IN FERNEM LAND

EL 60è ANIVERSARI DEL COR MADRIGAL


Cor Madrigal

L’1 de juliol de 1951 el Cor Madrigal va celebrar el seu primer concert envoltat d’amics i dirigit pel seu mestre fundador Manuel Cabero. Just 60 anys més tard l’Orfeo Català l’ha invitat a tancar el cicle de Concerts Orfeó Català i alhora fer un sentit i merescut homenatge al mestre fundador, ànima del Madrigal i un referent absolut en el món coral català.

La Sra. Mariona Carulla, President de l’Orfeó Català va inaugurar l’acte i malgrat fer una curta i institucional introducció, no va poder evitar que sentís la vergonya aliena que passo sempre que l’escolto. Algú li hauria d’haver dit que això que han programat i que ahir s’acabava era un CICLE coral i no pas un CECLE. Ai Senyor, com està el pati!.

Saltaré la cosa protocol·lària de parlaments, entrega de regals i homenatges al mestre fundador, ja queal final hi hauré de tornar, per centrar-me en el concert.

Actualment el Cor Madrigal està integrat per 32 cantaires (com li agrada que sigui anomenats al mestre Cabero), 8 sopranos, 9 mezzosopranos, 7 tenors i 8 baixos i Mireia Barrera és la seva directora des de 1993.

En línies generals diria que el cor té una qualitat interpretativa molt notable i sensible, tot i que com acostuma a passar en la majoria de formacions corals a Catalunya, el balanç de les cordes és clarament desfavorable en les veus greus masculines, que queden massa sovint en una discreció sonora evident, deixant una mica coix l’equilibri harmònic i el necessari pedal.

Mireia Barrera va tenir molta cura en treballar la qualitat de la interpretació, però jo potser diria que el concert, distribuït en dos parts,  va pecar d’una certa homogeneïtat interpretativa o dit d’altre manera de poca varietat expressiva. La majoria de les peces i malgrat pertanya a moments i escoles musicals molt diverses, em sonaven més o menys igual. Molt bonic tot, molt expressiu, amb moments molt reeixits de climes sonors extremadament sensibles, pulcres i delicats, però també m’hagués agradat més tremp, més vigor i més força.

La primera part del programa estava dedicat a l’escola montserratina, des de l’inicial “O Caelistis Norma Vitae” del pare Ireneu Segarra, a les “Tres antífones marianes” de Joan Cererols. En el bloc central es van interpretar “Dos responsoris de Setmana Santa” de Bernat Vivancos, l’actual director de l’Escolania i compositor que no fa gaire va visitar In Fernem Land en ocasió de la presentació del disc Blanc, amb música composta per ell.

M’interessa molt el món sonor de Vivancos, que sap combinar la tradició coral, amb un llenguatge ben modern i de captivadores sonoritats i climes. Aquí el Madrigal va estar magnífic, amb moments d’un recolliment i misticisme veritablement bells.

No em va agradar tant en el tríptic de Cererols, on vaig trobar a faltar més cohesió vocal i s’evidenciaren alguns problemes de quadratura (principalment al Salve Regina) i afinació. L’obra és veritablement difícil i no sé si l’havien pogut preparar amb el deteniment precís. Això que els directors de les principals formacions corals del país, alternin l’activitat a Catalunya, amb direccions extramurs (principalment a Madrid) i malgrat tots ells tenir sots directors que vetllen per la continuïtat del seu treball, em penso que ens perjudica, però entenc que els millors siguin els més buscats i aprofitin els dinerons que la pluriocupació els proporciona (no vull ni pensar que la dedicació a les corals catalanes sigui tan sols de cap de setmana).

En les “Antífones marianes” van acompanyar magníficament al cor, Galina Escobar a la viola de gamba i David Malet a l’orgue.

La segona part em va agradar més. Es va iniciar amb un espectacular “Jo tem la nit, per a cor i piano, obra encarrec del Cor de cambra del Palau de la Música estrenada l’any passat, de Benet Casablancas, d’una dificultat notable, també per l’oïdor, però que mostra el coneixement que el mestre Casablancas té en el tractament de la veu humana, cosa que molts compositors de l’actualitat sembla que coneguin del tot.  L’obra amb un text de poeta Foix, està farcida de troballes dinàmiques i harmòniques, amb moments inquietants i d’altres molt més bromosos i eteris. Potser en aquesta obra és on el Madrigal va mostrar més varietat sonora, i on va haver de forçar més en el so i cantar en forte. El mestre present a la sala, va sortir a rebre els merescuts aplaudiments, tant per la interpretació del cor, com per la vàlua de llur obra.

També ho va fer Josep Lluís Guzmán, autor del “Dos poemas de Miguel Hernández” (El sol, la rosa y el niño, y Por tu pie, la blancura más bailable), dos magnífiques composicions, molt més líriques i de caire amorós, que malgrat ser contemporànies, tenen un llenguatge perfectament assequible a l’oïdor, fàcilment entenedor i sonoritats expressives més suaus.

Amb el capvespre de Joaquim Serra, amb text de Carles Soldevila, vam arribar a un dels moments màgics del concert. El Madrigal, amb un control extrem del so en pianíssim va crear un embolcall evocador d’aquesta perla del cant coral català. Sensacional versió.

L’últim bloc el formaven 5 obres de Xavier Montsalvatge. El Pianto della Madonna, Chévere i tres canciones negras (Punto de habanera, canción de cuna para dormir a un negrito y Canto negro) en l’adaptació per a cor i piano del mateix compositor, amb la intervenció de la veu solista, que ahir era la reconeguda mezzosoprano Marisa Martins.

Les versions em van semblat esplèndides, tant per part del cor, com de la solista i el pianista Emili Brugalla, que ja havia acompanyat de manera espectacular l’obra de Casablancas, si bé jo li hagués posat una mica més de ritme caribeny i no tanta saudade.

Al final i abans de veure i emocionar-nos en veure al mestre Cabero tornant a dirigir el “seu” cor, el vam escoltar en un emotiu i llarguíssim parlament (semblaven aquells de l’entrega dels Òscar de Hollywood), fent un repàs una mica a batzegades, dels records i vivències entranyables i molt sentides de la historia del cant coral a la segona meitat del segle XX a Catalunya. És clar, han sortit a relluir, entre d’altres, els grans noms de Manuel Oltra (present a la sala), Oriol Martorell, la “diva” (ja als quinze anys) Enriqueta Tarrés o la seva estimada “xicota”, la malaurada Montserrat Pueyo, co-anima d’aquest cor emblemàtic que ahir celebrava amb un Palau força ple (la majoria invitacions, tot i que més d’un guiri despistat es va trobar amb aquesta magnífica festa del cant coral català) aquest aniversari tan sentit.

Emocionant de veritat va ser veure al mestre Cabero tornar a dirigir al Madrigal en la bellíssima sardana del mestre Morera, “Les neus que es fonen”. Lluny de la gasiveria gestual de l’esplèndida Mireia Barrera, el mestre Manuel Cabero encara hores d’ara dirigeix amb tot el cos i el que és millor, amb tota l’ànima, transmetent en aquell gest generós tota la sapiència d’un home que ha viscut per a la família, els amics i la música.

Mentre preparava l’apunt he fet un repàs per les formacions corals catalanes més emblemàtiques, començant per l’encara convulsionat Orfeó Català, o el mateix Madrigal, la Coral Càrmina o la en altre temps imprescindible Coral Sant Jordi i m’he permès una reflexió que alguns titllaran de perversa, altres de romàtica i qui sap si algú em donarà la raó. Em sembla que el moviment coral català no està passant pel seu millor moment, algunes formacions com el Madrigal mantenen un bon nivell de qualitat, tot i que en altres moments no tan llunyans em sembla que era més alt, però qui sap si el problema rau en que en totes elles hi manca l’esperit d’aquells prohoms de la música coral que els van fundar, com el mestre Cabero o el Martorell. Músics i homes que ho donaven tot amb passió i dedicació exclusiva a les seves “formacions corals”. Ara que tot s’ha mercantilitzat, els directors musicals, compaginen les seves activitats directorials en diverses formacions i compleixen amb una gran professionalitat l’encàrrec de dirigir-les, però segurament mai podran transmetre els profunds sentiments que varen fer que en un moment determinat, el moviment coral català fos un referent musical i patriòtic.

Aquells valors i alts objectius que el mestre Cabero esmentava ahir en el seu aparentment improvisat i clarivident discurs, no s’haurien de perdre mai de vista. Qui sap si ara que la societat està tan mancada de referents i valors, tornarà a cercar en els moviments associatius i en el cant coral en particular,  el vehicle ideal per reconquerir-ne alguns. No estaria gens malament, però si al davant no hi han professionals capacitats i idealistes que engresquin i eduquin amb rigor i disciplina, veig difícil que el moviment coral a Catalunya agafi altre cop l’embranzida que no fa gaire tenia.

Moltes felicitats Cor Madrigal i moltes gràcies mestre Cabero.

10 comments

  1. El pitjor pianista del món

    Bonic post.
    M’agradaria que a la teva llista coral afegixis el Cor Vivaldi de l’escola IPSI; en aquest temps de Ladys Gagas té força merit.

    M'agrada

    • Bon dia pianista. No he posat el Cor Vivaldi, que com sabràs m’entusiasme, ja que es tracte d’un cor infantil/juvenil de veus blanques i sense la llarga historia d’aquests altres (1989 és el seu any de creació), però efectivament és un cor extraordinari emmarcat en un projecte magnífic, però em semblava que res tenia a veure amb el que volia dir en principi. Ara bé si el que es tracta és de elogiar-lo, ni amb un apunt especific dedicat, en tindria prou per fer-ho.

      M'agrada

  2. Josep Olivé

    Pel que fa a la dedicació i exclusivitat dels grans mestres a les seves respectives masses corals és clar que tot els seu entusiasme redunda en el seu propi benefici (el de la coral), més encara si el mestre és de una gran qualitat musical i humana. Tambè, però, crec que deu ser molt difícil no acceptar ofertes que tant profesionalment com musicalment son quelcom més que sugerents i que obren nous horitzons musicals a un director d’un cor. És el cas conegut d’en Jordi Casas o de la mateixa Mireia Barrera, i que ben segur les seves experiències operístiques tambè seran prou beneficioses per a tothom.
    En fi, concert coral molt interesant (i emotiu) el que descrius. Gràcies Joaquim, m’ha anat molt bé aquest post per repassar l’actualitat del mon coral a casa nostra.

    M'agrada

    • Ho entenc perfectament Josep, però tu creus que el nivell del Cor madrigal seria el mateix si Mireia Barrera el pogués dirigir dos cops per setmana?.
      Desconec la dedicació actual de l’excel·lent directora al cor català, un cop o dos al mes i la resta amb el sots director?, no ho sé, però és impossible que el resultat sigui el mateix. naturalment anar a dirigir el Cor de Nacional de Espanya (quina vergonya que nosaltres no tinguem el nostre) és un repte i un projecte molt temptador, però no cal dir en detriment de què i de qui. Si preguntéssim als cantaires del Madrigal estic convençut que voldrien més dedicació cap a ells.
      El mateix podríem dir de Jordi Casas Bayer o en Josep Vila i Casañas, aquest últim amb la feinada que té a re adreçar l’Orfeó Català, no hauria de deixar-se temptar per ofertes.
      Si finalment decideixen que les ofertes que reben de fora són més sumptuoses i econòmicament molt més beneficioses, tenen tot el dret a marxar i optar per allò que més els convingui, però vestir un sant per desventir-ne un altre no crec que sigui gaire bo, com està demostrat, per la bona salut dels cors, corals i orfeons de Catalunya. De ben segur hi deuen haver directors de vàlua a l’atur esperant l’oportunitat. I al contracte potser caldria demanar dedicació exclusiva, si els hi poden pagar, és clar.

      M'agrada

  3. Fa anys que estic desconectada del Madrigal;però m’agradaria concretar lo del número de essajos que fan actualment.
    Jo hi vaig cantar un parell d’anys al voltant dels 60 .ipuc donar fé
    que en aquella époque assajabam al “sotano” (matam Joaquim però
    no sé com s’escriu). de la casa del Cabero i assajabam 3 nits a la setmana de 10 a 12 i en Manel Cabero organitzaba las tornades a
    casa de cada noia amb un noi que visqués en el mateig trajecte i
    era un ambient forsa familiar.Jo vaig plegar perque hem vaig casar
    amb un noi de fora de la coral i hens varem carregar de criatures.
    Però sempre el recordo amb afecte sobre tot al Cabero.

    M'agrada

  4. isabel

    Hola Joaquim. M’ha agradat molt el post. Jo també he cantat en corals des de que tenia 7 anys fins que la feina em va obligar a deixar-ho i m’he passejat per tota mena de cors: infantils (l’Espurna), d’adults (Orfeó Català, Carmina de reforç) i després d’altres amb menys ambicions, però dignes. En general tinc la mateixa sensació que tu. Alguna cosa està passant en el món coral català que ja no transmet l’energia i la il-lusió que tenia fa uns anys. En la teva entrada suggereixes una cosa que crec que és del tot necessària. Quan temps haurem d’esperar per tenir un Cor Nacional Català professional?

    M'agrada

  5. manu

    Bon dia,
    Jo no crec que la solució sigui posar-li el nom de “nacional” a un conjunt artístic perque assoleixi l’excelència. Aquest és un dels grans errors dels polítics i dels seus consellers i sembla de d’alguns visitants d’aquesta pàgina. El que passa és que sempre és temptador que la mà pública hi entri (l’aixeta dels calers s’obre i és més còmoda de viure…). Els millors cors europeus (Cor Monteverdi, Cor Eric Ericson, Cor Arnold Schönberg, Rundfunkchor Berlin, Cor de Cambra Philharmònic d’Estònia, Cor de Nens de Windsbach, Accentus….) son tots cors privats, que en un origen s’estrucuraven i funcionaven com els cors amateurs com ara el Madrigal. El que passa que hi ha hagut un gran treball, s’ha assolit l’excelencia i llavors és quan l’ajut per part de les institucions públiques té sentit, perque llavors la cosa cau pel seu propi pes (artístic, qualitatiu…).
    Jo crec que el gran dinamitzador i canalitzador dels diners pels cors hauria de ser el Palau. No existeix cap cor al món que tingui una sala de concerts propia com té l’Orfeó. Aquest és el seu tret distintiu i i això li dona infinites possibilitats per projectar-se a nivell internacional. El que no té massa sentit és que L’Orfeó es gasti 180.000 euros per una orquestra (magnifica, això si, com la San Francisco Symphony per fer un programa, la sisena de Mahler, totalment inadecuada per l’acústica del Palau) que venen toquen i se’n van… No he entés mai aquesta política, és absurda. Bueno, l’entenia quan servia per atreure patrocinadors, però ja hem vist perque servien en part dels diners dels patrocinadors.
    Savieu que al november l’Orfeón Pamplones va fer dos concerts al Carnegie Hall convidat per Valeri Gergiev per fer la segona i la vuitena simfonia de Mahler? No sé com s’ho van fer, però estic segur que les visites regulars els darrers anys de Gergiev a Pamplona i Espanya en general han ajudat molt en aquest sentit. Ah, i la qualitat del Pamplones, és clar, superior al d’aquí… mal que nos pese…

    Gràcies!

    M'agrada

  6. isabel

    Hola Manu. Quan he parlat de Cor Nacional no ho he fet en el sentit del finançament. Era una proposta diguem “metafòrica”.. El que trobo a faltar és un gran cor propi amb prestigi suficient per actuar dins i fora del país. Un cor de referència. Tant se val si és públic o privat. Si ha de ser l’Orfeó, endavant però tinc la impresió que no acaba d’arrencar i no entenc perquè. Potser s’ha de professionalitzar més (lo qual significa diners), un bon marketing o manager i una programació adequada.
    Només era un apunt i una mica de queixa perquè sembla que hem desaprofitat la tradició coral amateur i no hem sabut transformar-la en professional.

    M'agrada

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s

%d bloggers like this: