EL MET 2016/2017: L’AMOUR DE LOIN de Kaija Saariaho

El 22 de febrer d’aquest mateix any vaig fer una prèvia a l’apunt d’avui, ja que us vaig parlar de L’amour de loin, l’òpera de la compositora finlandesa Kaija Saariaho. arran de les representacions que aquests dies han tingut lloc  al teatre novaiorquès.

Ja en aquell apunt us vaig fer cinc cèntims del poètic argument i ja en aquell apunt es podia apreciar la qualitat i les característiques de la música de Saariaho, una experiència sensorial només apte per a públics inquiets a la recerca de la poètica musical més que no pas de les emocions intenses que tradicionalment associem a l’òpera clàssica.

Saariaho planteja tot un món sonor hipnòtic, de gran riquesa tímbrica i amb una paleta de colors extraordinària que ens remet a Messiaen i Debussy, però aquest hipnotisme estàtic pot arribar perillosament al col·lapse repetitiu degut a un llenguatge contemplatiu que acaba esdevenint monòton,  perquè només sembla fonamentar-se en el flux oscil·lant que sedueix però que fàcilment pot portar-nos al tedi més soporífer. Continua llegint

22 DE MAIG: RICHARD WAGNER (1813-2013)

RICHARD WAGNER 22 de maig de 1813/2013

RICHARD WAGNER 22 de maig de 1813/2013

S’ha dit tot, s’ha sentit tot, s’ha discutit tot al voltant de Richard Wagner, per tant que millor que el dia que fa dos-cents anys del seu naixement deixar constància del seu llegat operístic, i que cadascú agafi el que l’interessi, trií i remeni. El llegat és incommensurable i més enllà del personatge i l’ideari (al final de l’apunt trobareu un enllaç interessant), queda per sobre de tot l’obra musical.

Us deixaré enllaços amb gravacions d’àudio i vídeo actuals, la més antiga prové de la ROH Covent Garden (Die Walküre 2005) amb Pappano fent front al Ring per primera vegada i amb la curiositat de comptar amb Irene Theorin com a Helmwige. La més recent é el Parsifal del MET (ja disponible a IFL amb anterioritat). Algunes versions no les havia deixat mai a IFL i d’altres em semblen prou bones per no proposar-ne de noves, hi ha alguna sorpresa i també hi ha l’evident dificultat en trobar cantants a l’alçada del repte vocal, sovint molt exigent i maltractat amb l’excusa, sempre discutible, de que ara no hi ha veus.

Conscient de que ens manquen alguns referents vocals que facin justícia a l’obra wagneriana, i que sobren alguns noms que més aviat ens fan nosa, no hauríem d’oblidar mai que l’obra wagneriana va ser trencadora i revolucionària  i que qualsevol intent d’encasellar-la en la tradició és una provocació al propi esperit wagnerià.

En les versions proposades he intentat que no hi manqués cap cantant actual de referència, ni cap director, des de Thielemann a Pappano, passant per l’imprescindible Barenboim, Nagano o Gatti. Òbviament la tria podria haver estat absolutament diferent, però he volgut amb el material disponible, més alguna novetat intentar abraçar el major nombre d’artistes wagnerians actuals.

Sent constructius i sobretot amb l’esperança que en el futur ens continua preservant nits wagnerianes glorioses, aquí us deixo la meva proposta de celebració i sempre ens quedaran les versions mítiques de l’època daurada, en el cas que aquesta proposta us sembli decididament deficient: Continua llegint

EL MET AL CINEMA: THE TEMPEST

Simon Keenlydise (Prosper a The tempest al MET, producció de Robert Lepage, foto Ken  Howard/MET)

Como Joaquim no posee el santo don de la ubicuidad, él fue al Concierto Vivaldi y yo a la retransmisión vía satélite de la ópera “The tempest”  desde el Met, en los cines Yelmo Icària el pasado sábado día 10, donde en la sala 8 de esos cines ni siquiera consiguieron llenar unas 2/3 partes del aforo, cuando casi siempre se utilizan las salas  8 y 10 a plena capacidad.

A estas alturas de mi edad no me puedo permitir el lujo de desperdiciar mi tiempo y el sábado pasado lo malgasté miserablemente con esta ópera. Me importa muy poco o casi nada que los críticos se hayan puesto de acuerdo en alabarla hasta la exageración, pero yo no soy crítico sino público, pago mi entrada y sin ningún tipo de influencias ni presiones expongo mi opinión y en este caso mediante una crónica en IFL, ya que he sido invitado a hacerlo. Voy a comentar esta retransmisión como espectador, sin pretender que mi opinión coincida con la de nadie.
Según Deborah Voigt “The tempest” es la mejor obra de Shakespeare (?). Pues bien en la época de su estreno no fue bien recibida por el público y es probable que por esta razón el dramaturgo inglés no escribiera ninguna obra más, al menos en solitario. A lo largo de los tres siglos últimos unos 40 compositores se han fijado en esta obra para componer óperas, entre ellos el joven británico (41 años) Thomas Adès que consiguió estrenar la suya en el Covent Garden en 2004 y después se repuso en 2007 y posteriormente se estrenó en otros teatros, siempre aclamada por la crítica, hasta este estreno en el MET. Continua llegint

WAGNER’S DREAM (El somni de Wagner)

Ahir als cinemes Yelmo (a Barcelona els Icària Yelmo), va oferir el documental Wagner’s Dream (El somni de Wagner), com a pòrtic a la Tetralogia de Richard Wagner que ja hem vist als cinemes i que es tornarà a retransmetre cada dijous a les 19:00, començant lògicament per Das Rheingold el proper dijous 10 de maig (demà), Die Walküre el 17, Siegfried el 24 de maig i Götterdämmerung el 31 de maig de 2012.

El documental dirigit per Susan Froemke té una durada de 115 minuts i ens mostra el procés creatiu de la nova Tetralogia dissenyada per Robert Lepage per el Metropolitan de Nova York, i que ha suposat un esforç gegantí, ja sigui econòmic com tècnic i organitzatiu, no exempt de grans dificultats, accidents i imprevistos.

Seguint el procés creatiu des de la maqueta inicial que l’equip de Lepage fa segons la idea que li rondava pel cap al genial director canadenc, fins la nit d’estrena de Götterdämmerung, anem vivint les il·lusions, els temors, les negatives, els entrebancs, l’oposició i sobretot l’esperit enèrgic i decidit de Peter Gelb (quina diferència amb altres directors generals que he conegut!), el General Manager Director del MET, principal impulsor d’aquest projecte i principal impulsor de que el MET miri cap al futur, malgrat l’oposició d’aquells que veuen en la seva direcció, una amenaça al gran teatre tradicional de tota la vida, quan precisament el Consell Directiu del teatre novaiorquès van anar a buscar-lo per veure si era capaç de redreçar la caiguda lliure que aquest prestigiós teatre emprenia amb un públic cada vegada més nonagenari i uns espectacles a contracorrent del món actual. Continua llegint

EL MET AL CINEMA: GÖTTERDÄMMERUNG

Götterdämmerung, escena final MET 2012 Foto Götterdämmerung al MET 2012 Primera escena pròleg Foto/Metropolitan Opera, Ken Howard

Ahir als cinemes, va tenir lloc la darrera jornada de la nova producció de la Tetralogia wagneriana al MET, amb el dubte fins última hora de si Deborah Voigt podria o no cantar la Brünnhilde, ja que en alguna representació ha hagut de ser substituïda per Katharina Dalayman.

No va estar del tot encertada l’excel·lent orquestra del MET, ni tampoc la direcció de Fabio Luisi que va començar amb uns temps molt morosos  i un concepte massa líric per la més tràgica de les jornades, si bé en la tercera escena del primer acte, el cabdal encontre entre Brünnhilde i Waltraute, i la posterior entrada de Siegfried, Fabio Luisi va fer un gir més dramàtic, tot i que vaig trobar a faltar més tensió, més drama i més patetisme orquestral en molts dels moments culminats del segon i tercer acte. Pel que fa a l’orquestra, sempre amb un so sumptuós, ens va regalar algunes pífies del metall (trompetes i trompes) que van tenir el nivell habitual.

L’equip vocal d’aquesta darrera jornada era molt compacte, però a mi no em va entusiasmar tant com a la majoria, us haig de ser franc. D’acord que si mirem el nivell mitjà de les representacions wagnerianes actuals, aquest potser és dels millors possibles, però això ni em convenç, ni em conforme. Jo vull, necessito, desitjo veus heroiques, nobles, tràgiques i  imponents, i ahir al MET n’hi havia tres de sis o set. Això per a mi, tot i que aquestes que no em van satisfer eren molt més que dignes, no és suficient. No puc sortir del cinema pensant que he escoltat quelcom boníssim, perquè jo crec no ho era i perquè ni Brünnhilde ni Siegfried poden tenir veus lletges o més ben dit, amb sons oberts, vulgars, ordinaris i amb un cant que a vegades s’apropa més a l’escola verista (Voigt al segon acte), que al noble cant wagnerià. Continua llegint

EL MET AL CINEMA: SIEGFRIED

Jay Hunter Morris (Siegfried) i Deborah Voigt (Brünnhilde) al Siegfried del MET 2011. AP Photo

Tan escèptic com entrava i tan entusiasmat com vaig sortir.

Això si que no m’ho esperava pas. El cas és que el petit vídeo que durant l’entreacte del Don Giovanni de la setmana passada, ens van passar amb l’escena de la forja, se suposava que era per motivar al públic dubtós a treure una entrada per anar al cinema a veure aquest Siegfried, però per a mi ve ser un gerro d’aigua freda, ja que la impressió que em va fer Jay Hunter Morris, el tenor que Peter Gelb s’ha tret de la màniga per substituir a Gary Lehman, que va cancel•lar a última hora, va ser més aviat molt menys que discreta.

El MET, segurament el millor teatre d’òpera de l’actualitat aposta sempre molt alt, però trobar un tenor amb garanties de treure amb dignitat el Siegfried, és quasi una temeritat o potser és com jugar a la loteria, i aquest cop al MET, els hi ha tocat la grossa.

Caram quin Siegfried!. Quan dic caram quin Siegfried!, vull dir tot el Siegfried, o sigui que anem al gra. Continua llegint

EL MET AL CINEMA: DIE WALKÜRE

Die Walküre acte 3er final. Producció de Robert Lepage Foto: Yves Renaud/Metropolitan Opera

Tot just iniciat el dia d’avui, acabava la temporada del MET al cinema que tantes alegries ens ha donat i que amb aquesta Die Walküre d’un altíssim nivell, certifica per si algú ho posava en dubte, que el teatre novaiorquès és el primer teatre del món operístic.

La funció ha començat amb prop de tres quarts d’hora de retard per uns problemes informàtics, cosa que ha demorat en excés l’acabament, ja que els entreactes de quasi tres quarts d’hora cadascun excedien d’allò que hauria de ser normal, ja que no et dóna temps a menjar quelcom amb la mínima tranquil·litat i per altre part allargassa en excés la durada global de l’espectacle.

Ja n’havíem parlat a In Fernem Land de la primera funció d’aquestes representacions, però la que acabem de veure ha millorat en els aspectes millorables i ha mantingut per altre part, els grans valors que ja es mostraven a la nit de l’estrena. Continua llegint

LA TEMPORADA DEL MET AL CINEMA: DAS RHEINGOLD

Das Rheingold (MET 2010-2011)La inauguració de la temporada del MET amb l’estrena de la nova producció del Ring, després de quasi un quart de segle amb la producció clàssica d’Otto Schenk, encarregada al director canadenc Robert Lepage i amb la direcció de l’amo musical de la casa, James Levine, també ha inaugurat aquest abonament cinematogràfic de luxe, que ens permetrà assistir a una dotzena dels títols més suculents de la envejable temporada novaiorquesa, on sembla que no existeixi la crisi, tot i que sabem que als Estats Units les coses no van gaire bé i molts teatres d’òpera han tingut que reduir les temporades o fins i tot tancar.

El MET és un teatre que reuneix a totes les lluminàries del panorama vocal i es nodreix d’una companyia, diríem que estable, de cantants autòctons de gran nivell. Tot veient la propaganda prèvia a l’inici de la retransmissió, et quedaves bocabadat dels noms congregats per cantar les òperes. És en aquest sentit i sense cap mena de dubte, el primer teatre del món.

Abans de parlar de Das Reinghold voldria puntualitzar una cosa. Correm el perill que les persones que assistim a aquestes retransmissions, la majoria assidus també als teatres d’òpera, ens acostumem a escoltar les funcions tal i com es retransmeten al cinema, amb un so absolutament fals, on totes les veus, fins i tot aquelles de volum escàs, semblin  poderoses, ja que arriben a l’oient sense dificultat, sense ser tapades per una orquestra contundent com la wagneriana i on el tècnic de so, esdevé el salvador de la precarietat vocal existent avui en dia, sobretot en els repertoris més heroics.

Cal anar en compte, ja que si ens acostumem a aquestes didàctiques retransmissions, podria ser que no ens acabés d’agradar el que veiem al teatre, que es on s’ha de veure l’òpera, tal i com ens ha recordat la senyora Voigt en la presentació, i seria lamentable que ens acabés agradant més l’òpera al cinema i que acabéssim justificant obertament l’amplificació als teatres per sentir-ho com al cinema. No dic cap ximpleria, temps al temps.

Recordo que Patricia Pardon, la contralt que ahir feia l’Erda, quan va cantar al Liceu, en les dues ocasions que l’he vist (Giulio Cesare i L’Incoronazione di Poppea), mostrava menys de la meitat del volum de l’Erda d’ahir, que semblava una veu poderosa. Podríem dir que el mateix succeeix amb el tenor Richard Croft, qui sap si sorprenentment protestat en acabar la representació, per l’escàs volum que feia que no arribés prou bé a la sala, ja que aquesta és una característica coneguda del tenor (tothom ho sap i és profecia) i en canvi nosaltres l’hem escoltat sense cap mena de dificultat cantant el Loge.

Dit això, entrem en matèria. Continua llegint

LA DAMNATION DE FAUST DE BERLIOZ SEGONS ROBERT LEPAGE

Una de les representacions més glorioses de la meva vida operística va tenir lloc a La Bastille de Paris, en una funció de La Damnation de Faust, l’òpera d’Hector Berlioz, en la producció del genial director canadenc Robert Lepage, el mes de juny del 2004.

Musicalment la funció va vorejar l’excel·lència absoluta, amb la Larmore, Paul Groves i un imponent Samuel Ramey, sota la direcció de Mark Elder, però la fascinació visual de l’espectacle encara em dura.

La producció va ser re elaborada per portar-la al MET de New York, que és la que us proposo avui, en aquests tres YouTubes.

Malauradament el repartiment de Nova York no està a l’alçada del de Paris, i tan sols Susan Graham, amb el seu cant sempre elegant, tot i que una mica distant, em satisfà plenament, ni Rylea arriba a aproximar-se al millor Ramey, ni sobretot Giordani és el cantant més adequat per aquest repertori i escola estilística, molt més refinada del que ell podrà oferir mai.

És una producció tan impressionant, que la seva bellesa no hi cap a la pantalla del televisor o a la del ordinador, ja que és impossible captar la globalitat de la plàstica i la fantasia visual, que cada escena amaga.

La mateixa marxa hongaresa que veureu en primer lloc Continua llegint