Ahir va ser un dia que va començar malament.
A primera hora i de manera més aviat maldestra vaig deixar escapar una lent de contacte pel desaigua de la pica del bany. Durant la jornada, tret d’algun petit respir, els problemes s’anaven concentrant de manera més aviat angoixant fins que una trucada al mòbil d’un dels angelets que aquesta temporada m’han nodrit de generosa nutrició existencial em va dir:
– Joaquim tinc una entrada per aquesta nit al Palau, amb la sisena de Mahler i la San Francisco Symphony dirigida per Michael Tilson Thomas, t’interessa?
-És clar que si!, esperat que m’organitzi i t’ho confirmo.
Un cop arreglats quatre entrebancs sense importància, em vaig organitzar per sortir un quart d’hora abans i no treure el fetge per la boca. Cap problema, a las 8 en punt entrava per el Pla de Palau, tot pensant que encara tindria temps per buscar un aparcament per la zona i pujar la Via Laietana sense les preses habituals i entrar al Palau de la Música com un senyor, però no, ahir era un dia decididament predestinat a la tragèdia i en la zona baixa de Via Laitena, davant la seu de CC.OO i precisament pel carril que permet pujar als cotxes que venen del port, hi havia una protesta d’una trentena de persones assegudes al mig de la calçada impedint la circulació, mentre la guàrdia urbana es limitava a impedir que els cotxes pugessin, lluny d’accions contundents vistes darrerament a Plaça Catalunya. Vaig pensar on son els Puig Boys?, però de cop i volta allò que s’intuïa tranquil va esdevenir un altre embolic i la improvisació d’urgència per buscar una solució alternativa és el que em va ocupar el pensament de immediat. Tot aquell temps que m’havia de permetre fer la plaent passejada es va consumir en un tres i no res i mancant uns quatre minuts per l’inici del concert jo em trobava davant de l’edifici de Correus i els que coneixeu bé Barcelona, sabeu que fins arribar al Palau de la Música queden uns centenars de metres i malgrat l’entrenament dels darrers dies, m’impossibilitava de totes totes, arribar a temps.
Sort que la puntualitat al Palau no es suïssa i el concert va començar amb l’habitual retard, però no tant com per arribar al mateix temps que el mestre Tilson Thomas entrés a l’hemicicle. Quan vaig recollir l’entrada que m’havia deixat Colbran a la noia que talla les entrades, aquesta em va dir:
– Afanyis que no el deixaran entrar (no s’escoltava a l’orquestra)
Quan vaig començar a pujar l’escala si que vaig escoltar de manera esmorteïda el so luxós de l’orquestra i en arribà al segon pis l’acomodador de torn em va dir:
– Ho sento senyor, acaba de començar, l’obra s’interpreta seguida i no es pot entrar.
La cara que de ben segur vaig posar i l’excusa certa de la tallada de la Via Laietana tallada van fer l’efecte desitjat i aquell bon home tot mirant la localitat em va dir:
– L’acompanyo, la seva localitat està al costat de la porta i de ben segur no molestarà a ningú. Vaig estar a punt de fer-li un petó de cargol, però no, pobre, quin ensurt s’hagués endut i molt macot tampoc éra, tot i que té un cor immens. Gràcies senyor acomodador!
Al entrar em vaig adonar que la meva localitat estava ocupada però dos fileres més avall i al costat del passadís ni havia un parell. Vaig seure i sense gaire temps per relaxar-me em vaig trobar immers en l’Allegro energico, ma non troppo “Heftig, aber markig” de la immensa sisena simfonia de Gustav Mahler, una obra molt intensa, que de manera apassionada ens portarà a un final sorprenentment infeliç, un final tràgic acabat en la menor, que “traeix” la concepció de la conclusió de la majoria de les simfonies del període clàssic, no debades la sisena està estructurada en els quatre moviments de rigor, que en quasi totes les simfonies Mahler va defugir.
La San Francisco Synmphony és una orquestra imponent, ja sigui pel nombre del seus components que omplien tots els metres quadrats de l’hemicicle del Palau, no deixant pràcticament cap centímetre del valuós parquet, lliure, com per la seva qualitat.
No és tan coneguda com Cleveland, Chicago, Filadèlfia o Nova York, però ha estat dirigida per grans noms de valuós prestigi internacional.
Admira a primer cop d’ull i sobretot d’orella, una secció de corda envejable i un impressionant desplegament de les fustes, els metalls i la percussió, on no falta cap dels instrumentistes que segons la Viquipèdia han de fer front a la partitura:
- Violins primers i segons (no he pogut comptar-los), violes, violoncels, contrabaixos, 5 flautes una doblant el piccolo, 5 oboès i un doblant al corn anglès; 5 clarinets, un doblant al clarinet baix i un altre al clarinet piccolo, 5 fagots i un doblant al contrafagot, 8 trompes, 6 trompetes, 4 trombons, una tuba, un Glockenspiel, esquelles, xilòfon, bombo, triangle, tambor militar, platerets, fuet, tam-tam, baqueta, martell, 2 arpes, celesta.
IN FERNEM LAND 
Segosn el que ens dius a la viquipedia hi falta posar les timbales: 1 sol músic, no les dobla com a la Primera, Segona i Tercera. No obstant, com a la Setena i la Novena, puntualment -en aquest cas al quart moviment- requereix l’assitència d’un segon músic. A la Viqui també se li ha de recordar el joc de campanes (dues o més) de so profund i indeterminat que han de sonar diferents entre elles, s’han de situar en la llunyania i ésser colpejades suaument i de manera irregular.
No sé com ho haurà plantejat en Tilson Thomas però els efectes estereofònics en Mahler són vitals, plens de simbolisme en l’obra de Mahler.
D’altra banda, que els decibels no us aclaparin: l’important no és la massificació del so, és la texturació i la diversificació de les veus.
Suposo que ha estat una sessió extraordinària, al marge de l’acústica. Era una de les cites que no em volia perdre en una temporada quasi sabàtica, però finalment he optat per no anar-hi.
M'agradaM'agrada
Pel què fa a la orquestració, més val consultar la wikipedia en anglès. A part de l’errada que esmentes, la versió espanyola també es deixa altres instruments: són dos piccolos (un doblant flauta) i tres corns anglesos (dos doblant oboe). Tampoc esmenta el clarinet en Re tot i que no se si cap orquestra continua utilitzant aquest instrument (a jutjar per la plantilla orquestral que s’indicava al programa de mà, la SFS no l’utilitza).
En quant a les estereofonies, es percebien en els instruments off-stage, però no gaire més crec. No se si la disposició orquestral (violins enfrontats) era per subratllar aquests efectes o bé un caprici del director.
Dit això, jo vaig disfrutar moltíssim, no com l’última vegada que vaig sentir aquesta obra, que em va deixar bastant indiferent.
Malgrat tot, si he d’escollir, d’aquesta temporada del palau 100 destacaria el concert de la Bayerischen Rundfunks (molt encertat el títol de la crònica d’en Cester, “Com si fos el primer dia”), i el de l’orquestra de Paris, amb una exageradíssima i efectista versió de la 2a de Sibelius, que tanmateix em va semblar molt coherent i emocionant.
M'agradaM'agrada
Gràcies Albert i Elio.
Certament que amb la Viquipèdia cal ser molt cautelós i sempre és millor la versió anglesa que la nostrada o la hispànica.
Les preses o la mandra, van fer la resta.
per altre part quan dic que el Palau no és el lloc adequat per aquestes formacions i obres, també ho dic per la impossibilitat d’escoltar aquests efectes estereofònics que l’estretor de l’hemicicle impedeixen fer com seria desitjable.
Al Palau tot és un monoaural central al bell mig del cap, en el millor dels casos.
M'agradaM'agrada
Quina aventura.
Sort que vas poder sentir la simfonia
M'agradaM'agrada
Si, amb molt d’estrès i una mica de retard.
M'agradaM'agrada
Estic completament d’acord amb els teus comentaris, Joaquim; és cert que el Palau no té l’acústica idònia; especialment per orquestres com aquesta, en la que es fa una exhibició d’energia i potència impressionants. És destacable que, malgrat tal demostració sonora, l’afinació és sempre la correcta. I també coincideixo en que la direcció de Tilson Thomas va ser una mica massa tècnica; vaig trobar a faltar sentiment, calidesa, dolor … Malgrat això va ser un magnífic concert, vaig sentir una brillantíssima orquestra, uns músics magnífics i en molts moments un gran Mahler.
Concert que cal col•locar entre els grans concerts d’aquest any amb la Concertgebow, l’Orquestra de França, la del teatre Marinski, la de Bamberg, la de París, la de Cambra de Bremen, l’Amsterdam Baroque … un any immillorable.
M'agradaM'agrada
Gràcies Raimon.
Vull que sàpigues que el teu comentari és el número 20.000 a In Fernem Land. Sens dubte una fita.
Per tant vull aprofitar l’ocasió per agrair a tots els que deixeu les vostres opinions al blog i que el fan molt més ric i interessant.
M'agradaM'agrada
Co… piiiip!! per un…
Encara estic suant amb la pujada de la escala i els nervis. ¡Que dolentes son les presses! M’has fet posar la sisena de Abbado que estic fruint ara, veient com cauen els vitralls del Palau i encara un cop mes estupefacte amb el teu anàlisi.
M'agradaM'agrada
Hola José Luis, has fet el comentari 20002 a In fernem land, un cap i cua xulo, oi?
Gràcies per l’estona que em dediques llegint i comentant.
Ahir va ser un bon concert, però (sempre hi poso un però) no va ser com escoltar la versió de Claudio Abbado amb la Berliner, que a mi em fa emocionar fins al moll de l’os.
Ahir vaig quedar aclaparat per la qualitat de l’orquestra i el domini de Tilson Thomas, però no tot pot ser brillantor i una mica de sentiment no li hagués anat malament a aquesta fenomenal sisena.
M'agradaM'agrada
Estoy de acuerdo en cuanto dices, pero para mí el tercer movimiento fue francamente emotivo y Tilson Thomas condujo la brillántísima orquesta con mucha contención.
M'agradaM'agrada
L’últim moviment em va sotmetre a confusió fins el punt de sentir-me fatigada i passar de llarg de la teva presència i la de Colbran i si no m’arribeu a avisar, me n’hauria anat tan tranquil·la a prendre l’aire. Gràcies i excuses, doncs.
Joaquim, la teva anàl·lisi m’ha ajudat molt i de les moltes coses que ens dius, coindeixo amb tu en el fet de que la San Francisco -tan brillant- és massa nombrosa pel Palau. Malgrat l’impressió llarga i caòtica que em va deixa l’últim moviment -ja ho he dit- els altres em varen sonar molt bé amb alguns passatges totalment mahlerians i d’altres més desdibuixats.
La tornaré a escoltar per David Zinman i la Tonhalle de Zurich.
Bon cap de setmana, amics!
M'agradaM'agrada
Hola Olympia (comentari 20003).
Ja vaig notar ahir per la nit que anaves una mica “col·locada” i no sabia si atribuir-ho a Mahler, a la versió de l’orquestra franciscana o al coktail que de ben segur vas prendre abans d’entrar 8) (ep, és broma).
Va ser una bona experiència musical, d’alta qualitat i nivell musical, sense cap mena de dubte, però davant d’aquella demostració de brillantor no hagués estat gens malament un so més vellutat o potser una interpretació global, més vellutada.
M'agradaM'agrada
Comentari 20004: felicitats per arribar a aquest nombre tant alt de comentaris! Ben treballats i ben guanyats sens dubte!
Si no hagues estat de viatge ben segur que no em perdia aquesta sisena interpretada per aquesta orquestra. Llegint la crónica puc deduir que haguès disfrutat de valent.
M'agradaM'agrada
T’hagués agradat, segur!.
M'agradaM'agrada
Llegint aquesta entrada teva, ens venen ganes d’abonar-nos a l’Imma i a mi al Palau 100 de la temporada vinent. Felicitats Joaquim per aquesta increible fita.
M'agradaM'agrada
Home Miquel, és un bon cicle i si us ho podeu permetre…
La propera, que vaig anunciar a In Fernem Land, és més curta, però té uns quants concerts imprescindibles.
M'agradaM'agrada