IN FERNEM LAND

ABANS D’ANAR AL PARSIFAL


Parsifal acte III, escenografia original de l'estrena de 1882 de Paul von Joukowsky

Wolfram von Eschenbach va escriure el poema Parzival  a l’entorn de 1210. Aquesta obra, alhora basada en Perceval di Chrétien de Troyes, esta formada per més de 25.000 versos.

Més de 640 anys després i mentre escrivia el llibret per a Tristan und Isolde, Wagner va pensar en el poema Parzival, com a font per a una altre òpera. De fet, tota la llarga agonia de Tristan en el tercer acte, ens porta a Amfortas. Wagner va llegir el poema de Eschenbach a l’estiu de 1845. El primer encontre amb el personatge de Parsifal, el trobem en l’òpera Lohengrin, que data de 1850 i podríem dir que en la darrera òpera, Wagner fa una regressió a la història del cavaller del cigne, anant a buscar els orígens.

Si hem de fer cas a l’autobiografia de Wagner, ens diu que això es va materialitzar el divendres Sant de 1857. Potser tot plegat queda una mica teatral, però el fet és que a l’any 1865 Wagner ja tenia llest el primer esborrany del que hauria de ser la darrera de les seves òperes. La més espiritual, mística i  críptica, l’obra que amaga més elements filosòfics i religiosos, però també sensuals i esotèrics.

No va ser fins concloure Der Ring des Nibelungen, que Wagner va tornar a emprendre el seu Parsifal. Al 1877 ja tenia tot el llibret fet i al gener de 1882 tota la partitura.

L’òpera es va estrenar el 26 de juliol de 1882 al Festival de Bayreuth i va dirigir l’orquestra Hermann Levi. Durant les 15 representacions d’aquell estiu, es van alternar diferents directors i cantants. En la darrera representació, Richard Wagner va dirigir el tercer acte.

Parsifal representa el compendi de tota síntesi del drama musical wagnerià. La confrontació entre l’amor sacra i el profà (com a Tannhäuser), la simbologia de la ferida d’Amfortas i Tristan, com a Götterdämmerung, la purificació mitjançant l’amor, per bé que a l’Anell sigui l’amor pagà i a Parsifal sigui l’evangèlic, l’amor redemptor com a únic mitjà per salvar l’home.

Parsifal esdevé com un Siegfried millorat i espiritualitzat, que tot i ser com l’heroi nòrdic, un ingenu  foll pur, pren consciència de la  condició espiritual del home, que el fa molt menys primari i definitivament el transforma en un esser superior.

Si hem de cercar la inspiració musical del gran testament wagnerià, hauríem d’anar a cercar a les grans fonts luteranes de la música germànica. Començant per J.S.Bach, sense oblidar Palestrina, Haydn o Beethoven (Fidelio, novena simfonia), però també caldrà que anem a cercar Mendelssohn, que tant injustament va ser tractat per Wagner, en aquella absurda creuada antisemita que no l’honora precisament, i òbviament caldrà completar-ho amb les escenes de Faust de Schumann, el Christus de Liszt i el Requem alemany de Brahms.

Els tres actes del drama sacre es caracteritzen per una escriptura musical molt singular, de riquíssims cromatismes arcaïtzants i d’una transparència orquestral sobrenatural en els actes extrems, amb una música quasi estàtica i contemplativa d’efectes sobrenaturals i per contra en l’acte central, d’una voluptuositat i opulència orquestral, de clars efectes sensuals i fortament dramàtics.

La simbologia religiosa, quasi ecumènica del Parsifal, que abraça les essències cristianes, però també el simbolisme extrem del budisme (cal recordar que Wagner tenia la intenció de fer una òpera inspirada en Siddharta), va exasperar Nietzsche que va veure com una traïció als ideals wagnerians.

Si Parsifal és un compendi de tota la música alemanya, alhora va esdevenir una de les claus per entendre la musica que s’escriuria a partir de la seva estrena.

Claude Debussy, que amb el seu Pelléas et Mélisande va beure de les fonts pasifalesques, va dir “Parsifal és un dels més bells monuments sonors que s’han erigit a la glòria impertorbable de la música.”

Vocalment l’obra ens presenta la distribució següent:

Parsifal, tenor heroic de tessitura similar a Tristan, tot i que el caràcter místic del personatge, ha fet que veus més líriques l’abordessin amb èxit.

L’extenuant rol de Gurnemanz està escrit per a un baix. És el rol més llarg de tota l’òpera. També l’han interpretat baixos barítons.

El rol d’Amfortas està escrit per a un baríton dramàtic, si bé també l’han interpretat baixos barítons.

Tant el rol de Titurel com Klingsor van ser escrits per a baixos, si bé el de Klingsor ha estat interpretat moltes vegades per barítons.

L’únic rol femení de l’òpera és el de Kundry. La tessitura vocal del rol és molt central i ha estat interpretat moltes vegades per a sopranos dramàtiques, tot i que el sovintegen més les mezzosopranos. El fort temperament dramàtic del rol té els seus orígens en la Venus del Tannhäuser i en l’Ortrud de Lohengrin.

Amelie materna (Kundry), Emil Scaria (Gurnemanz) i Hermann Winkelmann (Parsifal) a l'estrena a Bayreuth

Primer repartiment de l’estrena
26 de juliol 1882
Festival de Bayreuth
Director musical Hermann Levi
Director escènic Richard Wagner

Parsifal tenor Hermann Winkelmann
Kundry soprano Amalie Materna
Gurnemanz baix Emil Scaria
Amfortas, baríton Theodor Reichmann
Klingsor, baix baríton Karl Hill
Titurel, baix August Kindermann
Dos cavallers del Grial
tenor Anton Fuchs
baix Eugen Stumpf
Quatre escuders
sopranos
Hermine Galfy
Mathilde Keil
tenors
Max Mikorey
Adolf von Hübbenet
Sis noies flors
3 sopranos
Pauline Horson
Johanna Meta
Carrie Pringle
3 contralts
Johanna André
Hermine Galfy
Luise Belce
una veu del cel, contralt
Sophie Dompierre

Em sembla interessant que escolteu la veu del primer Parsifal, Hermann Winkelmann, tot i que cantant “Am stillen Herd” de Die Meistersinger von Nürnberg. La gravació és de 1900, o sigui que esteu avisats.

Alternant-se amb Materna, en el rol de Kundry, va cantar la mezzosoprano Marianne Brandt. Cal tenir en compte que amb les quinze funcions de l’estrena, hi van haver repartiments diferents. Ara també podreu escoltar a aquesta mezzosoprano, cantant “Ach mein Sohn, SEgen dir!” de Le Prphète de Meyerbeer. La gravació és de 1905.

PARSIFAL, L’ESTRENA AL LICEU

L’òpera va ser una exclusiva del Festival de Bayreuth fins passats 30 anys de la mort del compositor, per tant l’any 1913 s’aixecava la veda, tot i que el MET de Nova York, ja havia fet unes representacions “clandestines” al 1903.

El MET altre cop, va voler ser el primer teatre en estrenar oficialment Parsifal, però no va comptar amb Barcelona i el Liceu, que malgrat les lluites entre l’Associació Wagneriana, garant de les essències i l’empresa del Liceu i els seus propietaris, va estrenar l’òpera el 31 de desembre de 1913, avançant-se d’aquesta manera i per la diferència horària, sempre dins l’estricte legalitat a l’estrena novaiorquesa, que malgrat tot, continua sent l’estrena més considerada.

L’òpera començà a dos quarts d’onze de la nit i la representació és va acabar als volts de les 5 de la matinada del dia de Cap d’Any de 1914.

cartell de l'estrena de Parsifal al Liceu (1913)


Primer repartiment de l’estrena al Liceu
31 de desembre de 1913
Director musical Franz Beidler
Director escènic Rafel Moragas

Parsifa, tenor Francesc Viñas
Kundry, soprano Margot Kaftal
Gurnemanz baix Vincenzo Bettoni
Amfortas, baríton Cesare Formichi
Klingsor, baix baríton Pacini
Titurel, baix Conrad Giralt
Sis noies flors
3 sopranos
Venegas
De Oriente
Homs

3 contralts
Tarré
Avellán
Morelli

Sembla ser que l’estrena, malgrat les entusiastes crítiques dels diaris, no va ser gran cosa. Un èxit discret. El mestre Beidler va ser molt crític amb la representació i tan sols va elogiar a Viñas i Bettoni entre els cantants i l’escenografia de Vilomara. El cor va ser fins i tot protestat.

Escoltem a Viñas cantant Lohengrin, un dels rols més significatius, en italià, és clar, que és com es cantava Wagner en aquells anys aquí.

Al final del primer acte hi van haver moltes desercions, ja fos per l’hora, ja fos pel nivell de la representació (molts desertors van ser membres de la wagneriana que no admetien el baix nivell i el segons ells, maltracte que es veia sotmesa l’òpera). Malgrat tot, el primer acte va ser rebut amb aplaudiments, trencant la tradició bayreuthiana de no aplaudir ni al final del primer acte, ni del tercer. Tradició que ja s’ha perdut sortosament. Sempre m’ha semblat una carallotada del propi Wagner i sobretot de Cosima.

Aquí teniu la crònica de l’estrena, apareguda a La Vanguardia el 2 de gener de 1914

FRAGMENTS MUSICALS

De l’òpera és fa difícil extraure fragments, car la seva música és d’una unitat discursiva  magnífica, però caldrà fer un extracte d’alguns moments de cadascun dels actes, per situar-nos.

Comencem pel preludi del primer acte en la colpidora versió de Hans Knappertsbusch en la seva darrera aparició al Festival de Bayreuth, el 13 d’agost de 1964

i ara del primer acte veurem un YouTube provinent del Festival de Bayreuth, amb l’escena de la transformació. La versió està dirigida per Hors Stein i la producció és de Wolfgang Wagner. Hans Sotin és Gurnemanz i Siegfried Jerusalem és Parsifal.

Pel preludi del segon acte m’he estimat més la versió carnal, tensa i dramàtica de Christian Thielemann a la Staatsoper de Viena al juny del 2005, i on també podreu escoltar a Wolfgang Bankl cantant el rol de Klingsor.

Marta Mödl, l’eminent i temperamental cantant alemanya és una de les Kundry de referència, escoltem com va cantar a Bauyreuth “Ich sah das Kind an seiner Mutter Brust” a l’agost de 1952 sota la direcció de Hans Knappertbusch.

Del tercer acte he escollit pel preludi, la versió serena de Rafael Kubelik, gravada en estudi a Munic l’any 1980.

Ara us proposo escoltar la música dels encants del Divendres Sant, en la versió hiper clàssica i de quasi extenuant morositat de James Levine al MET, amb Kurt Moll de Gurnemanz i Siegfried Jerusalem de Parsifal

I finalment escoltarem l’Amfortas de George London. Del tercer acte “Ja, Wehe! weh über mich” tal i com ho va cantar al Festival de Bayreuth a l’any 1953 sota la direcció de Knapperbustch.

Us podria seguir posant i posant fragments i proposant versions, ja que la fabulosa, intensa i colpidora música de Wagner, és un inabastable univers musical.

Si voleu un Parsifal en la versió de Klaus Florian Vogt, el tenor que interpreta aquest rol en el primer repartiment d’aquesta nova producció del Liceu, tan sols heu de prémer AQUÍ

Més informació de les representacions del Liceu, AQUÍ

Rol tipologia vocal Primer repartiment de l’estrena al Liceu
31 de desembre de 1913
Director musical Franz Beidler
Director escènic Rafel Moragas
Parsifal tenor Francesc Viñas
Kundry soprano o mezzosoprano Margot Kaftal
Gurnemanz Caballer del Grial baix Vincenzo Bettoni
Amfortas, rei del regne del Grial baríton Cesare Formichi
Klingsor, un mag baix baríton Pacini
Titurel, el pare d’Amfortas baix Conrad Giralt
Sis noies flors 3 sopranos Venegas
De Oriente
Homs
3 contralts Tarré
Avellán
Morelli

15 comments

  1. Josep Olivé

    Moltes gràcies per aquest post. Ja vaig dir el primer dia que vaig entrar que aquest blog es la meva millor font d’informació per a preperar les meves funcions operístiques, i un cop mes aixi ha sigut. I recordo haver emprat l’expressio “fil conductor”, que pel cas que ens ocupa avui no pot estar mes encertat, oi?
    Es tant alt el nivell de Wagner que es fa innecesari obrir un debat de si Parsifal supera o no a altres de les seves obres. El que si es pot dir es que les supera en trascendelitat. Crec que Wagner, al ser conscient de que seria la seva ultima obra, i de que la volia consegrar unicament per a Bayreuth, va voler fer una obra gairebé filosófica, plena de simbolismes, que signifiques un gran epileg artistic de tota la seva carrera. D’aqui la seva trascendencia estudiada i calculada. I he dit filosófica i no religiosa, ja que el que fa Wagner es valer-se de tota mena de simbols religiosos, la majoria (no tots) cristians, per abraçar l’unica religió en la que ell creu, que no es altre que la religió…wagneriana.
    La musica es absolutament sublim, de cap a peus, i d’una trascendelitat impresionant. El preludi ja ens exposa, d’una manera corprenadora, de que anirà la resta de l’obra.
    Amb el teu permis, m’agradaria afegir una nova font d’inspiració a les que has esmentat. Hi ha un no se que a la musica de Parsifal, sobretot en els temes i cors relacionats amb els cavallers, que em conecten amb la musica maçonica de Mozart, amb Sarastro i els seus sacerdots. No se, es una impressio que sempre he tingut.
    Per acabar, he llegit que va ser l’impacte d’una visita a la catedral de Siena la font d’inspiració de Wagner per a començar a pensar i idear Parsifal. Sentir i llegir de nou aquell post dedicat a aquella catedral adquireix doncs per a mi, que desconeixia aquest fet, una nova dimensio, jeje. Gràcies.

    M'agrada

  2. Leonora

    Yo aprendo aún de Wagner, así que mi primer contacto con Parsifal fue este:

    Será muy interesante seguirlo. Nuevamente felicidades por el post, Joaquim.

    M'agrada

  3. Reclinatorio papal ante este magnífico post, que considero de obligada lectura, y ante los fragmentos sonoros escogidos que voy a volver a disfrutar ahora mismo.
    Tremendas ganas tengo de estar ahí el 12 de marzo. Ya queda menos. Espero que no nos defrauden demasiado.

    M'agrada

  4. Marta B

    Magnífic post i de gran ajuda per als qui com jo comencem a endinçar-nos en l’univers wagnerià.

    A tall d’anècdota us dic que el meu avi patern va ser un dels molts espectadors que van assistir a la famosa estrena de Parsifal al Liceu.

    M'agrada

  5. He esperado a escuchar todo lo que nos has puesto para poder darte las gracias con más fundamento aún. Mil gracias, porque, te gustará mucho hacerlo, pero el trabajo no te lo quita nadie. Y gracias a los comentaristas que añaden más información e impresiones. Supongo que volveré a darlas en el previsible DESPRÉS D’ANAR AL PARSIFAL

    M'agrada

  6. La veritat es que desde que vaig trobar aquest blog m´he interessat per ell. De tot s´apren i quanta informació i nous coneixements puc trobar. Mira que he llegit i estudiat però sempre trobes una cosa nova que interessa, mai n´hi ha prou. Espere que avui, els musics tinguem el nostre dia. 5h 15m…no son fàcils d´aguantar. Personalment,en aquesta música no en canse mai.

    M'agrada

  7. KÀTIA

    La crònica m’ha deixat garrativada com sempre.Joaquim sé que treballes i qué fas en la teva feina però no em surten els números ni les hores,he arribat a la conclusiò de que no dorms o que en un sospir en tens prou.Moltíssimes gràcies.Per cert estic millor,no puc surtir de casa i faig molt llit però funciona,gràcies pel vostre interes.

    M'agrada

  8. joaquim

    Gràcies, Joaquim per aquest post tant emotiu, sentit i documentat. Felicitats per aquest treball tant intens i pedagogic.
    Es un plaer poder gaudir de tant coneixement, que comuniques de manera tant entenedora.
    Reclinatoris per Knappertsbusch (el meu preferit,
    especialment en Parsifal), Martha Mödl, George
    London, etc.

    M'agrada

Els comentaris estan tancats.

%d bloggers like this: