IN FERNEM LAND

LES ARTS: IEVGUENI ONEGUIN


Artur Rucinski (Oneguin a Les Arts, producció de Mariusz Trelinski)

Aquest dissabte vam tornar a Les Arts, sempre un motiu de satisfacció.

En primer lloc per tornar-nos a trobar a l’acollidora colla d’amics que no em cansaré mai de repetir que són tan experts i erudits companys de vida operística, com bé sabeu tots els que sovintegeu els seus imprescindibles blogs (per ordre alfabètic): El blog de Atticus, El blog de Maac o El imperio de los sinsentidos (Titus),  com afectuosos en el tracte i les atencions que també rebem de tots aquells i aquelles que sense tenir un lloc virtual on abocar l’extrema sensibilitat, ens omplen de l’escalf per fer-nos sentir com a casa.

Una casa, Les Arts, i aquest és el segon aspecte satisfactori, que sempre assegura un nivell de qualitat alt, amb espectacles d’interès musical, vocal i escènic, amb propostes diferents i discutibles, però que bé mereixen el plaent viatge a València.

Aquest cop la cita era amb la bellíssima, romàntica i passional òpera de Txaikovski, Ievgeni Oneguin, que ens oferia la possibilitat de veure per primera vegada al nou director musical del teatre, després de l’anunciada marxa de Lorin Maazel, l’artífex del miracle orquestral valencià.

El jove, més ben dit, joveníssim director israelià Orner Meir Wellber és una aposta arriscada i valenta, però en la seva globalitat m’ha semblat  que està una mica verd per fer-se càrrec d’una orquestra que fins aquesta mateixa temporada té a Maazel com a director titular i a Zubin Mehta com a director i President del Festival del Mediterrani.

Les diferències són substancials, cosa que no vol dir que Wellber sigui dolent, ni molt menys, però tan sols per l’experiència entre els uns i l’altre, la diferència és si més no, sideral. Wellber ha d’aprendre a controlar, mesurar i treure tot el rendiment possible, que és molt, d’una orquestra que em sembla que pot oferir-li molt més del que ell és capaç de donar a uns musics “mal criats” i vull que s’entengui l’expressió en el sentit més positiu possible, amb les mans expertes de les batutes de primeríssim nivell i ara l’aposta és tota un altre, segurament més assenyada i el que possiblement  hagués hagut de ser des de un bon començament, tot i l’apadrinament del gran Maazel, però ara el relleu no està a la mateixa alçada i d’entrada. es nota.

De ben segur que amb el temps Wellber sabrà mesurar els seus excessos i oferirà nits memorables, però de moment, de totes les representacions que he vist a Les Arts, és clar que al capdavant hi havien els directors esmentats o Gerguiev (Les Troyens), aquesta ha estat la prestació de l’Orquestra i el Cor de la Comunitat Valenciana, més irregular.

Potser el fet de que la funció de dissabte fos la primera, tampoc ajudava, però el cas és que vaig notar masses imprecisions i desequilibris, en una direcció sempre passional, mai avorrida, però mancada d’una homogeneïtat qualitativa, evident.

Així passatges tan brillants i coneguts com el vals del segon acte o sobretot la polonesa del tercer, van ser dirigits en mig d’una confusió sonora notable, amb una presencia del metall per sobre de la luxosa corda valenciana, quasi diria que imperdonable. Haig de dir que l’acústica de Les Arts afavoreix molt el so orquestral i potser aquesta direcció, que es mou quasi sempre en el mezzo forte, el forte i el fortissimo, passa factura a una partitura que penso que requereix molts més matisos, com tot l’acompanyament de la famosa escena de la carta de Tatiana, on el jove director no va treure, segons el meu criteri, tota l’emoció possible des del fossat.

Però no seria del tot just sinó digués que quan Wellber encerta, encerta de ple, amb uns contrasts dinàmics interessant i un so, sobretot en els passatges més dramàtics, plens d’escalf i tensió, com en la segona escena del segon acte, on va acompanyar amb un clima sensible, tràgic i exquisit tota l’escena prèvia al duel, amb l’extraordinària ària de Lenski com a eix central.

De la mateixa manera, però, quan deixava anar el seu impetuós gest, l’orquestra es desbocava perillosament, com va succeir en el concertant final de segon acte o l’impressionant duo final, on no va ser gens clement amb les veus i la intensitat es va confondre amb el volum exagerat.

Dmitri Korchak (Lenski a la producció de Les Arts de Ievgueni Oneguin)

Pel que fa al nivell vocal, us diré que tot l’equip em va semblar molt digne i ningú grinyolava, però tret de l’excepcional Lenski del tenor Dmitri Korchak, la resta, començant pel correctíssim Oneguin d’Artur Rucinski, d’impecable línia i fiato generós, tots cantaven de manera poc implicada o potser seria millor dir freda, quasi rutinària.

Korchak (premi Viñas) al que ja coneixia de les seves excel·lents actuacions a Pesaro, m’ha captivat. Interpretació apassionada, veu molt ben projectada i molt més voluminosa i sonora del que jo recordava del ROF i sobretot una extrema musicalitat, una capacitat pel matis en una segona estrofa de la famosa ària del “Kuda, Kuda” inoblidable i sobretot l’únic dels intèrprets reunits per aquestes representacions, que va fer una veritable recreació dramàtic-musical del personatge, amb la dolçor enamoradissa en el magnífic quartet del primer acte, l’atac apassionat de gelosia en el segon i finalment en l’escena de la mort, un extremadament patètic i melancòlic comiat de l’amor definitivament perdut i l’amistat traïda. Sensacional

El baríton polonès Artur Rucinski posseeix una veu molt bonica, però el seu cant és més aviat monòton, no sé si amb un director escènic més implicat o amb una producció més càlida i emocional, hagués pogut treure més partit d’una veu molt interessant i uns recursos molt notables, amb una demostració d’un fiato extens i agraït, però que no acabava d’implicar-se fins al moll de l’os.

Günther Groissböck que al Liceu em va agradar més en el Landgraf de Tannhäuser que en el Commendatore del Don Giovanni,  va ser un correcte Gremin al qui li va faltar en la gran ària del tercer acte, qui sap si uns quants anys, doncs la seva joventut no s’esqueia amb un personatge que ens ha de transmetre la serenitat i la saviesa, en una elegant i aristocràtica demostració de l’amor del Príncep en vers la seva jove esposa Tatiana.

La soprano russa Irina Mataeva va ser la Tatiana, un rol d’extrema dificultat, més per la complexa evolució dramàtica, que per les exigències vocals. Mataeva, amb una veu no especialment bella, de timbres metàl·lics que denoten la procedència eslava tan sols obrir la boca  i amb una projecció suficient, si no fos pels excessos del mestre Wellber, no està dotada dels recursos expressius suficients per emocionar-nos, ni tan sols des de una distinció distant i així, en la seva cabdal escena de la carta, tot i ajustar-se com es degut a la partitura, no em va produir cap calfred, ni el més mínim símptoma, per llunyà que fos, d’emoció.  Tampoc en el darrer acte va ser capaç de demostrar-nos en l’intens duo final, que la dolorosa renuncia era quelcom més que un pur formulisme per acabar l’òpera, a més, allà, la tensió dramàtica la va superar, potser amb l’afany de traspassar el so orquestral, lluitant contra una posició escènica que no l’afavoria, al davant de l’orquestra, en una passarel·la pròpia del teatre de revista, que no aporta res de nou a l’escena, però que sembla estar de moda, si hem de jutjar per la utilització del mateix recurs, en els recentment comentats Pagliacci de la Scala.

Oblidaré fàcilment a Olga Belkina, intèrpret de Olga, un rol poc desenvolupat i que té els millors moments de lluïment en les escenes inicials del primer acte. Ella em va fer l’efecte que no els va aprofitar del tot.

En canvi, tant Helena Scheiderman com a Larina i sobretot Margarita Nekrasova com a Filippevna, em van semblar molt rellevants, fent ostentació d’uns registres greus notables i tan cars d’escoltar.

L’insuportable rol de Triquet (ningú ha aconseguit fer-me’l digerible), va estar cantat amb correcció per Emilio Sánchez, que va haver de lluitar amb un dels moments més grotescs de la proposta escènica.

Elilio Sánchez (Messieur Triquet o Espinete) en la producció de les Arts de Ievgueni Oneguin

I això em dona peu finalment, a parlar-vos de la producció de Mariusz Trelinski, el regista polonès que tan bon record va deixar als amics valencians en la seva Butterfly i que per aquest motiu em feia especial il·lusió veure quina proposta havia preparat per aquesta òpera.

Trelinski juga amb les cartes de la plàstica i l’estètica, per explicar-nos la romàntica història, sota el simbolisme i l’abstracció esquemàtica del espai escènic, a moments d’una extrema poètica visual i en d’altres d’una feridora coloraina que atempta fins i tot als ulls més acostumats al mal gust.

Hi ha un personatge central, un mim, quasi omnipresent, que ben bé podria ser un espectre del propi Oneguin, que torna a reviure les situacions viscudes en la seva joventut, remarcant les escenes i acompanyant als protagonistes en els moments cabdals, però no acaba d’aportar res de nou i per a mi, evidencia allò que tots sabem per la pròpia història i el que és més evident, pel pathos que la pròpia música de Txaikovski porta soterrada en cada escena i en cada frase.

Pel que fa al tractament dels personatges també juga amb una rara ambivalència entre el minimalisme gestual i la capriciosa evolució sincopada de moviments grotescos quan menys t’ho esperes i que tant recorden a Chiquito de la Calzada.

Com que Trelinski juga a intel·lectual, amb el risc d’estavellar-se en la pedanteria i ho acaba aconseguint, en una espiral críptica tan innecessària com buida.

Evgueni Oneguin a Les Arts, segons la proposta de Mariusz Trelinski. Acte 3er 1ª escena

Al tercer acte, amb una polonesa que esdevé com una desfilada esperpèntica d’espectres robotitzats, baixant per una escala (veure la foto), per acabar fent la passarel·la per davant del fossat, hi ha un dels moments que més em va grinyolar, quan apareix Tatiana amb una cigarreta amb broquet, amb uns aires de vamp que per a res s’escauen al personatge i situació, ja que mai podrien captivar a un Oneguin tip d’aquesta classe de senyores sofisticades i que en canvi, s’en adona que en aquell precís moment que es torna a creuar amb Tatiana, la dona que encara l’estima, que els camins són irrecuperablement oposats. Amb Trelinski això que és tan teatralment suggeridor, esdevé un moment mecànic, fred, cerebral, allunyat del tot, de la passió desbordada que emana la partitura.

Si mireu la foto del Triquet (Espinete) entendreu el motiu per el qual he decidit no parlar de l’escena primera del segon acte, quan tota la poesia del primer, s’ha esvaït, per tornar a treure el caparró en l’escena del duel, però Ai las!, l’impacte d’una ceba gegant d’on surt una campaneta voladora (en homenatge a Peter Pan?), diana de les sagetes de tres ridículs querubins molt crescudets i amb un tanga de pedreria vermella, seran difícilment inoblidables. Són tres apunts de les barrabassades inexplicables.

Per sort recordaré l’imatge poètica del bosc, l’arbre retallat amb l’ombra sobre l’escenari o l’escenari despullat i un Lenski infinitament sol, agenollat i brodant un comiat sensible i colpidor.

Algú hauria d’explicar perquè el Sr. Trelinski, segur que és obra seva, va decidir tallar el cor de camperols del primer acte. Posats a mutilar, i que em perdoni Txaikovski i el Sr. Sánchez, el Triquet va abans.

Encara que us doni la sensació que no m’ho vaig passar bé, no és així, musicalment la cosa, tot i que millorable, va funcionar i escènicament em va irritar més per pedant i en el fons d’una buidor exasperant, que no pas per insuportable.

Al finalitzar l’òpera èxit per a tothom, especialment Korchak, Wellber i l’orquestra. Cap protesta per a ningú (els afrancesats sembla ser que no els agrada Txaikovski?) . Al Liceu Trelinski hagués anat a dormir content.

I contents vàrem acabar tots, en un sopar organitzat per Atticus, on a part del canvi d’impressions musicals i l’afilada crítica d’aspectes que mai surten a relluir als blocs, vam brindar per l’aniversari de Colbran i pel motiu de satisfacció que llueix la cara del Imperator Titus quan anomenes el nom màgic d’Isabel. La mateixa que fa l’abnegada mare i Emperatriu Marián, que òbviament no va poder venir, però que aprofito l’ocasió per fer-ho des d’aquí. Felicitats!

Què bé ens ho passem a València, xe!

7 comments

  1. Como acabo de comentar en El blog de Titus, es una pena que la puesta en escena, que había comenzado muy bien, se fuera saliendo de madre cada vez más. A pesar de eso la balanza quedó en un muy ajustado equilibrio. Me gustó también mucho la Filippevna de Nekrasova, una voz ideal para ese papel. Lo que no tiene precio fue poder gozar de vuestra compañía, que, como siempre, sabe a poco. Me encantaría poder encontrar hueco para devolveros la visita.

    M'agrada

  2. Crec que mai haviem coincidit tant com avuí en els nostres comentaris d’una mateixa funció. Amb tots els problemes, al final ens ho vàrem passar bé a l’òpera i millor al sopar de després. Ah, i gràcies pel record a la família imperial.

    M'agrada

  3. alex

    Una minima matización sin mayor importancia apreciado Joaquim, sobre Wellber y su nacionalidad : es israelià en catalán ( nacionalidad y o ciudadanía), No israelita ( aunque podría serlo por cuestión de credo religioso)

    Volviendo a su agenda y una vez acabe con el ONEGUIN en Les Arts, Wellber se va alla Scala para dirigir TOSCA ( con J.Kauffman , precisamente de Cavaradossi)

    M'agrada

  4. nati

    Joaquim me n’alegro de que durant l’estada a València gaudissiu d’un ambient tant acollidor amb tan bona companyia . Salutacions per a tots ells.
    Estupenda crònica .
    Moltes gràcies, sempre.

    M'agrada

  5. colbran

    Pues yo también estoy de acuerdo con la opinión general, me lo pasé bien en Les Arts, con todas las matizaciones que ya se han expuesto de la función, destacando la labor de Dmitri Korchak que, desde que le vimos en Pesaro hace tres veranos hasta el sábado pasado en “Yevgeni Oneguin”, ha progresado notablemente. Escénicamente el primer acto me impresionó muchísimo. Qué pena que luego esa impresión se fuera diluyendo!

    Previamente a la función tuvimos ocasión de charlar entrañablemente con Assai y Manolo, a lo largo de una excelente comida, donde comprobamos una vez más su amabilidad.

    La cena como siempre que nos reunimos en Valencia fue agradabilísima y un acierto el lugar y lo consumido (enhorabuena Atticus por la organización).

    Ciertamente, Maac, nuestros encuentros saben a poco, señal de que conectamos favorablemente.

    Gracias a todos por ser como sóis y que Les Arts siga adelante con esa categoría porque os lo merecéis.

    M'agrada

  6. Coincidimos prácticamente en todo, Joaquim. Yo soy quizás un poco más benévolo con la dirección de Wellber, aún reconociendo el exceso de volúmenes y puntuales desajustes, aunque estos creo que responden más al hecho de tratarse de la primera función y que se irán corrigiendo.
    Lo de Trelinski fue una pena, porque comenzó muy bien y llegó a momentos bochornosos, aunque a mí en conjunto no me dejó mal sabor de boca (ni siquiera con el cebollazo).

    Bueno, amigo, ha sido un placer teneros por aquí. Espero que pronto podamos repetirlo. Lo más tarde en marzo nos toca a nosotros devolveros la visita.
    Gracias por el regalazo que ya tengo machacado, aunque el mayor regalo, como siempre, ha sido vuestra presencia.

    Un abrazo

    M'agrada

Els comentaris estan tancats.

%d bloggers like this: