IN FERNEM LAND

PARSIFAL A LA FILMOTECA


Gustavo Rojo (Parsifal) i Ludmilla Tcherina (Kundria) Parsifal 1951 Daniel Mangrané

M’informa l’amic Roberto que la setmana vinent la Filmoteca de Catalunya programarà, aprofitant les funcions del Liceu, que hauran acabat el proper dissabte amb l’última funció programada al Gran Teatre, la projecció de dues versions cinematogràfiques de Parsifal.

La primera és projectarà el dimarts dia 15 a les 17:00 (una hora bastant impossible, sigui dit de passada), i es tracta de Parsifal o El bosque maldito, la pel·lícula que al 1951 van dirigir Daniel Mangrané i Carlos Serrano de Osma.

Mangrané era fill d’un ric industrial tortosí, que acabada la Guerra Civil va començà a treballar a la distribuïdora cinematogràfica Selecciones Huguet/Selecciones Capitolio, que el seu pare havia comprat durant la República.

Daniel Mangrané va ampliar el negoci enfocant-lo també cap a la producció i va decidir portar al cinema Parsifal, fruit de la seva passió wagneriana.

Per portar el somni a bon port, es va envoltar d’un bon equip artístic i tècnic de primer ordre: Cecilio Paniagua per la fotografia, el pintor José Caballero per realitzar els decorats, Ricardo Lamote de Grignon per adaptar la música wagneriana a la banda sonora i sobretot Carlos Serrano de Osma, per portar a terme la part visual de la pel·lícula, reservant-se per a ell, la direcció dels actors.

Gustavo Rojo (Parsifal 1951 Daniel Mangrané)

Per interpretar a l’heroi van contractar a Gustavo Rojo, l’actor mexicà en aquells anys al cim de la seva carrera i per interpretar el doble rol de Kundry (a la pel·lícula Kundria) i la mare de Parsifal, a la cèlebre ballarina i també actriu Ludmilla Tcherina.

Però la resta del llarg repartiment incloïa noms com, José Tusset, Victoriano González, Félix de Pomés, Jesús Varela, Angel Jordán, José Manuel Pinillo, José Luis Hernández, Teresa Planells, Lupe de Molina, Alfonso Estela, Carlo Tamberlani, José Bruguera, Ricardo Fusté i per l’escena del jardí del pecats capitals, el que correspondria a les noies flor de l’òpera, van actuar cèlebres vedets del paral·lel d’aquells anys, Carmen de Lirio, Carmen Zaro, Josefina Ramos, Nuria Alonso, Toni Domenech, Elena Montevar i Rosa Manero.

Per la banda sonora es va comptar amb l’orquestra del Gran Teatre del Liceu i l’Orquesta Profesional de Cámara. També van participar el Cor de la Capilla Clásica Polifónica del F.A.D. (Foment de les Arts Decoratives), sota la direcció d’Enric Ribó.

Amb 95 minuts de durada i filmada amb blanc i negre, la pel·lícula és un gran flashback que comença en una època contemporània, en una suposada III Guerra Mundial, per retrocedir al segle V gràcies a un llibre que troben uns soldats i que ens farà endinsar-nos a l’historia de Parsifal, ideal per posar en escena un gran fres místic guerrer, amb una inventiva visual sense precedents al cinema espanyol de l’època i una barreja de l’èpica dels Nibeluns de Fritz Lang, o Les creuades de Cecil B de Mille, passant com no podia ser d’altre manera en plena efervescència del franquisme, d’un catecisme que culmina amb la clarificador missatge final “La fe i la vida espiritual salvarà a la humanitat”, bastant allunyat del missatge wagnerià.

No cal dir que a part dels monumentals i originals decorats, la pel·lícula també es va filmar a Montserrat, el nostre Montsalvat.

L’argument de la pel·lícula canvia molt respecte al drama wagnerià, però sense cap mena de dubte, representa una ocasió magnífica per veure aquest pamflet propagandístic, beneït per tots els estaments de l’època, com si es tractés d’un Senyor dels Anells de sèrie B.

Acabada aquesta experiència,  a les 19:30 i també el dissabte 19 a les 17:00, la Filmoteca ha programat la versió filmada de l’òpera, segons Hans-Jürgen Syberberg.

En ocasió del centenari de la mort de Richard Wagner, Hans-Jürgen Syberberg va filmar Parsifal, totalment dins un estudi i utilitzant actors que doblaven als cantants, tret de Gurnemanz que ho va interpretar un jove Robert Lloyd i Aage Haugland que cantava Klingsor.

A la resta del cast vocal trobem als mediocres Reiner Golderg com a Parsifal, Yvonne Minton com a Kundry i Wolfgang Schöne com Amfortas.

La pel·lícula té un gran impacte visual i és més important per la qüestió visual que no pas per la part musical, encarregada a Armin Jordan al capdavant de l’Orquestra Filharmònica de Monte-Carlo.

Fa temps que no l’he vist, vaig assistir a l’estrena que es va fer al Liceu i després crec que l’he vist un altre vegada, però em va semblar una versió molt confosa i pretensiosa.

Ja que la pel·lícula commemorava el centenari de la mort del compositor, el cineasta va idear una escenografia basada en la màscara mortuòria de Wagner, com si fos una muntanya, on situa gran part de l’acció i va centrar tota l’òpera al voltant de Kundry. Pel que fa a Parsifal li atorga una doble sexualitat, abans (noi) i després del petó de Kundry (noia).

Durant tota la pel·lícula hi han constants i potents referències a la vida de wagner i als personatges que l’envoltaran, així com a moments històrics de transcendència. Amfortas seu al tron de Carlemany a Aquisgran, situa a Titurel a la cripta de Saint Denis i surten com cameus Ludwig II, Marx, Nietzsche i Matilde Wesendonk s’intueix entre les noies flor, també trobarem al mateix Wagner al peus del reialme de Klingsor.

Imatges potents i críptiques, que atrauen i alhora desconcerten, però que no deixen mai indiferent.

En canvi la banda sonora és molt mediocre i tan sols el Gurnemanz de Robert Lloyd salva amb una certa monotonia, l’honorabilitat vocal d’un cast de segona divisió B.

La proposta de la Filmoteca és prou interessant com per que tots aquells que pugueu apropar-vos-hi, feu un forat a la vostra agenda.

Us deixo l’inici de la pel·lícula i després si continueu interessats, a YouTube podreu anar buscant-la en tota la seva integritat.

Que tingueu un bon dijous.

13 comments

  1. colbran

    De las dos películas programadas por la Filmoteca la más interesan es la española, filmada en los estudios Orphea Film que estaban en Montjuic. La de Syberberg, a pesar de sus pretensioes esteticistas y de contener toda la partitura que Wagner compuso para “Parsifal”, a mi entender es un soberano e indigesto rollo.

    Yo dispongo de ambos films, con lo cual no preciso ir a la Filmoteca, pero el de Syberberg dudo que lo vuelva a ver, mientras que el de Daniel Mangrané ya estoy deseando volver a hacerlo.

    Hay varios motivos de tipo sentimental y cinematográfico que me unen al film español. En primer lugar considero un acierto, sea de Mangrané o de Serrano de Osma el cambiar las niñas flor por mujeres representado los siete pecados capitales del “jardín del mal” (con cuyo título en inglés se exibió en USA). Entre las siete féminas, muy seductoramente vestidas o desvestidas, según se mire, se encontraba la gran vedette del Paralelo Carmen de Lirio, a quien fui presentado (con 12 años!) al término de de una revista, Tony Doménech que aparecía de “modelo” en las revistas de Joaquin Gasa, luciendo una fabulosa figura y una belleza despampanente, con su permanente cabello color plata o platino y que pasado el auge de la revista tuvo que dedicarse a explotar sus encantos y la actríz Josefina Ramos que en los años 30 del pasado siglo tuvo una corta carrera en Hollywood, interviniendo en la primera versión cinematográfica del musical de Gershwin “Girl cracy” (1932). Los demás pecados fueron interpretados por señoritas que no volvieron a hacer cin, al menos con el mismo nombre y que probablemente volvieron al anonimato.

    Por otra parte una amiga de la familia fue la encargada de depilarle el pecho a Gustavo Rojo, para que luciera más apolíneo y juveníl, pues consideraron los realizadores que el bello podría crear problemas con la censura…Gustavo Rojo y su hermano Rubén eran hijos de españoles, nacidos en Montevideo el primero y en Madrid el segundo, pero habiendo adoptado la nacionalidad mejicana, a raíz de la permanencia fija de sus padres en Méjico y rodaron muchas películas en Espáña.

    Siguiendo la pauta ordenada por el franquismo los nombres tenían que ser castellanizados, al menos los que pudieran serlo y así Kundry pasó a llamarse Kundria y Gurnemanz se convirtió en Gurnemancio; Amfortas, Kligsor y Titurel quedaron igual. A estos personajes de la ópera wagneriana se añadió Roderico (Angel Jordán en el fim), entre los principales, mientras la exótica bailarina Ludmilla Tcherina hacía de madre de Parsifal (luciendo melena larga rubia) y de Kundria (con melena larga negra)

    M'agrada

  2. colbran

    Se me ha editado el comentario sin acabar ni corregir posibles faltas. Voy a seguir.

    La acción parece situarse en Catalunya y se da por descontado que Montserrat es Monsalvat. Lo principal de la obra wagneriana sigue intacto y los añadidos de Serrano de Osma y Mangrané no traicionan para nada el argumento y concretan los orígenes de Parsifal, con supuesto “permiso” de Wagner. Dadas las licencias argumentales que hoy se toman los directores de escena con la ópera (véase el actual “Parsifal” de Liceu), estos añadidos fueron peccata minuta.

    Los que podáis desplazaros a la Filmoteca no dejéis de hacerlo, ambos films son muy interesantes y si véis el español podréis disfrutar de un magnífico travelling con los siete pecados capitales (Carmen de Lirio es la Soberbia -en el film Orgullo-, Tony Doménech es la Gula y Josefina Ramos la Lujuria). Los roles de Gurnemancio, Klingsor y Amfortas fueron interpretados por el actor italiano Carlo Tamberlani, el barcelonés Félix de Pomés y Alfonso Estela (malo habitual del cine español de entonces), respectivamente. No hay temas cantados, pero la música de Wagner adaptada por Lamote de Grignon fluye por toda la película.

    M'agrada

    • tristany

      És vostè un doll d’erudició, Sr. Colbran. Moltíssimes gràcies per la informació. Dissortadament no podré baixar a Barcelona a veure la pel·lícula. Sap si està editada en dvd?
      Salutacions.

      M'agrada

  3. Damià

    Ja em perdonaran, peró aquest curiós Parsifal espanyol, és una paródia de l’obra wagneriana, una simplificació de l’esperit reduïda a l’anécdota argumental i a una religiositat repressora, alŀunyada de la transcendència del fons i la forma de l’ôpera,
    És una pel-lícula amb una plàstica molt curiosa i a estones brillant, però no aprofundeix i banalitza, en definitiva una curiositat kitsch

    M'agrada

    • colbran

      No es ninguna parodia, pero si quieres verlo así no seré yo quien te rectifique.

      Se hizo con sumo respeto por parte de un maestro de la cámara que se pasó detrás de ella para esta película (Mangrané) y además tenía a su lado un izquierdista reconocido para pararle los pies en caso de incurrir en un exceso místico (Serrano de Osma), a lo que indudablemente se podía llegar dado el tema. Uno de lo intérpretes del film Féliz de Pomés -Klingsor- fue represaliado, entre otras cosas, por haber protagonizado “L’espoir”, film antifranquista de Andrè Malraux y Carlo Tamberlani, por el contrario era muy bien visto por el régimen ya que había intervenido en “Sin novedad en el Alcázar”, con lo que la película vino a ser como una pequeña reconciliación de facciones diversas.

      Daniel Mangrané sentía una profunda admiración por Wagner y así intentó plasmarla en la película. Es probable que, a ojos exigentes y poco dados a aceptar cine antiguo, resulte ingenua pero nunca paródica y plásticamente es muy recomendable.

      Lamentablemente no está aún en DVD, pero puede descargarse mientras la ley Sinde no lo prohiba.

      M'agrada

  4. Atenció: de la peli de Syberberg només hi ha un pase a les 17.00, perquè dura 247 minuts. 4 horetes, i espero que amb algun descans. Si puc hi aniré a veure-la, tinc molta curiositat.

    M'agrada

    • colbran

      Ves preparada, Kalamar, porque cuesta de asimilar y además los cantantes son bastante “descriptibles” como suele decir Joaquim, con la excepción de Robert Lloyd y, por otra parte, la dirección orquestal es de Armin Jordan, actualmente y afortunadamente muy superado por Patrick Jordan, su hijo, según creo.

      M'agrada

  5. Luis

    Moltes gràcies Colbran per la vostra erudició.
    Tinc un record d’infància en que vaig veure pel Passeig de Gràcia un autocar ocupat per homes vestits amb pells que es dedicaven a espantar els viatgers dels autobusos de Barcelona. Sembla que anaven al Parc Güell o al Tibidabo a rodar algunes escenes. Després, un amic de la família que va intervenir com a extra, ens va explicar divertides anècdotes.
    M’agradaria aconseguir l’enllaç per aconseguir la película, ja que no hi podré anar a la Filmoteca.

    M'agrada

  6. Roberto

    La Filmoteca de Catalunya tiene diariamente tres horarios, 17, 19,30 y 22hs. Ya imagino que las sesiones de la tarde no interesarán a mucha gente por problemas laborales, pero sin embargo son a las que habitualmente más gente acude. Lo que sí es extraño es que en casi todos los casos las películas se repiten al menos dos veces, cosa que no sucede con el “Parsifal” de Daniel Mangrané y en cambio sí con la de H. J. Syberberg. Supongo que encontrar hoy en día el Dvd de la película española en las tiendas habituales será tarea ímproba, así que vale la pena, los que puedan, acercarse a la Filmo a degustar esta “rara avis”.

    M'agrada

  7. nati

    Gràcies per la suggerència. No hi podré assistir a cap de les programacions, peró he trobat molt interessant el post.
    Les aportacions del Colbran són impagables.
    Gràcies a tots dos .

    M'agrada

Els comentaris estan tancats.

%d bloggers like this: