INSISTINT EN EL DON GIOVANNI DEL MET 2016

Serena Malfi i Simon Keenlyside Don Giovanni MET 2016 Fotografia Marty Sohl/The Metropolitan Opera

Serena Malfi i Simon Keenlyside Don Giovanni MET 2016 Fotografia Marty Sohl/The Metropolitan Opera

Potser cal donar-li una segona oportunitat, per això he pensat que potser molts de vosaltres agraireu la insistència i a més a més en a mi m’allibera de fer un apunt més extens, ja que no puc dedicar el dia a l’apunt que hagués volgut.

Això doncs si algú vol aprofitar l’avinentesa i si més continuar opinant d’aquest Don Giovanni després d’aquesta segona oportunitat, ja sap que ara tindrà l’oportunitat. Continua llegint

MET 2016/2017: DON GIOVANNI

Simon Keenlyside (Don Giovanni) Marty Sohl/The Metropolitan Opera via AP

Simon Keenlyside (Don Giovanni) Marty Sohl/The Metropolitan Opera via AP

Quan es va estrenar aquesta producció l’any 2011 ja em va semblar lletja i no puc entendre com insisteixen en tornar-la a incorporar a la temporada del MET al cinema, són coses incomprensibles de l’edició que enguany ens arriba al cinema des de New York, mentre que altres títols de interès molt més notori, com Guillaume Tell s’han quedat fora.

Només si el cast hagués estat realment estel·lar s’hagués pogut admetre aquesta reposició cinc anys després d’haver-la vist, però si en l’edició del 2011 hi havia mancances, en la del 2016 n’hi continua havent i això que no ha repetit ningú, tret de Fabio Luisi, el director musical que ja aleshores em va agradar molt i que ahir em va tornar a meravellar per la dinàmica dramàtica de la seva direcció nítida, vital i enèrgica, a estones vertiginosa. Continua llegint

EL MET AL CINEMA 2015/2016: MANON LESCAUT

Sense Jonas Kaufmann i amb Roberto Alagna que debutava en el rol, la Manon Lescaut de la temporada novaiorquesa transmesa als cinemes  no era per a mi una proposta gaire estimulant, potser perquè aquesta és una òpera que si no compta amb una parella protagonista veritablement amb les vocalitats, estils i personalitats adequades, té tots els números per passar sense pena ni glòria, que és el que va acabar passat ahir.

Kristine Opolais sembla que sigui la Manon pucciniana dels nostres dies (ROH, Munich) i en canvi ja ens va demostrar en aquest dos teatres que la seva veu no és, ni de bon tros, la més adequada per un rol difícil i complex de transmetre a l’espectador, tant per la progressió dramàtica/interpretativa que comprèn en un mateix rol a una adolescent somiatruites, a una dona sensual, capritxosa i passional i finalment a una exclosa social condemnada i agonitzant, Continua llegint

LA VERSIÓ MOZARTIANA DEL MESSIAH DE HANDEL

Luisi Messiah (2)

Ara ens pot semblar impossible o sacríleg, perquè la tendència és precisament la inversa, però passats els anys de l’estrena del Messies, es creia que l’obra havia quedat antiquada i l’orquestració original ja no es corresponia amb el que el públic volia escoltar.

Wolfgang Amadeus Mozart seguint un encàrrec del Baró van Swieten, va reorquestrar el Messies, afegint trompes, flautes, clarinets, fagots, trombons i timbals, per tal d’arrodonir i engreixar el so, però és clar aquesta alteració substancial tenia per força que fer que la partitura de Handel acabés sonant a Mozart. També va retocar parts corals i àries dels solistes. Aquesta versió és més freqüent en els països de parla alemanya (especialment per raons lingüístiques), però també s’acostuma a interpretar en el  Regne Unit. Continua llegint

PROMS 2015: CARL NIELSEN amb la Danish National Symphony Orchestra dirigida per Fabio Luisi

Si el 2015 és el 150è aniversari del naixement compositor Jan Sibelius, també ho és del compositor Danès Carl Nielsen, nascut el 9 de juny de 1865 a Sortelung i mort a Copenhaguen el 3 d’octubre de 1931.

Si de Sibelius ens queixàvem que ens programaven poc les seves obres i quasi sempre les mateixes, del danès Nielsen encara ens hauríem de queixar més, ja que és molt difícil veure programades les seves sis simfonies en les programacions simfòniques del cicles simfòniques de les nostres orquestres i auditoris, només la inextingible quarta apareix alguna vegada, però és una raresa, no cal dir dons que ni la primera, ni l’expansiva tercera, ni la cinquena, ni la simple sisena siguin gaire programades, pe rno dir gens. Continua llegint

EL MET AL CINEMA 2014/2015: CAVALLERIA RUSTICANA I PAGLIACCI vídeo

La temporada 2014/2015 del MET al cinema es va tancar dissabte passat amb el programa doble més famós de la història de l’òpera, Cavalleria Rusticana de Mascagni i Pagliacci de Leoncavallo, sent el tenor argentí MarceloÁLvarez qui va fer-se càrrec del rol de Turiddu i Canio, com feia poc havia fet Kaufmann a Salzburg, amb resultats per a mi molt més convincents, i com va fer després a Bilbao Gregory Kunde amb resultats molt més sorprenents, com fa quatre dies vareu poder comprovar amb els fragments que us vaig deixar a IFL. Continua llegint

INSISTINT EN EL MACBETH AL MET: (Lucic,Netrebko,Pape,Calleja;Noble,Luisi)

Just una setmana després ja el teniu a disposició per a tornar a ser gaudit, analitzat, criticat, admirat o el que us sembli convenient fer amb ell.

A l’apunt de diumenge passat i en els posteriors comentaris ja ha queda dit quasi tot, però sobretot per a tots els que no vareu tenir l’oportunitat de veure aquesta representació, ara la podreu valorar sense tenir que refiar-se del que hem dit tos nosaltres, i per a tots els que ja l’hem vist, no estarà malament repassar-la per veure si tot allò que varem defensar amb tanta vehemència continua sent vàlid després d’una segona visió. Continua llegint

EL MET AL CINEMA: MACBETH

El MET de Nova York, superat un estiu tens i reivindicatiu de lluita entre el col·lectiu de treballadors i la direcció del teatre que va arribar a amenaçar en fer un locaut, finalment ha pogut presentar la nova producció de Macbeth de Verdi, òpera que ha servit per inaugurar la temporada alhora que brindar l’oportunitat de que Anna Netrebko cantés la seva segona Lady, sense cap mena de dubte el motiu principal d’interès malgrat que la resta del cast és realment important.

Macbeth és una de les millors òperes de Verdi, i és que està més que demostrat que quan s’apropava a Shakespeare  les seves òperes esdevenien magistrals (llàstima d’aquell Lear desitjat i mai composat). Aquesta òpera necessita de dos cantants excepcionals,  baríton i soprano, i dos bones veus, baix i tenor, i és clar, d’un equip de direcció a l’alçada. Continua llegint

EL VÍDEO DE LA CENERENTOLA

Jyce DiDonato (Angelina) i Juan Diego Flórez (Don Ramiro) a La Cenerentola (MET 2014). Fotografia Ken Howard/MetOpera

Jyce DiDonato (Angelina) i Juan Diego Flórez (Don Ramiro) a La Cenerentola (MET 2014). Fotografia Ken Howard/MetOpera

Ja tenim aquí el vídeo de la representació de La Cenerentola de Gioacchino Rossini que va tenir lloc dissabte passat, dia 10 de maig al teatre novaiorquès i que a part de de ser una representació d’alt nivell, suposa la darrera oportunitat de veure aquest rol interpretat per Joyce DiDonato, que ja s’acomiada d’ell  després d’haver estat, encara ara una de les seves interpretacions referents.

No diré res, ja està pràcticament tot dit a l’apunt: Continua llegint

EL MET AL CINEMA: LA CENERENTOLA

Ahir varem acomiadar la temporada 2013/2014 del MET al cinema amb la meravellosa La Cenerentola de Gioacchino Rossini i segurament amb la millor parella possible, ja que malgrat l’èxit assolit per l’eminent Javier Camarena, que s’alterna amb Flórez a les funcions del MET, el tenor peruà ahir va demostrar una vegada més que no hi ha cap cantant que canti el belcanto rossinià amb la distinció, l’elegància i el magisteri vocal que ell continua exhibint. Juan Diego Flórez no s’arrisca a fer el re natural que Camarena col·loca esclatant i desafiant, i ahir tampoc va bisar la seva ària, com ha fet algun dia i com també ha fet Camarena, potser per prudència, encara que jo m’estimaria més pensar que per sentit comú i professionalitat, ja que un bis en mig d’una representació no deixa de ser un “lleig” a la resta d’integrants del fantàstic cast, i jo m’estimo més que el moment màgic de “Sì, ritrovarla io giuro” quedi en això, en un moment únic d’esplendorosa creació vocal i musical en mans d’un artista irrepetible, d’aquells que crea escola i es fa referencial. Continua llegint

EL VÍDEO DE LES TROYENS DEL MET 2013 (Voigt-Hymel-Graham-Croft-Youn;Zambello-Luisi)

Troyens MET_3

He pensat que tenint la Setmana Santa per endavant, és a dir per uns quants uns dies de descans per endavant, que us podia deixar “uns quants enllaços” per anar fent, si és que us interessa tenir el vídeo de Les Troyens de Berlioz que el passat mes de gener de 2013 es van representar al MET de Nova Yok, aquells que en a mi em van agradar tant, malgrat la Cassandra de Deborah Voigt.

Són 25 enllaços, per tant paciència, però crec que paga la pena l’esforç, ja que la qualitat d’imatge i so és esplèndida, d’altíssima definició i per tant de pes considerable. Continua llegint

EL MET AL CINEMA: LES TROYENS

Les Troyens, acte 1er Metropolitan Opera House, produccio de Faancesa Zambello

Les Troyens, acte 1er Metropolitan Opera House, produccio de Faancesa Zambello

Programar Les Troyens a qualsevol teatre d’òpera representa un repte i també denota poder, poder adquisitiu per poder-ho fer i poder organitzatiu per poder-la representar sencera. És necessita quelcom més que un imponent equip artístic, encapçalats per uns directors musical i escènic que siguin capaços d’aixecar aquesta imponent mole musical amb garanties, però sense cap mena de dubte també es necessita un equip de cantants de primeríssim nivell, fins i tot per les parts petites que en aquesta obra són de gran compromís.

El Metropolitan de Nova York no ha de demostrar res a ningú, però per si no fos suficient bagatge tot el que ha fet al llarg de la seva història, té la sana costum de muntar Les Troyens de manera regular des de 1973 cada deu anys. La primera vegada que es va representar aquesta òpera gegantina al MET va ser el 22 d’octubre de 1973 amb Shirley Verrett com a Cassandra i Didon, Jon Vickers com Aeneas i Rafael Kubelik dirigint l’orquestra. Al 1974 la Verrett es va quedar amb Cassandra i va deixar Didon per a Christa Ludwig, mentre que Aeneas era William Lewis.

L’any 1983 tornà Les Troyens al Met amb James Levine dirigint i seguint la tradició un equip espectacular amb Jessye Norman (Cassandra), Tatiana Troyanos (Didon) i Plácido Domingo (Aeneas). A l’octubre del mateix any la Norman va passar a fer Didon, mentre que Cassandra era Gwynn Cornell i Aeneas tornava a ser William Lewis.

Deu anys més tard al 1993 tornava Les Troyens al MET encara amb la vella producció de Nathaniel Merrill (DVD de Norman, Troyanos, Domingo, Levine), aquest cop amb François Pollet (Cassandra), Maria Ewing (Didon), Gary Lakes (Aeneas) i dirigint Levine. Cal fer constar que en aquelles representacions el rol de Ascanius el cantava una jove Susan Graham (ahir fantàstica Didon) i Coroebus era Thomas Hampson.

Seguint la tradició del decenni, al 2003 s’estrenà una nova producció deguda a Francesca Zambello (la mateixa d’ahir), dirigida musicalment per James Levine, amb  Deborah Voigt com a Cassandra (malauradament com ahir), l’extraordinària i malaurada Lorraine Hunt Lieberson com a Didon, un fabulós Benn Heppner com a Aeneas, i en rols “petits” Matthew Polenzani com a Iopas, Jossie Pérez com Ascanius i com ahir Dwayne Croft com a Coroebus.

Com no podia ser d’altre manera, a part de variacions de repartiments diverses, en tots i cadascun dels anys esmentats, deu anys després torna aquesta monumental producció, ara sota la magnífica direcció de Fabio Luisi, al teatre novaiorqués, i torna amb un repartiment important que tret de la Cassandra de la Voigt, m’ha entusiasmat. Continua llegint

EL MET AL CINEMA: AIDA

Roberto Alagna (Radames) a l'escena del triomf de l'acte 2on d'Aida. Producció de Sonia Frissell (MET).

Roberto Alagna (Radames) a l’escena del triomf de l’acte 2on d’Aida. Producció de Sonja Frissell (MET).

Una setmana després d’assistir a la representació de un Ballo in Maschera, ahir vam tornar al MET virtual de les emissions cinematogràfiques per, assistir a una representació d’un altre òpera verdiana, la popular Aida i en la producció cecilbedemillesca estrenada l’any 1988, deguda a Sonja Frissell.

Em resisteixo a pensar que Aida no es pugui representar de manera efectiva, intel·ligent i teatralment convincent, sense caure amb alguna provocació absurda, en el minimalisme obsessiu de Bob Wilson o en la grandiloqüència de cartró pedra, veritablement monumental però buida de qualsevol treball psicològic dels personatges.

Malgrat tots els clixés i la paràlisi creativa d’una producció tan monolítica,  el producte funciona molt bé si els cantants funcionen i el cast d’ahir oferia moltes garanties, al final no del tot satisfetes, de funcionar. I si la setmana passada tenia dubtes de la viabilitat verdiana dels cantants actuals, dramàticament confirmada després d’escoltar un Macbeth vergonyós des de el Teatro Real, ahir aquesta Aida del MET sense deixar l’hospitalització al menys ens va fer abandonar l’UVI, ens oferia una certa esperança. Continua llegint

EL MET AL CINEMA: UN BALLO IN MASCHERA

Sondra Radvanovsky, Amelia a Un ballo in maschera al MET 2012. Fotografia Ken Howard

Sondra Radvanovsky, Amelia a Un ballo in maschera al MET 2012. Fotografia Ken Howard

Potser assistir a una nova transmissió de la temporada del MET al cinema l’endemà de l’esdeveniment milanès ha estat contraproduent. Us confessaré que Verdi després d’un Wagner tan excels i d’una producció tan elaborada, no m’ha satisfet gaire.

Un ballo in maschera, a part del personatge d’Oscar i algun que altre moment amb Samuel i Tom és una de les òperes que més m’agraden de Verdi, i sense discussió possible el duo “Teco io sto” figura entre els meus fragments predilectes de tota la història de l’òpera, també algunes de les seves àries em semblen especialment emocionants i bellíssimes. És una òpera difícil, ja que aquesta encaix de les escenes dramàtiques i aquelles més lleugeres protagonitzades durant el primer i el tercer acte per “l’odiós” patge Oscar i també el Rei Gustau són de difícil credibilitat.

Vocalment l’òpera és molt exigent, sobretot el rol d’Amelia, rol que moltes sopranos, també totes aquelles que sovintegen els rols verdians, esquiven. També pel tenor el rol és exigent i llarg, molt agraït, això si, i tant el baríton com també la contralt que interpreta el cabdal i episòdic rol d’Ulrica, necessiten de cantants importants, amb veus solides, estil i elegància. Verdi sempre exigeix molt i no sempre està ben servit, ni tan sols per aquells que semblen tenir les veus apropiades. Pot ser que sigui una qüestió d’estudis, tècnica o escola, però avui  en dia les òperes de Verdi tot i comptar amb veus grans i capaces, s’han vulgaritzat o s’han desvirtuat. Es tendeix a cantar Verdi com si fos verisme o belcanto, en ambdós casos no es fa la corresponent justícia a la grandesa que va saber donar el geni de Buseto al teatre musical del segle XIX. Ahir al MET no va ser una excepció.

Al  capdavant de l’orquestra teníem a Fabio Luisi, un bon director que ostenta el càrrec de principal director invitat del teatre novaiorquès i per tant que la coneix bé. En una entrevista en el darrer entreacte, el director italià li deia a Deborah Voigt, que ha insistit molt en fer respectar a tots els cantants el cant a mitja veu i apianat, deixant que les grans frases verdianes poguessin ser emeses en tot el seu esplendor. No ho va aconseguir, malauradament els cantants van utilitzar massa el forte deixant de banda algunes subtileses que intèrprets més sensibles de ben segur haguessin emprat. Continua llegint

EL VÍDEO DE LA MANON AL MET (Netrebko-Beczala-Szot;Luisi-Pelly)

Anna Netrebko (Manon)- Manon Acte 1er MET, producció de Laurent Pelly

Les coses venen com venen, i a vegades de manera imprevisible m’arriba una allau de material interessant o molt interessant per compartir amb tots vosaltres.

Comprenc que això pugui fins i tot arribar-vos a estressar, però ja us he dit moltes vegades que un cop publicat l’apunt en el blog, els enllaços romanen actius, com a mínim durant tres mesos, i si quan llegiu aquest apunt ja han passat i quan ho aneu a intentar uns surt un missatge dient que ja no estan disponibles, tan sols m’ho heu de dir, deixant un comentari o enviant-me un correu electrònic que tan aviat pugui, molt gustosament els renovaré.

Sigui com sigui i pensant que per a molts aquesta voràgine coincideix amb les vacances i possiblement disposeu d’una mica més de temps, he pensat que benvinguda sigui aquesta coincident i exhaustiva afluència de material pricipalment videogràfic, que és una mica més laboriós d’obtenir, però molt atractiu per guardar.

Avui no estava previst publicar aquesta apunt, però aquesta matinada passada i de manera inesperada, m’he trobat en la llista del correu amb el vídeo d’aquella Manon de Massenet que es va representar la temporada passada al MET i que ja va ser motiu de dos apunts a IFL: Continua llegint

WAGNER’S DREAM (El somni de Wagner)

Ahir als cinemes Yelmo (a Barcelona els Icària Yelmo), va oferir el documental Wagner’s Dream (El somni de Wagner), com a pòrtic a la Tetralogia de Richard Wagner que ja hem vist als cinemes i que es tornarà a retransmetre cada dijous a les 19:00, començant lògicament per Das Rheingold el proper dijous 10 de maig (demà), Die Walküre el 17, Siegfried el 24 de maig i Götterdämmerung el 31 de maig de 2012.

El documental dirigit per Susan Froemke té una durada de 115 minuts i ens mostra el procés creatiu de la nova Tetralogia dissenyada per Robert Lepage per el Metropolitan de Nova York, i que ha suposat un esforç gegantí, ja sigui econòmic com tècnic i organitzatiu, no exempt de grans dificultats, accidents i imprevistos.

Seguint el procés creatiu des de la maqueta inicial que l’equip de Lepage fa segons la idea que li rondava pel cap al genial director canadenc, fins la nit d’estrena de Götterdämmerung, anem vivint les il·lusions, els temors, les negatives, els entrebancs, l’oposició i sobretot l’esperit enèrgic i decidit de Peter Gelb (quina diferència amb altres directors generals que he conegut!), el General Manager Director del MET, principal impulsor d’aquest projecte i principal impulsor de que el MET miri cap al futur, malgrat l’oposició d’aquells que veuen en la seva direcció, una amenaça al gran teatre tradicional de tota la vida, quan precisament el Consell Directiu del teatre novaiorquès van anar a buscar-lo per veure si era capaç de redreçar la caiguda lliure que aquest prestigiós teatre emprenia amb un públic cada vegada més nonagenari i uns espectacles a contracorrent del món actual. Continua llegint

EL MET AL CINEMA: LA TRAVIATA

La Traviata MET 2012 Producció Willy Decker Foto Ken Howard MET

La Traviata MET 2012 Producció Willy Decker Foto Ken Howard MET

Ahir va acabar la temporada del MET per a tots aquells que l’hem seguit mitjançant les transmissions cinematogràfiques, potser un altre dia farem un balanç, però avui ens hem de centrar en La Traviata protagonitzada per Natalie Dessay, Matthew Polenzani i Dmitri Hvorostowsky, dirigits per l’omnipresent Fabio Luisi, i Willy Decker en la famosa producció del Festival de Salzburg que van mitificar Anna Netrebko i Rolando Villazón,

Ahir la retransmissió al cinema va ser més equilibrada i natural, i per tant donava la sensació que tant l’orquestra com els cantants arribaven amb més naturalitat i diferenciació de plans, és més les veus no eren sempre tan presents com altres vegades i per tant la sensació era més teatral que altres vegades. Continua llegint

L’ÀUDIO DE LA MANON DEL MET (NETREBKO-BECZALA-SZOT-PITTSINGER-LUISI) o l’Instant charmante

Anna Netrebko i Piotr Beczala a la Manon del MET 2012. Foto Ken Howard/Metropolitan Opera

Anna Netrebko i Piotr Beczala a la Manon del MET 2012. Foto Ken Howard/Metropolitan Opera

Com a complement de l’apunt d’ahir, avui us deixo els enllaços de l’excel·lent gravació que va fer la Radio 3 de la BBC de la representació de la Manon de Massenet al Metropolitan de New York.

Jo crec, com ja m’imaginava, que tan sols escoltada guanya i si bé és veritat que s’aprecien coses, petits defectes (a tothom), que al cinema passaven desapercebuts amb tanta opulència, la part musical pren la importància que realment té.

Estic ben convençut que la gaudireu molt més.

Us deixo, mentre aneu baixant els arxius, amb el moment més rellevant, al menys per a mi, de tota la representació, des de una mica abans de “Adieu! notre petite table fins a En fermant les yeux”, amb la Netrebko més expressiva i el Beczala més enlluernador. Continua llegint

EL MET AL CINEMA: MANON

Anna Netrebko Manon al MET. Producció Laurent Pelly

Anna Netrebko Manon al MET. Producció Laurent Pelly

La línia que separa la sensualitat de l’obscenitat és molt fina i jo vull creure que Anna Netrebko no ho té gaire clar i per això tot sovint passa la línia o potser sempre es manté en la part més obscena i la seva Manon esdevé massa explícita i vulgar. És clar que potser no tot és culpa seva i Laurent Pelly, el responsable escènic d’aquest muntatge estrenat a la ROH de Londres i definitivament fallit segons els meus criteris, no ha sabut trobar la manera de frenar a aquesta gran i vulgar personalitat que es desborda tant a dins com a fora de l’escenari. Continua llegint

EL MET AL CINEMA: GÖTTERDÄMMERUNG

Götterdämmerung, escena final MET 2012 Foto Götterdämmerung al MET 2012 Primera escena pròleg Foto/Metropolitan Opera, Ken Howard

Ahir als cinemes, va tenir lloc la darrera jornada de la nova producció de la Tetralogia wagneriana al MET, amb el dubte fins última hora de si Deborah Voigt podria o no cantar la Brünnhilde, ja que en alguna representació ha hagut de ser substituïda per Katharina Dalayman.

No va estar del tot encertada l’excel·lent orquestra del MET, ni tampoc la direcció de Fabio Luisi que va començar amb uns temps molt morosos  i un concepte massa líric per la més tràgica de les jornades, si bé en la tercera escena del primer acte, el cabdal encontre entre Brünnhilde i Waltraute, i la posterior entrada de Siegfried, Fabio Luisi va fer un gir més dramàtic, tot i que vaig trobar a faltar més tensió, més drama i més patetisme orquestral en molts dels moments culminats del segon i tercer acte. Pel que fa a l’orquestra, sempre amb un so sumptuós, ens va regalar algunes pífies del metall (trompetes i trompes) que van tenir el nivell habitual.

L’equip vocal d’aquesta darrera jornada era molt compacte, però a mi no em va entusiasmar tant com a la majoria, us haig de ser franc. D’acord que si mirem el nivell mitjà de les representacions wagnerianes actuals, aquest potser és dels millors possibles, però això ni em convenç, ni em conforme. Jo vull, necessito, desitjo veus heroiques, nobles, tràgiques i  imponents, i ahir al MET n’hi havia tres de sis o set. Això per a mi, tot i que aquestes que no em van satisfer eren molt més que dignes, no és suficient. No puc sortir del cinema pensant que he escoltat quelcom boníssim, perquè jo crec no ho era i perquè ni Brünnhilde ni Siegfried poden tenir veus lletges o més ben dit, amb sons oberts, vulgars, ordinaris i amb un cant que a vegades s’apropa més a l’escola verista (Voigt al segon acte), que al noble cant wagnerià. Continua llegint