IN FERNEM LAND

SALZBURG 2011: MACBETH


Serjan (Lady) i Lučić (Macbeth) Salzburg 2011 Foto: © Silvia Lelli

La nostra ruta continua, tal i com estava previst, tornant a Salzburg per assistir a l’estrena de la nova producció de l’òpera de Giuseppe Verdi, Macbeth, sota la direcció de dos homes experts, el gran mestre Riccardo Muti i el reconegut director teatral alemany Peter Stein, que ves per on ens proposa un Macbeth ben clàssic, tant que esdevé trencador veure túniques i espases, en lloc de gavardines i pistoles.

Amb aquest apunt dedicat a Verdi, a In Fernem Land en portem tres de seguits dedicats al gran compositor italià, ho dic per allò que em “retrèieu” sempre, quan Wagner apareix en més de dos apunts consecutius.

Els anys deuen haver fet efecte també per un gran de la direcció com és el mestre Riccardo Muti i tan bon punt comença a sonar la fastuosa Wiener Philharmoniker, ens adonem que aquelles dinàmiques vertiginoses que ens deixaven sense alè i que eren marca de la casa, han deixat pas a una interpretació més reposada o potser reflexiva, amb la mateixa càrrega dramàtica, però sense aquell vendaval sonor que s’ho emportava tot per endavant amb força impressionant. Al Liceu encara recordem i recordarem mentre visquem, la versió que el mestre Muti, amb les forces de la Scala, ens va oferir en versió de concert el 7 de desembre del 2001 com ahir ens recordava en Josep Olivé.

Doncs bé, la versió 2011, 10 anys més tard que aquella del Liceu o la de la inauguració de la Scala també per aquells anys, o la discogràfica de la EMI de l’any (1976) o alguna que altre que podem trobar en CD, provinent de representacions en directa, difereix bastant de totes elles. Abans ens trobàvem amb unes versions molt dramàtiques, d’innegable segell verdià, per força, tempo i expansió dels grans arcs melodies, sense renunciar al romanticisme d’una música innegablement italiana. En canvi ara, aquell tremp, aquella tensió i aquell neguit s’han apaivagat i deixeu-m’ho dir, no m’agrada tant. Aquest primer Verdi necessita d’aquella empenta, tot i que el Macbeth estem tots d’acord que després de la revisió de 1865 per a París, va esdevenir una obra de maduresa i una de les preferides pel públic, però roman en ella aquella rauxa i aquella força que tan bé anaven a les enèrgiques direccions del mestre napolità.

Tampoc he trobat aquella cura pel so i el detall i o bé és culpa de la presa de so, que desequilibra els diferents plans sonors o m’ha semblat que a Muti se li desbocava en algun moment l’orquestra.

Si escoltem l’impressionant concertant que tanca el primer acte, em sembla que podré demostrar el que vull dir.

Per si no fos poc el xoc d’aquesta “nova” actitud del mestre, Muti ha permès que s’alterés l’ordre de la partitura, suposo que per raons de la direcció escènica, i així la tercer acte o tercera part d’aquesta edició salzburguesa s’inicia amb el ballet en lloc del cor de bruixes. Permetrà ara que els cantants facin els aguts no escrits?

Muti encara ens reserva una darrera sorpresa que es concreta en acabar l’òpera amb l’escena de la mort de Macbeth, tal i com es va estrenar al 1847, sense l’escena final del cor, que ves per on, és d’una vulgaritat notable.

Macbeth, com bé sabeu, necessita d’una parella protagonista de gran impacte, ja sigui vocal com interpretatiu. Ja que la vessant escènica no la podrem gaudir, per ordres expresses del mestre Muti, tan sols ens haurem de fixar en el cant, que ja és molt, i les qualitats vocals.

Željko Lučićés la veu de baríton que tothom anhelava, sense ambigüitats, plena, homogènia, dramàtica de color i de intenció, amb un centre ampli i algun que altre dubte en la correcta emissió de les notes més agudes, però de innegable qualitat. Òbviament li manca una italianitat que no té i potser una mica més de varietat expressiva, ja que tendeix a una certa homogeneïtzació interpretativa, però jo ja firmava de poder-lo veure cada any al Liceu, fins cansar-me’n.

En l’escena amb les bruixes de la tercera part, pateix bastant en la zona més aguda, però ens ofereix un intent intens de dramatització

L’escoltem en tota l’escena final de l’òpera segons la versió original de l’estrena, és a dir “Perfidi! All’Anglo contra me…Pietà, rispetto, amore”seguit de de l’escena de la batalla “Ella è morta” i l’escena de la mort “mal per me che m’affidai…”, substituint el final revisat que mai m’ha fet gaire feliç.

Tatiana Serjan (Lady) al macbeth de Salzburg 2011 Foto © Silvia Lelli

Tatiana Serjan,té la típica veu de Lady Macbeth, acerada, punyent, lletja o estranya, com més us estimeu, de registre ampli i d’aguts una mica tibats, però molt intencionats. Possiblement no serà la millor Lady de la historia i potser tampoc serà la millor Lady de l’actualitat, però caram! va a per totes i intenta fer-ho tot, encara que sense la vessant escènica, li manca una certa maldat en els recitatius, ja que sembla més preocupada en atendre les temibles exigències de la partitura, al menys en l’estrena, qui sap si a les properes funcions es deslliurarà a la maldat sense contemplacions.  La seva dicció no és gaire entenedora, però us deixaré la que crec que és la millor interpretació de la soprano russa, en una notable interpretació global, la de l’ària del tercer acte “Una macchia è qui tuttora”

Giuseppe Filianoti (Macduf) Salzburg 2011 Foto © Silvia Lelli

Interessant escoltar a Giuseppe Filianoti, el desconcertant tenor que tant ens prometia i que tants ensurts ens ha donat , en un rol curt però intens i de claríssimes connotacions de vocalitat verdiana pura, més enllà del Duc de Màntua que vam patir al Liceu, d’intencions i caire belcantista. Doncs bé, continuem igual, patint i de valent, irreparablement perduts en un cant i en una emissió mancada de tècnica, musicalitat i qualitat i que tenen com a resultat, una penosa actuació.

Aquí us deixo l’ària del quart acte “Ah, la paterna mano”

Dmitry Belosselskiy (Banquo) Salsburg 2011 Foto © Silvia Lelli

I finalment us deixaré al jove baix ucraïnès Dmitry Belosselskiy, que crec que no coneixia i que m’ha fet il·lusionar en la seva carrera, al mostrar una veu decididament de baix, que ens pot donar més d’una i de dues alegries.

Giuseppe Verdi
MACBETH
Melodramma in quattro parti
di Francesco Maria Piave

CAST

Željko Lučić, Macbeth
Tatiana Serjan, Lady Macbeth
Dmitry Belosselskiy, Banquo
Giuseppe Filianoti, Macduff
Antonio Poli, Malcolm, figlio de Duncano
Anna Malavasi, Dama di Lady Macbeth
Gianluca Buratto, Medico
Andrè Schuen, Domestico di Macbeth
Liviu Gheorghe Burz, Sicario
Ion Tibrea, Araldo
Michael Wilder, prima apparizioni
Benedikt Gurtner, seconda apparizioni
Philipp Schweighofer, terza apparizioni
Robert Christott, Stephan Schäfer, Volker Wahl, tre streghe
Wiener Philharmoniker
Members of Angelika Prokopp Sommerakademie der Wiener Philharmoniker, Stage Music

Director musical: Riccardo Muti
Director escènic: Peter Stein

ELS ENLLAÇOS:

Espero que gaudiu d’aquest Macbeth amb prou punts d’interès com per fer una bona escoltada.

15 comments

  1. D’aquest Macbeth que ens ofereixes avui, cal destacar ( a la meva manera d’entendre ) el baix Dmitry Belosselsky. Considero que té una veux de baix natural pròpia, no com la d’altres barítons que canten am la veu de baix amb lo qual moltes vegades s’els nota que canten amb un to de veu forçada.
    De la resta de cantants en aquest Macbeth haig de dir que m’agraden tots sense entrar en detalls de les diferents qualitats artístiques de cadascun d’ells.

    M'agrada

  2. Nina

    La toma de sonido dejaba bastante que desear, además de lo que has dicho sobre el desequilibrio había alguien dándole golpes al micrófono durante toda la representación. Por un momento llegué a pensar que alguno en la radiotelevisión austriaca había decidido vengarse por el veto a la transmisión televisiva.
    Lo cierto es que eché de menos la tensión, el fuego de otros Macbeths anteriores de Muti. Y de interpretaciones verdianas más recientes (el Attila en el Met, o el Otello de este mismo año con la Sinfónica de Chicago que ronda en una grabación efectuada en el Carnegie Hall eran otra cosa ). No fue una sorpresa agradable. Adoro a Muti, pero con este Macbeth me ha desconcertado por completo. Además de que el cambio de escenas al inicio del Acto III, especialmente viniendo de quien viene, me dejó tan sorprendida (y furiosa) que a partir de ahí fui incapaz de disfrutar de nada más; en Patria oppressa llegué a la desesperación. En fin, dentro de unos días le daré otra escucha. Esta producción se supone que tiene que ir a Roma en noviembre, veremos qué pasa entonces.
    El reparto está más o menos en la media de hoy, Lucic tal vez un poco por encima, aunque echo de menos que matice un poco. Como Lady prefiero a Monastyrska, todo un descubrimiento, pero Serjan me gustó más que, por ejemplo, en la Battaglia di Legnano que cantó en Roma hace unos meses.

    M'agrada

  3. Josep Olivé

    No puc valorar aquest Macbeth, del que deu ser molt interesant escoltar a Željko Lučić, un bariton que m’agrada força, però per lo llegit t’asseguro que prefereixo les versions de tensió, nervi i neguit. Al primer acte, mentres Lady Macbeth i Macbeth canten a duo “Il pugnal là riportate…” els cops a la porta han de sonar violents, quasi histèrics, i a la desesperació de Banquo…”È morto assessinato il Re Duncano” la percusió i el cor han de respondre amb la mateixa desesperació, i al lament “L’ira tua formidable e pronta…” del cor les cordes han de sonar profondes, amb forte, s’han de sentir com una ganivetada. I sembla mentida però poques vegades ho escolto aixi, empenyats molts directors en fer una versió quasi belcantista (Liceu, Bruno Campanella, més aviat semblava que Bellini era el que havia compost Macbeth). I aixi sona, com jo vull, en la versió de Muti del 1976. Brutal.

    Es nota que m’agrada moltíssim aquesta òpera? Els dos primers actes son perfectes, i són els actes següents que introdueixen irregularitats, tant dramatúrgiques com sobretot musicals, amb pàgines corals de baixa qualitat, res a veure amb les dels dos primers actes, i que malauradament conviuen amb altres fragments impresionants (“Ah, la paterna mano”, Una macchia è qui tuttora” “Pietà rispetto, amore…”)…Perdoneu, Macbeth sempre m’altera. De les meves preferides de Verdi, per damunt d’altres més populars, i sens dubte la millor òpera dels anys de “galeres” i en aquest cas no afegiré “segons la meva opinió”, perque és tant veritat com el sol radiant que fa avui (on estic, és clar).

    M'agrada

  4. tristany

    Moltes gràcies per aquest tour europeu que ens estàs oferint, Joaquim. Vaig escoltar part de la retransmissió en directe de l’ORF i coincideixo plenament amb l’opinió de la Nina. Potser són dificultats de la Felsenreitschule, vés a saber. Per cert que, tot i que Tatiana Serjan està força bé, jo també vaig quedar estabornit per la Lady de la Monastyrska a la ROH que es va retransmetre al juny.

    Sempre n’aprenc molt amb els teus comentaris sobre com veus la interpretació d’una òpera, i avui no és una excepció. Em disposo a dedicar la tarda a comparar aquesta versió amb altres Macbeths. Gràcies!

    M'agrada

    • Marta B

      Tristany jo tambe vaig veure el Macbeth del ROH i vaig quedar garrativada amb Monastryska. Simon Keenlisyde en aquella representació també va estar força bé. Potser l’altre dia a Salzburg es va trobar malament.
      Durant aquestes vacances amb dedicaré a escoltar totes aquestes òperes que has anat penjant, Joaquim.

      M'agrada

  5. Montserrat tur

    Fà uns mesos vaig vaixar-me una Traviata del any 2008 desde Viena dirigida per Palumbo i estaba interpretada per dues de les veus que mès m’agraden actualment Piotr Beczala i Krassimira Stoyavova, peró la tercera veu important de l’opera , el bariton, no el coneixia, i vaig tenir una agradable sorpresa doncs en vara agradar molt, i mira per on veig el seu nom en el post d’avui, Zeljko Lucic,crec que es una veu de baritón força importan ,jo també firmaria ara mateix per tindrel al Liceu une cuantes temporades i també firmaria per tenir una Traviata com la que anteriorment he esmentat i amb el mateix trio protagonista i posats a demanar que no sigui en versió concert sisplau .

    M'agrada

  6. colbran

    Muti se nos ha vuelto lánguido! Yo prefiero su electrizante “Macbeth” del Liceu de hace 10 años (ya!). Era más dramático, ideal para esta ópera. No sé reconocerlo.

    Zulic es un gran barítono y de verdad, no un tenor camuflado. Ya me gustó mucho en su “Rigoletto” con Flórez y Damrau. La languidez de Muti no le acompaña, su voz pide guerra.

    Filianotti es un tenor que se ha convertido en insufrible, por sus pretensiones y sus habituales malos resultados, mezclados con algún acierto que le elevan el ego.

    A la Serjan no le falta voz pero si implicación dramática. No me ha acabado de convencer, pero es que yo soy muy exigente con el rol de Lady Macbeth, mi papel femenino preferido de toda la producción verdiana y uno de los personajes que más me interesan de toda la Historia de la Opera, siendo “Macbeth” una de las óperas que más quiero.

    El bajo Belosselskiy parece poseer una musical voz de bajo pero va con mucho cuidado al cantar. Cuando se “suelte más el pelo” nos dará agradables sorpresas, aunque parece sufrir un poco al ascender a algunas notas altas. Mal menor que se subsana con estudio y rodaje.

    En resumen, me parece que no es un gran “Macbeth” y de ello el culpable principal es Muti. Qué pena! Espero que recapacite y vuelva a las vibrantes direcciones que han creado su fama.

    De todas formas hay que agradecer una vez más el desvivir de Joaquim por servir en bandeja lo más “fresco” de esta producción estival que, de momento, no se salda con una nota demasiado alta.

    M'agrada

      • colbran

        Lamento profundamente como persona que Filianotti haya atravesado o atraviese por tan malos momentos de salud, yo también los he tenido y tengo (aunque no del mismo calibre), pero como profesional de un género musical debe rendir al máximo o retirarse prudentemente durante un tiempo o para siempre, como han hecho otros compañeros/as. Hacer público su estado de salud en Octubre del año pasado me parecería lógico si hubiera dejado de cantar, pero no lo ha hecho. Ha seguido en la brecha para sacar adelante a su familia, cosa que le honra, pero en unas condiciones vocales precarias que limitan su buen resultado vocal. Una persona que se ha movido y mueve dentro de un ámbito de élite, seguro que tiene suficientes contactos que le pueden proporcionar un trabajo digno, relacionado con la música o no, para salir adelante. No se puede vivir de un público que esté aceptando unos resultados vocales mínimos por caridad, ya que no dispone de la salud suficiente para mejorarlos. En otro tipo de trabajo te despiden si no rindes al 100% o te dan la baja por enfermedad e incluso es posible que consigas una incapacidad permanente absoluta.

        M'agrada

  7. Josep Olivé

    Asunto: Filianotti.
    Desconocia lo que se describe en el link de Kenderina i debe ser duro padecer una enfermedad tant grave precisamente con lo que uno se gana la vida. Muy duro.
    En el Liceu no hemos tenido suerte con este cantante (Nemorino i Duque de Mantua muy deficientes) i por el contrario este año le vi i escuche un Werther que la verdad me sorprendió muy positivamente por su resultado. Estuvo realmente muy bien vocalmente. Es un interprete muy irregular, donde el nivel de sus prestaciones es casi una loteria. O sea, que se sufre, y demasiado.
    Lo que no me queda claro es si se ha operado o no. Entiendo que si, por el tipo de efermedad, y entonces no comprendo que en el artículo se diga que bien seguro su voz se vera muy afectada. ¿Como puede enfrentarse entonces con éxito a papeles tant extenuentes com el de Hoffmann?

    M'agrada

    • La entrevista es de 2010, cuando cantó el Hofmann en el MET. Lo que dice es que se operó en 2006 y tras la operación los doctores no creian que podría volver a cantar porque su voz se vería muy afectada por la cirugía.

      M'agrada

  8. joaquim

    Macbeth ésuna òpera que m’entusiasma.
    Per aixó quan la sento, com en aquesta versió, em deixa fred.
    Reconeguent que l’admirat mestre Muti no està en el millor moment,
    trobo a faltar “veus”.
    Reconec que els meus coneixements técnics son modestos, i per tant rés més lluny de polemitzar.
    Un cop admés que estic condicionat per les veus del passat, quan recordo a un Peter Glossop i una Grace Bumbry un xic irregular al Liceu els anys 60, que em van fer vibrar i estimar aquesta
    esplèndida partitura, crec no hi ha comparació.
    I, si a més recordem la versió, per a mi insuperable, de Leonard Warren, Leonie Rysanek i Carlo Bergonzi (reclinatoris) . . .
    Gràcies, Joaquim, per tots aquests posts, tant interessants.

    M'agrada

  9. Jo el tema Filianoti encetat per l’amiga kenderina, m’estimo més no parlar-ne, és trist, dolorós, però no sé si té a veure o no amb l’estat vocal del cantant. Abans d’aquest problema, la irregularitat de les seves actuacions era molt notable.
    Per a tots vosaltres, els que ho vareu bavejar en directa i pels que no hi van ser, us deixo el concertant del 7 de novembre de 2001 al Liceu, amb el cor i l’orquestra de la Scala de Milà, amb el mestre Muti dirigint, i de quina manera a Nucci, Guleghina, Abdrazakov i Licitra quan prometia
    CONCERTANT
    Aquest estiu molt possiblement penjaré aquella vetllada en un apunt. Com podreu apreciar, la diferència entre el de Salzburg i el del Liceu és abismal.

    M'agrada

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s

%d bloggers like this: