IN FERNEM LAND

DVD: RIENZI A BERLÍN


L’òpera predilecta de Hitler era Rienzi (fins i tot en això era un mediocre) i es diu que la partitura autògrafa es trobava en el bunker on el Führer va acabar els seus dies, tot sucumbint en mig de les flames que varen destruir l’infaust i sinistre indret.

Aquest potser va ser un del punts d’inspiració per a Philipp Stölzl, el director escènic de la producció que l’any 2010 va escandalitzar a part del públic de la Deutsche Oper i que ArtHaus ha publicat recentment i que ha servit per ampliar la llista dels regals d’aniversari.

La nova producció de la tercera òpera de Wagner, va esdevenir una sel·lecció de l’òpera original, ja que aquesta és l’òpera més llarga de la producció wagneriana i això vol dir que sobrepassa les cinc hores. La que ara ens proposen Philipp Stölzl i Christian Baler, té una durada de 156 minuts i tot i així encara li sobre algun que altre llarguíssim recitatiu, que serveix més per explicar el desenvolupament dels fets dramàtics que no pas per mostrar el interès d’una partitura emmirallada en Meyerbeer, curiosament un autor infamat per Wagner.

Tot i així la partitura conté molta música allunyada en gran part de la grandiosa inspiració que no trigaria a aflorar, però que encara en aquest tercer intent, mostrava tan sols guspires de veritable genialitat.

Per la part musical la Deustche Oper va encarregar la nova producció al jove i brillant director Sebastian Lang-Lessing, que porta amb tensió i brillantor la historia d’aquest gran dictador romà.

Magnífica l’orquestra i magnífic el Cor que està dirigit per William Spaulding, prou conegut a casa nostra per haver-se fet càrrec del Cor del Gran Teatre del Liceu.

Pel que fa al cantants, podríem fer dos grups, el primer encapçalat pel brillant tercet protagonista, encapçalat pel gran tenor alemany Torsten Kerl, amb una veu una mica ingrata, emfatitzada en algunes escenes per expressa indicació de Philipp Stölzl que li demana lletjor (cal veure l’interessant make in off que acompanya el segon dvd), però que denota unes certes notes massa nasals i alguna tibantor sense gaire importància, tenint en compte que la part és molt exigent i la tessitura de veritable heldentenor, amb un suport sobre les notes centrals, que li suposa a Kerl alguna que altre dificultat d’emissió. La famosa pregaria de l’acte cinquè està dita amb contenció i de manera emotiva, malgrat que a vegades l’emissió no sigui del tot lliure. La caracterització del treballat personatge és digne del més gran dels elogis i això que les dimensions físiques del tenor són un obstacle per fer-lo bellugar en escena.

La mezzosoprano nord-americana Kate Aldrich, fa una gran interpretació d’Adriano, el promès d’Irene, la germana del tribú romà i en aquesta producció també amant. Aldrich, que és una mezzosoprano aguda, brilla en un actuació intensa, però li manca una mica més de registre greu que l’ajudaria en les parts més dramàtiques, tot i així obté el gran èxit de la representació i és just que sigui així.

La soprano Camilla Nylund interpreta de manera molt intensa i dramàtica el rol d’Irene. En el documental, veiem com es queixa a Stölz de les retallades que imposa a la partitura original, car ella canta poc i en la nova versió, encara canta menys. Tot i així i malgrat algun que altre agut tibat, està esplèndida i molt intensa i creïble en escena.

El segon grup inclou a tota la resta  d’altres personatges, a càrrec d’un ampli plantell de cantants de la casa, que no passen de la discreció. Ante jerkunica (Stefano Colonna), Krzysztof Szumanski (paolo Orsini), Lenus Carlson (Cardinal Orviento), Clemens Bieber (Baroncelli), i Stephen Bronk (Ceco del Vecchio).

La producció, tot i la polèmica que va causar a la seva estrena és magnífica. Discutible o no, però concentrar les més de cinc hores a les dues i mitja, em sembla un encert i la translació dels fets a l’Alemanya hitleriana, amb tocs mussolinians i estalinians (perquè no sigui dit), quasi obligats.

Stölzl, juntament amb Momme Hinrichs i Torge Møller, que van relaitzar les impressionants filmacions quasi calcades als films de Leni Riefenstahl, sobretot El triomf de la voluntat, amb les tomes preses des de baix, les desfilades i l’exaltació del lider, amb tota la parafernàlia feixista, són excepcionals. Així mateix tant l’escenografia que es fonamenta amb l’iconografia arquitectònica del temut ideòleg estètic Albert Speer, com el vestuari i el disseny de llums són extraordinàriament eficaços per recrear situacions prou conegudes, i inquietants pel que representen i molt aconseguides en el fluir dels dramàtics fets que s’exposen.

L’espai escènic tot sovint està presidit per una gran pantalla al fons del escenari, on és projectaran les proclames del dictador Rienzi (magistral Kerl en la seva gestualitat que és un remix de Hitler i Mussolini sobretot), així com les desfilades i la revisió de l’obra de Leni Riefenstahl, però sempre en el context de l’òpera. Realment brillant.

L’òpera s’inicia amb un gran efecte teatral durant tota la durada de l’impressionant obertura, que tan agradava a Hitler i també a Stalin.

Estem situats en un gran despatx i tenim al davant un gran finestral amb una vista sobre els Alps nevats. Immediatament ens situem al Berghof de Hitler, encara que segons ens expliquen en el make in off, vol recordar l’ambient sense reproduir-lo. Una llarga taula i una cadira en deixa entreveure la figura de Rienzi, en aquest cas un doble del tenor Kerl, que posarà en una gramola un disc, moment que s’inicia l’obertura i que ell comença una dansa sarcàstica i divertida amb cabrioles sorprenents donades les dimensions del doble del tenor (en aquest cas postisses) i que ens portarà immediatament a la memòria, l’escena de Charles Chaplin a El Gran Dictador, quan en el seu somni també arribarà a jugar amb el globus terraqüi.

Pel que fa a la caracterització d’Irene, ens trobem amb una imatge fàcilment associada a Eva Braun, rossa, amb una trena de cabells per diadema i una fidelitat malaltissa al germà que la portarà a la mort.

Camilla Nylund (Irene) i Kate Aldrich (Adriano) Rienzi a Berlín

Tot si voleu molt previsible, però res grinyola i està molt ben fet. Inquieta i no tergiversa la història original, potser per això va escandalitzar tant a alguns dels assistents a les funcions berlineses. Veure segons quines coses sobre un escenari encara fa mal i potser aneu a saber si a alguns d’ells no els va agradà el to de burla que prenia sovint la narració, sense deixar de ser extremadament cruel.

A la segona part l’escena es parteix en dos plans diferents, a sota veiem el búnquer de Rienzi i en el pla superior situem les revoltes i lluites de la “Roma berlinesa” que aquesta producció ens proposa de manera sempre inquietant i de força impacta dramàtic. Serà en el búnqer, al costat d’una Irene psicològicament alienada, Rienzi cantarà la pregaria, mentre juga amb les maquetes arquitectòniques del Reichstag de Berlín, en una delirant escena hiperbòlica que ens porta altre a la personalitat infantil del Rienzi que hem vist a l’obertura. Genial!

Rienzi no és una obra imprescindible ni molt menys, però si algú vol tenir-la, aquesta versió si que ho és, malgrat la retallada brutal i qui sap si necessària, les direccions tan musical com escènica són impressionants i els tres cantants principals situen aquest DVD com quelcom que s’ha de conèixer.

A YouTube podreu trobar tota l’òpera gravada de manera pirata que com és lògic res té a veure amb el vídeo oficial, però que us pot donar una idea musical, vocal i escènica de les funcions. Si premeu aquí veureu a Torsten Kerl cantant la famosa pregaria mentre juga vorejant l’orgasme amb les maquetes arquitectòniques de la seva Roma idealitzada.

28 comments

  1. Carlos R.

    Yo lo tengo y me gusta, aunque vocalmente y como bien dices hay dos grupos con niveles muy diferenciados de calidad.
    Kerl está estupendo a pesar de que la voz no suene tan bien como en el Siegfried de Paris y la Aldrich, una voz ideal para Octavian, está muy convincente. Bien Nylund y mejorables los demás, pero excelente el coro y la orquesta.
    Hay una versión muy buena en la colección Orfeo, grabada en directo en Munich, pero con la pésima transcripción a barítono del personaje de Adriano, práctica habitual que detesto.

    M'agrada

  2. Té molt bona pinta. Potser m’animo a tenir el meu primer Rienzi, perquè per ara, mai m’he sentit atreta per aquest Wagner tan lent. No sé si em falla la memòria, algun Rienzi de Plácido en video?

    M'agrada

  3. dandini

    Em sembla que en conjunt va ser un espectacle de grandíssim nivell amb una proposta escènica de les que engrescan(al menys a mí i a una quants més).A destacar la participació de Ante Jerkunica,aquell baix que va agradar tant a tothom en el seu recient Titurel al Liceu, que pertany a la companyia estable de la DOB.

    M'agrada

  4. tristany

    Efectivament, és una molt bona producció de Rienzi, la qual cosa no és gens fàcil. Em sembla un d’aquells casos en que el conjunt resulta millor que cadascuna de les parts. Torsten Kerl ja va agradar-me molt a Die tote Stadt del Liceu i aquí està immens (no pun intended), igual que la Kate Aldrich. Per cert que Kerl cantarà el Siegfried també a la DOB la nova temporada.

    No conec els detalls de l’escàndol que menciones. Però -i sense ànim d’obrir cap espinosa polèmica- em fa l’efecte que els alemanys han sabut assumir el seu passat recent molt millor que a altres bandes. Ja m’agradaria a mi veure en altres llocs un museu dedicat a la Topografia del Terror, o com t’expliquen a la Philharmonie els flirtejos amb el nazisme dels seus egregis directors precedents, per posar només un parell d’exemples…

    M'agrada

  5. Carlos R, no tengo ese Rienzi, creo recordar que con Wolfgang Sawallisch dirigiendo a Kollo, la Studer de los buenos años y creo que John Janssen como Adriano. La versión es más larga que esta de Berlín,en más de media hora y efectivamente, está muy bien considerada, entre las pocas opciones posibles.
    nati, de res, a disposar.
    kalamar parlo de memòria, però crec recordar que Domingo va fer un disc dedicat a Roma, on cantava la pregària de Rienzi. El DVD estic segur que t’agradarà molt.
    Rosa és molt interessant. L’obra és menor, però tot plegat la fa més major del que es mereix i s’entén que el mateix Wagner la vetés per representar-se a Bayreuth, és com si se’n vergonyis. Es parlava que per ampliar el repertori limitat del Festival, s’acabés acceptant representar les tres primeres, però de moment no hi ha cap “heretge” que s’atreveixi a fer-ho, qui sap si les germanes Wagner obriran la caixa dels trons.
    Dandini recordo que ja ens en vas parlar molt bé. És una boníssima producció que enalteix l’obra i els tres protagonistes principals estan fantàstics. El baix Jerkunica no impressiona ni la meitat del que ho va fer en directe (que és el que compte) al Liceu.
    Alex tinc moltes ganes d’escoltar aquest Capvespre i d’acabar testificant que Kerl és el Siegfried del moment i espero que per uns quants anys més, si no el cremen entre tots.
    Tristany, l’escàndol que no s’aprecia al DVD al ser editat ja es va produir al finalitzar la primera part i sobretot al acabar, amb protestes airades d’un públic com el de la Staatsoper que sembla ser que s’ho empassa tot.
    Al Real, en una producció del Don Giovanni dirigida per Pasqual es van encendre totes les alarmes quan va sortir l’estàtua del General Franco d’alt de cavall i es posaven en entredit els sacrosants valors de rància tradició. Certament a tot arreu hi han moltes susceptibilitats a flor de pell, però sempre havia cregut que ells al ser més freds i cerebrals no protestarien mai una producció com aquesta, malgrat que la mofa soterrada i a flor de pell que es desprèn, de simbologies i referents del nazisme més tòpic, pogués escandalitzar a ningú.
    A Bayreuth la Katharina també va aixecar ampolles al final dels Meistersingers horrorosos que s’ha tret de la màniga, per materialitzar sobre l’escena un tuf nazi, cosa que allà encara aixeca polsegueres amagades sota l’estora. Per no dir res de la polèmica censura al Candide de Carsen a la Scala, total per fer sortir un capgròs amb la màscara de Berlusconi i amb calçotets de la bandera tricolor, al costat d’altres liders europeus i americans en idèntiques condicions.
    Mes que flirteigs, la Philharmonie em sembla que va tenir apassionants encontres, però ara no anirem a mesurar el grau de complicitat, no porta gaire enlloc i els museus potser van ser el preu a l’ajuda per la reconstrucció.
    En qualsevol cas un DVD magnífic, aquest cop gràcies també a una producció molt intel·ligent.

    M'agrada

    • tristany

      Estic d’acord amb el que dius, amb un parell de precisions:

      els Meistersinger de la besnetíssima es mereixen totes les bronques del món, amb nazisme o sense, perquè no hi ha per on agafar-lo. Al mateix Bayreuth la producció de Herheim per al Parsifal és plena de simbologia nazi (enorme bandera amb creu gammada inclosa) en el recorregut que proposa per la història alemanya recent, i més aviat ha rebut reaccions entusiastes.

      Pel que fa als museus, el que jo he mencionat no crec que sigui cap imposició perquè és de factura recentíssima i ho explica tot ben claret (com també ho fa el del memorial als jueus assassinats, igualment força nou).

      Però tens tota la raó, el que compta aquí és recomanar aquesta excel·lent proposta de la Deutsche Oper.

      M'agrada

  6. La pregària de Torsten Kerl m’ha semblat magnífica, i el fet de que estiga la Nylund en el cast fa que em vinguen encara més ganes de veure aquest DVD. La producció també em pareix molt atractiva.

    M'agrada

  7. colbran

    Me sabe mal no poder analizar el DVD al completo, pues yo sólo he visto la primera parte.

    Torsten Kerl me ha parecido muy seguro de sí mismo tanto vocal como escénicamente. Camilla Nylund me gustó muchísimo en la “Salome” de Valencia y aquí, en la parte que llevo vista, está bien, pero no puede demostrar sus posibilidades como lo hacía en la heroína straussiana. Kate Aldrich es una mezzo aguda muy versátil que descubrí en un “Roberto Alagna and friends” de Puerto Rico de hace unos años. Posteriormente la he visto en vivo en “Benvenuto Cellini” en Salzburg y en “Zelmira” en Pesaro y siempre me ha gustado.
    Aquí aún no puedo juzgarla enteramente, pero me ha satisfecho en lo que llevo visto.

    Creo que esta producción es de aquellas que aceptan bien una modernización como ésta, situada en la Roma mussoliniana con influencias nazis. En realidad el fascismo y el nazismo estaban bastante correlacionados.

    Aún no habiendo visto la segunda parte, considero que es un DVD muy recomendable, no como otros que llevo vistos últimamente y que me están quitando las ganas de comprar más, extensible a algunos CDs de reciente lanzamiento.

    M'agrada

  8. Joaquim,
    Gràcies pel teu post tan interessant sobre una òpera que mai m’ha causat atracció però que, mercès al teu escrit, tindré en compte. A més a més a mi em va agradar la Nylund a la Salome de Bastille i en Torsten Kerl el tinc en el dvd de La ciutat morta i el trobo extraordinari.
    Ciao bello!

    M'agrada

  9. A mí también se me ha hecho la boca agua con este Rienzi, tanto que he dejado de leer cuando has comenzado a dar detalles sobre la puesta en escena. He escuchado la plegaria de Kerl, no me ha entusiasmado pero me abstengo hasta hacer el visionado completo, además no tiene muy buen sonido. El que sí ha despertado mi apetito en ese youtube ha sido Lang-Lessing.

    M'agrada

  10. Josep Olivé

    Guardo molts bons records de Nylund (“Salomé” a Les Arts) i Kerl (“Die tote stadt” al Liceu). Magnífics!

    La preferida de Hitler. La més llarga.
    “Nunca a la cama irás, sin saber
    “dos” cosas más…”

    M'agrada

  11. Tristany és cert que els Meistersinger de la besnetíssimano hi ha per on agafar-los, però a mi em va semblar que allò que els va molestar més, i mira que abans del segon quadre del tercer acte hi han bajanades, però allò que no van poder soportar és precisament la burla. En canvi en el Parsifal unànimement lloat de Herheim, és tan seriós el que i el com ho planteja, que no hi ha motiu de discussió possible, al menys de manera ostentosament grollera com és una protesta operística.
    Titus estic segur que t’encantara y la Nylund després de la Salome de Les ARts la tinc en una capelleta.
    Colbran aquest cap de setmana, la resta. 8)
    Ciao cara Olympia, en aquest DVD es demostra com un bon equip pot fer bona una òpera que no ho és, de la mateixa manera que estem cansats de veure que un equip dolent es carreguen veritables obres mestres i no cal anar a buscar exemples, tots per desgracia en guardem record més dels segons que dels primers.
    No sé que habrá pasado amigo Golaud, pero lo cierto es que Windgassen o Golaud, es un placer tenerte de nuevo en In Fernem Land. Te aconsejo este DVD que estoy seguro que te encantará. El vídeo pirata no hace justicia a la producción, aunque tiene el valor del directo sin trucos, pero me pareció que debia ponerlo de modo evidente en el post, ya que estoy hablando de un VD comercial con una calidad de imagen y sionido que nada tienen que ver con este.
    Kerl está estupendo, aunque abusa de las nasalidades que afean la emisión, pero es un tenorazo. Estoy seguro que el conjunto te gustará mucho.
    Josep, quan vegis en directa a Kate Aldrich, si és qu no l’has vista mai, també t’agradarà molt. En aquestes funsions roba escenes a tothom quan canta ella.

    M'agrada

  12. bocachete

    Possiblement resisteix bé la trasposició perquè, de fet, Cola di Rienzo va fer un itinerari similar al d’aquests dictadors: populisme, pujada fulgurant i un cop al poder, una transformació en dictador tirànic fins que se’n cansen. Realment, no força la situació, el canvi temporal.

    Potser el problema és l’extensió, però té bona música. Hi ha diferència amb les altres, però en fi… d’això a desterrar-les. El que podrien fer les Noies Wagner és que, durant el període del festival, es representessin les altres tres òperes de joventut de Wagner, i si no es pot “tacar” el Festspielhaus, a l’altre teatre de Bayreuth, el barroc. Només seria qüestió d’arribar a un acord amb ells i podrien les funcions habituals amb alguna de les altres en l’altre teatre. Perquè si no ho fan allí…. costen molt de veure o sentir, aquestes tres òperes, i segur que en sentim de pitjors.

    M'agrada

  13. rosetapiccina

    Home, què bé! Després d’haver llegit aquesta crítica, em sento més tranquil·la de que m’estigués agradant tant la producció que havia trobat al youtube.

    M'agrada

    • Celebro que te guste esta producción. Creo que es una “puesta al día” de las más logradas de los últimos años y vocalmente irreprochable. Vale la pena adquirir el DVD/BLURAY completo.

      M'agrada

      • rosetapiccina

        Seguro que vale la pena. Pero en youtube está entera, en buena calidad, y subititulada al español. Lo que me ahorro en discos y vídeos me lo puedo gastar en Liceu.

        M'agrada

      • rosetapiccina

        És molt intel·ligent. No sé si per a en Wagner, quan ho va escriure, Rienzi era un heroi, però el cas és que la bogeria delirant amb què es caracteritza aquí a Rienzi i a Irene dóna sentit a la història per a la mentalitat moderna (avui la pàtria ja no és un valor).

        A més, tot el que comentes sobre l’aconseguidíssim muntatge escènic, les filmacions, el búnquer, les maquetes, etc. I què gran el Torsten Kerl en la seva comunicació constant, malaltissa amb la càmera, amb les seves ganyotes de dictador que ha perdut la raó.

        Per si de cas encara cau algun altre freaky buscant posts de fa 2 anys, deixo el link de la gravació en perfectes condicions

        M'agrada

  14. Pepa MG

    lo acabo de ver ahora, me ha gustado mucho. Esa obertura que deixa bocabadat. La pobre Irene no puede meter un aria ni de canto, si que se pasa mucho tiempo de estatuaria!. Tal como se dice por aquí si que es cierto que los alemanes han sido valientes asumiendo su pasado al menos durante el siglo pasado (el XX), al cine de Fassbender me remito. Y sobre el gusto de Hitler por Wagner, me remito a lo que Thomas Mann escribió en 1940 sobre el tema en una carta al director de la revista “common sense” : “Si a dos personas les gusta una misma cosa, y una de las dos inferior, ha de ser tambien inferior el objeto de su agrado?”, que por cierto thomas Mann considera a los maestros cantores como la favorita. Muy comedido Thomas Mann llamandolo simplemente “inferior”.

    https://books.google.es/books?id=xJS44lXfKvYC&pg=PR51&lpg=PR51&dq=thomas+mann+letter+to+common+sense&source=bl&ots=wSu5sRtTMW&sig=44PWJaRdRXlVmKkaZEU6UsuGlbE&hl=en&sa=X&redir_esc=y#v=onepage&q=thomas%20mann%20letter%20to%20common%20sense&f=false

    la transformación del coro de personajes de Grosz a una masa uniforme es espectacular.

    M'agrada

Els comentaris estan tancats.

%d bloggers like this: