IN FERNEM LAND

TEATRO ALLA SCALA: DON GIOVANNI


Bryn Terfel (Leporello) i Peter Mattei (Don Giovanni) Scala 2011.

L’anualment esperada inauguració del Teatro alla Scala va tenir lloc, com és tradicional, ahir  7 de desembre i aquest any amb Don Giovanni de W.A.Mozart, que sota l’equip directiu de Daniel Barenboim, ja com a director musical de teatre milanès, i el canadenc Robert Carsen, per la part escènica, ha reunit a un equip de cantants estel·lar i envejable que han signat una bona inauguració, amb alguns aspectes millorables, però sense cap mena de dubte, una gran inauguració.

Daniel Barenboim fa una versió tensa, molt dramàtica i quan ha sortit per iniciar el segon acte, no ha estat bravejat com jo esperava i algú del públic li ha dit en veu alta que ho feia molt lent. Potser si que en alguns moments ha dirigit posant fins i tot en perill la respiració d’algun dels cantants, però diríem que la seva versió és molt solemne, massa seriosa? potser si i potser també mancada d’una mica més transparència orquestral i d’un tractament dels recitatius més lleuger, que és on jo he trobat més monòtona la versió musical del director argentí. En aquest aspecte em va agradar més la vigorosa direcció de Fabio Luisi al MET del mes passat. Un Mozart poc mediterrani, poc italià, fins i tot poc vienès, i potser més berlinès. No és pas el Mozart que més em satisfà, però no hi ha cap dubte que Barenboim fa una interpretació personal i l’excel·lent orquestra de la Scala es rendeix a ell, amb resultats molt més que notables.

L’equipo de cantants és molt important, amb unes dones (a l’inrevés del que succeïa al MET) superiors a l’equip masculí, tot i que aquest tenia un nivell notable.

Peter Mattei, el baríton suec fa un Don Giovanni elegant, però massa distant. És molt bon cantant i va tenir moments excel·lents, sobretot la serenata del segon acte, genialment representada gràcies a la màgia de Carsen. Mattei té una veu poc dramàtica, de sonoritats molt líriques i quan Barenboim a l’escena del sopar força al màxim la tensió de l’orquestra, ja sigui de volum, com de densitat dramàtica,  se’l menja. És un bon Don Giovanni, però a mi no m’ha seduït ni musicalment, ni dramàticament. Utilitza molt les sonoritats nasals que enlletgeixen l’elegant línia de cant, però no hi ha dubte que és un bon cantant.

Peter Mattei (Don Giovanni) a la Scala. Producció Robert Carsen

El Leporello de Bryn Terfel és un clàssic. Malgrat els anys que han passat des de que el va incorporar entre els seus rols predilectes (genial a Ferrara 1997 dirigit per Abbado), el cantant gal·lès continua sent un referent cantant el criat, jo crec que és millor que el seu Don Giovanni, però els anys passen i no perdonen, tampoc per Terfel, que ara mostra una veu menys dúctil i una curiosa pèrdua de registre greu quan tot semblava indicar que acabaria sent un baix. A vegades força les notes més greus i obre el so de manera molt vulgar, és clar que això va molt bé amb el personatge, però crec que l’efecte va en detriment del cant mozartià. Físicament es comença a veure massa gran per fer la rèplica del Don Giovanni al segon acte. Conceptualment el rol escènic ideat per Carsen el fa de meravella.

El Don Otavio de Giuseppe Filianoti no és per la Scala i desmereix el nivell d’aquesta inaguració. Filianoti que té problemes d’emissió, va fer coses precioses i detalls de qualitat, però és irregular i denota greus problemes en la seva descuidada línia mozartiana. En la primera ària no em va agradar i en canvi en la del segon acte, “Il mio Tesoro” la va resoldre dignament, però en cap cas es justifica que ell hagi estat el tenor escollit per la “prima”.

El Masetto del baix Štefan Kocán, darrerament molt actiu en les transmissions del MET, tampoc m’ha acabat de fer el pes. La veu és massa fosca, quasi millor per fer el rol de Il Comendatore i el seu cant em va semblar molt poc àgil i una mica avorrit.

Finalment el rol de Il Commndatore estava assignat al notable i omnipresent en els grans repartiments, baix coreà, Kwangchul Youn. No estava en un moment vocal especialment feliç. Poca rotunditat i una veu amb indicis perillosos d’oscil·lació, cosa que va fer perillar el seu gran moment a l’aparició de l’escena del sopar.

Anna Netrebko encapçala de manera rutilant l’equip de senyores, totes elles estupendes, d’aquesta producció. Netrebko està en un moment vocal esplèndid. Dramàticament molt llençada, la soprano russa no va començar gaire inspirada, però en la seva gran ària del primer acte “Or sai che l’onore” va ser un vendaval de força i intenció, així com en la cabdal escena que tanca el primer acte, on la seva veu sobresortia per sobre la de tot el conjunt, amb força, seguretat i molt tremp. Esplendorosa. En l’ària del segon acte “Non mi dir” de caire més belcantistic, no va estar tan reeixida. Un petit trencament de la veu en una nota atacada en piano, va fer que potser perdés seguretat i tenint en compte que el mestre Barenboim portava un temps potser esgotador (tropo lento li van cridar), va fer que Netrebko trenqués vàries vegades el fiato, incapaç de lligar les frases, però tot i així el final de la segona ària el va resoldre amb seguretat i lluïment espectaculars de mitjans, superant de manera excel·lent la difícil prova de cantar en una inauguració de la Scala, ja que ella va ser la més aplaudida durant la representació, i sobretot al final.

Barbara Frittoli és una excel·lent cantant mozartiana. La seva Donna Elvira és segura i molt convincent, superant els salts i els canvis de registre amb suficiència, tot i que a la zona més greu li costa superar la projecció, que queda una mica més apagada. M’agrada molt com diu els recitatius (la millor de tot el cast) i  a vegades la veu en la zona aguda sona una mica estrident, però en canvi sap fer unes mitges veus i uns pianos atacats sense portaments, magnífics. Ha superat la seva magnífica prestació del MET.

Sensacional la Zerlina/Lolita d’Anna Prohaska. Veu preciosa i amb una projecció magnífica. La seva manera de dir les frases sempre picares i amb intenció, del seu personatge, em va semblar excepcional. És molt segura i sempre que intervé fa que tot volti al seu entorn. Magnífica!

Don Giovanni a la Scala de Milà 2011. Producció de Robert Carsen

La producció de Robert Carsen em va agradar molt. El director, fidel a les dèries, fa un homenatge al teatre milanès i situa l’òpera dins la sala i l’escenari on es representa. Ja des de l’obertura, veurem en un cop d’efecte visual típic del director canadenc, com Don Giovanni que entre corrent pel pati de butaques (no m’agrada que es trenqui la quarta paret i en aquesta producció i juga constantment), estirant el teló que deixarà al descobert un gran mirall que reflecteix la sala. Efecte que potser hem vist moltes vegades però que ens donarà la clau de tot el joc teatral ideat de manera, jo crec que magistral, per Carsen.

Situa l’acció en una època contemporània indefinida, que podria ser els anys 50 del segle XX, però també avui, però alhora vesteix als personatges, a partir de la festa del acte primer amb els vestits del segle XVIII, tots de vermell. Aquest joc i intercanvi de vestits, segons cada escena esdevé molt interessant, donant un constant gir i un joc dramàtic a les situacions. Quan els personatges han de interpretar o fingir van vestits d’època, mentre que quan mostren els veritables sentiments o mostren els seus temors i dubtes, van vestits de manera contemporània.

Els decorats es limiten a uns panells mòbils que representen el teló vellutat de la Scala, així com un frontal del prosceni que s’anirà repetint en una perspectiva que arribarà a ser infinita en la majestuosa visualització de l’ària del segon acte de Donna Elvira “Mi tradí”. Un mirall que projectarà la sala i un telons pintats de sala i prosceni, faran la resta. Sembla senzill, però no ho és.

Quan Don Giovanni canta la serenata ho fa a tots els espectadors de la sala, que s’il·lumina lleument, en un recurs de gran impacta, ja utilitzat de manera similar, en el “Visi d’Arte” de la seva fallida Tosca.

Altres moments teatralment esplendorosos, son l’enterrament del Il Commendatore al primer acte o l’impressionant aparició d’aquest, que en lloc  de produir-se al cementiri, es produeix a la llotja reial, projectada en un mirall, i on veiem a Il Commendatore al vell mig, flanquejat per el President de la República italiana i el flamant Primer Ministre. L’efecte és sorprenent, atrevit i extraordinàriament reeixit.

No cal dir que Carsen ens reserva sorpreses fins al final. L’escena del sopar és magnifica, tensa, dramàtica i té la impressionant sala de la Scala com a escenografia de l’enfonsament a l’abisme del llibertí. Però quan tots els personatges cantant el sextet final amb la moralitat corresponent, tornarà a aparèixer Don Giovanni, fumant l’enèsima cigarreta i dirigint-los a tots en els seus destins. Aquesta última genialitat no l’hem pogut veure els espectadors del Cinesa Diagonal, ja que hem perdut la senyal digital i ens hem quedat amb un pam de nas, que ens serà recompensat amb una entrada gratuïta per una altre sessió, però que ens ha deixat amb la impotència de no veure i escoltar aquest final i la reacció esperada del públic d’aquest magnífic espectacle.

Don Giovanni és una especie de director teatral que donarà vida a tota les escenes i les dotarà de llum i espais escènics propicis, amb un lleu gest, suficient per adonar-nos que ell és el que regeix la vida de tots els personatges que l’envolten.

Leporello, el fídel i envejós criat, és un cap de tramoies del teatre, que voldria ser el seu amo i deleix per aconseguir ser el director o totes les dones que ell conquereix, però alhora se sap mancat de la seducció, la inspiració, l’elegància i els diners per fer-ho. La genial interpretació de l’ària del catàleg és el gran mostrari del que ell voldria, però no pot ser. Quan té la gran oportunitat, seduint a Donna Elvira fent-se passar per Don Giovanni es creix, però immediatament serà burlat pel seu amo, fins quasi la submissió sexual.

Don Ottavio és l’habitual titella que necessita del poder de Donna Anna per ser algú. Carsen el fa partícip des de un bon principi de les banyes que tan escandalosament li posa Donna Anna, però malgrat això, ell aconseguirà acompanyar a Donna Anna a la inauguració de la Scala, per veure el Don Giovanni (teatre dins el teatre, un tret molt característic de les produccions de Carsen) i ell com la seva promesa son el fidel reflex dels personatges que seuen a la platea del teatre milanès.

Donna Anna sempre passiva i representada com una gran diva dels 50, sap perfectament el que fa i juga amb Don Ottavio i Il Commendatore. És rica, poderosa, sensual, jove, i objectiu del poder, preu greument insatisfeta.

Donna Elvira està absolutament dominada per Don Giovanni i el seu grau de submissió arriba a ser autodestructiu. Vol ser totes les dones del catàleg que canta Leporello i a l’escena de sopar es rebaixa fins la humiliació.

Zerlina és com una Donna Anna en potència, però no té altres mitjans que la seva joventut per obtenir els homes que desitja.

D’aquesta gal·leria de personatges i situacions, Carsen ens proposa un joc original sense trair en absolut l’esperit de l’òpera i encara que jugui amb el teatre dins el teatre, no deixem mai de veurens a nosaltres mateixos com a espectadors i actors dominats a plaer per un Don Giovanni regista que ens sedueix en les seves pérfides (?) intencions.

Un altre exemple: Don Giovanni després de cantar la serenata sedueix a una cambrera del teatre que puja a dalt de l’escenari i seurà amb ell al prosceni. Mentre la cambrera acabarà nua i Don Giovanni al seu costat va seduint-la, alhora que observant i dirigint l’engany de Leporello a Donna Elvira en un escenari que hi ha sobre l’escenari (recurs també emprat en la genial producció de Les Contes d’Hoffmann de l’ONP).

Tinc ganes de tornar a veure la retransmissió, tot i que les càmeres no han estat fidels a l’esperit de Carsen, i ens hem perdut accions paral·leles que els primers plans o el plans mitjos de la TV italiana ens han privat de veure.

Així és com ho he entès jo i si és així m’ha agradat moltíssim

Per el que he escoltat en la gravació que us deixo,  la de la RAI, al final hi ha hagut aplaudiments per tothom, especialment notables per Netrebko, Terfel, Mattei i Frittoli, per aquest mateix ordre, i disparitat d’opinions per Carsen i també per Barenboim, tot i que crec que han guanyat clarament les mostres d’aprovació a les protestes.

Una bona nit d’inauguració que tan aviat com disposi del vídeo, us el deixaré, i d’aquesta manera ens permetrà als espectadors dels Cinesa Diagonal, veure allò que no hem pogut veure.

De moment us deixo l’àudio

ENLLAÇOS

TEATRO ALLA SCALA DI MILANO
7 de desembre de 2011
Stagione Lirica 2011 – 2012
DON GIOVANNI (Il dissoluto punito, o sia Il Don Giovanni)
Dramma giocoso in due atti KV 527 di Lorenzo Da Ponte
Musica di Wolfgang Amadeus Mozart

Don Giovanni, giovane cavaliere estremamente licenzioso: Peter Mattei
Donna Anna, dama: Anna Netrebko
Don Ottavio, suo promesso sposo: Giuseppe Filianoti
il Commendatore, padre di Donna Anna: Kwangchul Youn
Donna Elvira, dama di Burgos, abbandonata da Don Giovanni: Barbara Frittoli
Leporello, servo di Don Giovanni: Bryn Terfel
Masetto, contadino: Štefan Kocán
Zerlina, sua promessa sposa: Anna Prohaska

Orchestra e coro del Teatro alla Scala di Milano
Director musical, Daniel Barenboim
regia, Robert Carsen
escenografia, Michael Levine
vestuari, Brigitte Reiffenstuel

I mentre es van baixant els enllaços, us deixo amb Anna Netrebko cantant “Or sai chi l’onore”

Ja em donareu la vostra opinió

55 comments

  1. Xavier C.

    Aquest Don Giovanni i jo devem estar renyits: als Cinemes Girona no ens van donar cap entrada gratuïta pel tall del sextet final; i la producció de Carsen no em va agradar res. Ahir em va semblar que no tenia cap sentit. Avui, en llegir-te, descobreixo que sí en tenia un (veig que encara he d´aprendre molt!). Bé: doncs no m´agrada igualment perquè no s´entén. O, si més no, jo no la vaig entendre. Ves a saber si tothom la va entendre i jo no. Ostres!.. Noooo!!!! Xaviiiiiiiii!!! I si també vas ser l´únic que no es va assabentar que el cinema et compensava amb una entrada??? Horror!!!!

    M'agrada

    • Als Cinesa no crec que tothom estigués al cas, però una vegada que ens va passar un entrebanc als Girona, ens van tornar els diners. (Meistersinger de Glyndebourne, és clar que aquell dia no vam veure res de res).

      M'agrada

  2. JaumeM

    IMPRESSIONANT!!
    No, l’opera no, la critica!!
    Jo que encara solament puc valorar l’espectacle segons el grau de satisfacció que he sentit, me maravella la precisio, el detall, la quantitat de elements analitzats.Res s’escapa al ull i l’oida, i si no fos al cine, diria que al nas i al tacte, cada aspecte es valorat i qualificat.BRAVO
    Llegint la crónica tornes a presenciar l’espectacle, i es una gran sort quan les circumstancies permeten tornar ho fer realment.
    En quant aquest DG haig de dir que m’agradat mes despres de llegir te que quan ho veia. La explicació de la producció m’ha fet gaudir la del tot.La musica un xic lenta i no massa d’acord a la meva idea de Mozart (es clar que jo no soc cap expert) i els cantants la Zerlina magnifica, DElvira molt bona, Netrebcko ella mateixa,Matei a mi m’agrada molt la veu, Terfel be com quasi sempre, Masetto regular.
    A veure que en diuen els demes.

    M'agrada

    • A vegades algú t’obre les possibilitats d’una visió diferent i això serveix. Si en aquest cas, la meva manera de veure la producció de Carsen t’ha servit, me’n alegro.
      No sempre ho entenc jo, o no sempre sóc capaç de transmetre-ho. Ahir tenia un dia receptiu.

      M'agrada

  3. juli carbó i montardit

    Permeteu-me que posi la cullerada en aquest dialeg que esteu fent respecte a Don Giovani al qual us referiu.
    Vosaltres que sou molt més experts que jo en aquestes temes heu de saber i intendre que no és el mateix vaure una obra en un escenari que veure-la a través del cinema.
    Suposo que cada director de producció ho fa segons els seus criteris tot i que de vegades no s’ajusten a la originalitat de l’obra.
    Si en el cinema es mostra com una retransmissió de l’obra en directe, si que es pot opionar o criticar la versió pel·liculada, però si es fa propiament com a pel·licula la cosa ja canvia doncs el director pot targiversar la trama de l’obra segons el seu caprici.
    En el cas que ens referim no puc jutjar-ho perquè no ho he vist, però sí que ho he conprovat en alstres ocasions.
    Això comporta les seves contraveries perquè si el director de la pel·lícula és sensible a producció en qüestió pot inclús superar l’obra original. però si ho ha simplement com a director-productor pot arribar a confóndrola.
    Si no esteu d’acord en la meva opinió és perquè no m’heu entès el que volia comparar o jo no m’he sabut explicar prou bé.

    M'agrada

    • És cert que quan es retransmet una representació teatral o operística per TV, el realitzador ha d’anar amb molta cura per no deixar res del que el director d’escena ens vol mostrar i dir. Ahir el de la RAI no va estar a l’alçada i més d’una o dos vegades no va voler mostrar o no ho va saber fer,. el que passava en escena.

      M'agrada

  4. Leonora

    Leída así,la propuesta de Carsen es interesantísima y me refuerza en esa obra maestra que es Don Giovanni. La seguí por radio y me gustaron Mattei, Frittoli como veros mozartianos. Netrebko y su fiato aparte, una cosa es Doña Ana y otra un personaje verista,no frasea y es una lástima porque tiene medios y una voz hermosa. Ojalá sea así. Saludos!

    M'agrada

    • Cuando puedas ver la producción, seria interesante saber tu opinión.
      Musicalmente Barenboim no hizo nada para dulcificar a Donna Anna i la dejó a merced del torrente sonoro que emergía del foso y al libre albedrío de sus portentosos medios. Aun así es un lujo de soprano y el director hubiera tenido que ser más sensible para frenar sus desbordantes cualidades.

      M'agrada

  5. Lluis Emili Bou

    Juli, em sembla que t’he entès i tens raó: el director del video ens dona la seva versió i és això el que ens deixa/fa veure. És una anella més de la cadena de mediació DaPonte-Mozart-Carsen-Barenboim-… Això és el que ens arriba (amb permís dels cinemes Girona).

    A mi també m’agrada més el DG del Ximo que el de Carsen. Dec ser un carca però quan el text es dona bufetades amb el que fan em repateja. Que la Netrebko descobreixi sobtadament que s’ha rebolcat amb el Mattei a l’escena inicial no té ni cap ni peus (o és que ho fa amb els ulls clucs). Que els boccone da gigante i les cuixes de faisà siguin platets del Bulli… Tampoc veig per què el Commendatore ha de punxar la panxa de DG, trobo molt, però que molt, més dramàtic el recurs de Da Ponte de donar-li la ma i dur-lo a l’infern. L’escena “del cementiri” també em sembla que té més força que no situada al vestidor de DG.
    El recurs de situar el Commendatore al Palc Reial va resultar molt bé escènicament però em pregunto si passat l’efecte sorpresa és capaç de funcionar sense trencar el crescendo d’aquest genial i llarguíssim final de l’òpera.

    En poques òperes em passa que m’irriti tant el canvi d’època i de fil argumental (obviament encara peto de dents recordant l’infame DG de Bieito del qual vaig aplaudir la Carmen) però és que Da Ponte era genial i Mozart no diguem.

    Posat a canviar, quina ocasió perduda per caracteritzar el cavaller Don Giovanni de “Cavaliere” en les escenes de seducció de Lolitas!

    Com que l’obra és genial ho vam fruir molt. I d’acord amb tot en les apreciacions crítiques del Ximo sobre els intèrprets.

    M'agrada

    • Xavier C.

      Ha, ha, ha, et compro la frase, Lluis Emili: a mi també m’agrada més el DG del Ximo que el de Carsen 😀 . Jo no he presumit mai de carca, tot el contrari, i a més innovadores i sorprenents que siguin les posades en escena, millor. Però, encara m´agrada més que tinguin una certa coherència, i si Leporello busca una porta per fugir, no m´importa que en comptes de porta trobi un clavegueram, un armari o l´entrada del Metro, però si més no que trobi alguna cosa per on fugir; i si intercanvia vestits amb Don Giovanni, no pot ser que la ‘nova’ i baixa condició social de Don Giovanni se´ns presenti amb smoking; i per més voltes que li dono amb la per mi nova (gràcies!) perspectiva d´en Joaquim, encara no acabo de lligar què és el que fa que Leporello vagi vestit de màscares al ball de màscares. Com diria la guineu davant el raïm, per agafar un emprenyament amb aquesta producció, encara bo que no he trobat entrades. 😕

      M'agrada

      • Josep Olivé

        Efectivament, Donna Anna no pateix cap intent de violació ni cap agressió no consentida, que és lo que moltes produccions ens han fet creure. Vaja un, en Da Ponte, com per deixar escapar el fet de mostrar-nos una Donna Anna seduida i despitada alhora i afegir-la a la llista de Leporello. Que Don Giovanni intenti violar és per definició impossible i totalment incongruent amb el personatge. Don Giovanni sedueix, i molt més enllà d’aprofitar-se de tota dona seduida, el seu fi primer i últim és la conquesta. Tambè crec que és el fet de deixar-la sense comtemplacions el que enerva a Donna Anna, i és del tot impossible que el “calcasses” de Don Ottavio i la respectable Donna Anna fessin coses pecaminoses abans de passar per vicaria. I Da Ponte encara fereix més Donna Anna, perque tantes llargues al pobre Don Ottavio només té l’explicació de que somia en la possibilitat de tornar a estar al braços de Don Giovanni. En fi, sempre he dit que Donna Anna és precisament la…1003!

        M'agrada

    • Benvolgut Emili, jo sempre he pensat que era impossible que Donna Anna es pensés que estava al llit amb Don Ottavio i que en realitat estigués amb Don Giovanni, per molt fosca que estigui la cambra, hi ha un sentit que es diu tacte que ens dona molta informació. Entre altres raons també perquè suposo que Don Giovanni deu ser un expert amant al llit i Don Ottavio me l’imagino ben tovet i encara una questió física. O El dos personatges son d’estatura i ocmplexió similar, o ben aviat s’en ha d’adonar que tot aquell bé de Déu, pertany a un altre, no?.

      Bromes a part. Per a mi Donna Anna sap amb qui està i l’única cosa que la treu de polleguera és que acabada la feina Don Giovanni la deixi.Aquest ultratge la portarà a demanar justícia al pare i després venjança a l’amant. És quan escolta les paraules referides a Donna Elvira i dites pel Don “Povvera sventurata! I passi suoi voglio seguir; non voglio che faccia un precipizio”, quan ella davant la possibilitat de convertir-se en una Elvira més, incita a Don ttavio amb “Don Ottavio son morta!…Or sai chi l’onore”.Si que hi ha coses que grinyolen, ja que no pot ser que Ottavio descobreixi el cadàver del Comendador al mateix llit de Donna Anna i no al carrer i molts altres detalls que moltes vegades es podrien solucionar amb un treball més profund del director d’escena, però en general aquesta visió de Carsen em sembla interessant i suggeridora. Tots d’alguna manera o altre som partícips o si més no testimonis de les humiliacions i perversions de personatges que ens envolten i que són com el Don, per això estem parlant d’un personatge universal i d’un clàssic que permet totes les trasposicions i re lectures que es vulguin, o així ho veig jo. Altre cosa és que siguin reeixides. En el cas de Bieito al Liceu, en absolut, però aquesta de Carsen, amb alguns retocs per donar-li més consistència, o alliberar-la d’algunes incongruències, em sembla magnífica, com ha quedat ben palès en l’apunt que us he deixat.

      M'agrada

  6. josepcolet

    Magnífica crònica amb la qual estic totalment d’acord. Per a mi va ser, una vegada més, una gran inauguració de temporada a la Scala.
    Em va agradar molt (exceptuant algun detallet) l’escenografia de Carsen. Baremboim, malgrat la “lentitud” de que se l’acusa, no em va desagradar gens. I els cantants, sensacional el trio femení (Netrebko, Frittoli, Prohasca). Pel que fa als homes, Terfel em va agradar molt, Mattei em va agradar a seques, Filianoti només alguna cosa i Kocán i Youn, per sota del que esperava.
    Amb candeletes esperarem el vídeo, mentre, ens consolarem amb l’audio. Gràcies per tot.

    M'agrada

    • Només faltaria que el vídeo estigués malament a tot arreu, per fastiguejar a tots aquells que de manera altruista el posem a disposició de la xarxa i així facilitar la distribució comercial del mateix.
      Si fos així, estaríem parlant d’una estafa.
      Jo creia que el problema tan sols era dels Cinesa, però al Girona també, i m,és preocupant encara, a València també.
      És molt sospitós que el senyal digital caigui per a tothom?

      M'agrada

      • Lohengrin

        Pues debió ser una caida digital general, en Madrid, en Cinesa, también nos quedamos sin final y salimos todos como corderos sin decir ni pio…Serán los recortes europeos.
        Me parece muy buena tu crónica

        M'agrada

      • Bienvenido a In Fernem Land, Lohengrin, que mejor sitio para ti, no? 🙂
        Gracias por comentar.
        Ese corte al final no sé si tambien afectó a la retransmisión de ARTE, de ser así veo la mano negra de la comercialización del DVD.
        Espero que vengas tantas veces como te apetezca por aquí, desde ahora tu casa.

        M'agrada

  7. Marta B

    Bon dia, una crònica magnífica! Aquesta estrena la vaig veure tranquilament a casa ben acompanyada per la família i una amiga amb un bon cava i pernil del bastant bo. Vaig disfrutar de valent, Mozart és un autor que m’ha agradat sempre i cada vegada més.

    Pel que fa als cantants em van agradar moltíssim Netrebko i Frittoli, molt Mattei i Terfel, encara que si que coincideixo amb que si que se li nota l’edat, però tot i així, em va agradar força. Esperava més de K. Youl, Filanotti no em va acabar de convèncer, de S. Kocan també vaig trobar que li hauria escaigut més el paper de Commendatore i pel que fa a Anna Prohaska, no m’agrada el seu timbre de veu (això és exclusivament una qüestió de gust meu) res a dir del seu talent i capacitat.

    Tot i que hi vaig trobar alguna incongruència em va agradar moltíssim la posada en escena de Carsen i en quan a la direcció de Baremboim no vaig notar que fos lenta, potser em fan falta més Don Giovanni per saber-ho apreciar millor.

    A casa se sentia millor l’orquestra que els cantants. Ja he baixat l’àudio, moltíssimes gràcies i espero amb delit el vídeo, ja arribarà quan toqui.

    En resum i tal com he dit al principi vaig disfrutar moltíssim i al cap i a la fi el que compta és això: disfrutar.

    M'agrada

    • Caram Marta, serà qüestió de demanar dia i hora per venir a veure les òperes a casa teva, pernilet del bó inclòs :-)ç
      Si, no en tinguis cap dubte, el que compta és gaudir i quan succeeix, és fantàstic.
      Me’n alegro que compartim opinió.

      M'agrada

  8. Josep Olivé

    Don Giovanni és una òpera perfecte des del punt de vista musical i dramatúrgic, en la que les succesions d’escenes (sense interludis!) i aparicions i desaparicions sobtades de personatges crean una atmósfera gairebé angoixant. El llindar entre tràgic i còmic és permanentment trasbalsat per les genialitats de Mozart i Da Ponte al llarg de tota l’obra, i ens manté expectants constanment. Per això crec que no fa cap falta que ni el director musical, ni el director d’escena la facin encara més opresiva del que ja de per si és. Òpera superba, des de la primera escena fins l’última, que no va tenir ahir una representació gens reixida ni en la direcció musical, ni molt menys en l’escènica.

    Ben segur que Baremboim deu tenir raons per a interpretar un Don Giovanni tant i tant lent, exasperadament lent. I en Carsen deu tenir les seves per a fer un Don Giovanni amb el recurs, ja un tant vist i manit, del teatre dins del teatre. A mi no em va agradar, ni em va “tensionar”, ni em va ficar dins de l’òpera. Una obra que normalment i ja des de la primera escena em captiva, ahir no ho va fer fins l’ària de Donna Anna (“Or sai chi l’onere!”). A partir d’aqui, amb la sensacional interpretació de l’Anna Netrebko, la cosa va anar a millor fins a la fi del primer acte. Després, al segon acte, l’intensitat va decaure altre vegada fins, és clar, l’escenes gairebé gótiques del cementiri i del sopar. Escenes resoltes amb idees originals, això si, però no per originals han de ser genials. No la vaig trobar per enlloc la genialitat ahir, i alguns del efectes escènics ja s’han vist prou vegades en d’altres produccions. Resumint, que tant Baremboin com Carsen, que gairebé sempre m’han agradat, ahir em van decebre, i de quina manera.

    Molt i molt bé Netrebko, Frittoli, Prohaska (una meravella, lo millor de la funció amb Netrebko) i Youn. Regulars Mattei (el cinisme de Don Giovanni no el vaig veure per enlloc, i encara menys la seva determinació davant del commendatore) i Kocán. Malament Filianoti. Cas d’estudi en Terfel. Crec que és molt més Giovanni que Leporello. Genial, com sempre, actuant i fent ganyotes, cruel amb Donna Elvira, ambiguament displicent amb el seu amo, i espantat i atemorit en les macabres escenes del cementiri i del sopar, però el seu registre crec que no contrasta prou amb la del dissoluto punitto.

    M'agrada

    • Xavier C.

      Em sembla que amb tants canvis de vestuari, a l´hora del sopar Mattei estava més aviat ‘confuso’ i no per gaires determinacions. I haver d´estar dient allò del ‘Che gelo è questo mai? ’ sense estar agafat a la mà del Commendatore tampoc deu ajudar gaire a estar pel cas del que fas. 🙂

      M'agrada

  9. pio

    perfettamente d’accordo con la tua analisi
    produzione molto diseguale, aspetto di sentire d’arcangelo che canterà sia il Don che Leporello
    e grazie per i link, sei uno dei miei blogger musicali preferiti
    Pio

    M'agrada

    • Benvenuti a In Fernem Land, Pio.
      Ieri avrei preferito D’Arcagelo come Don Giovanni o anche come Leporello. Mattei mi piaceva, ma ho bisogno di un Don più convincente, più seducente, più caldo. Considero molto meglio, ad esempio, il Don Giovanni di Simon Keenlyside e D’Arcangelo come Leporello, ma soprattutto penso in un altro Ottavio, Filianoti non ha il livello che ci aspetta per la inaugurazione della Scala.
      Torna quando vuoi, i tuoi commenti saranno motivo di gioia per tutti noi.

      M'agrada

  10. colbran

    Pues a mi la concepción de Daniel Barenmboin la he encontrado aburrida y lenta (efectivamente, “lento, molto lento”). Y la idea de Carsen “atabaladora” e incomprensible. Estoy de acuerdo, es mucho mejor la explicación de Joaquim que el desarrollo ideado por Robert Carsen, con tanto movimiento de decorado y tanto tramoyista en escena (cosa que odio a muerte) y tanto artista por el patio de butacas que si en el Liceu protestamos sonoramente en su momento (“Aida”) no sé por qué ahora lo tenemos que aceptar. A pesar de ello hay momentos visualmente hermosos como en la segunda aria de Donna Elvira.

    A mi los cantantes que más me han gustado son Bryn Terfel (a pesar de la edad y la falta preocupante de graves) y Anna Netrebko, con los reparos que se quieran. A continuación Barbara Frittoli y Anna Prohaska (estupenda). No me ha gustado Peter Mattei y no es que cante mal es que es un cantante sin interés para mí y un actor blando y fofo (no físicamente que se ha adelgazado y mucho) sino de intención y expresión, además su voz es poco baritonal. Desajustado todo el tiempo Filianotti, con desafinaciones e indecisiones, pobre el coreano y poco interesante el Massetto.

    Creo que con los dos repartos del Met y la Scala se hubiera podido hacer un buen “Don Giovanni”, pero ninguno de los dos ha sido bueno, aceptables, como mucho, los dos, pero no suficierntes para lo que uno espera del Met y de una inauguración de La Scala. La verdad es que yo esperaba mucho y he encontrado poco, afortunadamente la Netrebko con su entrega hace interesante lo más aburrido y Terfel con sus tablas hace que estés más pendiente de él que del protagonista.

    Las entradas y salidas de Barbara Frittoli por toda una serie de puertas de decorados -empujados por tramoyistas-, en su presentación en escena me ha parecido una de las cosas más ridículas que he visto últimamente.

    M'agrada

    • És curiós Colbran, la meva visió no és altre que el que vaig veure ahir, no m’invento res, tot m’ho va proposar Carsen, tot està allà i és més, de ben segur em vaig perdre moltes coses, ja que com he dit la realització televisiva em va semblar molt millorable, però jo no m’invento res i si us agrada la meva interpretació, en el fons és que us agrada la producció de Carsen, no et sembla?

      M'agrada

      • colbran

        Me gusta lo que tu dices, cómo lo dices y cómo lo justificas, pero no me ha gustado la producción de Carsen. Yo creo que vas más allá de lo que ha querido decir este algo “petulante” director escénico. Esto me recuerda aquella película de Luis Buñuel (“El angel exterminador”-1962) y todo el follón interpretativo que críticos e intelectuales quisieron extraer de aquellos corderos que aparecían hacia el final del film. Cuándo le preguntaron ilusionados a Buñuel qué es lo que quería decir con ello…el contestó simplemente que le pareció bien que salieran los corderos…

        M'agrada

      • Xavier C.

        Molt bona aquesta de Buñuel, Colbran. Te la compro! Si em permeteu, diré que m´has fet venir al cap quan estudiava literatura espanyola al Batxillerat. La professora, en guardo un record esplèndid, a classe bàsicament ens feia llegir i comentar el que havíem llegit. Pots imaginar les mil estrafolàries idees que poden sorgir dels caparrons d´un grup de joves de 16/17 anys. Recordo que un dia, llegint el Quixot, la nostra imaginació va anar tan enllà que la professora va dir ‘però vosaltres penseu que el pobre Cervantes, ofegat pels deutes, a les tres de la matinada, amb el llum d´oli a tocar seu, realment estava pensant quan escrivia en totes aquestes coses que vosaltres dieu que hi veieu aquí?’ I, després de deixar-nos estabornits un segons mentre quèiem de sobte en lo ximplets que havíem arribat a estar, és quan ho va rematar: ‘doncs potser és veritat que no pensava en totes aquestes coses que vosaltres heu vist, però això és el que té una obra mestra, que permet totes aquestes lectures…’. 🙂

        Dit tot això, crec que ja he deixar veure abastament que avui coincideixo plenament amb tu en la valoració del treball de Carsen. Aprofito per afegir que, si no m´erro, aquesta tarda a partir de les 19h Medici.tv ens ofereix una Forza del destino des de l´ONP amb Marcelo Álvarez i Violeta Urmana, sota direcció de Philippe Jordan i escena de Jean Claude Auvray.

        M'agrada

  11. Gracias, Joaquim, por la excelente crónica, que me ha hecho disfrutar casi tanto como lo hice ayer en el cine.

    Comenzaré por decirte que si en el anterior DG del MET discrepé de tu opinión casi por completo, en este DG scaligero coincido contigo casi al 100 por 100.

    No quisiera reiterarme respecto a lo que tú y los comentaristas que me anteceden ya han manifestado, pero intentando resumir te diré que la propuesta de Carsen, en general, me ha gustado, habiendo cosas que me han horrorizado (tanto paseo por el patio de butacas, la tramoya inicial, el catálogo) y otras que me han entusiasmado (la aparición del Comendador en el palco real -por cierto, aguantando los jerifaltes que el Comendador dijera junto a ellos “deja en paz a los muertos”-, la serenata, la resolución del encuentro Dª Anna, DG, D. Ottavio en el entierro-funeral, la segunda aria de Dª Elvira). Aun así coincido con anteriores comentarios en que me gusta más tu DG.

    Musicalmente yo destacaría sin reparos a Barenboim (me pareció intensísima y bellísima su lectura; y me gustó muchísimo más, de principio a fin, que Luisi) y a Netrebko que me cautivó hasta extremos insospechados en “Or sai chi l’onore”. Impresionante.
    Terfel me gustó mucho y Frittoli bastante, sobre todo en su descomunal interpretación de “Mi tradì”.
    Prohasca me gustó, pero no me entusiasmó tanto como a tí. Como actriz y en intención un 10, pero vocalmente la encontré irregular.
    Masseto nada de nada y del Comendador coreano esperaba mejores prestaciones, aunque está a años luz (para bien) del de el MET.
    Respecto a Mattei… suscribo íntegramente cuanto dices. Salí sin saber muy bien si me había gustado o no. Efectivamente canta bellísimamente, tiene una voz homogenea, preciosa… pero no era Don Giovanni. Le falta peso vocal, autoridad, fuerza… Como dices, en la escena de la cena quedó en evidencia, pero por contra su serenata fue antológica. Sea como fuere, yo prefiero otros DG.

    También te diré que en los cines Kinepolis de Valencia se cortó la retransmisión cuando faltaba apenas un minuto y nos quedamos también sin ver el final ni los saludos. Menos mal que estabas tú para contarnos hoy cómo acabó aquello. Para compensar nos devolvieron el dinero, así que la cosa no acabó del todo mal, con una cenota entre amigos a la salud del que desconectó el cable.

    Un abrazo. Espero con impaciencia el video.

    M'agrada

    • Compartimos visiones conjuntas y eso siempre es de agradecer, pero Barenboim, fiel a si mismo (nunca me he sentido especialmente cómodo ante sus grabaciones de Mozart), me parece poco idóneo. barenboim al que todo el mundo sitúa por encima del bien y del mal, me parece un gran director, grandioso, en repertorios centro europeos y del periodo romántico y post-romántico, pero ni en la ópera italiana (esencial para dirigir la Scala) o francesa me parece nada relevante, otra cosa es que sea un gran intelectual y una persona ideologicamente muy brillante y considerable, pero creo sinceramente que no es el director idóneo para la Scala. Sigo añorando a Abbado o Muti, mucho más universales.

      M'agrada

  12. Em fa una mica de vergonya comentar, sóc un absolut outsider en qüestions musicals. Només sé que alguna cosa, com el DG que ahir em vaig posar de fons -ARTE l’emetia en directe- em va agradar. La teva crítica em suposa una mica de llum!

    M'agrada

    • Benvolgut Ferran, jo crec que el més important és si ahir t’ho vas passar bé o no amb l’espectacle. Les questions musicals tenen la seva importància per a tots aquells que ens passem de rosca i acabem gaudint menys que la resta.
      Si jo t’ajuda una mica, mentre no sigui a caure, ja m’està bé.
      Salut!
      Per cert, a la cadena ARTE la transmissió es va tallar al final?

      M'agrada

  13. Concep

    Espectacle lamentable per part de Carsen, però ja és habitual en les posades en escena actuals.
    Bé Nettrebko i Frittoli, una mica irritant Prohaska.
    Molt bé Mattei i ordinari Terfel. Filianoti incomprensible que figurés en el repartiment i Štefan Kocán efectivament estic d’acord que hagués cantat millor Il Commendatore que el decepcionant Youn.
    El tall final ens va deixar amb les ganes de veure que passava a la Scala.
    Espero a veure si ens pots deixar el vídeo, per acabar de desqualificar com es mereix el muntatge de Robert Carsen, que com acostuma, m’exaspera.

    M'agrada

  14. Carlos R.

    Hoy, aceptando tu interesante visión del planteamiento de Carsen que me ha hecho meditar un poco mi apreciación, discrepo en los aspectos musicales.
    No me ha gustado nada Barenboim. Su versión es pesada e inacabable, vaya tostón.
    Mattei excelente, el mejor de todos los cantantes Tiene una línea mozartiana depurada, cosa que no puede decirse del Leporello que ayer berreó Terfel. No es posible que un cantante que ha hecho del repertorio mozartiano uno de sus caballos de batalla, aporrease de esa manera la partitura, no lo concibo.
    Netrebko está perfecta de voz, pero su estilo tampoco es que sea muy adecuado a Doña Ana. A veces parecía Tosca.
    A Frittoli, en otros tiempos una cantante de gran escuela mozartiana, le ha pasado factura cantar Leonoras, Aidas y un repertorio spinto.
    Notable Anna Prohaska y el resto, material de reciclaje.
    No creo, al contrario de lo que tu dices, que este Don Giovanni sea merecedor de una inauguración scaligera.
    Seguiré dándole vueltas a esas ideas que expones del montaje y en Madrid también nos quedamos sin los tres minutos finales.

    M'agrada

    • Gracias Carlos. parece que los comentarios vayan por turnos y ahora toca detractores.
      Yo cambiando “un par de cosillas sin importancia” ya firmaría que todo lo que vea a partir de ahora en el Liceu tuviera este nivel. También firmaría por que la Scala mantuviera este nivel durante toda su temporada.

      M'agrada

  15. Al final em va fer mandra anar al Dg Mar (quedaven entrades) i com sempre, el pecat l’he pagat ben car, quina ràbia! 😡 tal com has pintat el Carsen, encara més rÀbia! 😡 😡 espero amb candeletes el video (malgrat l’Annita)

    M'agrada

  16. tristany

    Si fos director d’un diari o revista cultural et contractava però ja mateix, benvolgut Joaquim. M’has ajudat a entendre millor la proposta de Carsen, que no em va acabar de convèncer (molt millor el segon acte que el primer, penso) però que està plena d’idees dramatúrgiques, encertades o no, que ja m’agradaria veure més sovint pels teatres. En aquesta mateixa línia em sembla molt més reeixida la seva Ariadne muniquesa, que vaig poder veure a Berlín i que és absolutament genial. Us la recomano si mai teniu l’ocasió de repescar-la per aquests mons de Déu. De tota manera a mi em passa com a en Colbran i a la que veig un tècnic movent decorats per l’escenari m’agafa un atac d’urticària.

    Pel que fa al vessant musical (i ja he caigut solet en el parany de parlar primer de l’escena) estic força d’acord amb tot el que dius. Fer-li retrets a Barenboim pot semblar un sacrilegi, però a mi no em sedueix el seu Mozart, no hi puc fer més. El gran moment de Mattei va ser, efectivament, la serenata del segon acte, també molt ben resolta teatralment. Filianoti, com sempre, una castanya intragable. No puc entendre com grans mestres accepten dirigir-lo (repetidament en el cas de Barenboim).
    I per a castanya, com bé dius, la realització televisiva. Ja n’he vist alguna altra d’aquesta directora i de tan dolenta me n’he après el nom i tot: Patrizia Carmine.

    A Lleida també es va perdre el senyal, però de reemborsament res de res. Per cert que en sortir del cinema el pobre encarregat anava brandant un paper amb els horaris de la transmissió i justament es va tallar a l’hora exacta que hi havia prevista. No sé.

    I ara et deixo, que me’n vaig corrents cap a la Bastille. Ens hi trobarem?

    M'agrada

    • Gràcies com sempre Tristany, ets molt amable.
      Escolta, com pot ser que Youn ahir estigués a la Scala i avui a Paris, així no m’estranya que la veu li fes figa.
      No anem bé.
      Veuré una mica, però tota una òpera a l’ordinador se’m fa costa amunt. La copiaré en un DVD quan tingui els arxius i la miraré a la TV. No tinc l’equip i l’ordinador connectat.

      M'agrada

  17. alex

    Esta vez Joaquim y en líneas generales, de acuerdo con tus comentarios técnicos y sobre todo con la buena e inteligente reggia de Carsen que si me ha convencido ( salvo el final cambiado o inventado de “mandar al infierno ” a todos los protagonistas . además de a D.Giovanni).
    De las mejores actuaciones que reconozco he visto a Netrebko en los últimos tiempos, muy bien de voz que suena brillante y se proyecta magnificamente ,incluso mejorada de fiato pese a que Barenboim la maltratara ( como al resto de los cantantes) con unos tempi muy lentos en el primer acto y abusando de los forte en los concertantes
    Para mi gusto, las mejores Frittoli ( creo que disfrutaremos con su Lecouvreur en el Liceu)yla mencionada .
    Bien también Mattei ( aunque sí pasó apuros en la escena de la cena), bastante bien aunque algo bruto Terfel, correctos Youn y Prohaska y fuera de estilo mozartiano Filianoti
    Sobre Barenboim , diría que sus direcciones orquestales ( salvo en Wagner que es un fuera de serie y en A.Berg), empiezan a cansarme por su excesiva recreación y falta de pulso ( sobre todo en los Verdi que ha dirigido)

    Vi la función por el canal Arte TV

    M'agrada

  18. Nina

    Me temo que estoy en el grupo de los detractores. Ojo que únicamente he escuchado la transmisión radiofónica y por tanto no puedo decir nada de Carsen, pero… Barenboim me ha parecido tal y como comentaba el ignoto espectador: demasiado lento. En general una dirección aburrida. En cuanto a los cantantes destaco a Netrebko, pese a las dificultades habituales. Frittoli está demostrando demasiado desgaste aunque sea una buena mozartiana aún – vamos, la que realmente sabe de qué va esto -, Mattei cantando con gusto, pero como “personaje” un Don Giovanni bastante anónimo. A su lado, Terfel demasiado rudo y vulgar: parecía Scarpia. Un mal Scarpia, además. Filianoti francamente mal y Prohaska la típica Zerlina de vocecilla irritante. Los he escuchado peores, pero no me parece un Don Giovanni a la altura de la Scala. Me refiero a su reputación, no a su estado actual.
    Resumiendo, que se nota que mucho no me ha gustado.

    M'agrada

  19. dandini

    Vaig gaudir moltíssim de tota la representació.Em va interessar moltíssim la posada en escena de Robert Carsen.Sense ser massa explícit, ni truculent, ni seguint el llibret al peu de la lletra ell sap donar força ,sentit,sugerència i gairebe sempre m’incita a la reflexió.Per altre banda una posada en escena tradicional i minuciosament descriptiva em deixa sovint amb l’electroencefalograma ” plano”. La part musical va ser un autèntic luxe pel teutònic pero alhora molt expressiu i cotundent Daniel Barenboim.En el apartat vocal segons el meu entendre van sobresortir Peter Mattei( i el seu sempre admirat” silky tone”) que allunya el personatge de Mefistofele i l’apropa a l’art de la seducció(més Fischer-Dieskau que no pas Siepi).La seva serenata amb els llums en penumbra va ser un moment màgic per retenir a la memòria. Al seu costat una imparable Anna Netrebko que va començar freda va assolir un nivell de plenitud espatarrant. Bryn Terfel va fer un Leporello-proletari per mí genial desde el punt de vista vocal i escènic ,malgrat que la seva veu ha perdut una mica d’esmalt. “Very good routine” per part de l’Elvira de Barbara Frittoli.Ho fa tot be pero el resultat és poc atractiu. La veu no és massa maca,les agilitats són superables,l’ interpretació no resulta massa sincera y la part d’actriu tampoc enlluverna. Molt millor Joyce Di Donato al ROH.L’altre cara de la moneda seria Giuseppe Filianoti que demostra evidents i freqüents errades d’estil pero que resulta intermitenment més interessant. Molt expressiva i elocuent la Zerlina de Anna Prohaska i una mica oscil·lant pero sempre gran frasejador Kwangchul Youn.En conjunt pel meu entendre un espectacle de grandíssim nivell.Os deixo un regalet d’un fragment operístic cantat per Peter Mattei que m’incita dir lo que li volia dir a Flórez fa 4 dies: imposible cantar mejor!http://www.youtube.com/watch?v=7WZJNTaWmhQ

    M'agrada

  20. Golaud

    Extensa crónica, Joaquim, coincidimos en algunas cosas y en otras no, pero siempre es un placer leer tus opiniones.
    Empezando por la dirección musical, a mí me pareció extraordinaria la labor de Barenboim, creo que esta visión, de tiempos morosos y frases amplias, encaja perfectamente en Don Giovanni, no diré para todo Mozart, pero sí para esta ópera. A nadie puede sorprender tampoco a estas alturas en qué tradición ancla Barenboim su batuta, aunque como es normal, se debate y en algunos casos no gusta. Fue lo que más disfruté de toda la producción.
    Respecto a los cantantes, coincido con los elogios para Netrebko, me convenció plenamente como Donna Anna, bravísima en “Or sai chi l’onore” y flexible y emocionante en el “Non mi dir”, incluso diría que tuvo menos problemas de fiato que de costumbre. En sala de cine despertó los aplausos de los asistentes tras ambas arias, lo cual no deja de sorprenderme. Siendo más pulcra en estilo Frittoli y, como tú dices, con los mejores recitativos de la noche, ayer vocalmente no me entusiasmó, no siempre resolvió su parte con comodidad, aunque escénicament se movió con mucha soltura. Bien por la Zerlina de Prohaska. En cuanto al elenco masculino, en el balance de la actuación de Mattei, se impone más la voz que el cantante, que decepcionaba al atacar pasajes de canto ligado como “Deh, vieni alla finestra”, a mí también me dejó bastante frío su actuación global. Lo que me ha sorprendido mucho es la opinión favorable del Leporello de Terfel, se dedicó a vociferarlo con una emisión muy fea y con muchos tics vocales, para mí de lo peor de la noche, por cuanto se espera de este cantante. Filatoni tuvo detalles como comentas en tu crónica, pero no dio la talla en “Il mio tesoro”, y mal el Masetto con una voz imposible. Tampoco me gustó Youn, no sabía que estuviera en horas bajas.
    Bueno, por último, yo también disfruté de la producción de Carsen, estaba expectante en cada nueva escena por ver cómo se resolvía, la idea me parece inteligente y funciona, aunque reconozco que me gustó más la idea que cómo lo llevó todo a cabo. Plásticamente tuvo momentos estupendos como la aparición del Commendatore o Donna Elvira sobre un fondo infinito que ya se han citado en varios comentarios.

    M'agrada

  21. Jaume

    Benvolgut Quim,

    Des de que uns amics em van informar de l’existència d’aquest blog haig de dir-li que no em perdo res del que escriu (tot i que a vegades no he vist l’espectacle!). Les anàlisis són meticuloses i sovint brillants (més d’un crític de premsa escrita hauria d’aprendre de vostè).

    Vaig veure el Don Giovanni al cinesa-parc de Terrasa i durant la primera part, el senyal fou deficient. A la mitja part, el responsable ens va dir que no era problema d’ells però que si volíem marxar en aquell moment, ens retornaven els diners. Alguns ho van fer però en el meu cas no em volia perdre aquest Don Giovanni per res del món! A la segona part la cosa va millorar malgrat el final escapçat. Al sortir només se’ns va oferir la possibilitat de fer una reclamació escrita i pel que veig, llegint anteriors comentaris, els criteris no els tenen unificats.

    Coincideixo amb el seu comentari musical tot i que seria més benevolent amb la veu de Massetto ja que hi ha bon material i potser encara és jove. En qualsevol cas si que hauria sigut millor comanador que el qui vam sentir (Tan difícil és trobar un bon baix per un paper tan curt?). La producció em va desagradar per tants recursos dejà vu malgrat algunes bones idees (boníssim el comanador reflectit enmig dels polítics…hem de fer dobles lectures?). La Netrebko que penso que sovint se la sobrevalora, ahir em va fer canviar d’opinió especialment en Or sai che l’onore. Filianotti és d’aquells tenors que em fa patir pensant que en un moment la seva veu insegura es trencarà. …

    Bé, no volia deixar cap comentari musical perquè amb els seus comentaris i els dels qui han escrit, crec que ja estava tot dit i només pretenia informar de com ho vam veure a Terrassa….però no he pogut evitar de caure en la temptació!

    Gràcies per tot i si us plau continuï delectant-nos amb el seu coneixement i rigor!

    M'agrada

    • Benvingut Jaume de Terrassa, gràcies per deixar-nos el teu comentari. Si-us-plau parlem de tu i així jo em sento més còmode fent el mateix.
      Intento ser molt honest i dir el que penso. Pot ser que hi hagi coincidències o divergències amb els criteris que utilitzo, és normal, ja que la música té molt de subjectiu i la manera en que ens arriba i en el moment que ens arriba, és sempre diferent, per tant un mateix espectacle o concert, pot perfectament suscitar disparitat d’opinions. El que cal és que els argumentem i així de ben segur tots aprenem, els uns dels altres.
      Torna quan vulguis, estàs a casa teva.

      M'agrada

  22. maria teresa

    Algú va comptar les vegades que es vesteixen i despullen els cantants en escena?…
    Als altres comentaris ja s’ha dit tot, jo només afegiré que les tres senyores em van agradar molt, la Neterbko sobre tot, i el Terfel, moltissim. Els altres ni fred ni calor. Peró va valdre molt la pena!

    M'agrada

  23. Nilda

    Suelo entrar al blog para leer todos los comentarios, me encanta la pluralidad que permites y más aún, incitas…
    Yo no soy entendida ni “pío”…solo me guío por lo que siento…pero siempre se puede aprender algo de todo lo expuesto.
    No es el caso porque no hay todavía material para constatar. Desde Buenos Aires no tenemos opciones de ese tipo de transmisiones…Solo las del Met.
    Pero es muy interesante el ping-pong entre los que comentan y tú.
    Ahh, te comento amo a Anna Netrebko. lo último que ví de ella fué “Anna Bolena”…aplausos de pié en el teatro.

    Un gran saludo desde mi Buenos Aires querido.
    Nilda

    M'agrada

    • Hola Nilda, encantado de verte de nuevo por IFL.
      Procuro incentivar el diálogo e intento que todo el mundo se pueda sentir cómodo y libre para exponer sus puntos de vista.
      Es una lástima que no podáis acceder a las retransmisiones que se hacen de espectáculos desde la Scala, Covent Garden, Real o Liceu, entre otros.
      Pero mañana al menos podremos compartir el Faust desde el MET.
      Te agradezco muchísimo tu participación y algún día tendré que colgar algún vídeo del Teatro Colón para incentivar más la participación argentina entre los comentaristas.
      Un abrazo y un cordial saludo desde Barcelona

      M'agrada

    • Hola, Nilda:

      Pasé, hace unos cuantos años, un par de días en Buenos Aires, de ida y vuelta a Montevideo, donde estuve diez días por motivos de trabajo, y me encantó -de veras que sí y muchísimo- la ciudad, que me mostraron dos magníficas “cicerones” buonarenses (inolvidable el asado en uno de los restaurantes de los Carritos de la Costanera). Una de aquellas ilusiones que tengo desde hace años sería volver alguna vez y, desde luego, asistir a alguna representación al Teatro Colón.

      M'agrada

  24. Nilda

    Hola Assur, buenísimo que te haya gustado Buenos Aires, la ciudad turística tiene lugares muy bonitos para disfrutar…y el asado y los “choripanes ” son espectaculares…en cada argentino hay un cocinero asador que se cree el mejor.
    Ojalá puedas volver a Bs.As. e ir al Colón…yo estuve hace unos días viendo a la “Camerata Bariloche”…un lujo..
    Un abrazo

    M'agrada

Els comentaris estan tancats.

%d bloggers like this: