Tot just m’acabava de tallar l’entrada i la noia de la porta em diu:
– Perdoni aquesta entrada no és per avui, és per dimarts!!!
I ara què? Em vaig dirigir a les taquilles i mentre esperava que m’atenguessin, s’acosta un senyor o qui sap si un àngel de la guàrdia i diu:
– Tinc una entrada per avui, regalada, algú la vol?.
Vaig ser el primer en reaccionar i dir:
– Si, és clar que si, jo la vull.
Això que us explico és tan cert com que el meu nom és Joaquim.
Els darrers precedents de la tercera simfonia de Mahler amb l’OBC eren magnífics, inoblidables. Tan la versió de Inbal com la de Oue són de les que romanen en la memòria i han quedat com a fites dels grans moments de l’orquestra i precisament per això, era important saber si el mestre Pablo González podria situar la seva versió al costat de les esmentades.
No es tractava pas de superar res, ja que penso que això no és un concurs, es tractava doncs de saber si el titular de l’OBC tindria un dia d’aquells tan anodins que li he retret més d’una vegada o si seria capaç de galvanitzar les forces a disposició i fer una interpretació treballada, seriosa, creativa , controlada i emotiva, car no es pot entendre Mahler sense emoció.
Des de la impressionant entrada amb la crida de les trompes ja vam poder percebre una OBC molt atenta, implicada i a la recerca de la sempre impossible perfecció, si bé en una simfonia tan llarga com aquesta, es van poder apreciar uns certs defalliments o petites imprecisions que en cap cas desmereixen una actuació brillant i a l’alçada de la gran fita.
El mestre González, sense la notòria gesticulació i saltirons que li hem apreciat darrerament, va plantejar sense preses, però tampoc amb la morositat que alguns directors atorguen a aquesta simfonia, una ben elaborada línia progressiva de contrasts i emocions, en aquest gran fresc que ens sacseja amb un primer moviment de durada gegantina, entre una marxa d’aparent vulgaritat, un scherzo despreocupat o la transcendència del Langsam final, amb la serenitat climàtica i misteriosa de la intervenció vocal de part de mezzosoprano i el cor de veus blanques.
Sense un treball intens és impossible assolir els resultats que aquest cap de setmana ha obtingut l’OBC, jo parlo del concert de diumenge matí, però de ben segur tant el de divendres com el de dissabte, no podien diferir gaire del esplèndid concert matinal.
Magnífica direcció, la que més m’ha agradat de les que li he vist a Pablo González, extraient dels musics de l’orquestra i els jovenívols invitats que l’han reforçada, una bona qualitat i resposta.
Bones intervencions solistes, començant per Hans Van Loenen, solista invitat en substitució de la insubstituïble Mireia Farrés, que ha fet unes intervencions solistes de trompeta, magnífics també, Angel Serrano el trompeta assistent en les intervencions fora de sala i Juan Manuel Gómez com a trompa solista o Eusebio Sáez al trombó i Disa English a l’oboè, tots ells amb intervencions compromeses alhora que bellíssimes.
Si bé la situació de l’entrada que tan gentil i proverbialment m’ha regalat el senyor desconegut de la cua, no oferia el balanç més adient al estar situada al lateral de l’escenari, sobre la percussió i pràcticament integrat amb el sempre fabulós Cor Vivaldi, us puc dir que l’equilibri entre les famílies i la recerca del so embolcallant i els efectes estereofònics que tan encertadament reclamava l’altre dia en Manel, arran de la sisena del Palau, em van semblar notòries. Dimarts quan hi torni, i situat en una posició més central ho podré acabar de constatar, però la sensació era que el mestre González ha fet una bona feina i això sempre s’acaba premiant.
El dilema és si aquest resultat és el màxim que podem aspirar de l’OBC i el seu titular o això ha de ser el punt de partença per la propera temporada, jo sincerament no ho tinc gaire clar, malgrat que m’agradaria pensar que l’orquestra pot fer una millora.
Per cantar el sempre fascinant i misteriós “O Mensch, Gib Acht!” (Escolta, home!), hem tingut a una de les mezzosopranos especialistes i més notòries del moment, l’holandesa Christianne Stotijn, que amb una veu càlida, de sonoritats rodones i vellutades, va oferir un intens lied, acompanyat amb molta cura i bellesa pel mestre González.
En el cinquè moviment les intervencions ajustades i afinades del Cor de dones del Cor Madrigal i l’admirat i mai prou ponderal Cor Vivaldi, han donat el relleu i transfons a la mezzo que potser hagués estat més ben situada al bell mig del cor i no davant del director.
Us deixo l’audició d’aquest dos fragments, Misterioso. Sehr langsam. Durchauss ppp i Lustig im Tempo und keck im Ausdruck. Canta la mezzosoprano Christianne Sottijn, el Cor Vivaldi la secció de dones del Cor Madrigal.
En el bellíssim fins el dolor, darrer moviment, el mestre Pablo Gonzalez tot i controlar tots els detalls amb l’analítica fredor que el caracteritza, també s’ha deixat endur per la malaltissa bellesa d’aquesta música tan emotiva i m’ha arribat a emocionar. Li agreixo molt aquesta implicació profunda i sentida amb aquesta obra.
Aquí us deixo l’enllaç de la retransmissió de Catalunya Música que la Sílvia ha deixat a la seva web, gràcies una vegada més.
Amb aquesta tanda de concert ha acabat la temporada de concerts de l’OBC, queda el concert de dimarts a les 9 de la nit i us aconsello a tots aquells que no hi heu anat i si teniu l’oportunitat d’acostar-vos a l’Auditori, que ho feu, paga la pena.
No sé si l’OBC continuarà mantenint el nivell actual amb les retallades que hi ha. No sé si s’incorporaran nous musics i si es mantindrà la plantilla, ja no dic augmentar. Molt possiblement es contractaran musics de reforç quan calgui, musics joves i sense gaire experiència, com s’intuïa en els concerts d’aquest cap de setmana. Això són petits pedaços que en èpoques de penúries ressolen els problemes i les necessitats puntuals, però si algú creu sincerament que l’orquestra és un valor a mantenir, una eina cultural de primer ordre, caldria que es busquessin solucions imaginatives, intel·ligents i no necessàriament oneroses, per tal de no rebaixar el nivell, ni l’ambició de la primera formació orquestral del País. Correspon als directius i als temuts polítics, que demostrin que quan els votem ho fem pensant que seran capaços de gestionar amb cura allò que tenim.
Bon dilluns a tothom.
Descobriu-ne més des de IN FERNEM LAND
Subscribe to get the latest posts sent to your email.
La Tercera potser és la meva favorita del canon Mahler. Per això em pregunto si la primera entrada no haurà estat més aviat la dels trombons. Un moviment realment “pànic”.
M'agradaM'agrada
Benvolgut allau, l’entrada del primer moviment a la que em refereixo és a càrrec de 8 trompes a l’uníson
*
Premeu l’enllaç per escoltar tal com ho va fer l’OBC el 05/06/2011 https://ximo.files.wordpress.com/2011/06/8-trompes.mp3
M'agradaM'agrada
Es hora de hacer balance del primera temporada de Pablo González en la OBC. Está obra de MAHLER es una un punto de destino, un hito largamente trabajado. Y merecidamente conquistado. Obviamente los Maestros, como se dice del Diablo, la sabiduría y la hondura se les da el tiempo. Sin embargo creo que el relevo en la OBC está vez SÍ ha sido un acierto y tenemos una promesa de futuro. Lo que le reprocharía a González es un exceso de frialdad en su planteamiento musical. Y un cierto alejamiento del oyente. que también hace y no sólo participa. Por el contrario su lucha para encontrar sentido en cada gesto de este maestro, a veces esto se traduce en cierta rigidez. Sus mejores momentos. Tchaikovski, Strawinsky, el penúltimo concierto, con ese collage de movimientos sinfónicos que enlazan a WEBER, Schubert, MAHLER y Strauss en un único lienzo.sinfónico , y está Tercera con su insuperable y memorable tercer tiempo a la altura de los maestros Oue y Decker. En su debe: los primeros Schumann (gracias a ese fracaso ahora tenemos al menos la cortina ya residente que oculta el NO órgano y equilibra el sonido de la sala) y especialmente negativa para mi la ejecución de la séptima de Shostskovich. Un gran temporada. Esperemos lo mejor para la próxima.
M'agradaM'agrada
Manuel. jo no estic tan convençut com tu de la idoneïtat del mestre González, però aquest és un debat estèril i cal mirar el futur amb el que tenim, tot esperant que els nous gestors treguin idees i recursos de sota les pedres, quelcom imprescindible per mantenir-nos al nivell actual. Anar a més, que és el molts voldríem, tal i com estan les coses, és força improbable.
M'agradaM'agrada
Fantàstic el concert que ens va oferir disapte l’O.B.C. i el seu director sens dubte per mi el millor de la temporada, tenia el record de la tercera del mestre Oue, memorable, peró nomès sentin els primers acords ja vaig saber que la versió de Pablo Gonzalez estaria si mès no a la mateixa alçada !!Bravo!! Voldria reivindicar com ja vaig fer anteriorment a un altre post que L’Auditori prengui model del Teatre del Liceu i doni la possibilitat aqui ho dessitji de fraccionar el pagament dels abonos durant la temporada , seria una forma de que els que cada cop tenim mès dificultat per accedir als abonaments ens fos mes fàcil.
M'agradaM'agrada
Montserrat, la teva proposta de pagar a terminis caldria canalitzar-la d’alguna manera. Potser hauríem de fer una carta i recollir signatures. No sé si el blog és l’eina més idònia, però estic segur que algú et podrà dir a qui caldria dirigir-la i fer una mica de pressió per tal de que no es perdin més abonats per un tema aparentment tan fàcil de resoldre.
Seguim en contacte.
M'agradaM'agrada
Enhorabona per el teu dia Capra. 🙂
Es una alegria llegir el que escrius. González sembla, si més no, molt implicat. Encara es jove i ja son moltes les vegades que fa bones feines.
Les entrades per dimarts son preu únic (?) (25 €) i estan pràcticament exhaurides.
M'agradaM'agrada
José Luis, tenint en compte que l’entrada més econòmica dels concerts del cap de setmana era de 36€, sembla lògic que molts s’hagin estimat més anar el dimarts. Si no hi vas anar, t’ho recomano.
El meu dia Capra, avui ja ha tornat a esdevenir Scorsese.
És fa difícil fer front a una setmana, amb un matí de dilluns com el que he tingut.
M'agradaM'agrada
He preguntat al departament d’abonaments, fan pagament fraccionat 40% ara i 60% al novembre, als abonaments clàssics. No als d’iniciació, espectecular i a la carta, sempre que es pagui per compte bancari.. S’ha de presionar per ampiar les facilitats. Fer una carta a través d’aquest bloc, és una bona idea, a part del que es pugui fer per altres camins.
M'agradaM'agrada
Mahler es sin duda mi compositor sinfónico preferido. Me gustan todas sus sinfonías, sus lieds, toda su obra me llega al alma. Su Adagio de esta Tercera, realmente te transporta a un estado cercano al éxtasis, que por supuesto, es lo que quería Mahler.
Ayer en l’Auditori disfrutamos enormente y es un placer saber que también te gustó.
Desde mi butaca podía verte y al ver como aplaudias, ya supe que tu crónica iria en este sentido.
Esperamos que mañana sigas disfrutando de esta gran obra, para que la semana se te haga más llevadera.
M'agradaM'agrada
Estic contenta de que la meva proposta hagui estat bèn acollida, desprès de plantejar-nos-ho el meu marit i jo hem decidit que que la propera temporada no ens podem permetre aquesta despesa de cop ja que tenim des-de fà 6 anys el abonament espectacular i aques no tè cap tipos de fracciò, en sap molt de greu doncs la mùsica es una part molt important de la meva vida, per aquets motiu si algú se l’hi acut la forma de fer-ho arribar als responsables de L’Auditori sisplau ho fàci saber a traves d’aquest bloc segur que molta gent ho agraïrem, per la meva part faré totes les averiguacions posibles. Moltes gràcies
M'agradaM'agrada
Benvolguda Montserrat:
Jo tinc l’abonament D, és més barat que l’espectacular i permet fraccionar el pagament. Pots provar de canviar el torn i no hauràs de deixar del tot els concerts.
El que és indignant són els nostres preus comparats amb els d’altres orquestres espanyoles. He estat a Madrid recentment i els preus de l’Orquesta Nacional són de 29 euros pels divendres i dissabtes i 16 pel diumenge (les més cares!). I ja no us dic el que valen les entrades de les altres orquestres (Galicia, Valencia, Esukadi, etc.). He intentat esbrinar el motiu (vaig fer un treball per la universitat) i el resum seria que el compromís del nostre govern autonòmic és inferior als altres en aquest tema. Ens van més les carreteres i les instalacions esportives. Què hi farem!
M'agradaM'agrada
Gràcies Pere per l’informació , será cuestió d’estudiar-ho , tot i aixó crec que tenim de fer força per aconseguir aquest fraccionament dels abonaments ja que aquesta mesura beneficiaria a mols abonats.
M'agradaM'agrada
Vaig ser-hi el dissabte i vaig repetir el diumenge. Per ser la tercera, i per ser una bona tercera, i perque als abonats ens varen regalar una mena de xecs per a adquirir entrades a altres concerts. Vaig triar repetir tres o quatre concerts, i un dells era evidentment aquest, perque la veritat, amb 35 euros l’entrada més barata si que hagués repetit igualment el concert, i tant, però des del sofà de casa i Catalunya Música. Ja fa anys que en certs concerts tenim aquest preus, i la comparació amb els preus d’altres orquestres només pot fer que ens possem de malhumor. I es que em pregunto: per tal de no veure l’auditori tant vuit com ho ha estat en molts concerts d’aquesta temporada s’ha fet una promoció de regals d’entrades bastant soferta. On és el negoci? En plena crisi i es mantenen els preus cars de les entrades, i aleshores quan veuen que devalla l’asistència les han de regalar. Vaja genis! Diuen que es per captar nous abonaments. Potser en capten algun. Potser. Però no en captarien molts més si les entrades fossin asequibles? No seria millor abaratir-les suficienment? Molts amants de la música anirien ben segur a l’auditori amb els preus raonables, molts més dels que han obtingut una entrada regalada, que més d’un ha pensat que anava al zoo per l’edat que tenien alguns infants. Una política de preus raonables i asequibles és molt millor negoci econòmic i cultural que regalar entrades.
Bé, ja m’he desfogat. Jo tambè he tingut un dilluns “guapo” i crec que s’em nota. Doncs va ser una bona tercera. Començar amb les vuit trompes interpretant de manera clara, vigorosa, sense “incidents fortuits” (sovintejats en aquest instrument) el tema que el pentagrama que ha mostrat en Joaquim era tot un preludi de que la cosa arrancava bé. I aixi va ser. Primer moviment esplendoròs, i l’adagio magníficament interpretat per les cordes, amb un final impactant. M’hagués agradat que s’hagués respectat una mica de silenci desprès de l’acord final (aixi ho va marcar clarament el director), però que li farem. He llegit darrerament coses molt pitxors (però molt!) que han succeit en altres auditoris. Només tinc una petita pega: el tempo del tercer moviment va ser massa ràpid. Pel massa ràpid, i en la meva opinió, va fer que la trompeta “llunyana” sonés amb poc “legato”. No sé si ho explico prou bé. Res, pura anècdota en una molt bona tercera.
Destecar el tema del trombó del primer moviment perfectament executat. I en Pablo González doncs bé, molt bé, m’ha agradat molt. Tambè tinc una petita “pega”. No hauria de deixar la batuta, al meu parer. El seu gest sense ella és massa poc modulat, massa nerviós. Quan un director decideix treballar sense batuta és perque les seves mans comuniquen perfectament, no sols als components de l’orquestra sino tambè al públic, tot el que hi ha a la partitura i no és el cas.
Bé, fins la propera temporada. Ha estat un plaer comentar els concerts de l’OBC des d’aquesta magnifica finestra musical. I si encara que no hi han concerts hi han pots dedicats a l’OBC doncs aqui estaré.
M'agradaM'agrada
Vaja, llegeixo amb sorpresa que un comentari meu va merèixer el número 20.000; felicitats Joaquín, això és un mèrit teu i ben teu … millor dit, teu i de tota la gent que escriu en el teu bloc; suposo que ho tens clar, tots plegats (menys aquest modest contribuent) una colla de persones que en sabeu molt, però molt d’òpera, de música i de cultura en general. És un plaer anar al Liceu, a l’Auditori o fins i tot a molts teatres, per després llegir la opinió sincera, informada i culta de tantes persones com escriviu aquí. Ja fa temps que he deixat de llegir als crítics professionals (¿?) per llegir-vos a vosaltres. I solament de tant en tant em permeto incloure la meva més que modesta opinió. Per exemple, en aquesta Tercera Simfonia de Mahler solament afegiria a tot el què heu dit, que la mezzo em va semblar que tenia una bonica veu però tan i tan petita que des de la segona fila del segon amfiteatre gairebé no la sentia; si, certament, ja tinc uns anys i la meva oïda funciona regular, però tot i així, em va quedar la veu massa llunyana. I comentar també que la nostra orquestra segueix a un gran nivell, però jo tinc la sensació que estem paradets, que no anem més enllà; ja està molt bé tenir el nivell que tenim, però estàvem tan ben acostumats …
M'agradaM'agrada
Llàstima em vaig perdre aquesta magnífica tercera. Pel que dieu tots un gran final de temporada.
D’acord amb el Raimon, jo també fa temps que em llegeixo abans aquestes entrades que els crítics “professionals”, em faig molt més bé la idea del que ha passat tan si he assistit com si no a l’espectacle que sigui.
Moltes felciitats Joaquim¡¡¡
M'agradaM'agrada
Voy a dejar un comentario en mi casa, mas que nada porque he pillado un “O mensch” con Bernarda Fink de miedo. En resumen es en lo que coincidíamos anoche: La tercera de Mahler es grándisima y a la OBC se le puede sacar más jugo que el que logró ayer Pablo González.
M'agradaM'agrada