Unes lleugeres turbulències, aneu a saber si produïdes per les ones que els crits de les sopranos que s’esbraven a Bayreuth i Salzburg, han provocat una desviació a la ruta i una parada tècnica no prevista en el viatge que ens havia de dur de retorn a Salzburg, després de passar una aclaparadora vetllada als PROMS londinencs.
Per aquelles casualitats de la vida l’escala va ser a Orange, on com tots sabeu cada any s’organitza durant el mes de juliol i els primers dies d’agost tot un seguit d’activitats artístiques, entre elles unes representacions operístiques i algun que altre concert simfònic i líric, aprofitant algun dels solistes que intervenen a l’òpera, a l’impressionant Théâtre Antique, aprofitant la magnífica acústica i l’aforament extraordinari que les graderies pètries i les de mecano-tub a la part més alta, que permeten allotjar a operòfils arribats d’arreu, per assistir a les representacions de títols quasi sempre extremadament populars, en dues úniques sessions que acostumen a esgotar totes les localitats a preus també elevats.
Si l’any passat va ser La Traviata, aquest any, per celebrar els 40 anys del Festival estiuenc, han escollit Rigoletto, amb un cast similar, on repetien la soprano Patricia Ciofi, una assídua i el tenor Vittorio Grigolo, afegint-se el veterà Leo Nucci, en un dels rols imprescindibles de la seva llarga carrera.
El resultat, escoltant la gravació del dia 2 d’agost, és un grandiós èxit de públic, això si, no hauríem d’analitzar gaire a fons les prestacions del tercet protagonista, ja que Nucci exhibeix tota la llarguíssima llista de trucs, vocals i interpretatius que l’han caracteritzat sempre, per tal de fer el rol creïble, agreujats pel pas dels anys , encara que sempre tenint com a base l’escola de la tradició italiana, que és quelcom imprescindible en el repertori del baríton italià. El resultat vocal està farcit de notes en portamento agafades per sota fins arribar a la nota desitjada i sonoritats nasals i entubades, recursos que en les frases llargues arriben a esgotar. Nucci és un gran artista i un gat vell, se les sap totes i a part del show esperat per tothom, del bis a la vendetta, que ja sembla quelcom obligat i que ell dóna sense pensar-s’ho gaire i suposem que amb el consentiment “voluntari” de la soprano de torn i que en aquesta versió es repeteix una tercera vegada per fer el circ vocal més espectacular. Nucci utilitza tots els efectes i defectes que sap que agraden al públic “pinyolaire” i anhelant d’un suposat cant verdià, aspecte per altre part, tan gasiu en la majoria dels barítons actuals. És una prestació molt discutible i on es denota el lògic desgast d’una veu, que deixeu-m’ho dir, no ha estat mai sant de la meva devoció, però que haig de reconèixer que enganxa i atrapa. És un dels darrers representants d’una escola que tendeix a desaparèixer en front d’altres aptituds, en moltes ocasions també supèrflues i que tenen poc a veure amb el veritable fet musical i vocal, però els temps són els que són i fins que no torni a sortir un cantant de raça i carismàtic, haurem d’anar tirant del que la divina providència ens digni a enviar-nos. Qui ens ho havia de dir quan va començar, que Nucci arribaria a ser el gran exponent del baríton verdià !!!
El cas de Patricia Ciofi és tot un altre. És d’aquelles cantants que amb un instrument poc atractiu i amb una intel·ligent utilització de les seves capacitats musicals i interpretatives, sap treure-li tot el partit a una veu afona i sense personalitat, però carregada de musicalitat i sensibilitat interpretativa, que acaba convencent a tothom de la seva enorme vàlua. Del tres protagonistes principals, ella és la que m’ha agradat més.
Finalment tenim al tenor italià Vitorio Grigolo, a qui la divinitat va dotar d’una bonica veu i un físic d’aquells que porten de cap a tutti i quanti, però com que la perfecció escasseja i segurament no va sobrat de intel·ligència i a més a més deu pensar que amb les dues primeres dotacions divines ja en tindrà prou, no s’ha preocupat d’estudiar gaire, ni de dotar-se d’una tècnica que permeti lluir totes les seves potencialitats durant el màxim de temps possible. És jove i deu creure que això dura tota la vida, però si escoltem amb atenció el seu cant, ens adonarem com la carència de tècnica li juga males passades i no fa preveure precisament una llarga carrera.
Escoltem com va anar el famós quartet del tercer acte “bella figlia del amore”, on a part d’una desconcentració generalitzada, Grigolo s’emporta la pitjor part, patint molt per arribar al final de la pàgina més difícil de tota l’òpera, segons havia sentit dir alguna vegada a Alfredo Kraus. A Grigolo la tessitura del fragment el sobrepassa, i la inadequada respiració el fa naufragar i quasi fa naufragar definitivament a la resta.
I amb aquest tercet i un director, Roberto Rizzi Brignoli, al servei del divo Nucci, la festa està garantida i el públic s’ho passa d’allò més bé, que al cap i a la fi, en un Rigoletto és del que es tracta, encara que si fem una mirada enrere, també ens adonarem que barítons que cantessin aquest rol molt millor que Nucci, són legió, i el pijor és que ara sembla que no hi hagi hagut ningú com ell, i si busquem Ducs de Màntua, aleshores les comparacions són sagnants. tan sols agafant el seu “Parmi veder…” us adonareu de les carències, però també de l’atractiu que exerceix a un públic incomprensiblement entregat. Bravos a dojo 😳 😳 😳
Gildes, sempre ni han hagut i sempre ni hauran, i que no s’empipi cap soprano, segurament cantar-lo bés no és gens fàcil, però em sembla que és un rol que tampoc cal ser una fuori classe per interpretar-lo i Ciofi, amb el que fa, va sobrada, ara bé, posats a fer-ho de cara a la gal·leria, que és l’estil que semble que sigui el que li agrada al públic assistent el dia 2 d’agost a Orange, potser li manca coloratura i uns sobreaguts esclatants, però com que ja he dit que és intel·ligent, ella guanya la partida amb les seves armes, que també cal dir, que comencen a denotar un cert desgast.
Us deixo el gran duo del segon acte, “Parla, siam soli”, entre Gilda i Rigoletto, on podreu apreciar l’amplíssim ventall de recursos, trucs i tota mena d’artificis als que ha de recórrer Nucci i per a mi, la gran rèplica que Ciofi sap donar-li. No cal que us digui que a cada repetició de la famosa “vendetta” (que no us posaré), la cosa deixa de tenir interès musical per esdevenir una farsa, però ja he dit que el públic present a Orange, s’ho passa d’allò més bé.
A la resta de rols hi trobem a un desconcertant i decebedor Mikhail Petrenko amb unes sonoritats quasi atenorades, fins ara desconeguda i a una Todorovitch multi registres, com a principals luxes d’un elenc nombrós. De la resta dir-vos que podreu trobar de tot, però sovinteja la correcció.
Giuseppe Verdi
RIGOLETTO
Rigoletto: Leo Nucci
Gilda: Patrizia Ciofi
Il Duca di Mantova: Vittorio Grigolo
Matteo Borsa: Stanislas de Barbeyrac
Sparafucile: Mikhail Petrenko
Maddalena: Marie-Ange Todorovitch
Il Conte Ceprano: Jean-Marie Delpas
La Contessa di Ceprano: Marie Krall
Il Conte di Monterone: Roberto Tagliavini
Giovanna: Cornelia Oncioiu
Marillo: Armando Noguera
Paggio: Julie Robard-Gendre
Usciere: Dario Luschi
Choeurs des Operas de Reiogn (Avignon, Nice, Toulon, Tours)
Orchestre National de France
Director musical: Roberto Rizzi Brignoli
Théâtre Antique, Orange 2 d’agost de 2011
- Rigoletto Orange 2011 acte 1er mp3
- Rigoletto Orange 2011 acte 2on mp3
- Rigoletto Orange 2011 acte 3er mp3
Per demà deixarem al mestre Muti i el Macbeth de Salzburg, tot un altre concepte de com es pot interpretar a Verdi (amb sorpreses).
IN FERNEM LAND 
“Qui ens ho havia de dir quan va començar”
Ahora si que estoy patidifusa….según la inestimable wikipedia el señor Nucci cantó su primer Rigoletto en el año 73….¿en serio que ya le conocias cuando eras un nen o es que nos engañas con las fotos ? jejejeje
M'agradaM'agrada
Qui ens ho havia de dir quan va començar, que es convertiria en el Rigoletto de referència.
Al 1973 t’asseguro que no ho era, és més, Nucci mentre va tenir a Cappuccilli o Bruson al davant, costava identificar-lo com a baríton, ara amb Hampson de company de fatigues, és un baix-baríton.
M'agradaM'agrada
No, si a mi no me gusta Nucci, jajaja, (tampoco Cappuccilli ni Bruson, ya puestos)…..pero no hablaba de eso 😉
M'agradaM'agrada
Kende, jo vaig començar a anar a l’òpera al 1975. 😉 ;), o sigui que…si començo a ser de vellut
M'agradaM'agrada
No , no tan “vellut”, solo que empezaste a sufrir demasiado joven… 😉
M'agradaM'agrada
Kende, a patir no tant ja que al principi tot es gaudeix i no tens referents per saber si un cantant és bo o no, et deixes endur per l’emoció en estat pur i per l’entorn, i aquest si que té perill..
Una de les primeres coses que vaig escoltar a les mítiques i llargues cues del carrer Sant Pau, va ser, escolta a aquest Domingo ara, que dintre de cinc anys ja s’haurà retirat i això va ser als voltants de 1976, no ho recordo exactament. Òbviament la patum que ho va dir i que encara va al Liceu, es referia a Plácido Domingo, que ens agradi o no, encara canta i aixeca passions 35 anys després d’aquella predicció fallida.
Amb els anys es pateix molt més, però això no és exclusiu de l’òpera, malauradament.
M'agradaM'agrada
La Cioffi sempre m’ha semblat una soprano molt més que correcta i que se’n sap sortir molt bé amb el que fa. El Nucci, ha estat en la meva modesta opinió un gran Rigoletto, però els anys passen per a tothom i naturalment com que es gat vell se les sap totes. De totes maneres el resultat final “da el pego” que dirien els castellans. Ara bé el Grigolo es una altra cosa, sembla mentida que amb els Mantua’s que ha fet encara no el faci com cal (no en deu saber més) i sempre doni la sensació que s’ofegui (quan no se surt de la nota). Ara bé, el públic d’estiu es molt més condescendent i va a passar-s’ho bé veient un bon espectacle, i si aquest acompleix el mínim exigible (com es el cas d’aquest Rigoletto), esclata amb bravos sense més miraments. Pels talls que has posat, m’ha agradat força la Maddalena, escoltaré el tercer acte amb atenció.
Una abraçada
M'agradaM'agrada
La locutora derrochaba “gaieté”, alegría, era increíble a pesar de que no se sabía la historia demasiado; lo demás, ya queda arriba dicho. En resumen, “sé bell@, triunfarás”(aunque algun@s se lo curran más). Es lo que pienso en general de esa función donde a punto estuvo de escucharse una cuarta “Vendetta”.¡Saludos!
M'agradaM'agrada
Y una explicación muy conocida del “Parmi veder le lagrime”…Que Grigolo se saltó todas las indicaciones en partitura.
M'agradaM'agrada
Vaya verano llevamos
M'agradaM'agrada
Dues vegades portava veient i escoltant a la parella Nucci-Ciofi amb ració doble de “vendetta”. I com diu el vell adagi, “no hay dos sin tres”… I en totes elles la segona era francament estelviable, no fent honor a les condicions artistiques i emocionals imprescindibles per parar una representació i fer un “bis”. I encara no m’explico com el públic madrileny, habitualment poc donat a l’entusiasme, va envogir provocant la seva repetició. Aquest retret no treu que aplaudeixi les dots camaleònoques i artistiques d’en Leo Nucci, fent un Rigoletto marca de la casa, que conecta amb facilitat amb l’espectador musicalment i escènicament. A mi personalment em fa disfrutar d’aquesta òpera.
Hi han artistes que podran tenir mancançes, no seran el paradigme del cant, però a partir d’un bon/mal dia, per raons gairebé extramusicals, els hi agafes apreci i segueixes la seva carrera. Es el cas de la Patrizia Ciofi. M’encanta aquesta soprano, i sé que les seves actuacions no seran de referència, però m’encanta veure-la damunt d’un escenari.
Nota pels regidors: no crec que l’època de Victor Hugo els ducs fossin “cossos danone” aixi que segons quins tenors són perfectament prescindibles.
Saps que aquets dies estic practicant una “fantasia” llarg temps desitjada? Si, la de pujar a un avió sense saber el seu destí! I ho faig amb “Infermendairlines”, i sense cap risc, donat que on em porti ho disfrutaré!
M'agradaM'agrada
Josep, en “Le roi s’amuse” de Victor Hugo, origen de Rigoletto, no hay tal Duque sino el rey francés François Ier. que por cierto tenía fama de ser muy bien “plantado” y era un mujeriego de “aquí te espero”. La censura obligó a canviar a Triboulet por Rigoletto y al Rey por el Duque de Mantua.
Yo conozco a Leo Nucci desde casi sus comienzos y nunca le consideré un buen barítono -ni barítono- hasta hace unos 10 o 15 años. La veteranía le ha aportado color baritonal que no tenía, aunque siempre ha carecido alarmantemente de graves, y “savoir faire” para ganarse al público, merced a generosos calderones, pues agudos siempre ha tenido. Es decir se ha convertido en un cantante carismático que lo entrega todo en escena. Naturalmente a su edad (70 años) -y con 44 años de carrera- su voz suena desgastada y con fluctuaciones, pero gracias a su La bemol se gana el personal, como hiciera Joan Sutherland que siempre conservó su Mi bemol hasta el final de su carrera.
Grigolo es un tenor más sin ningún interés especial y que hace 50 o 60 años se hubiera encargado de la famosa frase “La cena é pronta”, tan sobada en la ópera italiana. Hoy es un primer tenor…
Patrizia Ciofi es una soprano que siempre que la veo me agrada pero cuando sólo la escucho no tanto. Su voz áfona no encaja demasiado con la claridad vocal de sus compañeros, pero tiene una magnífica particularidad y es que al emitir los sonidos agudos su voz siempre asciende modulada, nunca es estridente.
“Rigoletto” es una gran ópera pero yo la tengo ya muy superada. He escuchado magníficas versiones, tanto en vivo como grabadas, y es raro el reparto actual que me despierte verdadero interés. Esta función es una más, pero el público se lo pasó muy bien y eso es lo que cuenta.
M'agradaM'agrada
Jope…ni en època estival, en que las neuronas van al ralentí, se puede “patinar” en este blog…jajajajaj…Gràcias Colbran, por tu comentario, oportuno e inapelable.
Bien, corrijo entonces la nota para los “regidores”: que aunque el rei o el duque estuvieran de buen ver pues que no hace falta forzar las cosas, que Ramón Vargas o Celso Albelo, por poner unos ejemplos con buen cuerpazo, son mucho mejores duques…de Mantua.
Un abrazo!
M'agradaM'agrada
Obviamente “canviar”=cambiar. Perdón. Debía estar pensando en el caviar…
M'agradaM'agrada
Després del quartet hecatombe, el parmi veder m’ha semblat una mica menys desastre..volia fer broma amb el nom del sr Grigolo, però no cal, basta anar al seu web i veure que va de model d’Emidio Tucci o de macarra amb una harley..en fi, ni tan sols m’ha semblat bonica la seva veu. I és que sentir-lo dos cops al costat de la foto de Jonas, és una mala jugada, Joaquim! Això si, que bé pronuncia l’italià, jeje.
El Nucci serà tot un mag, però no cola. I la Ciofi m’ha agradat.
petons i bon dijous!
a veure que ens depara el Ricardo Muti de demà.
M'agradaM'agrada
Joaquim i Colbran,
No sé si recordeu que li tinc jurada a Grigolo des de que li vaig sentir cridat el Des Griteux (dit per Atticus) al costat de Netrebko. No el trobo ni guapo perquè em resulta tòpic. També he vist que fa el Hofmann i em pregunto com el deu fer…Grigolo es podria dedicar a la cançó lleugera -cosa que ja fa- i prou a fi d’encendre els cossos de les teen agers a les termes de Caracalla o similar. A l’òpera li fa un trist favor i solament s’entén el seu èxit, no pel seu hipotètic atractiu, i sí per la manca de bons tenors. I és tris veure com la gent li dedica bravos i aplaudiments. Em pregunto si han escoltat el de sempre, en Kraus que va saber fer seu el malvat Duca.
Quant a Nucci, a més a més de tenir la veu decolorada, no ha tingut mai la veu de Rigoletto. A parer meu, és clar. El prefereixo fent de papà Germont o del personatge de I vespri siciliani que si no recordo malament és diu Don Manrico.
I la Cioffi té l’art de cantar bé amb una veu obscura i una mica rasposa que, malgrat això, és de bon escoltar.
Joaquim, aquest viatge està resultant molt seductor i t’el agraeixo molt.
Kissinetti.
M'agradaM'agrada
I was in Orange July 30. Ciofi at the top of his art. “Gilda d’anthologie”. Nucci and Grigolo without rivals. Light years away from a catastrophic Florez-Damrau in Dresden in 2008.
M'agradaM'agrada
As mentioned before, I appreciate Patrizia Ciofi’s performance but in my opinion a little bit far away from anthologies. I agree that Leo Nucci is a reference in this role, but frankly speeking, Vittorio Grigolo haven’t rivals in some things, but not in the state of art for any role. The case Florez-Damrau is crealy a mistake in their both careers. Too early, too early!
M'agradaM'agrada
Although the Mantua of Florez is not the best I have heard, I think it is infinitely better than the Duke of Mr.Grigolo. At least, Flórez never sings out of tune.
M'agradaM'agrada
Dear BelCantoFan:
If Grigolo is our reference as Duca, the opera is dead forever.
M'agradaM'agrada
Frankly, knowing your strictness as I do I can’t understand your “weakness” for Grigolo. If today Nucci is matchless it means that opera is going to its dreadful end. However this is your point of view which I don’t share at all.
M'agradaM'agrada
No comentare nada porque todo está ya dicho,pero al menos para dar constancia de que estoy aqui.Todas las noches al acostarme, ya estoy deseando que llegue el dia,para poder ir corriendo a habrir el bloc y ver que sorpresa nos tiene preparada Joaquin!Nunca he quedada defraudada, al contrario, voy de sorpresa en sorpresa y cada vez mayor.Gracias Joaquim! Que esfuerzo el tuyo,ni un día de descanso, peró ya has visto como te lo agradecemos todos tus fieles seguidores. Un fuerte abrazo Mercedes
M'agradaM'agrada
Caro Joaquim,
and for me death of opera is miss Dessay as Violetta.
M'agradaM'agrada
Dear BelCantoFan, everything seems to be taking us to its end: poor singers, bad stage directors, awful “mises en scene”. I foresee a life for opera of less than 25 years ahead going this way…
M'agradaM'agrada
Fortunately with singers and persons like Natalie Dessay opera will never die.
M'agradaM'agrada
Dear BelCantoFan:
How can you compare Dessay with Grigolo?.
I agree with you mostly in everything, but -sorry- not about this.
M'agradaM'agrada
Don’t worry, anyone ! Opera is not going to die anytime soon and if it ever does…won’t be singers’ fault. Not so sure about the audience, though !
M'agradaM'agrada