IN FERNEM LAND

PARSIFAL: PROPOSANT VERSIONS


Klaus Florian Vogt (Parsifal) Producció del Klaus Guth Liceu 2011

Lluny de pretendre imposar-vos una versió sobre unes altres, cosa sempre difícil de fer i no caure en els tòpics de sempre, us relacionaré unes quantes versions discogràfiques que s’han de tenir en compte alhora d’apropar-se a aquesta òpera.

Si totes les òperes poden ser vistes i interpretades per concepcions quasi antagòniques, Parsifal, malgrat aquest aura mística que l’envolta, també s’ha vist reinterpretada al llarg de la història discogràfica, on a part del gran llegat Knappersbutschià hi podem trobar visions quasi antagòniques a la del gran sumo sacerdot de la direcció parsifaliana.

A Hans Knapperbutsch li devem la primera gran versió discogràfica i la que tothom no dubte en definir com la referencial. A l’any 1951 es tornà a re emprendre el Festival de Bayreuth després de la vergonya i esplendorosa etapa nazi del Festival. El Festival va tornar a obrir amb un nou equip i sota la penúria econòmica de temps molts difícils per Alemanya. Això no va ser un obstacle per reunir el talent suficient i unes veus de privilegi, que ens varen deixar el referent, encara hores d’ara de la versió de referencia per la tensió expressiva, l’experiència mestrívola d’un director experimentat, guanyador i patidor de mil i una batalles i per sobre de les modes i tendències, fidel a la seva manera d’entendre la música de Wagner. Pel que fa als cantants és difícil trobar la suma d’experiència, força i joventut vocal i esplendor dramàtica com en el conjunt del repartiment de 1951.

ELS PARSIFAL DE KNA:

W.Windgassen, M.Mödl, G.London, L.Weber, H.Uhde.A.V.Mill. H.Knappertsbusch Bayreuth 1951.TELDEC

A l’any 1952 i els successius es va anar repetint aquest producció gloriosa. De la versió de l’any 1952 la casa ARCHIPEL, ha tret una versió econòmica molt interessant, amb una Marta Mödl potser encara millor que la del primer any. En el repartiment tan sols canvia el Titurel que va cantar Kurt Böhme.

Aquestes edicions de Kna, tenen la seva corresponent edició “oficial” (fins que no van arribar a un acord la DECCA i TELDEC per editar la versió de 1951), en la versió de 1962. Abans podem trobar edicions molt interessants de l’any 1956 (Vinay,Mödl, Fischer-Dieskau, Greindl) ARKADIA i 1960 (Beirer, Crespin, Stewart, Greindl, Neidlinger) MELODRAM.

La versió de 1962 va reunir un equip esplèndid:

Jess Thomas, Irene Dallis, Hans Hotter, George London, Matti Talvela, Gustav Neidlinger, en el rols principals, però és que entre les noies flors trobem a: Gundula Janowitz i Anja Silja, dues cantants que esclatarien immediatament.Potser la versió no és tan cerimoniosa com la de l’any 1951, però la qualitat de la gravació és magnífica.

Al 1964 i a pocs mesos abans de morir, Hans Knapopertsbusch va dirigir per última vegada en un teatre i al seu Bayreuth, Parsifal. L’emoció que representa escoltar aquesta direcció i versió, sobrepassa allò estrictament musical. És l’acabament d’una època i potser l’època més gloriosa des de que Bayreuth va renéixer de les seves cendres morals. El segell Orfeo D’Or, amb la col·laboració del propi festival i en l’edició que estan duent a terme de la recuperació de documents històrics del fons sonor del Festival, ha editat una versió de so magnífic i on es pot respirar l’emotivitat, amb un repartiment encara notable i on sobresurt Jon Vickers d’exultant joventut.

Jon Vickers, Barbro Ericson, Hans Hotter, Thomas Stewart, Gustav Neidlinger, Heinz Hagenau. Bayreuth 1964.

ELS ALTRES PARSIFAL:

Òbviament més enllà de Kna hi ha vida parsifaliana i molt bona, amb molt documents directes del propi Bayreuth, d’altres teatres (el MET té gravacions de reclinatori) i altres d’estudi, dignes d’ocupar un lloc de privilegi en les nostres prestatgeries o en el disc dur de qualsevol ordinador.

Georg Solti va gravar per a la DECCA a l’any 1972 una versió molt notable, la primera gravació d’estudi d’aquesta òpera. La discogràfica no va estalviar (quins temps!) i va contractar a:

Rene Kollo, Christa Ludwig, Dietrich Fischer-Dieskau, Gottlob Frick, Zoltán Kélémen, Hans Hotter (Titurel). Entre les noies flors hi ha els noms de Lucia Popp, Kiri te Kanawa i Anne Howell. Georg Solti. DECCA

Tant Kollo, Ludwig i Fischer Dieskau estan en un moment gloriós i la direcció de Solti és d’una bellesa sonora sorprenent.

Herbert von Karajan va gravar en estudi el Parsifal a l’any 1981, en els inicis del so digital, més embogit per la taula de so, que no pas per escollir cantants que sobrepassessin la mediocritat d’alguns dels escollits.

Las versió té un so veritablement exquisit, celestial i extremadament cuidat, però en la seva globalitat la gravació és gèlida, sobretot perquè la part carnal de la història està a les mans d’una incomprensible Kundry de Dunja Vejzovic. Els senyors, començant per l’imponent Gurnemanz de Moll (el retrobarem amb Kubelik), José van Dam (Amfortas) i Peter Hofmann (Parsifal) aporten molta qualitat, malaguanyada.

Peter Hofmann, Dunja Vejzovic, Kurt Moll, José van Dam, Diegmund Nimsgern, Victor von Halen. Entre les noies flors, Barbara Hendricks, Janet Perry, Doris Soffel i Inga Nielsen. Herbert von Karajan.DG

Hi ha una versió en directa de l’Òpera de Viena datada a l’any 1961, on Karajan s’inventa la “genialitat” de desdoblar a Kundry, utilitzant auna cantant caduca pel primer acte (pràcticament un gemec continuo) i l’escena amb Klingsor, interpretada per Elisabeth Höngen i l’esplendorosa Christa Ludwig per l’escena de les noies flor. La resta del repartiment i el so mediocre no aconsella aquesta versió, francament.

Daniel Barenboim ens ha deixat dos registres oficials de Parsifal.

El primer és d’estudi i va ser gravat a l’any 1989 pel segell TELDEC, comptant amb el suport sonor de l’esplendorosa Berliner Philharmoniker i amb la millor Kundry dels darrers anys, la grandiosa Waltraud Meier, al costat de Siegfried Jerusalem, un Parsifal de preciosa veu i altre cop l’Amfortas sofrent de José van Dam. Llàstima que el Gurnemanz de Matthias Hölle sigui tan avorrit. Tot i ser una bona direcció de Barenboim, cal veure i escoltar la proposta videogràfica de l’òpera de Berlín de l’any  1993, amb Harry Kupfer com a genial inventor d’un món visual tant potent com atractiu, per gaudir en plenitud de la versió orquestral del millor Barenboim. Meier torna a enlluernar, al costat de Elming, Struckmann i Tomlinson.

Siegfried Jerusalem, Waltraud Meier, Matthias Hölle, José van Dam, Günter von Kannen, John Tomlinson. Daniel Barenboim TELDEC

Poul Elming, Waltraud Meier, John Tomlinson, Falk Struckmann, Günter von Kannen, Daniel Barenboim. TELDEC Vídeo

Amb James Levine no hi ha terme mig, o odies la morositat pretensiosa i exasperant de la seva direcció, o et deixes arrossegar per aquesta mística quasi manierista d’entendre l’obra.

Podem gaudir-lo o patir-lo en tres enregistraments, dos àudios i un vídeo.

De l’any 1985 és la primera edició provinent del Festival de Bayreuth i que compte amb Waltraud Meier i l’Amfortas de Simon Estes, com a puntals vocals d’una edició per a mi avorridíssima.

Entre els anys 1991 i 1992, Levine va gravar per a la DG una versió amb l’orquestra i cor del MET, tenint com a equip vocal a Plácido Domingo, Jessye Norman (al disc molt millor que a les representacions del MET), Kurt Moll i James Morris com Amfortas.

La versió és millor que la de Bayreuth, malgrat que la lentitud exasperant, persisteix, però l’equip vocal és molt solid. Cal remarcar que els enginyers de so van confondre les campanes del Graal amb el campament de gitanos de Il Trovatore.

Finalment la versió videogràfica del MET, ens ofereix la possibilitat de veure un Parsifal híper clàssic, amb tots els detalls del llibret original i una concepció estètica molt convencional alhora que bella (perquè negar-ho) d’Otto Schenk. Res canvia de la direcció d’estudi, però tenim potser la millor Kundry de Meier i l’Amfortas de Bernd Weikl. Moll no està en el seu millor moment.

Peter Hofmann, Waltraud Meier, Hans Sotin, Simon Estes, Franz Mazura, James Levine. Bayreuth 1985 PHILIPS

Plácido Domingo, Jessye Norman, Kurt Moll, James Morris, Ekkehard Wlaschiha, James Levine 1992 DG

Siegfried Jerusalem, Waltraud Meier, Kurt Moll, Bernd Weikl, Franz Mazura, James Levine 1993 DG Vídeo.

I finalment us destacaré dues gravacions, la primera va romandre “amagada”, ja que va coincidir amb la sortida de la versió de Karajan i no es van decidir a treure-la fins fa pocs anys. Es va gravar a Munic al 1980 comptant amb el cor i l’orquestra de la Bayreischen Rundfunks, sota la direcció experta, àgil, inspirada i bellíssima de Rafael Kubelik. Entre els cantans el millor Moll, el millor Weikl, un vibrant james King i una feble Yvonne Minton com a Kundry, l’única i inexplicable llacuna d’aquest fabulós enregistrament.

James King, Yvonne Minton, Kurt Moll, Bernd Weikl, Matti Salminen, Franz Mazura, Rafel Kubelik. ARTS ARCHIVE 1980

I finalment el darrer dels enregistraments comercialitzats, amb la direcció del director wagnerià del moment Christian Thielemann a la Staatsoper de Viena a l’any 1985.

És un enregistrament magnífic, amb una profunditat discursiva de Thielemann que impressiona i amb una bellesa i plàcida sonoritat que ens porta en molts moments a la màgia de Kna.

L’equip vocal ens mostra a un Domingo massa madur, però sempre mostrant al grandiós artista. Meier continua malgrat els anys, demostrant que la seva Kundry és tan llegendària com la Mödl, la resta a l’alçada d’aquesta impressionant versió

Plácido Domingo, Waltraud Meier, Franz Josef Selig, Falk Struckmann, Wolfgang Bankl, Christian Thielemann. DG 2005

De totes aquestes versions, que es poden trobar a les botigues, no us deixaré cap, però si que us proposo una representació del MET de l’any 1971 amb un Gurnemanz singular, el gran baix italià Cesare Siepi en una incursió wagneriana.

Metropolitan Opera House
April 3, 1971 Matinee Broadcast

Richard Wagner
PARSIFAL

Parsifal…………….Sándor Kónya
Kundry………………Irene Dalis
Amfortas…………….Thomas Stewart
Gurnemanz……………Cesare Siepi
Klingsor…………….Morley Meredith
Titurel……………..John Macurdy
Voice……………….Batyah Godfrey Ben-David
First Esquire………..Loretta Di Franco
Second Esquire……….Ivanka Myhal
Third Esquire………..Leo Goeke
Fourth Esquire……….Robert Schmorr
First Knight…………Rod MacWherter
Second Knight………..Raymond Gibbs
Flower Maidens: Gail Robinson, Frederica von Stade, Jacqueline Pierce,
Loretta Di Franco, Nedda Casei, Shirley Love

Direcció musical: Leopold Ludwig

Parsifal MET 1971 mp3

Espero que la guia us sigui d’utilitat i que gaudiu del Parsifal del MET

14 comments

  1. manu

    sento dissentir, fora de kna fas molt be en comentarlo a part i en primer lloc, la versio mes fascinant per a mi es la de levine a bayreuth. i en directe la versio que mes mha impressionat es el parsifal en versio concert que levine va fer al 2004 amb pape, botha, urmana, dohmen i filarmonica de munic. un altra parsifal en directe que em va fascinar va ser la lectura orquestral de daniele gatti a bayreuth, em va semblar especialment bella i emocionant.

    M'agrada

  2. M’he centrat en les versions “comercials”, editades per segells discogràfics. Tenir en compte totes les versions possibles, és literalment una bogeria.
    Al blog és poden trobar les versions de Gatti que em semblen molt bones i pel que fa al Parsifal amb la Jones (suposo que el dirigit per Boulez de Bayreuth), ja em perdonaràs wini, però no m’agrada gens.
    A Boulez el vaig gaudir molt a Bayreuth al 2004 amb un Parsifal, musical excels, vocalment discret i escènicament vomitiu.

    M'agrada

  3. Joaquim,
    Tinc la de Knapper 1951 però encara no he gosat escoltar-la i és que ja saps que jo, amb Wagner, vaig amb peus de plom i encara, hores d’ara no sé, com he aconseguit que m’arribi com m’arriba. Si llegeixo els teus comentaris, tan profunds, sobre Wagner és per adonar-me que es tracta d’un compositor que potser mai no copsaré. Tinc Parsifal aquest dijous i ja em bellugo a la cadira. Valoro, com sempre, els teus esforç i erudició.

    M'agrada

  4. Lluis

    Bona nit, Gràcies per tan amplia i bona ressenya. Crec que has oblidat anomenar la gran versió de Clems Krauss, Bayreuth 1953, el mateix any que van alternar la direcció del Ring Keilberth i Krauss. Per si algú no la conegués, la de Krauss es interpretada per Mödl, Vinay, London, Weber, Uhde i Greindl com a Titurel.
    La lectura que en fa Clemens Krauss em sembla molt interessant desde el punt de vista psicológic dels personatges, Klingsor per exemple es un home que reflexa la seva desesperaciò, Kna ens el presente mes com un home ple d’energía i enfadat.
    Finalment voldrìa fer un altra comentari al respecte de la versiò de Solti, que es delicada i atenta però dotada d’ne certe influencia melodiosa. Jo l’escolto molt sovint perque l’Amfortas de Fischer-Dieskau es el que mes m’agrada, i novament parlo de la lectura del personatje que en fa, un personathe dolorit i que en la seva expresió casi et fa plorar, per a mi ningú diu com ell “Mein Vater…”, en London es un grandiós Amfortas, sobrat de potencia, però amb una lectura heroica i jo soc d’els que crec que en ópera no en hi prou amb cantar bé i tenir una veu preciosa, cal saber transmetre l’esprit del personatje, al menys tal com el veig jo.
    Totes les opinions son respectables, en canvi jo no comparteixo la fascinacio d’en Manu per el de Levine i Gatti.
    Salutacions!
    Lluis

    M'agrada

  5. Sobre versions, de forma telegràfica:

    – Kubelik és la més bella i romàntica, i té un molt bon repartiment presidit per Kurt Moll.
    – Tota la sèrie de Knappertsbusch és imprescindible, la més espiritual. Impossible decidir entre 1951, 1954, 1962 o 1964 (Vickers!), o fins i tot 1958 (Crespin!)
    – Per a viure Parsifal com a drama teatral, Krauss 1953. Uhde, London i Mödl estan elèctrics.
    – I també imprescindible escoltar Boulez per saber com se li pot donar la volta a l’obra, i veure com va influir… sobre els antiwagnerians.

    La resta són variacions de les anteriors, em sembla.

    M'agrada

  6. Josep Olivé

    Però d’on treus el temps? Com t’ho fas? Tot el que escrius no es fa en un “plis plas”, requereix no sols un gran coneixement de la materia, sino tambè vocació per explicar-la, i explicar-la bé, i se que per molta voluntat i vocació que es tingui, possar tot això negre sobre blanc no es gens facil i costa, costa molt, i requereix temps. Aleshores, una de dues, o ets un geni, o la teva capacitat de trevall es ilimitada…o les dues coses alhora! 🙂

    M'agrada

  7. No home no, és una pràctica que necessita d’hores,. és clar que si, però al menys per a mi, no és tan difícil i el sacrifici, que hi és, és un plaer. M’agrada molt el que faig.
    És com si fos la meva feina, que no em dóna una gratificació monetària a final de mes, però si que dóna una nòmina emotiva que m’ajuda a passar el mes.
    El que està clar, e´s que a part de les col·laboracions esporàdiques que ja coneixeu, no tinc altre ajuda.

    M'agrada

    • Josep Olivé

      Doncs francament ets molt generos i te molt de merit el que fas. M’en vaig a Madrid per la feina i em passare pel Real per sentir “Les Hugonotes”…Aquest any he tingut molta sort, els viatges frequents m’han permes presenciar totes les funcions de la temporada…No esta malament, oi? 🙂 I m’encanta el revulsiu d’en Mortier, sobretot per a la gent mes “apalancada”…jejeje. Soc dolent. Ho sento.

      M'agrada

  8. Josep Olivé

    Colbran, magnifica función (versión concierto) de “Les huguenots”, que me ha dejado con unas ganas tremendas de verla escenificada. Todos los cantantes han brillado a gran nivel (hay 7 papeles principales!), los coros también, la orquesta menos “fina” de lo habitual pero ha habido un Renato Palumbo sencillamente espectacular.
    Sorpresa gratisima la obra. Conocía cosas aisladas de Meyerbeer (la excelsa aria “Robert…Robert” de Robert le Diable y poca cosa más y tenía interés por abordarlo algun dia.
    Después de haberlo hecho hoy no me cabe en la cabeza que sea un compositor tan desprestigiado, la verdad, es inconcebible. Hoy he oido cosas de Boccanegra, de La Forza, de Faust y el paralelismo musical y dramaturgico (aunque no haya habido escena puede deducirse) con “Les Troyens” me parecen claros. “Les huguenots” no alcanza el extasis ni tampoco (en mi opinión) la sublime calidad musical de “Les troyens”, eso es claro, pero que las dos obras parecen caminar juntas en muchos aspectos también lo es. Es una injusticia que Meyerbeer sea un musico tan denostado y tan poco programado. Es verdad que hoy he oido cosas muy bellas junto a otras que no lo son tant, es verdad, pero esto pasa hasta con el mismisimo Verdi, por citar un caso celebre. En fin, que me voy a dormir muy satisfecho. Siempre es asi cuando descubro cosas nuevas. Bona nit.

    M'agrada

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s

%d bloggers like this: