Àurea Márquez i Marina Barberà, Conxa a Pedra de Tartera TNC 2011. Foto David Ruano TNC
Què és el que fa que una obra de temàtica recurrent, de fets comuns i quotidians en la memòria popular, impressioni, captivi i emocioni fins a deixar-te el cor en un puny?
Els fets que relata Maria Barbal i que Marc Rosich ha traslladat amb ma experta al teatre, no són ni excepcionals, ni originals, ni tan sols sorprenents, són tan arrelats que ni tan sols juguen amb el factor sorpresa, tot és prou previsible i conegut i potser per això, tot emociona, gràcies a la suma de molts talents reunits per fer teatre en majúscules.
La primera novel·la de Maria Barbal (Tremp 1949), Pedra de Tartera (1985) va obtenir un reconeixement unànime per part de la crítica i dels lectors i ara 25 anys més tard s’ha convertit en una obra de teatre, gràcies a l’art de Marc Rosich, que ha sabut traspassar els 50 anys de la vida de Conxa, en una successió d’escenes que amb gran naturalitat es van portant per els transcendents fets d’una vida en el silenci passiu d’una dona tan anònima com heroica, tan forta com depenen i tan primitiva com decididament emotiva.
Portar tot això en escena corria un perill, que sortosament Lurdes Barba (anem sumant talents) ha defugit. Els personatges no patiran una transformació física, ajudats per un maquillatge sempre impossible, ni haurà prou amb la narració i amb el gest i l’actuació, per adonar-nos del pas del temps, de la joventut a la maduresa i vellesa, sense necessitat de emblanquinar perruques o pintar arrugues. I l’altre gran encert digne de destacar, dels molts que farceixen aquest muntatge, és l’acurada direcció dels actors i el respecte per la variant lingüística del Pallars, en un gran treball d’assessorament pel que fa a l’entonació, fent absolutament verídics els diàlegs, que prenent una força inusitada.
És clar que això també és mèrit de l’equip d’actrius i actors escollits.
M’ha costat uns quants minuts entrar amb l’eminent i inoblidable interpretació d’Àurea Márquez, han estat uns minuts inicials, on m’ha sorprès la gran originalitat en la manera de dir, gesticular i entendre aquesta especie de Colometa del Pallars. No havien passat ni cinc minuts que estava completament rendit als peus d’aquest treball immens, d’una riquesa de matisos i d’una varietat de registres, que suposen un veritable tour de force, que no crec que moltes actrius siguin capaces de desenvolupar amb aquesta emotivitat sincera. L’escena al camp d’Aragó (foto de la capçalera) romandrà en el meu record teatral, com un dels moments més impressionants viscuts mai a un teatre. Escoltar el dramàtic monòleg de Conxa, explicant-nos que “se sent com una pedra amuntegada en una tartera” , ha estat un gran plaer teatral i alhora m’ha provocat una emoció fortíssima que no ha pogut evitar que em saltessin, galta avall, unes llàgrimes sinceres. Quin gran treball!
Eduard Muntada (mossèn Miquel), Rosa Cadafalch (tia Concepció), Marina Barberà (Elvira), Àurea Márquez (Conxa), Marta Vidal (Angeleta). Pedra de Tartera TNC 2011 - Fotografia David Ruano
Al costat de la grandiosa Conxa d’Àurea Márquez, hi trobem a una excel·lent Rosa Cadafalch fent la tia Encarnació i Annabel Castan interpretant la dissortada Delinda, ambdues sempre perfectes en l’evolució marcada pel pas del temps i els seus personatges. Peró si algú m’ha sorprès ha estat Marina Barberà fent d’Elvira, la filla gran de la Conxa, que aprofita i de quina manera, els bons moments que li reserva la dramatúrgia. Qui diu que els joves no saben dir el text amb claredat i convicció dramàtica? (jo ho he dit més d’un cop), quan tenen talent i els saben dirigir, no hi ha cap problema i aquesta noia segur que farà una gran carrera teatral, és molt bona i a l’escena amb el mossèn, està magnífica.
L’apartat masculí està també molt ben servit per Roger Casamajor, tot i que el seu personatge és tot d’un tros, sap envoltar-lo de la fatalitat dels perdedors, amb convicció i emoció, tant quan fa el pare, com el fill, tot i que pel meu gust, massa semblants. Eduard Muntada m’ha agradat més com oncle Ramon, que com a Mossèn Miquel, és clar que aquest darrer és un personatge massa decididament odiós i potser massa estereotipat.
Molt bé els nens, no sempre fàcils de dirigir, sense caure en cantarelles insuportables. No tenen grans parlaments, però no desentonen gens en un conjunt tan bo.
Extraordinàriament simple i eficaç l’escenografia de Max Glaenzel i Estel Cristià, que gràcies a les projeccions, a vegades pren una força sorprenent.
Però vull fer un punt i a part amb el tema de les projeccions, tan de moda en molts muntatges (també operístics, com el gloriós Parsifal coincident aquest dies al Liceu). Si bé és veritat que en algunes escenes ajuden a situar-nos, en altres m’ha semblat que no calien, com per exemple en totes les de la Guerra Civil. El que es diu i passa en escena és prou evident i les projeccions treuen protagonisme als personatges que estan a l’escenari. Tot i així les escenes inicials i finals, de les finestres, radicalment diferents m’han semblat molt poètiques i que reforçaven molt l’acció dramàtica, no tant els diàlegs dels pares de Conxa.
Si no l’heu vist, teniu temps fins el 20 de març. No badeu, convindria que no us perdéssiu aquesta obra, aquesta direcció i aquesta gran interpretació.
Com succeeix moltes vegades, al TNC, el teatre que a mi m’agrada, es fa a la sala petita, lluny dels grans muntatges de la sala, sorda i gran, que hi ha al damunt.
IN FERNEM LAND 
És molt bona, jo em vaig fer un tip de plorar.
Em van agradar molt més les interpretacions femenines, però és que a la novel·la les dones ja estan més treballades.
És una adaptació molt reexida i l’Aure Marquez fa la interpretació de sa vida.
M'agradaM'agrada
Gran lección de memoria histórica, mal le pese a unos pocos y que hemos sufrido unos cuantos…..
Gran Àurea Márquez y resto de actores magistrales.
A mi Joaquin, tambíen me cayeron unos lagrimones como cocos.
Lo peor de todo…. que olvidamos,…… y esos volverán a gobernarnos……no tenemos remedio.
Visca la República y…….. la Conxa…..
M'agradaM'agrada
jo vaig llegir fa anys la trilogia del Pallars i em va agradar mooolt.. ( de fet estiuejo allà ..)..
pena que la Maria Barbal després d’aixó s’ha repetit massa pel meu gust
M'agradaM'agrada
Aquest post m’ha agradat especialment Joaquim .
Et faré cas i aniré a vuere l’adaptació.
Gràcies.
M'agradaM'agrada
Desprès de llegir pràcticament l’obra completa de la Maria Barbal. No vaig poder esperar i a la segona representació ja estava al teatre.
Excepcional la escenografia i la direcció, molt bona feina que ha fet la Lurdes Barba. Coincideixo amb vosaltres que la interpretació de les dones està per damunt del homes.
La interpretació d’en Roger Casamajor la vaig trobar una mica amanerada i exagerada en la dicció.
Por ser perquè encara no estava lo suficientment rodada, el moment estel·lar del que parles (l’escena del camp d’Aragó), tothom comentava al sortir, que una escena de tant dramatisme no ens havia arribat a emocionar, la pell no la teníem de gallina…
El tema del respecte a la varietat lingüística del Pallares, jo que per raons familiar el tinc molt a propt, va ser anecdòtic. És cert que respectar totalment els diàlegs en pallares, hagués fet difícil seguir l’obra.
Ara el grup de dones de no se quin casal del Pallars que van baixar a veure l’obre, ben contentes que estaven, cada vegada que reconeixien alguna paraula en pallares, era important el guirigall que feien.
Amb tot i això que consti que em va agradar molt, i la recomano entusiastament.
M'agradaM'agrada
Parecía agotado el tema de la lamentable Guerra Civíl, pero este drama nos demuestra que si el texto es bueno, está bien interpretado, escenificado y dirigido, una nueva propuesta sigue siendo válida y en este concreto caso muy emocionante. Yo no sé cuántas veces llegué a llorar durante la función, pues muchas de las cosas que allí se reflejan sucedieron en mi familia, con mis padres, con mis tías, con mis abuelos…, tal como me lo habían contado. Por lo visto muchísimos sufrieron de la misma manera.
La obra refleja las situaciones de una forma tan real y con un texto tan directo y tan rico a la vez que te sobrecoge y penetra en tu interior y, la verdad, a mí me ha hecho mucho daño, sentimentalmente hablando, y eso que las situaciones no están exageradas, todo se desenvuelve con naturalidad.
Lo único que no me gustó es que se oyera a un actor doblando la voz de aquél, con un tono mucho más masculino. La voz del actor fascista Fernández de Córdoba, anunciando la capitulación de los republicados y la victoria “nacional” tampoco es la original. No comprendo cómo no se han utilizado las voces de origen, ya que existen suficientes grabaciones de las mismas. De todas formas es un ligero pero, para una representación tan realista y conseguida.
Aurea Márquez, nueva actríz para mí, me ha entusiasmado. Si sigue así se convertirá en una de las grandes. Me ha sorpendido la voz, la entonación y el bien estar y hacer de la adolescente
Marina Barberá, todo lo contrario de la nena de “Agost”. Las actrices restantes muy compenetradas con sus respectivos papeles. Los hombres correctos y los niños muy adecuados.
Tenemos, pues, cantera de actrices y actores de calidad, siempre que estén todos dirigidos con la destreza y sensibilidad que demuestra Lurdes Barba.
Un fuerte aplauso para todos y en especial para la autora de la idea original María Barbá y su adaptador Marc Rosich..
M'agradaM'agrada
Concep, jo no he llegit la novel·la, però m’ha agafat ganes.
Emilio, crec sincerament que sortosament allò ja no pot tornar. Diuen que per tal de que un País passi pàgina (que no vol dir oblidar) una Guerra Civil han de passar 100 anys, no ens falta gaire, hauríem de començar a posar fil a l’agulla.
loquenuncamuere quines em recomanes, a part de Càmfora que ja vaig llegir i em va agradar molt.
nati no val a badar, no tens gaires dies.
Joan-Carles, no tinguis cap dubte que entre el segon dia i el diumenge passat, la cosa deu haver millorat molt. L’emoció és respirava a la sala. Sensacional!. Gràcies per comentar.
Colbran, potser la nena d’Agost en mans de Lurdes Barba ens agradaria, però efectivament res a veure.
M'agradaM'agrada
Joaquim, en general, no m’agrada anar a veure adaptacions teatrals o cinematogràfiques de les obres que he llegit.
Jo, que ja soc fantasiosa de mena, al llegir una novel.la ja em creo un imaginari sobre ‘l text estudiat i després el que m’acostuma a passar és que no m’agraden les transferències que altres fan al marc teatral o al del cinema.
En aquest cas, peró, com que es tracta d’una recomació que feu el Colbran, el Joan-Carles i tú, aniré a veure l’adaptació. I tant.
M'agradaM'agrada
No sé si tindré temps d’anar-hi. Per postres la meva germana hi va anar i NO li va agradar. S’ho ha de fer mirar, Joaquim i Colbran?
Colbran: Aurea Márquez ja fa molt temps que roda pels teatres donant lliçons de “savoir faire” doncs té una vena dramàtica importantíssima. La vaig descobrir ja fa uns quants anys amb la tarantiana i divertida Titus Andrònic dirigida pel Rigola i més tard va fer de Stella Dubois al costat d’una Blanche Vilarasau que se’n sortia amb molts peròs.
Jo penso que la nena d'”Agost” té talent però li falla la dicció i amb una mica de sort ho podrà arreglar.
Us envio una abraçada afectuosa!
M'agradaM'agrada
Avui he anat ha veure aquesta obra.
He sortit encantada : l’adaptació de la novel.la al
text teatral ha estat extraordinària.
L’ Àurea Márquez fa una interpretació absolutament brillant .
M'agradaM'agrada
Me’n alegro molt Nati d’haver tingut alguna cosa a veure en aquesta decisió d’anar al TNC a veure aquesta obra, i sobretot que t’hagi agradat, cosa per altre part ben fàcil, un cop has pogut comprovar la suma de talents reunits.
M'agradaM'agrada
I tant que has tingut alguna cosa a veure Joaquim !
Em vas dir no badis i t’he fet cas perquè valoro molt la teva opinió .
He gaudit molt aquesta tarda, molt .
Gràcies Joaquim.
M'agradaM'agrada
El meu jo interior teniva un certa intuïció…
Haver anat al TNC confirma que aquesta Pedra de Tartera és una JOIA!!! 1000 Gràcies a tot l’equip sencer, però gràcies de tot cor a la Maria Barbal per haver-nos donat aquesta joia, al Rosich per com ens l’ha presentada, a la Rosa per haver-la retrobada als escenaris…i a l’Àurea per com ens ha injectat a la Conxa tant de pell a pell i directament al cor. Gràcies sinceres Àurea: ets bravíssima!!!
Que sàpigues que compartiem llàgrimes als ulls!
M'agradaM'agrada
Gràcies també a tu Joaquim per aquesta crònica!
Coincideixo tant i tant amb les teves llàgrimes i amb les teves sensacions a l’escena de l’Aragó….
Conxa el nom de la meva mare,
Aragó la terra d’on ella venia,
i d’altres històries familiars reflectides en aquesta Pedra de Tartera…
Quin gran treball !!!
Quanta energia rebuda per tal de començar una nova setmana!
M'agradaM'agrada
Me’n alegro molt Xavier, bona setmana per vosaltres.
M'agradaM'agrada
La vaig veure el divendres passat,tenia les localitats,estava malalta,però abrigadeta em vaig atrevir.Una meravella,quines vivencies,senyor,quants records de moments espantosos que explicaven els meus pares i que ben treballats pels actors sobretot Aurea,no va surtir pràcticament de l’escenari en tota la representació.Surts amb el cor encongit però alhora satisfet de que finalment es puguin plasmar aquestes obres en teatre.
Fins aviat
M'agradaM'agrada