EL MET 2016/2017: L’AMOUR DE LOIN de Kaija Saariaho

El 22 de febrer d’aquest mateix any vaig fer una prèvia a l’apunt d’avui, ja que us vaig parlar de L’amour de loin, l’òpera de la compositora finlandesa Kaija Saariaho. arran de les representacions que aquests dies han tingut lloc  al teatre novaiorquès.

Ja en aquell apunt us vaig fer cinc cèntims del poètic argument i ja en aquell apunt es podia apreciar la qualitat i les característiques de la música de Saariaho, una experiència sensorial només apte per a públics inquiets a la recerca de la poètica musical més que no pas de les emocions intenses que tradicionalment associem a l’òpera clàssica.

Saariaho planteja tot un món sonor hipnòtic, de gran riquesa tímbrica i amb una paleta de colors extraordinària que ens remet a Messiaen i Debussy, però aquest hipnotisme estàtic pot arribar perillosament al col·lapse repetitiu degut a un llenguatge contemplatiu que acaba esdevenint monòton,  perquè només sembla fonamentar-se en el flux oscil·lant que sedueix però que fàcilment pot portar-nos al tedi més soporífer. Continua llegint

INSISTINT EN ELEKTRA

Nina Stemme Elektra Fotografia Marty Sohl © 2016 The Metropolitan Opera

Nina Stemme Elektra Fotografia Marty Sohl © 2016 The Metropolitan Opera

Han passat uns quants dies de la darrera representació cinematogràfica de la temporada 2015/2016 del MET i quedava pendent aquesta insistència en una representació que de ben segur podem qualificar com una de les millors, si no la millor de la temporada novaiorquesa, si més no al cinema, i per tant bé mereix un retorn, sobretot si tenim en compte que la temporada vinent durant 5 dies del mes de desembre, el Liceu ha programat aquesta òpera amb aquesta mateixa producció de Patrice Chéreau que coprodueix amb el Festival d’Aix-en-Provence on es va estrenar, el MET, la Scala, Staatsoper Unter den Linden (Berlín) i Finnish National Opera (Hèlsinki). En el Liceu també comptarem amb la mateixa Klytämnestra (Waltraud Meier) i la mateixa Chrysothemis (Adrianne Pieczonka) que ja van protagonitzar l’estrena al festival francès i també al MET.

Crec que és una oportuna insistència, sobretot per a les persones que encara a hores d’ara i encara que a molts els pugui semblar increïble, la Elektra suposa un parany insalvable i m’agradaria que a força d’insistir acabés aconseguir fer algun addicte a la causa. Continua llegint

EL MET AL CINEMA 2015/2016: ELEKTRA

El 21 de juliol de 2013 vaig escriure un d’aquells apunts que m’agraden tant després d’una experiència musical i teatral úniques. Aquell apunt parlava del streaming d’Elektra des del Festival d’Aix-en-Provence amb l’estrena del que seria el testament operístic del grandiós Patrice Chéreau, sota la direcció musical de Esa-Pekka Salonen i Herlitzius, Pieczonka i Meier com a trio d’asos estratosfèrics.

Si us interessa recordar-ho i recuperar-ho Continua llegint

PROMS 2014: LA PASSIÓ SEGONS SANT MATEU (Padmore-Gerhaher-Tilling-

12 de marc de 2010 LA PASSIÓ SEGONS SIR SIMON RATTLE

20 d’abril de 2014 BADEN BADEN 2014: LA PASSIÓ SEGONS SANT JOAN (Rattle-Sellars) – vídeo –

Aquests dos apunts ben bé poden ser l’antecedent del que us porto avui. El primer per tractar-se de la mateixa obra, si bé amb una altra orquestra i cor, i algun que altre canvi rellevant en el repartiment, i en el cas del segon enllaç es tracta de la mateixa orquestra, cor, director i quasi tots els cantants, però canviant la Passió de Sant Joan per la de Sant Mateu.

El binomi Simon Rattle/Peter Sellars ha portat les dues grans passions bachianes per alguns dels grans auditoris del món, en una producció escenificada que molts troben fins i tot ridícula i innecessària però que si vareu baixar el vídeo que us vaig proposar aquest mateix any amb la de Sant Joan a Baden-Baden, segurament ja vareu comprovar que la proposta és emocionant des del minimalisme més radical, com acostuma a passar en els muntatges teatrals del director nord-americà.

Avui la proposta és només d’àudio, per tant a molts us estalviaré posar-vos les mans al cap com ha fet part de la premsa britànica que han titllat la proposta visual com a vorejant el ridícul. No hi estic gens d’acord.

Musicalment la versió és magnífica, com ja ho era a Birminghan i com també ho era la de Sant Joan a Baden-Baden, neta, transparent, pura filigrana sonora gràcies a una orquestra de somni, amb els obligats orquestrals d’una consistència i fermesa admirable. Lluny de les sonoritats historicistes i sense ser de caire romàntic, és una tercera via. Continua llegint

EL VÍDEO DE PORGY AND BESS A SAN FRANCISCO (Owens, Mitchell, Lynch, Slack, Blue, de Vaughn; Zambello, DeMain)

Eric Owens (Porgy) i Laquita Mitchell (Bess) a San Francisco, 2009. Producció de Francesca Zemballo, Fotografia San Francisco Opera

Eric Owens (Porgy) i Laquita Mitchell (Bess) a San Francisco, 2009. Producció de Francesca Zambello, Fotografia San Francisco Opera

Per acabar la preparació a les representacions de Porgy and Bess que tenen lloc des de abans de ahir al Gran Teatre del Liceu, i per treure’ns  el ventre de penes a tots els que no ens va agradar, us proposo un vídeo magnífic procedent de l’òpera de Sant Francisco, amb una producció molt tradicional i on no hi falta detall, obra de Francesca Zambello,  i que compta amb una magnífica direcció musical de John DeMain,  reunint a Eric Owens i Laquita Mitchell per interpretar com cal i honorar a Gershiwn com la partitura demana, en els dos rols principals. Un Porgy and Bess d’alt nivell és possible, només cal veure aquest vídeo procedent de la retransmissió del canal PBS, gravat l’any 2009 al War Memorial Opera House de San Francisco, per constatar el perquè d’una reacció entusiasta dels espectadors, coincidents amb el comentari que l’Olympia ens va deixar l’altre dia.

Compareu després aquesta producció amb el que ens ofereix el Liceu i si no ens podem comparar amb San Francisco vol dir que anem baixant i baixant Continua llegint

EL VÍDEO DE LA GALA TUCKER DEL CENTENARI

Richard_Tucker

Un any més el Avery Fisher Hall del Lincoln Center de Nova York va ser l’escenari de la Gala Tucker, però la de l’any 2013 celebrada el passat 17 de novembre tenia un caire especial, ja que era la de la celebració del centenari del naixement del gran tenor nord-americà.

La Richard Tucker Music Foundation organitza cada any  el concurs per a promocionar els joves cantants nord-americans i llegint la llista des de 1978 que es va atorgar per primera vegada, i tret d’alguns noms, els menys,  que no han acabat de consolidar-se i lògicament els anys que es va declarar desert, la impressió per els noms premiats i la posterior carrera, és enorme: Continua llegint

22 DE MAIG: RICHARD WAGNER (1813-2013)

RICHARD WAGNER 22 de maig de 1813/2013

RICHARD WAGNER 22 de maig de 1813/2013

S’ha dit tot, s’ha sentit tot, s’ha discutit tot al voltant de Richard Wagner, per tant que millor que el dia que fa dos-cents anys del seu naixement deixar constància del seu llegat operístic, i que cadascú agafi el que l’interessi, trií i remeni. El llegat és incommensurable i més enllà del personatge i l’ideari (al final de l’apunt trobareu un enllaç interessant), queda per sobre de tot l’obra musical.

Us deixaré enllaços amb gravacions d’àudio i vídeo actuals, la més antiga prové de la ROH Covent Garden (Die Walküre 2005) amb Pappano fent front al Ring per primera vegada i amb la curiositat de comptar amb Irene Theorin com a Helmwige. La més recent é el Parsifal del MET (ja disponible a IFL amb anterioritat). Algunes versions no les havia deixat mai a IFL i d’altres em semblen prou bones per no proposar-ne de noves, hi ha alguna sorpresa i també hi ha l’evident dificultat en trobar cantants a l’alçada del repte vocal, sovint molt exigent i maltractat amb l’excusa, sempre discutible, de que ara no hi ha veus.

Conscient de que ens manquen alguns referents vocals que facin justícia a l’obra wagneriana, i que sobren alguns noms que més aviat ens fan nosa, no hauríem d’oblidar mai que l’obra wagneriana va ser trencadora i revolucionària  i que qualsevol intent d’encasellar-la en la tradició és una provocació al propi esperit wagnerià.

En les versions proposades he intentat que no hi manqués cap cantant actual de referència, ni cap director, des de Thielemann a Pappano, passant per l’imprescindible Barenboim, Nagano o Gatti. Òbviament la tria podria haver estat absolutament diferent, però he volgut amb el material disponible, més alguna novetat intentar abraçar el major nombre d’artistes wagnerians actuals.

Sent constructius i sobretot amb l’esperança que en el futur ens continua preservant nits wagnerianes glorioses, aquí us deixo la meva proposta de celebració i sempre ens quedaran les versions mítiques de l’època daurada, en el cas que aquesta proposta us sembli decididament deficient: Continua llegint

PREPARANT DAS RHEINGOLD

Arthur Rackam- Das Rheingold

Arthur Rackam- Das Rheingold

Wagner sempre ens forneix de sorpreses i quan hom pensa que Rheingold és l’inici, resulta que és el final, o més ben dit, la conseqüència final i necessària de l’inici.

Quan Wagner va començar a pensar amb el que seria l’embrió del que esdevindria el Ring, havia composat 6 òperes, tres exercicis iniciàtics i necessaris d’aprenentatge, que ja denotaven alguns trets fonamentals del que després esclataria amb força inusitada (Die Hochzeit, Die Feen i Das Liebesverbot),  i que van acabar cristal·litzant en les tres òperes romàntiques per excel·lència, Der Fliegende Holländer, Tanhäuser i Lohengrin. El que vindria després de Lohengrin, esdevé absolutament tan revolucionari com genial i desmesurat, res comparable ni amb el que ell mateix havia fet abans, ni amb el que es feia en aquell moment en l’àmbit musical i molt menys operístic.

Després de l’estrena de Lohengrin, Wagner ja havia esgotat al màxim la fórmula romàntica tradicional i tot semblava prou abonat per a donar un pas endavant absolutament trencador. Va començar a pensar en un nou projecte tot llegint les sagues nòrdiques i els relats dels germans Grimm, que aglutinen els fonaments del nacionalisme alemany. Ja l’any 1846 havia començat a donar-li voltes a l’idea de fer un nou drama musical al voltant de Frederic I de Hohenstaufen, més conegut com Frederic Barba-roja. Dos anys més tard va tornar a reprendre la idea i hi ha qui diu que en la figura d’aquest rei alemany hem de buscar els orígen de l’heroi Siegfried i de tota la trama amb la que Wagner va envoltar l’imponent saga. Wagner organitza una fantasia barrejant mitologies pròpies i documentades, per erigir un projecte a partir de la mort de Siegfried, que era el seu objectiu per la nova òpera, a partir dels seus ideals revolucionaris i la influència ideològica de SchopenhauerNietzsche en  els seus postulats.

Com no podia ser d’altre manera en un geni tan obsessiu, Wagner no en tenia prou en explicar la mort de l’heroi sense posar-nos en antecedents, de tal manera que abans dels tràgics fets que portarien a la mort de Siegfried, calia explicar l’inici i les proeses del jove Siegfried. Com us podeu imaginar, ja que coneixeu com acaba la cosa, els prolegomens de la historieta es va acabar organitzant en tres òperes i un pròleg que formaria sense cap mena de dubte , l’obra de tota una vida.

El llibret per tant, es va escriure a l’inrevés, començant per Götterdämmerung i acabant a Das Rheingold. Malgrat que la qualitat literària de Wagner tot sovint es posa en dubte, la veritat és que darrera del llibret de Der Ring des Nibelungen hi ha un profund i exhaustiu treball, també revolucionari en el concepte poètic de l’obra, en la utilització arcaïtzant del llenguatge, molt condicionat i perfectament condicionat, diria jo, als fets teatrals i a l’acció del drama, d’una dimensió descomunal i amb unes pretensions literàries si voleu discutibles, però imprescindibles per portar al darrera una banda sonora que molt pocs gosaran, a hores d’ara, qüestionar.

Wagner estructura la magna obra en les tres jornades i un pròleg, i com succeirà en la darrera jornada, el pròleg es divideix en quatre parts. Si bé Götterdämmerung l’òpera està distribuïda en tres actes  tradicionals i el pròleg amb les Nornes, a Das Rheingold, la més revolucionària i wagneriana de les òperes de Wagner, tot succeeix en tres escenes sense solució de continuïtat, que s’inicien a trenc d’alba, per acabar al final del dia amb l’entrada del deus al Walhalla, prèviament haurem assistit a l’inici de tota la lluita, en un pròleg sorprenent sota les aigües del Rin precedit d’un famós, obscur i misteriós preludi  de 136  compassos que estic segur que els que el varen escoltar per primera vegada, alhora que quedar aclaparats, no es podien arribar a imaginar mai les aproximadament quinze hores de música que els venien a sobre.

COMENCEM:
Continua llegint

SALOME A CLEVELAND AMB STEMME, OWENS I WELSER-MÖST

Severance Hall, seu de The Cleveland Orchestra

Franz Welser-Möst, que malgrat que en l’actualitat ostenta la titularitat a l’Òpera de Viena i a la prestigiosa orquestra de Cleveland, és un director bastant maltractat per part de la crítica i el públic. Com la immensa majoria de directors, té el seu repertori, i si bé és cert que en el Concert de Cap d’Any que ens va dirigir fa un parell d’anys ens va deixar una certa tristor allà on normalment hi ha d’haver espurnejant alegria, jo tinc algunes òperes magníficament dirigides i algunes us les he deixat a IFL.

La setmana passada va dirigir en versió de concert al Severance Hall de la ciutat de Cleveland, una versió concertant de Salome de Richard Strauss, que al cap de cinc dies van repetir al Carnegie Hall de Nova York. En ambdós casos l’èxit va ser absolut i avui us porto el concert del dia 20 a Cleveland, per tal de compartir-lo amb tots vosaltres.

Al Liceu vam tenir el privilegi de veure la primera Salome de la gran Stemme, i ara passats tres anys, pocs discutiran que la soprano sueca hagi esdevingut una Salome comparable a les més grans cantants que l’hagin interpretat fins ara. El contundent èxit arrossega sens dubte a tota la magnífica companyia.

Que Jochanaan sigui Eric Owens (fabulós Alberich al nou Ring del MET) Continua llegint

EL MET AL CINEMA: GÖTTERDÄMMERUNG

Götterdämmerung, escena final MET 2012 Foto Götterdämmerung al MET 2012 Primera escena pròleg Foto/Metropolitan Opera, Ken Howard

Ahir als cinemes, va tenir lloc la darrera jornada de la nova producció de la Tetralogia wagneriana al MET, amb el dubte fins última hora de si Deborah Voigt podria o no cantar la Brünnhilde, ja que en alguna representació ha hagut de ser substituïda per Katharina Dalayman.

No va estar del tot encertada l’excel·lent orquestra del MET, ni tampoc la direcció de Fabio Luisi que va començar amb uns temps molt morosos  i un concepte massa líric per la més tràgica de les jornades, si bé en la tercera escena del primer acte, el cabdal encontre entre Brünnhilde i Waltraute, i la posterior entrada de Siegfried, Fabio Luisi va fer un gir més dramàtic, tot i que vaig trobar a faltar més tensió, més drama i més patetisme orquestral en molts dels moments culminats del segon i tercer acte. Pel que fa a l’orquestra, sempre amb un so sumptuós, ens va regalar algunes pífies del metall (trompetes i trompes) que van tenir el nivell habitual.

L’equip vocal d’aquesta darrera jornada era molt compacte, però a mi no em va entusiasmar tant com a la majoria, us haig de ser franc. D’acord que si mirem el nivell mitjà de les representacions wagnerianes actuals, aquest potser és dels millors possibles, però això ni em convenç, ni em conforme. Jo vull, necessito, desitjo veus heroiques, nobles, tràgiques i  imponents, i ahir al MET n’hi havia tres de sis o set. Això per a mi, tot i que aquestes que no em van satisfer eren molt més que dignes, no és suficient. No puc sortir del cinema pensant que he escoltat quelcom boníssim, perquè jo crec no ho era i perquè ni Brünnhilde ni Siegfried poden tenir veus lletges o més ben dit, amb sons oberts, vulgars, ordinaris i amb un cant que a vegades s’apropa més a l’escola verista (Voigt al segon acte), que al noble cant wagnerià. Continua llegint

EL MET AL CINEMA: SIEGFRIED

Jay Hunter Morris (Siegfried) i Deborah Voigt (Brünnhilde) al Siegfried del MET 2011. AP Photo

Tan escèptic com entrava i tan entusiasmat com vaig sortir.

Això si que no m’ho esperava pas. El cas és que el petit vídeo que durant l’entreacte del Don Giovanni de la setmana passada, ens van passar amb l’escena de la forja, se suposava que era per motivar al públic dubtós a treure una entrada per anar al cinema a veure aquest Siegfried, però per a mi ve ser un gerro d’aigua freda, ja que la impressió que em va fer Jay Hunter Morris, el tenor que Peter Gelb s’ha tret de la màniga per substituir a Gary Lehman, que va cancel•lar a última hora, va ser més aviat molt menys que discreta.

El MET, segurament el millor teatre d’òpera de l’actualitat aposta sempre molt alt, però trobar un tenor amb garanties de treure amb dignitat el Siegfried, és quasi una temeritat o potser és com jugar a la loteria, i aquest cop al MET, els hi ha tocat la grossa.

Caram quin Siegfried!. Quan dic caram quin Siegfried!, vull dir tot el Siegfried, o sigui que anem al gra. Continua llegint

LA TEMPORADA DEL MET AL CINEMA: DAS RHEINGOLD

Das Rheingold (MET 2010-2011)La inauguració de la temporada del MET amb l’estrena de la nova producció del Ring, després de quasi un quart de segle amb la producció clàssica d’Otto Schenk, encarregada al director canadenc Robert Lepage i amb la direcció de l’amo musical de la casa, James Levine, també ha inaugurat aquest abonament cinematogràfic de luxe, que ens permetrà assistir a una dotzena dels títols més suculents de la envejable temporada novaiorquesa, on sembla que no existeixi la crisi, tot i que sabem que als Estats Units les coses no van gaire bé i molts teatres d’òpera han tingut que reduir les temporades o fins i tot tancar.

El MET és un teatre que reuneix a totes les lluminàries del panorama vocal i es nodreix d’una companyia, diríem que estable, de cantants autòctons de gran nivell. Tot veient la propaganda prèvia a l’inici de la retransmissió, et quedaves bocabadat dels noms congregats per cantar les òperes. És en aquest sentit i sense cap mena de dubte, el primer teatre del món.

Abans de parlar de Das Reinghold voldria puntualitzar una cosa. Correm el perill que les persones que assistim a aquestes retransmissions, la majoria assidus també als teatres d’òpera, ens acostumem a escoltar les funcions tal i com es retransmeten al cinema, amb un so absolutament fals, on totes les veus, fins i tot aquelles de volum escàs, semblin  poderoses, ja que arriben a l’oient sense dificultat, sense ser tapades per una orquestra contundent com la wagneriana i on el tècnic de so, esdevé el salvador de la precarietat vocal existent avui en dia, sobretot en els repertoris més heroics.

Cal anar en compte, ja que si ens acostumem a aquestes didàctiques retransmissions, podria ser que no ens acabés d’agradar el que veiem al teatre, que es on s’ha de veure l’òpera, tal i com ens ha recordat la senyora Voigt en la presentació, i seria lamentable que ens acabés agradant més l’òpera al cinema i que acabéssim justificant obertament l’amplificació als teatres per sentir-ho com al cinema. No dic cap ximpleria, temps al temps.

Recordo que Patricia Pardon, la contralt que ahir feia l’Erda, quan va cantar al Liceu, en les dues ocasions que l’he vist (Giulio Cesare i L’Incoronazione di Poppea), mostrava menys de la meitat del volum de l’Erda d’ahir, que semblava una veu poderosa. Podríem dir que el mateix succeeix amb el tenor Richard Croft, qui sap si sorprenentment protestat en acabar la representació, per l’escàs volum que feia que no arribés prou bé a la sala, ja que aquesta és una característica coneguda del tenor (tothom ho sap i és profecia) i en canvi nosaltres l’hem escoltat sense cap mena de dificultat cantant el Loge.

Dit això, entrem en matèria. Continua llegint