normalment millorant la impressió que tan sols escoltant hem fet d’una interpretació. No parlo de quan veiem una representació al teatre o a la sala de concerts i després escoltem el vídeo, ja que les percepcions són ben diferents, parlo d’una mateixa interpretació vista i escoltada, o tan sols escoltada, mitjançant suports audiovisuals.

Veure ens fa canviar o potser podríem dir, distreure, de l’atenció que acostumem a dedicar a una interpretació tan sols escoltada, pendents de l’essència, és clar que sempre podreu dir que en una òpera, encara que sigui en versió de concert, la part de interpretació “escènica” és fonamental per arrodonir la musical i vocal, i no puc estar-hi més d’acord, però compte que les carències, les tibantors i els crits hi continuen sent. Continua llegint

PROMS 2013: TRISTAN UND ISOLDE (Smith,Urmana,Youn,Fujimura,Daniel;Bychkov)

Semyon Bychkov al Royal Albert Hall el 27 de juliol de 2013 Fotografia:

Semyon Bychkov al Royal Albert Hall el 27 de juliol de 2013 Fotografia: BBC/Chris Christodoulou

Entre el Siegfried i el Götterdämmerung de la Tetralogia que ofereix els PROMS bayreuthitzants d’enguany, es va programar Tristan und Isolde, quelcom que situa el festival anglès, que també programa Tannhäuser i Parsifal, en una competència diria que quasi “deslleial” al Festival de Bayreuth, si no fos que la proposta anglesa és en versió exclusivament de concert i en un auditori d’acústica extremadament problemàtica que estic segur que està passant factura al públic que assisteix en directa a aquests concerts i que en canvi ens beneficia als pobres oients radiofònics que no perdem detall del que succeeix a la sala, és clar que no perdre detall a vegades és dolorós.

Tristan havia de ser Peter Seiffert que finalment va cancel·lar i en el seu lloc va cantar Robert Dean Smith, el tenor líric nord-americà que si m’haguessin fet jurar després del seu primer Tristan que aguantaria el repte amb aquesta suficiència que ho està fent i sense que aparentment la veu mostrés defallences o inquietants mancances, no m’ho hagués cregut, ans al contrari la seva veu s’ha eixamplat lleugerament, cosa que el beneficia. Continua llegint

INSISTINT AMB L’OTELLO AL MET 2012 (Botha-Fleming-Struckmann;Bychkov-Moshinsky)

Johan Botha (Otello) i Renée Fleming (Desdemona) al tercer acte d'Otello al MET. Producció de Elijah Moshinsky. Fotografia Ken Howard/MET

Johan Botha (Otello) i Renée Fleming (Desdemona) al tercer acte d’Otello al MET. Producció de Elijah Moshinsky. Fotografia Ken Howard/MET

El 28 d’octubre us vaig deixar aquest apunt:

Segurament no és la millor versió possible, però sempre és una òpera del MET i ofereix prou al·licients i qualitat, a part d’una copia en una magnífic format HD, per decidir-vos a baixar-la. No cal dir que tots els que no vareu poder anar al cinema, i també tots aquells que vulgueu repetir-la, la teniu ara a disposició.

També us deixo els enllaços d’àudio de la mateixa representació, serà interessant comprovar com resulta la representació sense les imatges, guanyarà?, ja us dic jo que sense veure la poca capacitat d’actor i la imatge monolítica de Botha, el seu aspecte vocal guanya bastant i potser és el contrari que succeeix amb StruckmannContinua llegint

EL MET AL CINEMA: OTELLO

Johan Botha i Renée Fleming (Otello al MET 2012)

Tenia ganes de veure aquest Otello, en primer lloc per ser una de les meves òperes predilectes, una òpera d’una perfecció formal, dramàtica i musical extraordinària. Una òpera que necessita tres cantants/actors imponents, que amb l’ajuda imprescindible d’un director musical i un director escènic de primera categoria aixequin una de les òperes més perfectes que s’han escrit mai.

No fa gaires dies parlàvem, arran de les representacions de La forza del destino al Liceu, de la precarietat de les veus verdianes a l’actualitat. Doncs bé, tant la ROH com el MET han demostrat que són capaços de programar Otello, amb dos repartiments diferents i quasi en la seva totalitat, sortir-ne victoriosos, i si amb la Desdemona la cosa no sembla gaire complicada, amb el rol d’Otello, òbviament si, com també amb el de Iago. Però sortir-ne victoriós a vegades no és suficient.

El Metropolitan dels darrers anys es caracteritza entre altres coses, per la varietat de directors orquestrals, d’ençà que el mestre Levine ha hagut d’anar deixant per problemes de salut, la quasi omnipresència en el fossar de totes aquelles òperes que es retransmetien per la TV. No tots els mestres que hem vist en els darrers espectacles estan a l’alçada del que esperem del teatre novaiorquès, però en el cas d’aquest Otello, han comptat amb Semyon Bychkov, un dels directors més interessants de l’actualitat i no precisament dels més mediàtics, encara que Verdi no crec que sigui el repertori més idoni o al menys que m’interessi més del director nascut a Sant Petersburg fa seixanta anys. Continua llegint

PROMS 2011: EL RÈQUIEM DE VERDI SEGONS BYCHKOV

PROMS NÚM 13: 24 de juliol de 2011 Messa da Requiem de Giuseppe Verdi Foto copyright of BBC/Chris Christodoulou.

Agafem un low cost (més econòmic que Infernemairlines estic segur que no trobareu res) i anem de Salzburg a Londres, encara que sigui anant enrere en el temps, privilegi exclusiu d’aquesta línia aèria, per assistir al concert que va tenir lloc al Royal Albert Hall de la capital anglesa el passat 24 de juliol de 2011, dins el marc dels populars PROMS.

El concert número 13 (no comencem bé) d’enguany, reunia a la BBC Symphonu Orchestra, als BBC Symphony Chorus, BBC National Chorus of Wales i el London Philharmonic Choir, tots sota la batuta del mestre Semyon Bychkov, per oferir-nos la Messa da Requiem de Giuseppe Verdi, amb els solistes vocals Marina Poplavskaya (soprano), Mariana Pentcheva (mezzo-soprano) que substituïa a la prèviament anunciada Sonia Ganassi, Joseph Calleja (tenor) i Ferruccio Furlanetto (baix)

El director rus Semyon Bychkov va desbordar dramatisme i teatralitat, en una peça propicia als excessos, però que ell va controlar amb ma experta, fent ostentació de dinàmiques endimoniades i tensions extremes, grandiosos contrasts sempre cuidant els matisos i els detalls, en una lectura que no estic gaire segur que sigui canònicament del tot verdiana, però que no em queda cap dubte de la seva teatralitat i grandiloqüència al servei del apocalipsi fet música o més ben dit, fer òpera. No estic gaire segur que Bychkov acabi creient que estem davant d’una obra religiosa, però en qualsevol cas, aquesta interpretació en el Royal Albert Hall i amb la seva acústica tan peculiar, a segons quines localitats deuria ser, si més no, desconcertant I amb una reverberació i un retorn, que acabaria per Aclaparar a més d’un espectador. Continua llegint

PALAU 100: CONCERTGEBOUW, BELL i BYCHKOV

A mitja tarda del dimarts 11 de gener de 2011, la web del Palau ens deia que quedaven per vendre moltes entrades i a la graderia del segon pis, en concret,. més de 150. Decidit! anirem a escoltar el concert número 4 del cicle Palau 100 d’enguany, amb la Royal Concertgebouw Orchestra, Joshua Bell i Semyon  Bychkov, que interpretaven el bell i popular concert per a violí número 1, en Sol menor, op 26 de Max Bruch i a la segona part, l’angoixant i monumental Simfonia número 11, en Sol menor, op. 103 de Dimitri Xostakóvitx i tot pel modic preu de 15€, és a dir, aprofitant l’encertada nova fórmula de vendre les localitats sobrants una hora abans d’iniciar-se el concert, a meitat de preu.

En temps de crisi s’han de cercar solucions i el Palau post pillet s’ha posat les piles, com suggereixo que ho faci l’Auditori. Tot i així l’aforament no s’ha omplert del tot i això que avui la sala presentava un aspecte molt cosmopolita, amb profusió de nipons i nord-americans, que s’han deixat seduir per la proposta i s’han fet notar alhora d’expressar el seu entusiasme al final de les dues (tres) obres, amb crits molt pròpies de les tribus indígenes del llunya oest, a les antípodes dels tradicionals i nostrats BRAVOS. Continua llegint

EL TANNHÄUSER A TORINO 16.03.2010

Teatre Regio de Torí

En una setmana sobtadament wagneriana per capricis del atzar i per satisfacció poc dissimulada de qui us escriu cada dia, amb ganes de fer-vos una mica feliços, sempre que les circumstàncies ho permetin, avui us porto el Tannhäuser de Richard Wagner, que en versió de concert s’ha programat en dues funcions (el dia 16 i el 20 de març) de la temporada 2009-2010 del Teatro Regio de Torino.

L’esdeveniment m’ha semblat d’interès per portar-lo a In Fernem Land per dos motius, a part de ser un Wagner que per a mi és sempre motiu suficient per ser infernemlajat, per la direcció musical de Symon Bychkov i el primer Tannhäuser del tenor sud-africà Johan Botha.

El Regio de Torí és un dels teatres importants d’Itàlia, de gran tradició i que es disputa el segell de teatre wagnerià amb el Comunale de Bologna. La seva temporada ens ofereix molt sovint propostes musicals, escèniques i vocals de força relleu. Durant la meva estada laboral a la ciutat piamontesa, vaig tenir l’oportunitat de gaudir-ne, menys del que jo hagués volgut, però si que vaig poder constatar la categoria de l’orquestra i el cor, així com dels espectacles programats, no debades la titularitat musical del teatre està a càrrec de Gianandrea Noseda, un dels directors italians amb més projecció i categoria.

Per l’ocasió d’aquest Tannhäuser en versió de concert, el teatre ha reunit el següent cast: Continua llegint

Johan Botha, el nou Otello

Otello (MET) Botha i Fleming

Tot esperant la crònica del Amfortas, de les representacions del Otello, us vull deixar la banda sonora de la funció del dia 1 de març de 2008 al MET de New York Continua llegint