FESTIVAL DE PASQUA A SALZBURG 2015: CAVALLERIA RUSTICANA I PAGLIACCI (vídeo)

El doble programa més famós de la història de l’òpera, és a dir Cavalleria Rusticana i Pagliacci era un dels punts de màxim interès dels festivals de Pasqua del 2015, quelcom que podria arribar a semblar fins i tot irreverent, si no fos perquè el Festival de Pasqua de Salzburg ha apostat fort i bé.

Jo no us diré que m’estimi més Cavalleria i Pagliacci que un Parsifal o la Missa en Si menor, però no hi ha dubte que comptar amb Jonas Kaufmann com a Turiddu i Canio era un reclam important, com ho era que l’acompanyessin noms d’alçada: Monastyrska, Agresta, Maestri, Stroppa Platanias, tots dirigits per Christian Thielemann que no em sembla el paradigma del verisme musical, però que garanteix qualitat. Continua llegint

DVD: RIENZI A BERLÍN

L’òpera predilecta de Hitler era Rienzi (fins i tot en això era un mediocre) i es diu que la partitura autògrafa es trobava en el bunker on el Führer va acabar els seus dies, tot sucumbint en mig de les flames que varen destruir l’infaust i sinistre indret.

Aquest potser va ser un del punts d’inspiració per a Philipp Stölzl, el director escènic de la producció que l’any 2010 va escandalitzar a part del públic de la Deutsche Oper i que ArtHaus ha publicat recentment i que ha servit per ampliar la llista dels regals d’aniversari.

La nova producció de la tercera òpera de Wagner, va esdevenir una sel·lecció de l’òpera original, ja que aquesta és l’òpera més llarga de la producció wagneriana i això vol dir que sobrepassa les cinc hores. La que ara ens proposen Philipp Stölzl i Christian Baler, té una durada de 156 minuts i tot i així encara li sobre algun que altre llarguíssim recitatiu, que serveix més per explicar el desenvolupament dels fets dramàtics que no pas per mostrar el interès d’una partitura emmirallada en Meyerbeer, curiosament un autor infamat per Wagner.

Tot i així la partitura conté molta música allunyada en gran part de la grandiosa inspiració que no trigaria a aflorar, però que encara en aquest tercer intent, mostrava tan sols guspires de veritable genialitat. Continua llegint

ESTIU 2007 (II): Salzburg, cal aquest luxe per anar a lòpera?

Salzburg - Foto ximo 

Quan arribes a Salzburg te’n adones aviat que la ciutat no és qualsevol ciutat. Els aparadors de les botigues traspuen luxe i les grans marques apareixen per qualsevol recó. La gentada inunda els carrers, tot i fer un temps gens agradable. Et dona una mica la sensació d’estar a Andorra la Vella, però canviant el formatges i tabac, per Cartier’s, Gucci’s, Vuitton’s i els inefables bombonets mozartians.

El temps climàtic no ens va acompanyar gaire, varem arribar amb un cel grisós i varem marxar amb pluja i temperatura de tardor barcelonina.

El dia que varem arribar era el dia del concert de zarzuela, inicialment previst amb Domingo, Villazón i López Cobos dirigint, i després de la cancel·lació del mexicà, va ser substituït per Ana María Martinez. Evidentment el desencís era generalitzat i el mal humor és consolidava amb la cancel·lació de Anna Netrebko, substituïda per Christine Schäfer en el Stabat Mater de Pergolesi.

Masses coincidències. La crònica rosa ja especula amb la nova parella, no tan sols operística.

Mai he vist tanta concentració de luxe i ostentació, com a la premier delentreacte al carrer - foto ximo Benvenuto Cellini. No es tracta tan sols d’anar vestit de gala, és tracta de portar els vestits més ostentosos, les joies més rutilants i els rellotges més valuosos que hom pugui imaginar. Jo anava amb vestit i corbata (que hores d’ara em sembla bastant anacrònic), però lògicament em vaig sentir estrany pel fet de no pertànyer en aquell grup selecta, al qual va dirigit el festival. Els altres som essers aliens a aquell món, que ens hem colat per la porta de servei, se’ns veu d’un hora lluny.

Cal un festival així?. Penseu que a la vorera del davant del Festspielhaus, la gent s’atura per observar l’espectacle. És absolutament denigrant i vergonyós.

La filera de cotxes que esperen a la sortida als més privilegiats dels privilegiats, fa mal a la vista i molt mal a l’òpera i a la cultura en general. És increïble i inacceptable a aquestes alçades, veure aquest esclat de classisme associat al món cultural.

Deixem les cròniques insubstancials per anar directa a la premier de Benvenuto Cellini del dia 10 d’agost.

Abans de veure l’espectacle tenia alguns dubtes sobre la direcció de Gergiev. Aquest director que sempre m’ha captivat dirigint el repertori rus, em fa pànic quan toca Wagner i Verdi. Amb Berlioz, la seva contundència habitual podria esdevenir insuportable, però vaig equivocar-me. Sense cap mena de dubte, la millor direcció musical de la temporada estiuenca o potser la millor direcció musical del any.

Benvenuto Cellini és un obra extraordinària, que encara hores d’ara em sorprèn quan penso que es va estrenar al any 1838. La seva originalitat melòdica, orquestral i formal s’avança com a mínim 50 anys.

Gergiev va dominar de dalt a baix aquest immens fresc i com no podia ser d’altra manera, va fer sonar la Wiener Philharmoniker de manera absolutament antològica. Quin luxe!, quin so!, quina exuberància, quina fabulosa secció de cordes! Quines dinàmiques. Això si que és el que hom espera d’un festival d’aquesta categoria.

El Konzertvereinigung Wiener Staatsopernchor va estar a l’alçada de l’orquestra i la seva exuberant actuació, sobretot en les dificilíssimes dinàmiques que proposava la lectura de Gergiev, va fer estremir tot el immens Grosses Festspielhaus.

L’estat vocal actual de Schicof, fa literalment impossible que pugui cantar el Cellini. El tenor per substituir-lo ha estat un desconegut fins ara (per a mi) Burkhard Fritz. Aquest tenor alemany te una veu de líric que s’escau inicialment al rol, però la seva vocalitat molt germànica no és la més idònia pel cant francès. La partitura de Cellini és molt exigent i el fraseig molt important. Alagna hagués estat un Cellini ideal, però malgrat anunciar que el cantaria en versió de concert per a Radio France en el 2003,  va cancel·lar, sent substituït magníficament per Gregory Kunde. Ara tampoc Kunde està en estat vocal idoni, però potser millor que Fritz si que hagués estat. De totes maneres altres tenors com Paul Groves, Ramón Vargas o el nostre Josep Bros, per exemple, amb un cant francès exquisit, haguessin estat millor. Primera decepció a Salzburg, que amb uns mitjans portentosos no és capaç de trobar, amb temps, un tenor com cal en una esdeveniment com aquest.

Maija Kovalevska (teresa)La gran sorpresa ha estat la Teresa de Maija Kovalevska. Tota una revelació. Veu de lírica a l’estil Netrebko (no tan sols vocalment, de lluny te un físic similar). Veu gran, esplèndida, de generós registre i facilitat a l’agut. El seu francès no em va semblar gaire entenedor, però ningú, tret del autòcton Naourí, va lluir un francès canònic. Magnífica actuació que li va valdre un triomf absolut.

L’altre interès d’aquesta producció, va cancel·lar per un accident. Kassarova havia de cantar el rol d’Ascanio i la seva substituta va ser la nord americana Kate Aldrich. Una mezzo aguda, que sense ser una fora de sèrie, va resoldre magníficament el seu compromís. Li va mancar el toc de genialitat i divisme que esperem de Salzburg. Una Di Donato, Garanča o Genaux haguessin solventat de manera brillant la cancel·lació de la búlgara.

El Fieramosca va ser cantat per Laurent Naouri. Res a dir, tot i que la seva veu no és un prodigi de bellesa. Va cantar be i actuar excel·lentment. Això és el més important.

La resta, malauradament va ser molt gris. Ni el Papa Climent VII de Mikhail Petrenko ni el Giacomo Balducci de Brindley Sherratt, passen de la més absoluta mediocritat i ja hi tornem a ser. De Salzburg no esperem aquests repartiments mediocres que al Liceu es resolen de manera més brillant.

No vull mencionar el tema del que costa una entrada com a únic argument de protesta davant la poca cura que es te per arrodonir els repartiments, però si pagues una quantitat important és per veure coses importants.

La producció va ser encarregada al operísticament novell Philipp Stölzl, que tan sols havia fet uns “Freischütz“ a l’any 2005 i reconegut a la zona germànica pels seus spots publicitaris, vídeoclips i el seu film Baby (2002).

Va obtenir, ell i el seu equip, un èxit clamorós. Jo no entenc res. No em va agradar gens. Evidentment situa l’acció en època indefinidament contemporània i al alçar-se el teló estem a dalt d’un terrat amb vistes a una ciutat nocturna, surt la Teresa acompanyada de dos servidors robòtics,calcats a R2-D2 i el C-3PO de Star Wars. Aviat em vaig desinteressar pel que em proposava l’escena. Cellini arriba amb helicòpter al terrat, per donar-li un ram de roses a Teresa. Com no podia ser d’altra manera el famós Carnaval romà, va ser un cúmul de personatges amb una estètica bastant Bieito i al final surt un peix gegant que obre la boca i del que surten, com si fos un escenari de cabaret, tota mena de personatges una mica del lumpen.

Durant tota l’obra hi ha una tendència a omplir l’escena de personatges que no aporten res a la història, però que molesten de manera constant i distreuen de la concentració necessària per fruir de l’obra de manera plaent.

Sembla ser que els registes tinguin por de que el públic s’avorreixi i el que jo crec és que, és a ells als qui els avorreix l’òpera i l’han d’omplir de coses supèrflues que no aporten res, però que volen fer més planeres les tres hores d’espectacle.
Decepció escènica i parcialment vocal, però amb una prestació orquestral i coral per no oblidar i el descobriment d’una nova soprano, que ja ha cantat Mimí a València i que m’ha captivat.

el final barroc i confós del Cellini de Salzburg

L’endemà teníem un altre luxe al capdavant de la mateixa Wiener Philharmoniker, Daniel Barenboim ens proposava un Eugen Onegin.

Aquesta orquestra és un luxe i Barenboim la força fins a l’extenuació. La seva lectura del Onegin no em va agradar gens. No es tracta de resultats sonors si no de lectures i visions de l’obra. Per a mi, malgrat que l’Onegin és una obra pessimista, com el Werther, la seva lectura no pot ser depriment i violenta fins l’extenuació del oient. Txaikovski requereix una dosi de romanticisme que Barenboim defuig sense contemplacions, cap concessió en aquest sentit.

La producció de la directora alemanya Andrea Breth és totalment coherent amb la proposta orquestral. És una producció pensada, amb cap concessió al Euene Onegin, acte II (Salzburg 2007)públic, dura, implacable, trista, depriment, grisa, ambientada en una  Russia provinciana on els personatges no podran gaudir mai de la felicitat. Tota l’acció escènica està emmarcada entre les parets grises de la mansió, que tan envolten un camp de blat, com el jardí o sales buides i abandonades a la soledat dels personatges.

L’immens escenari giratori ens va proposant de manera constant cadascuna de les escenes, a vegades acompanyades de visions tristes i desolades de la vida quotidiana a la finca i a la casa. Les possibilitats escèniques d’aquests escenari semblen il·limitades i en aquesta producció se’n fa un ús intel·ligent.

Durant el segon acte, magistralment escenificat el moviment del cor i els personatges, l’escena apareix plena d’aigua, com si la mansió estès plena de goteres, donant una sensació d’abandonament i desencís notable.

Eugene Onegin (final del acte II) Salzburg 2007. Foto ximo

Quan Lenski cau mort, ho fa sobre un basal d’aigua. La sensació de soledat i tristesa és colpiddora.

Hi van haver coses que no em van agradar, sobretot el duet final, però en general es tracta d’una posta en escena coherent, intel·ligent i comprensible. Ja era hora!.

El rol de Onegin és desagraït amb ganes. No te un ària pròpiament definida i el caràcter desagradable del personatge el fa absolutament desagradable i en aquest muntatge encara més. Peter Mattei és un baríton suec que Peter Matteidarrerament canta molt. El vaig veure en un interessant Don Giovanni a Paris el febrer passat, però en aquest Onegin m’ha decebut totalment. Va concloure l’escena del jardí amb un portentós pianíssim, però potser és l’única cosa veritablement notable de tota la seva prestació. La seva veu és clara i poc baritonal, però també li va mancar la intenció i la força i contundència que requereix el rol en la tercera escena del acte primer, quan rebutja a Tatiana, en l’escena de la festa d’aniversari de Tatiana o en el dramàtic duet final, on es va desinflar de manera absolutament decebedora.

Anna SamuilLa Tatiana de Anna Samuil te el handicap d‘una veu lletja. Durant la famosa i cabdal escena de la carta la seva prestació és gèlida, potser per que Barenboim no ajuda gens en la seva visió de la partitura i en cap moment emociona. En el segon acte, la cosa millora i en el tercer acte, vocalment està esplèndida, amb un dramatisme colpidor que es menja literalment al Onegin bullit de Mattei.

Joseph KaiserEl Lenski del tenor canadenc Joseph Kaiser (Tamino en el film de Branagh) és un absolut descobriment. Veu bellíssima de tenor líric que va frasejar de manera brillantíssima el seu rol, amb un quartet esplèndid, un final del segon acte colpidor i un “Kuda, kuda” de tristíssima bellesa. Estem davant d’un tenor important.

La mezzo Ekaterina Gubanova fa una Olga correctíssima i prou. La Larina de Renée Morloc es ordinària, per què aixi ho han decidit Barenboim i Breth i la omnipresent durant la primera part, Filipjewna de Emma Sarkissjan va obtenir un èxit notabilíssim que encara no he acabat d’entendre.

Ferruccio Furlanetto te una categoria contrastada, malgrat que la veuF.Furlanetto comença a estar en un estat decrèpit, tal sols te una magnífica ària per demostrar la seva categoria. La versió no em va agradar per la concepció global de la visió musical del espectacle. Gremin és, normalment un vell venerable i comprensiu que l’últim que esperem és que ens canti de manera violenta i agressiva.

En el rol de Triquet, el honorable Ryland Davies va fer una creació.

Aquest Onegin va tenir una certa categoria, però sense un baríton i amb una direcció musical tan personal i sota el meu punt de vista, inadequada ha suposat una decepció a afegir a la llista.

L’actuació de l’orquestra sorprenent, tot i la visió dura de Barenboim. Al final i com és habitual en Barenboim, va fer pujar l’orquestra a dalt del escenari per rebre els aplaudiments. La sala els va bravejar de valent.

L'orquestra i Barenboim reben els aplaudiments (Salzburg 2007) foto ximo 

El cor, aquest cop no em va agradar gaire. Potser estaven cansats de la extenuant feina del dia anterior, però els vaig trobar un pèl desajustat i les diferents cordes no gaire cohesionades, en especial les cordes masculines amb uns tenors una mica grinyolaires.

Un Onegin important, sens dubte, però ai las!, un altre cop la cosa no acabava d’arrodonir-se. Decepció sobretot per no tenir un baríton amb veu i actuació contundent pel rol titular, penso en Hvorostovski, Keenlyside o Terfel i si la Tatiana hagués estat la Netrebko, Salzburg hagués estat el que esperem de Salzburg.

Reflexió final:

De què serveix tanta ostentació i luxe si el que veiem després és digne de qualsevol temporada prestigiosa o no, de qualsevol teatre europeu durant la temporada?

On s’ha quedat aquella concepció espectacular del festival de Salzburg, on es reunia el més bo i millor del panorama musical i operístic per oferir representacions per a la història i que justificaven els preus escandalosament prohibitius?.

Si el que ens presenten a Salzburg, es pot veure durant l’any a Berlin, Paris, Barcelona o Kalrsrue, què fem gastant-nos el que no tenim?.

Gergiev i Barenboim ho salven?.

Dues revelacions com Kovalevska i Kaiser, la impressionant Wiener Philharmoniker, al costat de companyies correctes, no em fan prou el pes com per tornar-hi, si no em garanteixen repartiments de disc, però de disc d’abans.

Valoració salzburgesa, un notable justet, un 7,5 (8 del Cellini+7 del Onegin=15/2=7,5).

Demà final del periple decebedor, Estiu 2007 (III), Pesaro o el decebedor  final de regnat de Zedda.

Informació complementària: Estiu 2007 (I), què està passant a Bayreuth?