IN FERNEM LAND

LA SCUOLA DI GUIDA DE NINO ROTA


La historia de la música ens ha donat mil i un arguments que han estat musicats amb més o menys fortuna o encert. Els hi ha transcendents, tràgics, reivindicatius, amorosos, còmics, banals, no sé, el que vulgueu, fins i tot coneixement arguments que no es poden agafar per enlloc. No cal recordar Il Trovatore o La Forza del Destino, òperes magnífiques amb arguments i llibrets del tot impossibles. El mateix podríem dir del milions de cançons que corren pel món, amb lletres que abracen un amplíssim ventall des de la sublimitat a la cançó de l’estiu amb la música més paparra que hom pugui imaginar i un text de categoria ínfima, que acompanyat de la melodia se’ns enganxarà com una taca d’aquelles tan difícils de treure, d’aquelles que sempre deixen la rodanxa, malgrat les múltiples rentades a la que l’hem sotmès.

En el cas de l’òpera que us porto avui a In Fernem Land, la cosa és tan curiosa com una lliçó de conducció impartida per un mestre d’autoescola a una senyora negada per la conducció, però decidida a fer-lo el seu marit, curiós oi?. És clar que amb aquest tema la durada no podria ser gaire llarga, ja que pretendre allargar les peripècies d’una senyora per aconseguir el carnet de conduir i alhora conquerir al professor no dóna per llargades parsifalesques, és clar que en mans d’un minimalista la cosa podria vorejar les quatre hores.

Per sort la genial idea d’un argument tan quotidià va ser de Nino Rota i Mario Soldati, amb la qual cosa la durada de l’òpera no arriba al quart d’hora, si, si, amb el temps que Wagner ens exposa en boca de Wotan un dels seus reconeguts monòlegs, aquest parell compleixen les lleis més estrictes del teatre clàssic de presentació, nus i desenllaç.

Sembla ser que utilitzant el mateix mètode que el Barça va emprar per fitxar a Messi, és a dir escrivint sobre un tovalló de paper, Mario Soldati va escriure en quatre típics tovallons de paper amb quadrícules roges i blanques d’una trattoria, el text i Nino Rota va enllestir en un tres i no rés, la partitura de l’òpera que es va estrenar en el mateix gloriós any 1959 i en el mític festival  “dei due mondi” de Spoleto. Ambdós tenien una llarga experiència en grans treballs pel cinema i la televisió i amb poc temps van ser capaços de regalar-nos aquesta perleta digne de ser representada en les enyorades i desaparegudes sessions, golfes o no, del Foyer Liceista.

L’obra no arriba ni a ser una opereta, i no em refereixo a l’estil del genere típicament vienès, sinó per la curtíssima durada i potser per això els autors van decidir que era un “idillio musicale”.

Originalment escrita per a soprano, tenor i piano, va ser orquestrada per Bruno Moretti i l’argument no té altra secret que el que ja us he explicat, per tant en el llibret de transcendència limitada escoltareu com el professor s’esforça per tal de que ella diferencii entre el gas, l’embrague i l’accelerador, tot combinat amb les marxes i els senyals de tràfic. Un lleu incident que els portarà fins a un arbret de la vorera i a ella als braços d’ell, iniciant-se aquí un altre òpera possible, que no sé si Nino Rota va pensar mai a musicar. Una tetralogia nionorotanesca l’enllestiríem amb una hora

La música és una delícia, és clar, que juga amb el jazz i el món del teatre musical, sense deixar mai de tenir aquell segell tan personal de les melodies i els ritmes que han vestit tantes escenes del millor cinema italià (a part dels grandiosos treballs internacionals) musicat pel gran Rota i en especial la majoria de les obres mestres de Fellini.

La versió que us proposo és am orquestra i va tenir lloc el 15 de juliol de l’any passat (2010) a la preciosa ciutat toscana de Siena al Teatro dei Rinnovati i els seus protagonistes van ser la veteraníssima Raina Kabaivanska i el tenor Giuseppe Sabbatini, amb l’orquestra de la Toscana sota la direcció de Giuliano Carella.

Kabaivanska, una soprano dotada d’un instint teatral notable, ja no està per cantar, encara que això pugui enfurismar a la legió de seguidors que encara té, sobretot a Itàlia i de ben segur a casa nostra, però com podreu comprovar la veu es troba en un moment conflictiu, malgrat que ben bé es podria dir allò de “quien tuvo retuvo”, però….Sabbatini està magnífic.

Aquí us deixo l’enllaç per baixar-vos aquesta scuola di guida

La scuola di guida (Nino Rota) Kabaivanska-Sabbatini-Carella 2010 mp3

També us deixo un YouTube piratejat en el mateix teatre on podreu veure un resum de cincminuts d’aquest deliciós “idillio musicale”

I prement AQUÍ, un altre versió YouTubesca del original a piano, en una proposta en blanc i negre molt kitsch deguda al Gran Teatrino La fede delle femmine en un playback que no ens deixa veure els cantants, tot i que la soprano ideal, vist la senyora que interpreta la pel·lícula, hagués estat la mateixa Raina, en lloc de Elisabetta Martorana, el tenor és Daisuke Sakaki i el pianista Carlo Rebeschini.

Espero que la “raresa” sigui del vostra gust i serveixi com aperitiu dels esdeveniments que tinc previst que ens visitin els propers dies.

7 comments

  1. Una raresa que desconeixia totalment, i que per tant s’agraeix molt.
    A més de la durada, la trama es original i divertida i la música totalment digerible per als que no ens agraden les dodecafoníes tan pròpies de molts dels músics del segle XX.

    M'agrada

  2. Marta B

    Joaquim, no se com t’ho fas per saber tantes coses relacionades amb l’òpera. Mai m’hauria imaginat una òpera tant curta i amb un argument com aquest, realment és una curiositat.

    Tot escoltant-la he rigut molt, la situació tot i ser molt quotidiana és molt còmica i a més a més és molt fàcil d’imaginar. La música m’ha agradat molt.

    M'agrada

  3. Josep Olivé

    Divertit i simpàtic post! La foto en que es veuen junts al cotxe ja val la pena enmarcar-la. I tot el que ve d’en Nino Rota, un músic en maiúscules, m’agrada.

    Acabo d’arribar del Liceu i em conecto per explicar que avui si he vist la llum (de l’Apolo) i el esplendorós color verd del llorer (Daphne). Han estat tots dos igual de fantàstics que el Diumenge. Tots dos! I avui m’he sentit completament atrapat per l’intensitat, qualitat, força i talent que han desplegat des de la primera a l’última nota! He sortit feliç del Liceu i gairebé convençut de pensa com en Colbran en el sentit de que probablement ha estat la funció de la temporada!

    Una cosa si haig de dir, i la dic concvençut. L’orquestra, que la conec bé, avui ha estat molt millor que el passat Diumenge. Molt millor. Ni tant sols he sentit pífies clamoroses al metall i el so era molt més net i equilibrat. Strauss ha sonat molt Strauss, com ha de ser.

    Ja plego perque demà m’espera un dia…buf. Matinar de valent per agafar el primer avió a Madrid, reunions i més reunions pel mati, i per la tarda una òpera “mica” més llarga que la del post d’avui i on sentiré el cant de molts ocellets llarga estona, reberé algunes plàtiques i pregaries i veuré, sembla ser, moltes llumetes: “Sant François d’Assise”. Vaja final de temporada! Buf!

    M'agrada

  4. colbran

    Da verdadero gusto descubrir composiciones líricas infrecuentes, como esta encantadora ópera en miniatura. Está escrita con tal desenfado que incluso voces no operáticas la podrían interpretar.

    Al escucharla me he acordado de las tonadillas escénicas de finales del siglo XVIII y principios del XIX, de Blas de La Serna y Manuel García, entre muchos otros, que con voces líricas y un máximo de tres intérpretes se escenificaba un argumento, siguiendo los cánones teatrales, con una duración próxima a los 20 minutos. Estas pequeñas óperas tuvieron un auge extraordinario y algunas se han recuperado para el disco.

    Nino Rota es un compositor que respeto mucho.Todo cuanto escucho de él me gusta, sean sus composiciones sinfónicas, bandas sonoras u óperas y entre ellas está esa maravilla que es “Il cappello di paglia di Firenze” que esta obrita recuerda en algún momento, aunque también contiene algunos compases muy próximos a la música que subraya la intervencion de los artistas de la “commedia dell’arte”, en la “Ariadne auf Naxos” straussiana. Todo ello aderezado con ritmos de musical.

    Un refrescante descubrimiento.

    M'agrada

  5. Josep, Marta B., nati, Josep Olivé, saisbcn, i Colbran, hi ha apunts que ja sé que no motivaran una participació massiva.
    En aquest cas, tot sabent que l’obra a la vegada que deliciosa és un divertiment sense més, no m’estranya, però que vosaltres hagueu estat receptius a la proposta em fa especialment content.
    Nino Rota, per qui sento especial simpatia i admiració, a part de l’obra cinematogràfica, continua sent un oblidat, injustament, ja que la seva música té tanta categoria, que sembla mentida com roman allunyada de les sales de concerts i escenaris, i altres són tan sovintejats.
    Ja se sap que un compositor del segle XX que fes melodies era maltractat, mal vist i pitjor valorat, però hores d’ara, creieu que aquelles argumentacions s’aguanten?
    No conec ningú que no li agradi Rota, i això és el tot.

    M'agrada

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s

%d bloggers like this: