IN FERNEM LAND

PESARO 2011: ADELAIDE DI BORGOGNA


L’edició XXXII del Rossini Opera Festival (ROF) es va inaugurar el passat 10 d’agost amb Adelaide di Borgogna, en una nova producció signada per Dmitri Jurowski en la part musical i Pier’Alli, responsable de tota la part visual, és a dir, direcció escènica, escenografia, vestuari, disseny de llums i confecció dels obligats vídeos que semblen imprescindibles en tota producció moderna.

Adelaide di Borgogna es va estrenar el 27 de desembre de 1817 al Teatro Argentina de Roma, és a dir, encara no, tres mesos abans de Mosè in Egitto, l’òpera protagonista de l’apunt d’ahir i companya amb La scala di seta, del programa del ROF 2011. L’estrena no va ser de nivell i la companyia sembla ser que va ser molt mediocre. A la premsa de l’època hi ha poques ressenyes i poc favorables al nou treball de Rossini que estant subjecta amb molts empresaris i contractes, treballava a preufet i s’ajudava d’altres musics que enllestien les àries que segurament ell no tenia ganes de fer o eren materialment impossibles d’escriure amb una agenda contractual tan apretada. Penseu que l’impressionant Armida es va estrenar el 9 de novembre de 1817 a Nàpols, sis mesos després de que a la Scala de Milà estrenés La gazza ladra i després de l’estrena romana, com ja he dit tenia el Mosè, altre cop al San Carlo. Un ritme diabòlic que sense l’ajuda d’aquests desconeguts musics que injustament deixaven la seva inspiració al servei de Rossini, no hagués estat possible. En el cas que ens ocupa tot semble indicar que el compositor que el va ajudar va ser Michele Carafa.

Si a Mosè es veu una evolució en el tractament global de la partitura, seguint l’evolució experimentada també en l’Armida que acabava d’estrenar, tenint aquella especial cura que parlàvem ahir  sobre la unitat de l’acció i la dramatúrgia dels personatges, amb un tractament evolucionat dels números concertants, Adelaide representa un parèntesi o una mirada enrere, que s’emmiralla en les formes més antigues i properes a Tancredi, segons diu Rodolfo Celletti en el programa de ma de l’edició en forma de concert d’aquesta òpera en el ROF del 2006 que vaig tenir la sort de veure.

Per l’edició escenificada del 2011 s’ha utilitzat la mateixa revisió utilitzada al 2006 a càrrec de Gabriele Gravagna i Alberto Zedda, que es fonamenta en la documentació de casa Ricordi, a partir de quatre partitures manuscrites trobades en diferents biblioteques (Biblioteca de Santa Cecilia de Roma, Biblioteca del Conservatori de Florència, Biblioteca Nacional de Paris i Arxius del Teatro La Fenice de Venècia), amb tot aquest material s’ha fet una reconstrucció, ja que entre elles hi ha diferències musicals i de text, fruit de les manipulacions habituals a l’època en la utilització de materials procedents d’altres òperes i auto préstecs en òperes successives. En aquesta edició del 2011 s’han incorporat totes les àries que en la del 2006 es van tallar, com la d’Eurice al segon acte i la de Berengario atribuida a Carafa, que en l’edició del 2006 va ser substituïda per una ària de baule (és a dir un ària de concert que servia de comodí) “Alle voci della gloria” més important que la originalment cantada a l’estrena i que s’ha recuperat per aquesta edició.

Adelaide di Borgogna ha estat qualificada com la pitjor òpera seria de Rossini, jo no ho sabria dir, però com podreu comprovar, la seva partitura conté moments bellíssims, si bé és veritat que un llibret fluixissim, com tantes vegades succeeix, no ajuda gaire a enaltir la part musical, en qualsevol cas si és la pitjor vol dir que les altres són obres mestres i algun que altre compositor ja li agradaria haver deixat per a la posteritat aquesta “obreta”.

La vocalitat es distribueix de la següent manera:

Per a Adelaide es necessita una soprano lírica d’agilitat, una mezzosoprano dramàtica o millor contralt amb agilitats i domini tècnic per superar el caràcter virtuosístic de la part d’Ottone, un tenor lleuger o contraltino amb una tessitura aguda molt generosa per fer front a la part d’Adalberto i un basso cantante per assumir la part de Berengario.

En les parts menors es necessita un tenor pel rol de Iroldo i una soprano lírica per cantar el rol d’Eurice.

En l’edició crítica s`han previst cadències ex novo i variacions per a totes les parts solistes, que és una pràctica habitual en les òperes de la primera meitat del segle XIX.

Jessica Pratt (Adelaide) Daniela Barcellona (Ottone) a Adelaide di Borgogna ROF 2011 Foto GBOpera

En l’edició del 2011 ha repetit Daniela Barcellona, que ja va intervenir en l’edició concertant del 2006, la resta són tots nous. A Patricia Ciofi que tan sols va poder fer i de manera excel·lent, una de les dues edicions del 2006 per una malaltia, l’ha substituït en el brillant rol d’Adelaide, l’emergent soprano australiana Jessica Pratt, que ha captivat amb els seus filats, pianíssims,  la seva lluminosa i precisa coloratura al públic del Teatro Rossini, amb un estil que m’ha recordat molt a June Anderson.  Nicola Ulivieri és un baix baríton al que li manquen els greus per esdevenir un veritable basso cantante i aquesta mancança el situa més en la franja baritonal, mentre que al 2006 recordo que Lorenzo Ragazzo va estar molt més ajustat. El joveníssim tenor romanès Bogdan Mihai va ser injustament tractat des de un bon inici de la representació per una part del públic que ja el va protestar en el primer duo amb Ottone. Desconec els motius, a part de l’extrema joventut d’una veu que potser és molt petita i no acaba de projectar-se en el teatre, però que escoltat per ràdio, ja m’ho sabreu dir, demostra unes possibilitats notables i crec que estem davant d’un nou tenor rossinià que caldrà tenir en compte, tenint present que la part va ser escrita per un contraltino, que és el que sembla ser Mihai. Després de la seva exigent ària del segon acte una part petita però sorollosa del públic, el va massacrar i jo crec que de manera molt injusta, potser hi ha quelcom al darrera, que s’escapa de qualsevol apreciació artística.

Dmitri Jurowski, no confondre amb Vladimir, que amb transparència i agilitat ha defensat una partitura oblidada, però amb suficients punts de interès per ser apreciada a l’actualitat. Brillant acompanyament del duo d’Adelaide i Ottone al primer acte, com de tot el finale primo. També acompanya magníficament el quartet del segon acte. Potser no té la italianitat de Riccardo Frizza, l’anterior director en l’edició del 2006, que semblava que havia de situar-se com un rossinià referencial i que no sovinteja el ROF com la lògica feria entendre.

El tast musical que us proposo és el següent:

De l’acte primer escoltarem el preciós duo entre Adelaide i Ottone”Mi dai corona e vita”, en una demostració típicament rossiniana del tractament de la vocalitat femenina. Esplèndid acompanyament orquestral i pletòriques Barcellona i Pratt

Barcellona (Ottone) - Pratt (Adelaide) a Adelaide di Borgogna ROF 2011 Foto: GBOpera

Del segon acte us deixo amb l’ària d’Aldebrando”Grida natura, e desta”, on podreu apreciar el tractament injust que Bogdan Mihai rep per part d’uns quants exaltats. No li van posar les coses fàcils al tenor. Si escolteu la gravació sencera dóna talment la impressió que anaven a carregar-se’l , per algun motiu que s’escapa de tota lògica musical.

Ara us proposo l’ària d’Adelaide “Cingi la benda candida”, amb un andante molt mozartià i una cabaletta coronada a l’estratosfera i on Jessica Pratt s’emporta el gran èxit de la funció. Veritablement brillant

Finalment escoltarem el Rondó finale d’Ottone, on Daniela Barcellona demostra encara la seva força i el seu depurat estil rossinià, si bé ens comença a evidenciar el pas dels anys. A Barcellona sempre li han costat segons quins atacs i quines coloratures, on acaba obrint en excés el so. Tenint en compte el notabilíssim  volum de la seva veu, no es d’estranyar que els seus atacs fereixin a més d’un oïdor, però la mezzo de Trieste domina, controla i exhibeix un estil rossinià complert, amb uns salts d’octava i uns trinats molt complicats en una veu de les seves característiques i després de fer front a repertoris molt més densos, en els darrers anys. Escoltem com canta”Questi che a me presenta….Vieni:tuo sposo e amante”

Adelaide di Borgogna, ROF 2011 Producció de Per'Alli Foto:GBOpera

Teatro Rossini
10, 13, 16, 19 e 23 agosto 2011, ore 20.00
Adelaide di Borgogna
Dramma per musica di Giovanni Federico Schmidt

Edizione critica della Fondazione Rossini e di Casa Ricordi,
a cura di Gabriele Gravagna e Alberto Zedda
Direttore Dmitri Jurowski
Regia, Scene, Costumi, Progetto Video e Luci Pier’Alli
Interpreti

Ottone Daniela Barcellona
Adelaide Jessica Pratt
Berengario Nicola Ulivieri

Adelberto Bogdan Mihai
Eurice Jeannette Fischer
Iroldo Francesca Pierpaoli
Ernesto Clemente Antonio Daliotti
Orchestra e Coro del Teatro Comunale di Bologna
Maestro del Coro Lorenzo Fratini

ENLLAÇOS:

Espero que la raresa d’avui sigui del vostre grat.

Encara ens queda una estada a Pesaro i mentre assaborim la música rossiniana i un cremós gelat italià, recordeu que ja he deixat la tercera pista del concurs del mes d’agost, al capdamunt del marge dret del blog.

16 comments

  1. Leonora

    ¡Saludos! Ay, afortunado, que lo viviste en Pesaro…A mí no me desagradó y, siendo la historia la que es, ahí me mantuvo a la escucha; la triunfadora de la noche fue Pratt, de calle y no sé por qué me da(escuchado lo del día siguiente), hay un grupo destinado al abucheo que no apareció para “La scala di seta”. Coincido en que estuvieron dignos Barcellona y el tenor rumano, vaya coloraturas que tuvieron los dos. La propia Barcellona fue entrevistada por los (muy charlatanes)locutores de la RAI y afirmó: “esto es la vida, es lo que hay”.
    A ver si un día mejora la señal la propia RAI, por favor…¡Saludos!

    M'agrada

  2. Alex

    Para mi gusto y despues de escucharle una elvira de I PURITANI recientes con Albelo en Bologna creo y algo, de esta Adelaida, me reafirmo que la australiana Pratt es de lo mejor en belcantismo actual como soprano lirico ligera que haya hoy.
    Tiene cierto parecido nosolo a la Anderson sino al estilo de su antepasada laStupenda Suththerland con incluso , excelente fraseo y dicciòn italiana, notándose su perfeccionamiento y estudios en el pais transalpino. Excelente soprano, Jessica Pratt y a ver si la vemos antes que resulte imposible su contrataciòn, en el Liceu

    M'agrada

  3. dandini

    La Jessica Pratt(1979) és una gran promesa dins del món de l’Opera que recorda molt a la jove Sutherland. Ella ja ha debutat al Covent Garden cantant la Reina de la nit i pel que sembla li esperen nits glorioses.Bogdan Mihai(1987,ex bariton i alumne de la Freni) és un autèntic fenómen en tema de coloratura.El seu Almaviva de Paris és una “passada”.Afortunadament els gran cantants no són patrimoni del passat,només cal triar be. http://www.youtube.com/watch?v=drnCcsjKmtE http://www.youtube.com/watch?v=K_UfzGGCpyc

    M'agrada

  4. Si Leonora, recuerdo con mucho cariño y muchísima nostálgia mis 6 veranos pesareses, espero que algún día puedan volver a ser posibles, aunque las voces que frecuentan el festival y a pesar de sorpresas como Jessica Pratt, sean más bien discretas. El recorte a la cultura hace estragos.
    Bueno Alex, teniendo en cuenta que Anderson tenia como modelo a Sutherland, tampoco es tan desafortunada la comparación y más teniendo en cuenta que Pratt tiene en el canto elegíaco esa dejadez un poco acaramelada que tanto gustaba a la americana y que Sutherland nunca propició.
    Dandini, els grans cantants del passat haurien de ser el model dels d’ara, ara bé, per tal de que Pratt i sobretot Mihai ho esdevinguin hauran de sacrificar molt, perfeccionar i consolidar-se. Un cantant quan esdevé gran és perquè porta molt demostrat al darrere i aquests dos tot just comencen, si superen tot allò tan difícil que tots sabem, tenen moltes possibilitats d’entrar a formar part de la llista dels grans. Els que ara ja són grans (la majoria) també ho comencen a ser d’edat. La joventut és magnífica però està mancada de la perspectiva necessària i com és natural, molt pocs alternen grandesa i joventut.
    De res nati.

    M'agrada

    • Alex

      Es que a mi Joaquim, el “azucar” o clase o gusto o elegancia en cierto repertorio lo considero una virtud en el canto y en la voz ( por ej., la Fleming en su repertorio de lírica ), màs que el exceso de histrionismo y o cierta “bastez” que algunos o algunas cantantes utilizan para tapar sus carencias vocales y que particularmente me molesta

      M'agrada

      • Creo que a todos nos gusta la elegancia en el canto frente a la ordinariez y el exceso de histrionismo que utilizan much@s para suplir las carencias de otra índole, lo único que he dicho es que Sutherland nunca cantó como una cierta apatía en la emisión acompañada de un portamento que le ayuda a languidecer los sonidos (en catalán diríamos panfila) y June Anderson si, y a Pratt, en la cavatina de entrada,se le va un poco la mano, con esa languidez que luego suple y supera con una espectacular “Cingi la benda candida”, como queda demostrado y por eso la he escogido para ilustrar mi impacto, en el audio.
        La Flenmig, si hablamos de belcanto, mejor dejarla de lado, please.

        M'agrada

      • Alex

        No me refiero a la Fleming como belcantista, sino a cierto “azùcar” en su estilo siempre elegante , con clase, en sus roles fetén de soprano lirica ( lease, Mariscala, Arabella, la excelente Desdemona que le escuché en Parîs el pasado junio, Russalka, Manon, Tatiana, etc..etc..)

        M'agrada

  5. colbran

    No comprendo como “Adelaide di Borgohna” tiene tan mala prensa. Es una ópera que siempre me ha gustado. Mi primer contacto con ella fue a través de un disco de Lella Cuberli -acompañada por Martine Dupuy en los dúos- y los fragmentos escogidos de esta ópera me gustaron mucho. Posteriormente conseguí una versión discográfica en directo del Festival de Martina Franca de 1984 con Mariella Devia y la citada mezzo Martine Dupuy, diigidas por Alberto Zedda. Y posteriormente tuve la fortuna de escucharla en vivo en versión de concierto con Barcellona y Ciofi.

    Aunque está basada en hechos históricos -algo alterados- no es precisamente el argumento lo interesante de esta ópera, sino la música y la capacidad de los intérpretes para demostar su valía.

    Me ha gustado mucho Jessica Pratt. Tiene unas agilidades precisas y un buen fiato, aparte de una hermosa voz y parece ser que es de un volumen notable, pues en el dúo con Barcellona a veces llega a taparla. Sólo le falta trabajar un poco el registro grave para que no resulte sordo. Lo que son las cosas, a mí su voz no me recuerda ni a June Anderson ni a Joan Sutherland, aunque se sirva de los trucos de la primera, pero su dicción es mucho mejor que la de estas dos célebres sopranos. Puestos a buscarle un parecido me ha recordado el color de la voz de Teresa Stich-Randall. Al final de su aría emite un hermoso sobreagudo pero evita la tentación de superarlo en la nota final, con lo que es más fiel a Rossini que otras intérpretes.

    La protesta al tenor es inexplicable, pero a mi entender hubiera quedado más discreto no atacando el agudo final -que además es excesivamente corto- si quería ser sorprendente.

    Daniella Barcellona sigue siendo una magnífica rossiniana pero su voz va perdiendo el color de mezzo grave para acercarse más a la cuerda sopraníl.

    De todas formas considero que esta función ha satisfecho a los asistentes en su mayoría, a pesar de los revienta-fiestas que en este caso no han estado -aparentemente. a la altura de las circunstancis.

    M'agrada

  6. BelCantoFan

    Jessica Pratt … Hm, excellent technique, brilliant top, but Rossini without life 😦 Light years away from the charismatic Ciofi in 2006 and idiopathic Devia. Bravo, Barcellona-Rossiniana.

    M'agrada

  7. Mercedes Parera

    Me ha gustado mucho conocer una nueva ópera, desde luego,y me avergüenzo al confesarlo,con todas las óperas y zarzuelas que conoci en en mi juventud !!!! LO PRINCIPAL ……..Me ha gustado mucho.Os mando saludos a todos.Un abrazo,Mercedes

    M'agrada

Els comentaris estan tancats.

%d bloggers like this: