IN FERNEM LAND

ROSSINI: LA CHANSON DU BÉBÉ


Ja sabem que Gioacchino Rossini era més aviat de la broma, podríem dir que un music entremaliat i un “bon vivant” capaç de fer algunes composicions amb molt sentit de l’humor i de categoria també discutible, però sense cap mena de dubte, la cançó que us porto avui a In Fernem Land supera allò imaginable i el caire eminentment escatològic del “lluit” text ens comença a preparar pel Grand Macabre.

Rossini utilitza un text d’Émilien Pacini, en aquest cas d’escassos o nuls recursos poètics ja que es tracta del llenguatge limitat d’un nadó, que de manera més o menys impertinent, reclama melmelada, té caca, pipi, vol la mamà i el papà i no gaire cosa més. Tot i així, a la segona estrofa, Pacini i Rossini es reserven alguna venjança malsana envers dues cantants, que aneu a saber de qui es pot tractar, quan el nen diu que la veu de la seva mare és tan dolça que feria enrajolar a Schneider i Teresa.

És evident que a part de la poca-soltada rossiniana, un pecat més de vellesa (en té de gloriosos), pertanyent al llibre número 11, la cançó és un vehicle perfecta per tal de que el cantant que l’interpreta tregui tota la seva vis còmica i pugui deixar anar tota l’adrenalina acumulada en un recital, imitant la veu punyent i impertinent dels nadons quan es posen “simpàtics”.

Jo us proposo una versió que m’ha semblat antològica (si, si, ja sé que el terme pot semblar exagerat per una cançó d’aquestes característiques), ja m’ho sabreu dir. Canta Nicolai Gedda a l’any 1981 a Amsterdam acompanyat  de Jane Eyron al piano. Gedda que feia dos anys que havia debutat al Liceu amb aquell famós Rigoletto del 10 de gener de 1979 (l’única funció que va cantar) i on va fer el mític gall a “La donna è mobile”, el gall més espectacular que jo recordo haver sentit, se’ns mostra en magnífiques condicions i extraordinàriament extravertit i tan entremaliat com el mateix Rossini. El públic s’ho passa tan bé com el tenor. Gedda tenia aleshores 55 anys.

Aquí el teniu

Maman, le gros Bébé t’appelle, il a bobo:
Tu dis que je suis beau, quand je
veux bien faire dodo.
Je veux de confitures, c’est du bon nanan;
Les groseilles sont mûres, donne-m’en, j’en veux, maman,
Je veux du bon nanan,
j’ai du bobo, maman.
Atchi! Papa, maman, ca-ca.

Bébé voudrait la chanson du sapeur
Dans Barbe-bleue, un air qui fait bien
peur.
Maman, ta voix si douce en chantant ça,
Enfoncerait Schneider et
Thérésa.
Atchi! Pipi, maman, papa, ca-ca.

Ma bonne, en me berçant, m’appelle son bijou,
Un diable, un sapajou, si
j’aime mieux faire joujou.
Quand je ne suis pas sage, on me promet le
fouet!
Moi, je fais du tapage, le moyen réussit bien.
Je veux du bon
nanan, j’ai du bobo, maman.
Atchi! Papa, maman, ca-ca.

Émilien Pacini

Nicolai Gedda, tenor
Jan Eyron, piano
Concertgebouw, Amsterdam 28 de març de 1981

Possiblement encara esteu bocabadats, oi? Com a curiositat final cal dir que Rossini, que en aquesta cançó se’ns mostra tan escatològic, no podia sofrir la brutícia.

Bon diumenge Infernems

14 comments

  1. Josep Olivé

    Jejeje…si més no, divertit! Ahir vaig acabar el dia sentint “La donna del lago” a RN3 i avui el començo amb aquesta “rebequeria” a IFL, que té la gran sort de portar la firma de…Rossini…que si no…hahahahaha. 🙂 Començem doncs el diumenge amb bon humor! Que duri tot el dia! Gràcies!

    M'agrada

  2. juli carbó i montardit

    Aprofitant que avui és diumenge i suposadament alguns dels infernemnlaires habituals estaran gaudint d’aquest lapsus dominical vull fer una pregunta que fa molt de temps que em té preocupat, la qual si algú d’aquest espai té l’amabilitat de respondre’m li agrairia molt.
    En l’àmbit de l’òpera no puc opinar perquè la majoria d’elles estan escrites en idiomes estrangers i jo no els entenc per lo tant no he pogut observar el motiu del meu dubte però en les sarsueles sí.
    I aquí vé la pregunta: perquè alguns cantants de sarsuela canten en un ritme més accelerat o més lent del que marca la partitura original?
    Això comporta que l’orquestra s’hagi d’adaptar a les conveniències o exigències dels cantants?
    Això és legal ? Penso que els que canten més depressa potser ho fan perquè no tenen prou capacitat toràcita per aguantar un agut prolongat i els que canten més lents han de tenir més resistència pulmonar i poden cantar uns aguts que moltes vegades els permet inclús sobrepassar l’última nota musical de la partitura.

    Respecte al tema d’avui jo pensava que l’òpera era un art més estricte i seriós del que estic observant ( amb això no vull restar-li el seu mèrit).
    Des de les representacions gairebé eròtiques, les macabres, les iròniques i les de “conya” com la d’avui, mostren un ventall vulnerable difícils d’assumir per a un inexpert en la matèria. Encara que sigui una mica fora de to jo la comparo amb la vulneribilitat de La Donna Immóvile, de Rigoletto.
    Altrament cal pensar que amb la pretensió de modernitzar aquest art amb nous decorats i coreografies que de vagades no s’ajusten a la originalitat del tema exposat poden confondre la veritable qualitat artística dels autors.
    Comprenc que els temps canvien i cal adaptar-se a les circumstàncies actuals malgrat que això comporta els seus riscs. Hi ha una dita en castellà que diu: “renovarse o morir”. Serà aquest el quid de la qüestió?
    Amics invissibles d’aquest espai, aquests són els dubtes i preguntes d’un infernemlaire incomprès que solament preten aprendre cada dia una mica més.
    Gràcies per la vostra comprenssió.

    M'agrada

    • Benvolgut Juli.
      En primer lloc la cançó d’avui no és òpera, és una cançó i em penso que tens sacralitzada la música anomenada clàssica en accés. Les cançons de tots els temps, com tantes altres expressions artístiques, acostumen a expressar tot un ampli ventall d’estats d’ànim, però també poden ser peces de divertiment, de fet la música popular està plena d’exemples. Rossini, com molts altres compositors, escrivien per guanyar diners i si fent aquestes maleses es venien molt les seves partitures (en aquell temps no hi havia altre font d’ingressos), millor que millor. Desconec si l’editorial que treia les seves partitures es va fer d’or amb aquesta, però que tots plegats s’ho van passar d’allò més bé no en tinc cap dubte.
      L’altre qüestió no és tan sols atribuïble als cantants, hi han directors que fan patir molt i molt als cantants amb els tempos que utilitzen, ja siguin molt ràpids o molt lents. En qualsevol cas les partitures acostumen a ser “interpretades” i per tant mentre no s’aixequi el compositor de la tomba (si és que malauradament és mort) per dir com s’ha de interpretar, és normal que els artistes i els cantants més, adaptin les obres a les seves virtuts canores i obviïn certs aspectes que malgrat estar escrits, els poden perjudicar o no saben fer. Per calibrar-ho millor hauríem d’anar als concerts i a les òperes amb la partitura a la ma. Jo he vist persones que ho fan, a mi em sembla horrorós.

      M'agrada

      • juli carbó i montardit

        Gràcies Joaquim per a clarir-me el meu dubte. Potser sí que m’ho prenc massa seriossament la sacralatització de l’òpera però jo sempre la he valorat com una signatura musical paral·lelament a la música clàssica i simfònica encara que en un aspecte diferent.
        Encara que no t’ho creguis també n’escolto moltes vegades fins i tot tinc CDs d’autors com Tchaikovsky, Verdi, Franz Schubert, Mozart, Karajan, etc., però la predilecció per la sarsuela m’ha decantat més en aquest tema.
        Això que dius de La Chansson du Bébé com el Duo de los gatos és una mostra de les meves confusions.
        Gràcies per portar-me pel bon camí.

        M'agrada

  3. colbran

    Bien, mi admirado Rossini se podía permitir esto y mucho más…Una canción que podía ir del brazo del “Dúo de gatos”. Nicolai Gedda está simpático y lanzado.

    Podría ser que las dos cantantes a las que se refiere la letra de esta canción fueran la contralto italiana Teresa Belloch (cantaba el mismo repertorio que La Malibran, pero algunos la preferían a ésta porque estaba más “servida” de busto) y la sensación de París de los años 50s del siglo XIX Hortense Schneider (La “Sneder” la llamaban familiarmente los parisinos) que le estrenó a Offenbach “La belle Hélène”, “La Pèrichole” y “La Grande- Duchesse de Gerolstein”, entre otras operetas y óperas bufas.

    M'agrada

    • Gràcies Colbran, però jo crec que difícilment pot ser Teresa Giorgi Belloc una de les cantants, ja que era estimadíssima per Rossini i es va retirar al 1829, més de trenta anys abans de que Rossini composés la cançó. Sent una cantant molt apreciada per Rossini, li va estrenar amb grandiós èxit la Isabella de l’Inganno felice, i després la Ninetta de La gazza ladra per voluntat expresa de Rossini, malgrat ser, com saps, una cantant capàs de cantar els rols per a contralt, com el Tancredi o el Malcolm de La donna del lago. Sembla per tant difícil que després de tants anys li deixés una perla emmetzinada com aquesta, no et sembla?. Haurem de investigar més.
      De la Schneider no he trobat res, però citant-la pel cognom tot és més aclaridor.

      M'agrada

      • colbran

        Yo no he dicho que fuera, he dicho que podría ser, ya que Teresa Belloc-Giorgi era famosísima en su época y se la recordó muchos años despues, como también se seguía recordando -y se sigue aún hoy día- a María Malibran y murió en 1836. Como la canción la compuso Rossini es probable -no seguro- que se refiriera a ella, en agradecimiento a los 17 años de relación artística (1812-1829) y a la fama que tenía entre los franceses, Stendhal incluído. Por otra parte también es probable que la otra cantante fuera Hortense Schneider porque desde su debut como Inés de “La Favorite” en 1853 su fama trascendió por todas partes y era adorada por sus compatriotas. Con esta referencia en “La chanson du Bébé” bien pudo unir una diva adorada del inmediato pasado con otra de aquél presente.

        La canción objeto de este post no sé exactamente cuándo la compuso Rossini, pero pertenece al grupo “Péchès de Vielliesse” (como muy bien has dicho, Joaquim) a los que dedicó 19 años de su vida, entre 1848 y 1867. Si la cantante citada era Hortense Schneider el tiempo se limita entre 1853 (debut de la diva) y 1867.

        M'agrada

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s

%d bloggers like this: