IN FERNEM LAND

LICEU: DAPHNE


Després d’un sopar en bona companyia, a la fresca i tenint Barcelona als peus, costa dormir i és per això que malgrat l’hora m’he decidit a escriure l’apunt de Daphne que varem gaudir tantíssim ahir diumenge.

Continuo pensant que aquesta òpera i malgrat els moments sublims que conté, no està a l’alçada del gran Strauss. En la seva partitura hi ha molta fullaraca, molta música grandiloqüent i buida de contingut sincer, si bé és molt vistosa i orquestralment molt agraïda.

Amb uns cantants mediocres, com quasi totes les òperes, pot ser insoportable, però si l’equip és d’altíssima qualitat, com és el que ens proposa el Liceu, l’experiència esdevé meravellosa.

M’esperava molt més de l’OBC o potser és que el mestre Pablo González malgrat la seva ordenada pulcritud, és incapaç de treure l’encís i la seducció a aquesta música tan brillant. També podria ser que el canvi de l’Auditori per l’acústica més seca del Liceu no hagi afavorit  la conjunció sonora, però el resultat, a part d’alguna que altre pífia perdonable a algun solista, era molt millorable en aspectes que l’OBC i en altres concerts que li hem vist, té més que superats i demostrats en escreix. 

Ubicar l’orquestra a dalt de l’escenari per interpretar una versió operística de concert, és sempre un error. Entenc que una orquestra invitada vulgui anar a dalt de l’escenari i entenc també que l’OBC amb tots els seus efectius no es pugui encabir en l’esquifit fossar del Liceu, però qui surt perjudicat en això sempre són els solistes, que en un moment o altre, queden literalment tapats per la densitat orquestral, sobretot si l’òpera és de Strauss. Peró a part el mestre González s’ha deixat endur per l’entusiame en més d’una vegada, sense tenir en compte que al seu costat i a la dreta tenia a un tenor que ho feia molt bé, clavant tots els aguts com pocs tenors ho poden fer cantant l’Apollo i en canvi l’ha silenciat, cosa que altres tenors ho haguessin agraït per tal d’evitar que el públic escoltés els esgarips, però que en el cas que ens ocupa ha estat un veritable crim.

Si que ha estret moments de bellíssims efectes i delicades textures, però en general ha fet sonar a l’OBC massa fort i potser li ha mancat més varietat i creativitat, talment semblava una bona aproximació inicial, una bona lectura, però en cap cas una interpretació personalitzada i creativa, cosa que ja sabem ara per ara, que és una de les seves limitacions.

En la mateixa escena final li ha mancat el misteri i la graduació etèria que tan bé sap descriure Strauss, sempre però, sota un nivell de qualitat remercable. No caldrà repetir que a l’OBC l’hem sentit molt millor aquesta temporada i també sota la direcció del seu director titular.

Pel que fa a l’equip vocal, haig de dir que ha vorejat la perfecció.

Ricarda Merbeth ha fet una Daphne prodigiosa, captivadora, bellíssima i encisadora. No es pot cantar millor, amb més intensitat i amb més perfecció. Ja a l’ària de sortida en els passatges més lírics i d’entremaliada tessitura, ha demostrat estar en plena forma, projectant i emetent el so amb una altíssima qualitat, però és que a la perfecció vocal i tècnica, li hem de sumar l’emotivitat i el sentiment que transmet el seu cant.

Quin canvi gradual tan ben fet entre la sortida lluminosa i la intensitat amb el duo amb Apollo o l’esclat emotiu després de la mort de Leukippos. L’escena final quedarà en el record durant molt i molt temps. Sensacional la senyora Merbeth. Li tenia molt respecta fins ara i a partir d’ahir entra a formar part de les venerades.

A Lance Ryan ja sabeu que li tenia jurada. Mai m’havia agradat i després de la seva lamentable actuació a la Tetralogia de l’estiu passat a Bayreuth, havia perdut tota confiança de recuperació. Una representació avortada de Der Freischütz no fa gaire al Liceu, no va ajudar gens a millorar una opinió que ahir va canviar radicalment.

Lance Ryan té un timbre ingrat, que l’apropa més a un cantant de caràcter que no pas al heldentenor que pretén ser, però caram amics, ahir semblava que estès decidit a fer-me canviar d’opinió a totes totes i tot reconeixent que aquesta manera de cantar potser tan sols li escau bé als soferts tenors straussians, la veritat és que no recordo haver escoltat mai en directa un tenor de l’àrea germànica cantant amb aquella “facilitat”, aquell encert i aquella abassegadora i esclatant presència vocal. Tots els aguts emesos amb claredat i amb tremp, amb generositat i valentia, quelcom veritablement difícil en un rol quasi bé impossible de cantar. Sensacional.

Jörg Schneider ha substituït a Rainer Trost en el breu però essencial rol de Leukippos. La veu no té gaire volum, és lírica i bonica, però no l’ha beneficiat gens la posició de l’orquestra i molt menys el volum amb que ha tocat, penso que amb una mica més de cura per part del mestre González, la seva part hagués pogut lluir una mica més.

Sensacional en les seves curtes però intenses intervencions la mezzosoprano o millor dir, ahir contralt, Janina Baechle, que amb el seu cant greu i emulant a l’Erda wagneriana, ens ha captivat a tots. Quina veu més avellutada i carnosa, quina qualitat en l’emissió i que bé l’ha acompanyat (a ella si) el mestre González en la seva  ària.

Robert Holl és una veu, però sempre m’ha semblat un cantant avorrit, monòton. Ara ja li han passat els millors anys, però per cantar la petita part de Peneios ha estat un luxe comptar amb ell.

Els pastors i les serventes han sortit del cor i han estat molt bé, tan sols caldria proposar a la direcció artística que anomenin un càrrec intern d’assessoria estètica per tal de que en les versions de concert es suggereixi principalment a les senyores, però també a alguns senyors (el cas Cencic ha trencat el tòpic) d’evitar posar-se el vestits de casori o en tot cas coordinar-se amb el colors de la resta, per tal d’evitar la samfaina vista ahir. També caldria suggerir-lis que no cal posar-se pedreries o tocats llampants al cap, per tal de que els familiars i amistats presents a la sala els puguin distingir a la llunyania. A vegades sense directors d’escena, també es pot arribar a maltractar l’estètica d’un espectacle.

Magnífic el cor d’homes del Gran Teatre del Liceu.

Potser una òpera en versió de concert mai és justificable, però no sé si hi ha algú que pugui donar sentit escènic a una òpera com aquesta i per tant potser la solució en aquest cas és quasi immillorable.

Dimarts teniu l’oportunitat de gaudir intensament d’aquesta Daphne que ahir diumenge va assolir un èxit inesperat, unànime i entusiasta d’un públic que quasi omplia l’aforament. Si podeu no us ho perdeu.

Catalunya Música ho retransmetrà en directa.

ACTUALITZACIÓ:

Us deixo els enllaços de la retransmissió que ha ofert Catalunya Música el 12 de juliol de 2011, en format mp3 i que ha gravat en Colbran.

224 KBits stereo digital

 

23 comments

  1. Montserrat tur

    Estic completament d’acort amb tú Joaquim, ahir vaig sortir del Liceu amb la convicció que amb cantants d’aquesta alçada es pot gaudir molt i molt d’una opera , les veus femenines extaordinaries Ricarda Merbeth de reclinatori, com també de reclinatori Lance Ryan i aixó si que va ser una agradable sorpresa doncs no m’ho esperaba , el seu va ser un cant elegant , segur , no va fer patir ni un sol moment i aixó que el paper d’Apol-lo com tú molt be dius es dificil-lisim ,bravo sr. Ryan bravo. L’orquesta de l’ O.B.C. en va agradar peró la vaig trobar amb un volúm massa elevat , es cert que en determinats moments tapaba els cantans .Tardes com les d’ahir realment fàn oblidar bodris com Lord Byron.

    M'agrada

  2. Me dejas absolutamente sorprendido, Joaquim.
    El pasado día 26 de junio estuvo Ryan en Les Arts cantando el Florestan de “Fidelio” y, desde su primer “Gott” hasta el final de la función, mostró facilidad para moverse por las complicadas tesituras, pero con una voz cascadísima, de vibrato tambaleante y sonidos propios de un tenor anciano (que no se llame Plácido Domingo), haciéndonos sufrir lo indecible. Algo parecido a lo que le habíamos escuchado ya el año pasado en Bayreuth.
    Lo cual nos produjo mucha tristeza porque su Siegfried de Les Arts dos años antes, sin ser el hombre Windgassen, fue muy meritorio.
    Me alegra comprobar que todavía puede darnos sorpresas agradables.
    Un abrazo.

    M'agrada

  3. isabel

    Gairebé d’acord en tot excepte amb Ryan.
    Em va costar escoltar-lo, potser és el timbre que té com be dius…
    Però en general vaig sortir molt satisfeta. Personalment no em molesten les versions concert de les òperes. A vegades fins i tot m’agraden més perquè em deixen concentrar-me més en la música. I amb Strauss això ho agraeixo especialment.

    M'agrada

  4. Rosa M. Martín i Ros

    Totalment d’acord amb tu, Joaquim.
    No m’esperava ahir gaudir de tant bons cantants.
    I R. Strauss, malgrat no sé de les millors òperes, és sempre Strauss.
    M’ha agrdat molt el comentari indumentari de la “samfaina”.
    Una abraçada

    M'agrada

  5. Hola Montserrat, tardes com les de ahir tapen bodris com el Lord Byron i altres coses que hem vist aquesta temporada, sense la categoria de bodris, però a un nivell discretet. La Daphne que varem gaudir ahir la podem situar al capdamunt de TOTA la temporada.

    Si, si, Atticus, yo soy el primer ojiplático y boquidilatado. Estoy seguro que costará volver a oir a Ryan así. Me gustaría que fuera siempre así, pero lo dudo. No te diré que en algun momento tuviera una levísima tendencia a la oscilación, pero durante toda la obra, la voz sonó firme, segura y heroica, eso si, su timbre es de escaso atractivo.
    Pudiera ser que lo que le vaya sea la marcha straussiana y sea incapaz de cantar legato y dulce. El Apollo, a pesar de algunos momentos en el dúo, que también lo hizo, tenga que recoger la voz, es un continuo cañonazo, uno detrás de otro y ayer el Sr. Ryan era un verdadero coronel de artillería. Realmente sorprendente. Si mañana está igual, ya lo podrás comprobar en la grabación que os pienso dejar.
    Isabel, vols dir que era Ryan o Jörg Schneider el que no senties bé?. On estaves asseguda?. A Ryan, tret d’algun moment que ja he esmentat, que tot i fer un esclatant agut, el mestre González el va tapar de manera inclement, jo des de el central de quart pis, el vaig escoltar i gaudir, tota l’estona.
    Rosa, és que fan mal a la vista i sempre coincideixen colors antagònics, oi?. Jo ja no vull parlar del disseny del vestuari, no vull filar tan prim, però les coloraines i els tocats i bijuteries vàries que enlluernen i distreuen, haurien d’estar prohibides o que en el contracte s’0especifiqués que per cantar en aquella funció, les tonalitats del vestuari s’aconsellen que siguin….a gust de qui calgui.
    és una mica broma, però no del tot. Ahir era una escalivada ben estiuenca. La Merbeth era la discreta albergínia i les altres dues les dues variants del pebrot.
    Nati si, va ser molt “xulu”.

    M'agrada

    • nati

      Estic d’acord en que el cantants estiguin assesorats pel que fa al vestuari abans de sortir a escena . Et trobes de vegades gent que no té cap estil i desllueix la gal.la .
      Aquest servei hauria d’estar inclós en el contracte, per tal de mantenir el nivell del teatre .
      També estaria d’acord en que s’exigís al públic un standards acceptables per entrar al teatres i unes normes de civisme sine qua non.

      M'agrada

      • Ui! aquest és un subtema preciós.
        Quan vaig començar a anar al Liceu, tothom (o quasi) lluitava per tal de que la corbata no fos obligatòria i ara hauríem de prohibir, si he dit PROHIBIR, entrar al teatre amb bermudes, xancles o semarretes imperi. No puc fer-ho extensiu a algun excèntric/excentrica de discutible gust, ja que això del gust no té normes, però amb l’uniforme de guiri de low cost, no s’hauria de `poder entrar al teatre. ja fa anys que quan arriba l’estiu, les indumentàries són intolerables.
        Com en tantes altres coses, volem ser tan tolerants que la caguem, i perdoneu per l’escatològica expressió, però és que no puc suportar algú al meu costat amb bermudes florejades, samarreta marlonbrandesca i xancles per escoltar Tamerlano, Ariane o Daphne. No s’hauria de tolerar i si fan pudor a suat, barrejat amb els efluvis del after sun, no us dic res més.

        M'agrada

    • isabel

      Joqauim estic al segon pis i al mig. L’Schneider cantava suau però per mi amb sentiment , emoció i una veu molt bonica. En quan al Ryan, hi havia alguna cosa que em molestava . En canvi crec que va incorporar molt bé el paper. No em puc imaginar com deus tenir que treballar per sentir-te Apolo. …
      Les dones fantàstiques les dues. En conjunt una sessió per no oblidar.

      M'agrada

  6. Olave

    Tuve la suerte de escuchar/ver desde la platea, y fue un auténtico placer por el conjunto del espectáculo. Ellas y ellos, todos me gustaron salvo en algunos pequeños detalles. A las damas me parece que no se les puede objetar nada en absoluto: musicalidad, fraseo, timbre, lo tenían todo. Ryan fue contundente siempre; su voz potentísima y sus agudos seguros, luminosos y timbradísimos, pero, un muy pequeño “pero”, a veces me pareció, al atacar algunas frases, sólo al principio de las mismas, escuchar un estilo que me recordaba a Mario del Mónaco por lo de ser “algo ordinaria la emisión vocal”, mientras que el otro tenor, muy disminuido en comparación con éste, emitía con suavidad siempre aunque su voz era mucho más pequeña y parecía pasar apuros para dejarse oír dentro de aquel torrente instrumental.
    En todo caso fue una grandísima velada.

    M'agrada

  7. colbran

    La función de yer ha sido para mí una de las mejores de esta temporada si no la mejor.

    En primer lugar me gusta esta ópera; tiene un no se qué de misterio que siempre me ha atraído desde que la descubri allá por los años 1965/66 en una grabación en directo desde Salzburg interpretada por Hilde Gueden (que nunca me ha convencido), James King y Fritz Wunderlich, ambos tenores en estado de gracia. Posteriormente adquirí la versión con Lucia Popp y alguna más, hasta verla representada también en forma de concierto en el Palau de la Musica Catalana, bajo la batuta de Franz-Paul Decker.

    Pero esta versión de ayer es la que más me ha gustado hasta el presente. Ricarda Mermeth (a quien ya he votado como mejor cantante de la temporada) posee todas las cualidades exigibles al personaje de “Daphne” y ayer estuvo insuperable, sin denotar fatiga en ningun momento, a pesar de la tremenda tesitura en que se mueve la voz de la heroína, siempre firme y plena. Me ha gustado incluso más que en su versión de Viena que conseguí hace unos años en DVD. Una verdadera gozada.

    Sorpresa mayúscula la que he recibido por parte de Lance Ryan, que no me gustó ni en “Siegfried” ni en “Die Götterdämerung”, ambas funciones de Les Arts, ni en el reciente “Der Freischütz” caótico del Liceu. Pero ayer estuvo mayúsculo y es de justicia hacerlo resaltar. Se puso más contento que unas Pascuas ante el aluvión de aplausos y bravos que recibió, máxime cuando no tuvo ni un solo aplauso al acabar su aria de “Der Freischütz” hace pocas semanas.

    Otra sorpresa agradabilísima la de la contralto Janina Baechle a quien ya estoy deseando volverla a escuchar en una Erda, por poner un ejemplo.

    La orquesta de la OBC no tuvo una de sus mejores veladas y yo sinceramente creo que ha sido debido a la seca acústica del Liceu y al exceso de volumen y carencia de sutilezas de la dirección del maestro González, a quien probablemente le vaya más lo sinfónico que lo operístico.

    Los que podáis asistir no os perdáis esta espléndida versión de concierto.

    M'agrada

    • Colbran, el Siegfried del Siegfried furero que vam veure, va ser Leonid Zakhozhaev, que no és que fos millor que Lance Ryan, ans al contrari, però Ryan ho va fer en la segona tongada dels Rings valencians, precisament per fer oblidar al primerenc..

      M'agrada

      • colbran

        Pero en “Die Götterdämerung” el que colgaba de la base de la “barca” de Brünhilde tirada por grúas si que era Lance Ryan, o no? A mi me pareció que era el mismo tenor; sería por lo poco bueno.

        M'agrada

  8. Josep Olivé

    M’encanta aquest final de temporada del Liceu farçida d’obres poc representades. Algunes d’elles no les conexia (“Ariane et Barbe-bleue”, “Tamerlano”), i d’altres no les havia aprofondit com mereixen (“Der Freischütz”, “Daphne”). El resultat global és molt alt, i tant sols “Der Freischütz” m’ha decebut, no l’obra, evidentment, sino el resultat artístic de la proposta.

    Saps Joaquim lo que aprecio aquest blog. És, sens dubte, el meu referent d’informació d’actualitat musical i de opinió. Però avui, més que mai, esperava la crónica de la funció d’ahir del Liceu. Per què? Perque vaig sortir amb bones sensacions del que havia escoltat però un pel desconcertat. La raò principal és que en el tractament de les veus (opinió, analisi, critica i sobretot tècnica) encara em queda molt per apendre.

    Doncs resulta que em va agradar molt la Ricarda Merbeth, la vaig trobar perfecte, però em va deixar fred. He sentit enveja en llegir el que deies d’ella, i saps per què? Perque quan vaig sortir del Liceu em deia a mi mateix: “Ostres, però si ha cantat de meravella un paper dificilissim i en canvi no he sentit que la pell s’em possés de gallina!”. I ho lamentava molt perque una Daphne cantada d’aquesta menera tant brillant poques vegades es tornarà a repetir.

    Tres quarts del mateix amb Lance Ryan! Podria escriure exactament el mateix que he escrit en el paràgraf anterior. Seguretat insultant en els aguts i fermesa en la línea de cant. Què més es pot demanar en un paper tant bèstia com el seu? Doncs tampoc em va seduir plenament, encara que, això si, em vaig sentir aclaparat per el seu “poderio” vocal.

    Ara si: esplèndida i magnífica, sensacional la Gaea de Janina Baechie. Amb ella si que vaig sentir el que m’haguéss agradat sentir amb els principals protagonistes. Les seves súpliques a Daphne em portaven a la memòria els advertiments insistents de Brangäne a Isolde. Quina llàstima que el seu paper sigui tant curt.

    Pel que fa a l’orquestra vaig patir lo que anomeno síndrome Strauss. En què consiteix aquest síndrome? Doncs en que Strauss és probablement el músic amb el que s’em fa més difícil discernir si lo que sona és producte de lo que està escrit a la partitura, o de lo que enten el director, o del resultat del so global de l’orquestra, tal és la complexitat de l’orquestració de gairebé totes les seves obres. Un cop més doncs, en acabar la funció no podria dir si l’orquestra va estar bé o malament, i si en Pablo González havia traduit correctement l’obra o no. Si és veritat que, potser per primera vegada, vaig trobar en aquesta obra alguns moments de grandiloqüència i efectisme orquestral excesius (o sigui, clar i català, “fulleraca”, com bé cites).

    Bé doncs, lo que has escrit em servirà molt i molt pel dimars, que la tornaré a escoltar en viu i en directe, i ben segur amb efectes molt positius. No trobo les raons per les quals no vaig sortir plenament satisfet, de fet vaig dinar molt bé, estava tambè força bé anímicament… No sé, potser em va faltar la migdiada? No, no ho descarto, en absolut! 

    M'agrada

    • Ai Josep!, per sort o per desgràcia l’emoció és quelcom que depèn de tantes coses que tot i veient la mateixa funció, és complicat arribar al mateix lloc si tu, pel que sigui, no estaves en la sintonia d ela majoria, ara bé, és impossible que el cant que Strauss atorga al personatge d’Apollo et pugui produir quelcom més que admiració per la proesa de fer el que la partitura diu. Jo crec que ni el mateix Strauss pretenia que l’Apollo emocionés, sobretot sotmetent-lo en les dificultats que el sotmet i més aviat pensava de manera sàdica que allò hauria d’acabar amb l’existència de la raça tenoril, per això, veure com Ryan superava els paranys amb aquell desvergonyiment em va “emocionar” d’allò més, i venint de qui venia, encara més.
      Pel que fa a la Daphne de la senyora Merbeth, tan sols dir-te que lluny de les monades amb que altres dives i insignes straussianes adornen aquest rol, amb molt de sucre rosa de fira, aquesta senyora amb va arribar gràcies a allò més difícil, que és amb la honestedat de la senzillesa, del cant sense pretensions d’agradar de bell antuvi i tenint com a referent la partitura i fer allò que està escrit, sense altre bagatge que el sentiment com a principal aliat. Així ho vaig sentir o m’ho va fer sentir aquesta senyora. Sensacional la Merbeth, beata Merbeth durant una tempoorada i si hi torna i insisteix a cantar així, ràpidament la entronitzarem en una capelleta infernemlandaire amb dret a reclinatori i obligada jaculatòria.

      M'agrada

    • JaumeM

      A mi me va passar el mateix, me va agradar molt pero de “gallina de la piel” (que deia el senyor Cruiff) res de res. Coincideixo amb les valoracions puntuals que fa en Joaquim, com quasi be sempre, i llegir comentaris de gent tan entesa del “INFERNEMLAND” que els hagués volgut fer jo (si en sabes mes) ens molt reconfortant.

      M'agrada

  9. Enveja sana, al llegir aquest entusiaste post. Jo no vaig comprar entrades malauradament ja que les operes No representades en principi se’m fan una mica feixugues….. per el que veig aquest cop no la he encertada. Avui tampoc podem perquè tenim Teatre. Tot no pot ser. Gracies per la teva crònica.

    M'agrada

  10. Leonora

    Otra que allí estuvo ese día. Disfruté aunque me retumbaban los oídos del volumen orquestal. Me sorprendió gratamente Lance Ryan(tesitura más incómoda, cielos), Schneider lo vi cumplidor(como pudo con el fortisimi al lado), fantástica Baechle y sensacional doña Ricarda Merbeth(¡qué Daphne!).Felicidades al Liceu(tres funciones muy disfrutables)y recuerdo que se retransmite hoy para quienes no tengan la fortuna de acudir allí. Una pregunta, ¿por qué no se ubicó a la orquesta en el foso? Más o menos, como el el “Tamerlano”, no se habría tapado su voz como en algún momento. ¡Saludos!
    PD: el vestido de Merbeth, maravilloso(aunque parece que siempre lo lleve).

    M'agrada

  11. Gràcies Joaquim i Colbran pels enllaços de la retransmissió d’anit. Quina manera de disfrutar, ho tornaré a reviure. Ara davant meu, al jardí, després d’una nit de llamps (era Apolo?), el llorer que vaig plantar aquest hivern ha fet uns brots nous…

    M'agrada

Els comentaris estan tancats.

%d bloggers like this: