IN FERNEM LAND

PALAU 100: UNA TRISTA NOVENA


La novena de Beethoven és una injecció de vitalitat musical, no tan sols pel famosíssim i maltractat quart moviment, tot en ella em trasbalsa, des de l’Allegro ma non tropo del primer moviment, al catàrtic Adagio molto e cantabile, és un monument excels que no em cansa mai escoltar, d’una perfecte i impressionant arquitectura musical i de la que accepto mil i una versions, no tinc manies, tinc les meves predilectes, és clar, però sempre trobo, fins i tot en les versions més dispars, coses interessants, noves maneres d’entendre una partitura tan escoltada i en la que tots els directors volen dir-hi la seva.

Dissortadament ahir va ser una excepció i la novena escoltada al Palau de la Música Catalana, intentaré oblidar-la aviat.

Em sap greu, sobretot perquè quan ahir per la nit (ja tard), l’Elvira em va escriure un e-mail per dir.me que tenia dues entrades per anar al Palau a escoltar la novena, no m’ho vaig pensar dues vegades:

– “SI, és clar que vull!, vaig dir-li”, sense pensar que el resultat seria el que va ser i del que culpo exclusivament al prestigiós, venerat i ancià mestre Sir Neville Marriner, que en un atac de dubtosa inspiració musical, es va carregar la simfonia en un tres i no res.

Jo havia escoltat alguna que altre vegada a l’Orquestra de Cadaqués i m’havia agradat molt. És una orquestra de mida mitjana, que quasi pot fer front a tot el repertori simfònic, amb un so i una qualitat esplèndida, no debades el director titul·lar és Gianandrea Noseda i el mestre Marriner, n’és el principal director convidat i des de fa poc Jaime Martin, n’és el director principal, però en el concert d’ahir em va decebre molt, semblava una orquestra de quatre arreplegats.

L’acústica del Palau és conflictiva per a tothom, per tant no si val dir que l’acústica no va ajudar-la gens, ja que altres orquestres a la mateixa sala ens han fet embogir, insisteixo a dir, que el principal responsable del so sec, esquerp, fins i tot lleig i vulgar va ser Marriner, com també ho va ser que l’equilibri sonor fos tan desigual, amb unes trompetes que van arribar a molestar molt, de fet tot el metall, així com unes descontrolades timbales que van massacrar-nos, tant, que la feble corda va quedar en molts moments literalment cruspida per aquests desequilibris excessius.

L’Allegro inicial va mostrar uns problemes greus d’acoblament, quadratura i equilibri. En molts moments vaig témer un desgavell, entre la cridòria del metall i els cops de martell de les timbales desbocades, tampoc la corda s’acabava d’imposar i les fustes, el més notable del que vaig escoltar ahir, no acabaven de trobar el so càlid que acostumen.

Per sort la pausa entre els moviments em va esperançar, pensant que el Molto vivace prenia un altre rumb, però és que Marriner va emprar unes dinàmiques tan excessives, amb uns sons tan secs, que tot i haver-se equilibrat tot una mica més, allò no hi havia manera que agafés la serenitat necessària per salvar-ho del naufragi segur.

A l’Adagio ma non troppo, ma divoto, li va mancar tot allò que tan m’agrada, ni serenitat d’esperit, ni equilibri, ni subtilesa, ni nostàlgia, ni res de res, a preu fet i amb dubtes i indecisions. Ni en aquest moment va saber treure un so amorós de l’orquestra, tan sols les fustes, com ja he dit, van ser capaces de donar una certa qualitat sonora en el seu acompanyament, però massa sovint vaig sentir més els acompanyaments que les melodies. Estranya i desconcertant direcció la de Marriner.

Amb aquests antecedents no em podia esperar un final que em rescabalés dels tristíssims moviments precedents i efectivament, lluny de qualsevol subtilesa, el director anglès va deixar que tot es desboqués, amb aquell omnipresent so irritant i construït a batzegades va iniciar el famós Himne de l’Alegria, on els quatre solistes, començant per un inadequat baríton Leigh Melrose (malgrat que el programa diu baix i el seu currículum certifica la “baritonalitat” del seu registre) que quan va haver de fer de baix es va estavellar amb els greus i seguint per la substituta de l’anunciada Barbara Bonney, una voluntariosa Raquel Lojendio, massa lleugera per la part, o la desaprofitada Pilar Vàzquez, la més interessant de les veus, i el perfectament descriptible Daniel Norman, van estar abandonats a la seva dissort i van acabar quadrant, perquè el bust de Beethoven que esverat mirava des de el prosceni de la dreta, els va fer, de ben segur, de benefactor. Sort que era sord i no ho va sentir.

Em dol molt dir que l’Orfeó Català no va tenir el seu millor dia. Recordo el 29 de maig de 2009 a l’Auditori, on van signar una novena de Beethoven dirigida pel mestre Oue, magnífica i ahir, a anys llum d’aquella esplèndida versió, van ser víctimes d’aquesta direcció tan pèssima del mestre Marriner. Cap moment de subtilesa, cap possible control en el descontrol global i si molta força desbocada per intentar fer-se sentir i aleshores ni qualitat de so, ni bona emissió, ni afinació acurada en els extrems més inclements de les sopranos i els tenors.

Recordo que a l’Auditori, em va sorprendre molt l’atac prolongat en pianissim que el mestre Oue les va obligar a fer i de quina fantàstica manera ho varen resoldre, ahir una subtilesa com aquella no entrava al guió.

Trista novena.

Elvira, malgrat tot, gràcies. Jo així ho he viscut i et diria que patit.

17 comments

  1. colbran

    Indudabemente el culpable de todo el desaguisado fue Sir Neville Marrimer. Tenía que haber hecho un previo estudio de la peculiar sonoridad del Palau y de este modo no hubiera conseguido un sonido tan seco y revuelto. A pesar de todo fue un éxito de buena parte del público y es que a éste le gusta escuchar melodías conocidas y que ha entonado privadamente en su casa .

    Yo le tengo un poco de ojeriza a Marrimer desde que hace muchos años tuvo la genial idea de grabar todas las oberturas de Rossini en un doble LP para Philips, con la orquesta de Saint Martin-in-the-Fields y destrozó las originalidades del gran maestro de Pésaro, como los golpes de arco en la madera de los violines (causa de escándalo en su estreno) en la obertura deliciosa de “Il signor Bruschino”, sustituyéndolo por notas sobre las cuerdas; un “pitafi” que nunca le he perdonado, pero ayer fui muy ilusionado al Palau (y agradecido a Elvira) y me decepcionó una vez más.

    M'agrada

  2. Josep Ramon

    Bon dia.
    Avui i després d’un cert temps de freqüentar aquest bloc em decideixo a dir alguna cosa.
    Després del segon moviment, me’n vaig anar a casa i encara em va quedar temps per oblidar-me del concert amb un vibrant partit del Barça.
    Estava situat al lateral esquerra del primer pis, com és habitual i feia temps que no m’arribava un so més empastifat com el d’ahir.
    Endavant amb la bona feina que fas, les estones que passo llegint, escoltant o veient el que penges, són sempre molt interessants, tot i no estar d’acord algunes vegades amb el teu criteri. Ahir si.

    M'agrada

    • Benvingut Josep Ramon.
      lamento que el que t’ha motivat a escriure sigui un mal concert, jo m’hagués estimat més que hagués estat motivat per una vetllada d’eufòria compartida.
      Espero seguir llegint a partir d’ara les teves opinions, encara que sigui divergents, de fet això enriqueix a In Fernem Land.

      M'agrada

  3. manu

    A L’Auditori es va fer una novena molt, molt bona al maig 2007, crec, que va ser dirigida per Leopold Hager, amb Staatskapelle Weimar i Orfeon Donostiarra a Ibercamera.

    M'agrada

  4. Jo vaig veure a Sir Neville Marriner a Perelada dirigint l’orquestra de Cadaqués en una “Simfonia del Nou Món” pobre i funcionarial. No vaig entendre com un director de tan prestigi semblés tan negligent i des d’ençà no el puc tenir en compte.
    Veig que no sóc única.
    Una abraçada, amics!

    M'agrada

    • Estimada Olympia, el prestigi de Marriner es fonamenta en un altre repertori.
      La darrera vegada que el vaig veure dirigir al Palau, amb la mateixa orquestra, varen fer una cinquena de Beethoven que em va agradar molt més que aquesta novena.
      Jo crec que hauria de pensar en altres empreses.

      M'agrada

  5. elisenda

    Dilluns vàrem ser a l’Auditori de Girona per a escoltar aquest mateix concert. Sempre que he sentit l’Orquestra de Cadaquès m’ha agradat força i la Novena sempre ve de gust escoltar-la, però vaig sortir molt decebuda.
    No entenc de tecnicismes, nomès sé si m’agrada o no, però vaig tenir la mateixa sensació de quan un equip de música té el balanç desequilibrat i en alguns moments em va arribar a molestar el so dels metalls.
    És una llàstima perquè la cosa prometia…

    M'agrada

  6. Josep Olivé

    En Marriner sempre m’ha semblat una cosa rara. Un director estrany. El que li va passar al Colbran amb les obertures de Rossini em va pasar a mi amb els concerts de Brandeburg i des de que vaig sentir aquelles estranyisimes versions, que no em van agradar gens, en unes obres que considero sagrades li vaig agafar molta mania.
    El que em dius de la Novena, un altre obra sagrada, no m’extranya. Ja se que anar al Palau i escoltar una Novena que se sembli a la del Solti es prácticament impossible, però sempre hi poden haver interpretacions molt decents. No hi ha res que em fastidii mes (anava a dir una cosa mes punyent) que em destrosin una obra que estimo. No puc suportar un Adagi de la novena no interpretat al nivell que mereix el geni de Bonn. Les obres sagrades o s’interpretan amb decencia o mes val no escoltar-les.

    M'agrada

    • “Les obres sagrades o s’interpreten amb decència o mes val no escoltar-les.”
      Josep, definitu i és que una novena dolentota és fatal.
      Jo també trobo que el tercer moviment és un cim.

      M'agrada

      • Josep Olivé

        Gràcies Joaquim. Saps que em passa amb la Novena a mes a mes? Un dia, als 14 anys, vaig sentir la Novena al Palau i vaig estar dos dies absolutament “atontat”. No sols es una obra capdal a la història de la música. Es l’obra en que jo vaig sentir la musica per primera vegada molt endins. Sempre estare enamorat d’aquesta obra. Forma part de la meva vida. Volia dir-ho, i ho he dit.

        M'agrada

Els comentaris estan tancats.

%d bloggers like this: