IN FERNEM LAND

TREMEBUND!!! a la recerca d’una versió que dignifiqui el Credo de Iago.


Feia dies que no us demanava el vostre ajut per recuperar-me d’un ensurt d’aquells que m’agafen quan escolto alguna cosa que no m’agrada.

Ahir no va ser un dia gaire reeixit si ens referim a experiències operístiques. Vaig veure una mica de La Forza del Destino transmesa per Medici TV des de l’ONP i em va semblar que les veus no estaven a l’alçada, abans vam començar a veure un DVD de Les Vêpres Siciliennes gravades a Amsterdam, amb una presa de pèl escènica monumental dirigida per Christoph Loy, de la que no m’he recuperat encara.

Esperant trobar alguna cosa per portar-vos a In Fernem Land,  vaig començar a escoltar una Zauberflöte de Chicago prou interessant en certs aspectes, però decebedora en altres, i vaig decidir, el morbo era molt potent, escoltar l’Otello de l’Òpera de Frankfurt del passat 4 de desembre, dirigit per Sebastian Weigle. El morbo bàsicament provenia per part dels cantants masculins, ja que Carlo Ventre i Marco Vatrogna no oferien gaires garanties i era previsible que ens proporcionessin una vetllada discutible, com així va ser.

No us vull torturar gaire i tan sols us deixaré escoltar el Credo de Iago, cantat (?) per Marco Vratogna. No sé pas on ha anat a parar la noblesa de les veus verdianes, però en aquest fragment no n’he trobat cap indici, escolteu i ja me’n fareu cinc cèntims.

Jo per recuperar-me he anat a buscar en el bagul dels records més antics i he trobat aquesta versió de Riccardo Stracciari gravada l’any 1928. Se sent prou bé i es gaudeix de manera minuciosa, amb un fraseig, una dicció, una intenció i una intensitat dramàtica molt notable. Stracciari mai deixa de cantar, mai deixa de ser noble, mai emmascara la veu per ser més dolent, més incisiu o més dramàtic.

Ara us deixo a vosaltres que en format youtube o si ho preferiu en format mp3, proposeu UNA (així facilitem que no es repeteixin versions i que hi participi el màxim de persones) versió que dignifiqui l’imponent fragment.

Recordeu que per poder deixar un youtube en els comentaris heu d’escriure la formula

youtube=posar l’enllaç que trobareu al youtube que voleu deixar i tot tancat amb [ ]

En el cas que volguéssiu enviar-me un mp3, ho haureu de fer per e-mail i jo us el penjaré.

Gràcies per col·laborar en la causa solidària de trobar un baríton que canti un Credo de l’Otello de Verdi, que ens agradi.

38 comments

  5. dandini

    A mí m’entusiasma Bryn Terfel.Crec que ell sap extreure millor que ningú significat i intenció a les paraules i les sil·labes.La seva dicció italiana és extraordinaria i quan convé sap matisar i apianar.El seu estat vocal és pletòric.Segurament si l’enregistrament fós de l’any 1920 ja sería en un altar operístic el fet de ser actual juga curiosament? en contra seva.

    M'agrada

    Respon
  7. bocachete

    Sentiu aquest, amb una veu fosca, fosca, i ben cantat (diria): molt expressiu, dicció boníssima, puja i baixa molt bé, apiana, i un riure de por… És el Manuel Ausensi, que no ens en recordem mai, pobret.

    M'agrada

    Respon
  8. maac

    Yo no sé si será porque la primera versión que tuve de Otello fue la de Barbirolli en Emi, identifico mucho Iago con Fischer-Dieskau, ya sé que no es muy verdiano pero me gusta y es de lo más original que se puede encontrar, con una carga potente carga psicológica -perverso su Iago-, quizás demasiado elaborada, en todo caso: me encanta y canta.

    M'agrada

    Respon
  10. Golaud

    De los propuestos hasta ahora los que más me gustan son Stracciari, Dieskau y Warren, por ese orden.

    He buscado a Valdengo con Toscanini, pero no lo he encontrado en Youtube, así que pongo a Tibbett, un impesionante Iago, aunque tampoco he podido localizar una grabación más temprana que esta de 1939:

    Confieso que he pasado olímpicamente de Vratogna.

    M'agrada

    Respon
  11. colbran

    Un día no muy fino en cuanto a estado físico me ha impedido presentar mi Yago favorito a primera hora -que era además el barítono preferido de mi padre- el superlativo Lawrence Tibbett, pero se me han adelantado (ay, Golaud!). Como segunda opción tenía a Riccardo Stracciari, para mí el mejor barítono del siglo XX -ex-aequo con Tibbett- y también se me ha adelantado el único que podía hacerlo, es decir Joaquim en su post. Otras opciones mías eran Tita Ruffo y Leonard Warren, pero también han sido seleccionadas.

    Por esta razón opto por un extaordinario cantante que tuvo la suerte de grabar el primer “Otello” íntegro, bajo la dirección de Carlo Sabajno en1931 y es ni más ni menos que el extraordinario APOLLO GRANFORTE. Vaya voz y vaya expresión!

    Y por qué hemos ido seleccionando barítonos históricos mayormente y no actuales?, pues sencillamente porque los actuales suelen ser tenores “camuflados” o cortos y los barítonos auténticos -que algunos hay- no tiene ni la fuerza, ni la potencia, ni la expresión verdiana que estos genios tenían.

    Y aún quedan algunos muy buenos que hay que revindicar cantando esta pieza endiablada del “Credo” qiue pide contundencia, dicción, villanía, bien cantar y sobretodo intención y grosor baritonal.

    Por lo tanto ánimo y a participar!

    M'agrada

    Respon
  12. Josep Olivé

    Està clar que aquest post és de la familia dels “ignotos”. Com que es tracta doncs d’un post didàctic per a dignificar un ària previament maltractada jo prefereixo callar i apendre! 🙂 🙂 🙂 Per tant, agraeixo un cop més als meus col.legues d’IFL aquesta veritable “master-class”.

    M'agrada

    Respon
  13. OLYMPIA

    Hauria posat en Bryn Terfel. Ara escolto a Tibett que desconeixia totalment i que porta bons avals. M’està agradant molt com m’ha agradat el comentari que ha fet Colbran, esplèndidament escrit. Cap crític d’aquesta terra és capaç d’adjectivar les veus amb l’agudesa i elegància verbal de Mr.Colbran. Una sort de la que en gaudim tots, Joaquim!

    M'agrada

    Respon
  16. Xavier C.

    El meu cas encara és pitjor: hagués jurat haver sentir-li a Dimitri Hvorostovsky cantar-ho com els àngels com un veritable dimoni, però els que li trobo no és el youtube que jo busco. Ara no recordo qui era que deia allò de ‘el problema no és la gent que no sap. El problema és la gent que sap el que no és’

    M'agrada

    Respon
      • Josep Olivé

        Doncs o nosoltres dos no en sabem (en el meu cas podria ser, t’ho asseguro) o a IFL ha entrat algun “virus” (operístic, és clar, que ningú s’espanti), perque el meu comentari ahir sortia abans del de Tristany, quan cronològicament no lliga, i l’altre día, una resposta que havia d’anar dirigida a Joaquim va apereixe com dirigida a tu. Ho vaig deixar estar perque s’entenía, crec jo, que estava desubicada. Tots els mals siguin aquestos! 🙂

        M'agrada

        Respon
  17. Joaquim

    MOLTES GRÀCIES A TOTS ELS QUE HEU PARTICIPAT, Verdi us ho agrairà, ja que totes les opcions són magnífiques i dignifiquen el Credo de Iago, que és del que es tractava, per tant reclinatori per a tots ells i per a vosaltres.

    Cappuccilli sensacional de veu, sembla un actor de cinema mut, l’histriònic
    Warren l’imponent.
    Ruffo la llegenda
    Gobbi una veu al servei d’un intèrpret potent, el clam.
    Terfel, l’incisiu.
    Taddei (llàstima de la presa de so), la supèrbia
    Ausensi recuperat (gràcies Bocachete), el més sonor.
    Fischer-Dieskau, el més ben dit, maquiavèl•lic
    Álvarez, amb ganes que es recuperi del tot (gràcies Concep), el psicòleg.
    Tibbett, el enyorat
    Granforte, el imprescindible
    Capecchi, la sorpresa

    En Vratogna té per remenar i triar, però sobretot per aprendre.

    M'agrada

    Respon
  18. dandini

    Evidentment tots són millors que l’estigmatitzat Marco Vratogna pero crec que ens estem equivocant amb aquesta crónica mirada al passat.Seria molt més didactic trovar també algún defecte en aquells mítics cantants(que no pas repetir el mateix discurs de generació en generació)que jo humilment penso que tenen ,una autèntica temeritat de part meva,un dia d’aquests acabaré a la caldera d’en Pere botero.(ji ji )

    M'agrada

    Respon
    • Golaud

      Cuando Vratogna aprenda a cantar entonces podremos sacarle algún defecto, pero de momento es un cantante que produce vergüenza ajena, algo que desde luego no provoca ninguna de las interpretaciones propuestas.

      M'agrada

      Respon
    • Joaquim

      Què més voldríem que tenir barítons que puguin fer honors a Verdi i a aquests avantpassats, Dandini.
      Tu mateix has tingut que buscar un del present, que encara té futur, però no està als inicis de la seva carrera precisament i és que no hi ha barítons verdians, no ni han, t’ho miris com t’ho miris. No és en absolut una equivocació, si tots els que estudien cant ara miressin més al passat, tindríem en molts aspectes, el futur garantit.
      Les versions que podem admirar aquí, parlen per si mateixes, són lliçons deixades per tal de que tots aquells que pretenguin cantar repertori verdià les escoltin. Defectes tots en tenim, però renoi, quin gust escoltar aquesta colla.
      I l’estigmatitzat, s’ho ha buscat ell solet, el seu credo fa una mica de peneta.

      M'agrada

      Respon

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

Gravatar
WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. ( Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. ( Log Out /  Canvia )

Cancel·la

S'està connectant a %s

A %d bloguers els agrada això: