IN FERNEM LAND

LA FRANCESCA DA RIMINI A PARIS: Roberto Alagna i Svetla Vassileva


L’Ópera National de Paris, va estrenar el dia 31 de gener d’enguany una nova producció de l’òpera de Riccardo Zandonai, Francesca da Rimini, amb el principal atractiu del retorn a la ONP de Roberto Alagna.

Francesca da Rimini és una òpera molt representativa d’un moment artístic convuls, on el postromanticisme és barallava amb la irrupció de les noves escoles rupturistes, que en alguns casos, com en l’òpera d’avui, no volien donar un pas endavant sense deixar de mirar enrere.

Zandonai va estrenar aquesta òpera el 19 de febrer de 1914. Sent com era alumne de Mascagni, no va oblidar en la seva Francesca da Rimini, de fer una mirada al refinament estilístic de Iris o Parisina, aquesta una altre òpera inspirada en una obra de D’Annunzio, però les influències més grans les trobarem en les orquestracions i el tractament tímbric de les obres de Richard Strauss i Claude Debussy.

La importància de l’orquestració d’una riquesa embriagadora, pren el protagonisme, fins i tot per sobre de les pròpies veus, i aquestes acaben molt sovint en mig del esclat sonor , lluitant per fer-se escoltar. Estem a les antípodes del belcanto i tot buscant la veritat d’una escola tan confosa, com massa sovint generalitzada al voltant del famós binomi Cavalleria Rusticana i Pagliacci, se’m fa difícil catalogar-la com a òpera verista, més enllà d’aquelles passions i situacions tan primàries, com un triangle amorós, encara que estigui vestit pel decadentisme sofisticat d’un medievalisme postromàntic.

Potser per aquest protagonisme luxuriós de l’orquestra i per les elaborades melodies, a vegades més fruit del cervell quer no del cor,  Zandonai s’allunya del mestre definitivament.

Aquesta òpera sempre m’ha agradat molt, tot i que sempre quan l’acabo d’escoltar, el meu estat d’ànim estigui una mica alterat per tanta crispació vocal, lluitant amb una orquestra tan poderosa.

Quan vaig veure la fabulosa producció del MET de 1984, sota la màgia estètica de Piero Faggioni, tan del gust dels novaiorquesos i amb una intensament crispada Renata Scotto i un seductor Plácido Domingo, vaig quedar enlluernat.

Ara l’ONP, que sota la direcció del ultraconservador Nicolas Joel, sembla voler situar-se a les antípodes del regant Mortier, va encarregar una nova producció d’aquesta òpera al desconcertant Giancarlo del Monaco en la vessant escènica i al decibèlic Daniel Oren, en la musical.

Els pr0tagpnistes vocals són, la intensa soprano búlgara Svetla Vassileva i al tenor francès Roberto Alagna que tornava a l’Òpera de Paris després de  pràcticament set anys d’absència.

El canal Mezzo va oferir la setmana passada l’emissió televisiva d’aquest esdeveniment i avui us deixo la retransmissió en tan sols quatre enllaços de format avi, que una vegada descarregats podreu unir utilitzant el Hj-Slpit

FRANCESCA DA RIMINI
música: Riccardo Zandonai
llibret: Tito Ricordi
16 de febrer de 2011
Opera de Paris Teatre de La Bastille

Francesca: Svetla Vassileva
Paolo il Bello: Roberto Alagna
Giovanni Lo Sciancato: George Gagnidze
Malatestino dall¢Occhio: William Joyner
Samaritana: Louise Callinan
Ostasio: Wojtek Smilek
Biancofiore: Grazia Lee
Garsenda: Manuela Bisceglie
Altichiara: Andrea Hill
Adonella: Carol Garcia
La Schiava: Cornelia Oncioiu
Ser Toldo Berardengo: Alexandre Kravets
Il Giullare: Yuri Kissin
Il Torrigiano: Alexandre Duhamel
La voce del priggionniero: Ook Chung

Orchestre & Choeur de l’Opera national de Paris
Diorector musical: Daniel Oren
Director d’escena: Giancarlo del Monaco
Escenografia: Carlo Centolavigna
Vestuari: Maria Filippi


M’han agradat molt, tant Vassileva com Alagna, ambdós cantant de manera molt intensa, però intentant sempre que els deixen, cantar amb sonoritats líriques. També m’ha agradat molt, per la sensacional interpretació del rol de Giovanni Lo Sciancato, el baríton georgià  George Gagnidze.

La direcció de Daniel Oren m’ha semblat extremadament sorollosa, cosa que amb una òpera com aquesta, on el teixit orquestral és tan dens, fa que els cantants hagin de cantar permanentment en el mezzo forte i el forte, cosa que finalment acaba per esgotar a l’audiència.

Una consideració especial requerix la proposta escénica de Giancarlo del Monaco. La producció malgrat que es ven com nova, era de l’Òpera de Zuric, però el director italià l’ha refet per aquesta estrena parisenca.

Feia molt temps que no passava tanta vergonya visual, com després de visionar el primer acte. No m’estranya que al abaixar-se el teló s’escoltin unes lleugeres protestes. Després la cosa no empitjora, que ja és alguna cosa, però talment sembla que Del Monaco s’hagi volgut emmirallar amb la grandiloqüent producció de Faggioni per el MET i s’hagi quedat atrapat en l’oferta que un majorista de flors de plàstic li va fer per tal de liquidar els stocks. Jo no he vist mai una cosa igual en un delirant primer acte, on es barreja el vestuari medieval segons l’estètica de l’art decó i el mateix art decó, inundant de flors de plàstic (això és definitiu!) un escenari zeffirellinià on no hi caben més coses.

Malgrat aquest mal gust escènic, penso que l’obra i el format, seran del vostre interès i per tal de deixar constància i fer d’esquer, us deixo dos Youtubes que he pujat al meu canal.

El primer és el duo del segon acte “Paolo! Francesca! date il segno”

Al tercer acte hi ha el gran duo entre Paolo i Francesca “Paolo, datemi pace”, on podreu escoltar a Alagna cantant “Inghirlandata di violette m’appriste ieri” potser l’única ària que s’ha extractat d’aquest òpera intensa i tan poc sovintejada.

Què vagi de gust!

I ara us deixo els enllaços del vídeo, tot esperant que us agradi

Francesca da Rimini avi1
Francesca da Rimini avi2
Francesca da Rimini avi3
Francesca da Rimini avi4

La Mei, que va anar a París a veure aquesta producció, va fer aquest apunt al seu blog.

Demà tindreu la crònica de Colbran del segon cast de l’Anna Bolena. El refredat impertinent que encara dura, m’ha aconsellat obligat a quedar-me a casa, les “imprudències” parsifalesques passen factura.

13 comments

  1. joanela

    Gracies Joaquim, quan vaig veure-la anunciada a ONP, vaig pensar ” quant m’agradaria poder veure-la” I ves per on….Que tingueu un bon dia.

    M'agrada

  2. Concep

    Joaquim, t’estic molt agraïda per aquest post d’avui.
    Encara no he pogut veure-la, tot just acabo de baixar-la, però pels vídeos que has deixat m’han agradat molt.

    M'agrada

  3. No conec aquesta òpera. Tenint en compte la descripció que en fas, em ve molt de gust escoltar-la. Si hi ha alguna influència de Mascagni en l’autor, encara que no t’atreveixis a qualificar l’òpera de verista, ja me la fa atractiva, perquè saps que entre altres estils, m’agrada el verisme.

    Moltes gràcies per la teva generositat!. Cuida’t molt!.

    M'agrada

  4. KÀTIA

    Estic disfrutant com una vaca marina.Què bonic es el que estic escoltant,ara em posarè la resta.Joaquim fés el favor de posar-te bé ES UNA ORDRE!!!.
    Nosaltres tampoc hem pogut anar a Parsifal,estem tots malalts,germans,cusins,amics,som un grup de 10 persones tots asseguts al W.C. i la palangana davant.
    Cuide-vos,por fa.

    M'agrada

  5. Marta B

    He escoltat els vídeos que has penjat i m’han agradat força. Ja he baixat l’òpera.

    Em va fer molta il·lusió poder-te saludar personalment diumenge passat al Liceu. Cuida’t força. Que milloris

    M'agrada

  6. alex

    Estuve en la función del domingo 6 febrero y si os parece, traslado los comentarios que sobre la parte vocal, hice de la función :

    La parte vocal en esta ópera post verista y hasta post impresionista, necesita fundamentalmente del cast de cantantes, dos o tres requisitos básicos : buen y poderoso centro vocal, graves suficientes y sobre todo, aunar lirismo y gusto ( por parte de Francesca y Paolo basicamente, no del Sciancato ni del Malatestino que deben ser más actores que casi cantantes) junto con una proyección y sostenimiento vocal para sobrepasar la sonora orquestación en varias escenas y por supuesto, resistencia y fiato ( fundamentalmente, Francesca que canta casi de principio a fin). Y esto se logró, casi por todos, especialmente por los protagonistas titulares

    – SVETLA VASSILEVA –
    Solo la había escuchado en audio en una Manon Lescaut donde me pareció una buena voz de lírica, pero irregular en la emsión.
    Ayer sin embargo, me llevé una más que grata impresión de esta soprano búlgara lírica y poderosa que creo, está centrada en Italia.
    Su timbre no es especialmente bello ni grato, pero es que el role tampoco lo rquiere, sino que lo más importante es llegar hasta el final del 4º acto bien de voz y manteniendo el poderío vocal con una línea de canto sostenida y expresividad vocal y escenica en todo instante. Esto lo llevó a cabo Vassileva, con una voz lírica amplia y sobre todo de mucha proyección, demostrando además ser creible en escena , con lirismo y bonitas medias voces en los duos de amor y demostrando un buen fiato.

    – ROBERTO ALAGNA –

    El Alagna actual como el de ayer, así como el presenciado en 3 funciones el pasado octubre como D.José y escuchada un audio de uno de sus D.Carlo del Met, recueperada su brillantez vocal, con un timbre precioso, me confirma que actualmente y de largo en repertorio francés e italiano de lírico y lírico ancho, es el mejor tenor de la actualidad en este repertorio y de calle!
    No solo ha recuperado este timbre brillante, sino que en este role donde no tiene que pegar agudos ni sobreagudos ni forzar el passaggio, exhibe todo su espléndido centro vocal y más que suficientes graves para demostrar que no tiene ni el más mínimo problema en proyectar y sostener poderosamente su voz para traspasar la orquesta en los momentos más densos.
    Esto unido, a su lirismo y pasión en los largos duos amorosos, con un fraseo y una dicción impecables, con además una gran expresividad tanto vocal como escénica hacen que Alagna sea el mejor en estos momentos y en este repertorio ( Alagna, ya fue aplaudido nada más salir a escena, supongo recordando sus 6 años de ausencia de Paris – desde IL TROVATORE con Radvanosky , Zajick y Lucic -). Grande, este Alagna!

    – GEORGE GAGNIDZE –

    Empézó y cantó el 2º acto, con la voz atrás y sin proyectar sus graves baritonales, aunque fue mejorando poco a poco, con un buen último acto. Se distinguió más como actor que con las sutilezas vocales que apenas tiene este role de mal como el Sciancatto, donde el fraseo y la expresividad casi verista debe imponerse a la buena línea
    Creo que este barítono será el Tonio de los próximos PAGLIACCI liceistas.

    – WILLIAM JOYNER
    Bastante buen tenor lírico que supo combinar el cierto gusto ( en su duo amoroso y de pretendida conquista con Francesca), con la fiereza del role cuando acusa y se carga a su hermano Paolo.

    – LOUISE CALLINAN-
    Aquí como la hermana de Francesca, voz suficiente pero metálica y chillona en los agudos o en la proyección de su voz.

    El resto del cast vocal, correctos y dignos.
    Orquesta y coros de la ópera de Paris, de primer nivel.

    M'agrada

  7. dandini

    M’ha agradat molt la parella protagonista.Aquesta obra necessita per part dels dos protagonistes una especial simbiosi amb el cant i el fraseig verista i postverista i les corresponents onades de passió (que molts divos i dives no posseeixen).En el cas que ens ocupa sí.Ambdós tenen ademés facilitat pel cant apianat i expansiu segons l’exigència de la partitura ,un centre generós i un agut brillant.Posat’s a comparar la Svetla Vassileva supera amb diferència a la versió del Met amb Renata Scotto(oh com m’agrada fer caure idols del passat ha ha ha ).

    M'agrada

  8. Gràcies Joanela, quan vaig saber que la passarien per TV, no em va saber tan greu no poder anar a Paris i vaig pensar que seria un apunt pel blog.
    Concep, estic segur que t’agradarà.
    saisbcn, Anita i Marta B., permeteu-me que us contesti a totes tres alhora. Em va fer moltíssima il·lussió conèixer-vos en persona, posar-vos cara i parlar una miqueta, malgrat el meu lamentable estat, tan sols alleujat pels ungüents màgics del Parsifal. Moltes gràcies per la vostra amabilitat.
    Tristany, ja estic millor, gràcies, i si, queden més Parsifals, segur!.
    Glòria, estic segur que us agradarà, ja m’ho sabreu dir.
    Kàtia, millorat/milloreu-vos. Renoi, qui panorama, sembla una posada en escena de Bieito! je, je, je.
    Gràcies Alex, per la detallada crònica del directa, que és la més fiable.
    Dandini, no sempre és poden fer caure els símbols, en aquest cas era ben fàcil.

    M'agrada

Els comentaris estan tancats.

%d bloggers like this: