Ahir a quarts de cinc de la tarda vaig rebre una trucada telefònica que m’oferia una única entrada, de privilegi, per assistir al homenatge a Montserrat Caballé que es celebrava a les vuit del vespre al Gran Teatre del Liceu amb motiu de 50è aniversari del seu debut amb l’Arabella de Strauss (7 de gener de 1962). No cal dir que de cop i volta em vaig sentir l’home més afortunat del món, afortunat i immensament agraït de que un bon amic m’oferís la seva entrada per tal de que jo gaudís d’aquest homenatge, homenatge al que ja havia confessat que no volia assistir fins feia qüestió de pocs dies, tement que em passes el que no m’ha passat, tot i que m’han passat altres coses que tot seguit intentaré explicar-vos.
Si us dic que no hi cabia ni una agulla és que no hi cabia. Totes les localitats exhaurides, la màxima expectació i la màxima representació institucional per rebre el més que merescut i imprescindible homenatge d’un teatre a la seva diva més estimada, en una ocasió quasi bé impossible, ja que celebrar les bodes d’or de qualsevol cosa és prou difícil, però celebrar-les d’un debut en un teatre d’òpera tot cantant, és quelcom que tempta contra qualsevol llei fins i tot sobrehumana.
Coneixent la trajectòria de Montserrat Caballé em feia molta por el que podia arribar a ser aquest concert, ja que fa força temps que la Caballé no té edat per cantar i el seu estat vocal és el propi d’una senyora de la seva edat, malgrat tot ella insisteix a fer-ho i en aquesta ocasió se li havia de permetre, què caram!.
Pretendre que Caballé aprop de fer 79 anys pugui cantar dalt d’un escenari és una temeritat, però Caballé és mereix qualsevol cosa que ella vulgui fer al Liceu i en aquest cas tractant-se d’un homenatge per aquest feliç aniversari, encara més. És per això que al final creia imprescindible assistir en aquest acte i per això em sabia tan greu no haver comprat les entrades, senzillament perquè Caballé és única i la ocasió tot un floró.
L’acte en realitat no estava organitzat pel teatre, més aviat el teatre cedia tot el protagonisme a Caballé que organitzava el concert com ella volia, envoltant-se de joves promeses a les que ella en un moment o altre ha impartit classes (primera part) i a la segona, envoltant-se d’artistes consagrats que en algun moment de la seva carrera van cantar amb ella. La fórmula em semblava prou bona, tot i que a mi m’hagués agradat d’un altre manera.
Montserrat Caballé es reservava dos moments en solitari i el rol de mestre de cerimònies.
El públic anàvem a veure a Caballé, no sabíem quin seria el programa ni els intèrprets que l’acompanyarien, però sobretot anàvem a aplaudir fins trencar-nos les mans, la immensa carrera que Caballé ha fet al llarg d’aquests 50 anys al Liceu, però també la immensa carrera que ha fet per tot el món omplint de magisteri i glòria, infinitat de nits memorables.
Després d’unes paraules del Conseller de Cultura de la Generalitat de Catalunya, Ferran Mascarell, s’ha iniciat l’acte amb la presentació de la pròpia soprano.
Què s’envoltés dels seus amics té tota la lògica, però que el mestre Collado que tantes vegades s’ha adaptat als criteris de la Caballé, fos l’encarregat de dirigir tota la vetllada, em va semblar extremadament perillós, ja que va posar en risc en més d’una ocasió la qualitat mínima que s’ha d’exigir a un acte com aquest. Que ell dirigís l’obertura de Die Meistersinger von Nürnberg no podia ser mai un bon inici.
No volia entrar a detallar fil per randa totes les actuacions de la nit, per una part per estalviar-me parlar del estat vocal de Montserrat Caballé i per l’altre perquè ben bé l’acte d’ahir no era ni tan sols un concert, però com ja he dit abans amb ella li feia il·lusió fer-ho i no seré jo qui digui ni mu al que va fer ahir.
Després de la sorprenent elecció de l’Havanera de Carmen, Caballé ens va presentar tres joves sopranos de notable interès, Jinjong Jo una coreana que ens va cantar amb evidents influències caballistes “Casta Diva”, té possibilitats. La va seguir una interessantíssima soprano russa, Irina Churilova que ens va cantar “Pace Pace mio Dio” de La Forza del destino, amb un pianíssim (“invan la pace) al més pur estil Caballé i una veu de relleus i empenta verdiana, que tan sols es va precipitar una mica en el final i que com tots els altres no va ser afavorida per una direcció orquestral esmorteïda, sense cap mena de tremps. Té més possibilitats i llueix notòries capacitats. La tercera soprano va ser una autèntica revelació, la sud-africana Pretty Yende cantant Qui la voce” de I Puritani, ens va deixar a tots sorpresos. Ara quan l’he escoltat a casa us puc dir que la veu al natural té molta més importància i projecció. Segur que en sentirem a parlar en breu.
Que en el concert hi figurés el tenor rus Nikolay Baskov és quelcom absolutament inexplicable, per molta amistat que pugui tenir amb la soprano o amb la seva filla, aquest xicot és impresentable. Llàstima, ja que Montserrat Martí que va cantar de manera sorprenent el duo de The Phantom of the Opera, ho va fer força bé, mentre que ell sense arribar al absolut ridícul del “No puede ser” de “La tabernera del Puerto” que ens va regalar, ho va fer molt malament.
La segona part es va iniciar amb la salutació entranyable de Plácido Domingo absent i en una projecció des de New York per donar pas a Juan Diego Flórez en una esplendorosa “La donna è mobile” que va fer embogir altre cop al públic del Liceu (l’adorem).
Tot seguit el Cor del Gran Teatre del Liceu li va dedicar el “Va pensiero” a Caballé i el següent invitat i amic va ser Carlos Álvarez que reapareixia en l’escenari del Liceu després del parèntesi que l’ha mantingut allunyat dels escenaris. Una bona línia belcantista i alguns dubtes van presidir l’ària de I Puritani ” A per sempre Io ti perdei”. Esperem que vagi agafant la confiança després d’aquest difícil període de repòs.
Maria Gallego va cantar-li a Caballé “O mio babbino caro” i tot seguit la tensió de la sala es va disparar amb Joan Pons que va escollir l’agraïda i difícil “Cortigiani” del Rigoletto verdià. No podia faltar Josep Carreras que tan sols com ho sap fer ell, ens va emocionar amb el seu “T’estimo” de Grieg. Quants records i que cruel és el pas del temps!
Caballé va escollir “Que le doleur de la terre” l’ària de l’òpera Le Roi de Lahore de Jules Massenet. Res a dir.
Per finalitzar l’acte, la soprano acompanyada de la seva filla, el tenor rus i el Cor del Liceu van interpretar la marxa de la pau de Vangelis.
Poca importància té saber cpom hagués volgut jo aquest acte. És va fer com la senyora Caballé va voler, el Liceu hi va posar tots els mitjans i el seu públic tota l’estima, així hem celebrat els 50 anys d’aquell debut i hem pogut agrair-li un cop més allò que ens ha donat i tot el que l’estimem.
M’hagués sabut molt greu perdrem aquest concert. Malgrat haver plorat de tristesa, d’haver patit i d’haver-me indignitat en alguns moments, la grandiosa Caballé ha tingut una mostra més del sentiment més autèntic que un artista pot arribar a assolir, l’estima incondicional del seu teatre i el seu públic. Puc entendre que qui no hagi viscut cap de les seves nits glorioses, aquest exorcisme li pugui semblar excessiu, però tots aquells que en algun moment o altre de la nostra vida operística ens varem quedar suspesos en l’extasi que el seu cant provocava, tan sols podem dir-li un cop més BRAVA i GRÀCIES.
El Liceu en paral·lel ha organitzat una magnífica exposició en el balcó del Foyer, comissionada per Santi Vela i on s’han documentat de manera cronològica, atractiva i força exhaustiva, totes les funcions que Montserrat Caballé ha fet en el Liceu, així com material complementari de tota la seva carrera, amb personatges rellevants, tan del món musical, com artístic, polític i social i sis característics vestits dels seus personatges. No hagués estat gens malament que s’hagués editat un catàleg d’aquesta exposició en forma de programa-llibre recordatori d’aquest important esdeveniment. Sé que la crisi no permet segons quines coses, però aquest catàleg-programa estic segur que hagués esgotat tants exemplars com s’haguessin imprès. Som molts els que estimem a aquesta grandiosa soprano i els que hem trobat molt poca cosa el full, que no programa, que commemorava aquest singular esdeveniment.
Per sort també s’ha editat un triple àlbum que ja es ven a la botiga del Foyer, on es recullen gravacions d’aquest 50 anys al Liceu i que ben aviat serà motiu d’un apunt a In Fernem Land.
Sincerament jo he trobar a faltar aquell moment que Caballé en solitari rebés l’aplaudiment llarguíssim que tots els que estàvem al teatre teníem ganes de fer-li, però per naps o per cols, o senzillament perquè ella no ho ha volgut així, no ha estat del tot possible, sempre hi havia o un Honorable Conseller pel mig, o un o altre col·lega compartint protagonisme. Quan ella ha cantat no podia ser i quan hagués pogut ser, ho ha estat possible.
Me’n he anat a casa amb un nus a la gola que durant la celebració no ha acabat d’explotar.
Us deixo dos arxius dels enllaços de la transmissió de Radio Clásica de Radio Nacional, gràcies a Colbran que s’ha quedat a casa seva gravant-lo. Un cop ajuntats amb hjsplit (o similar), haureu d’extreure el contingut amb winrar, ja que he editat tot el concert separant amb tracks tota la transmissió íntegra, amb l’entrevista feta a Santi Vela per Javier Pérez Senz, durant l’entreacte.
ENLLAÇOS:
Trobo que hagués estat molt i molt bé, una transmissió televisiva pel C33. Potser en diferit?
Demà continuaré amb la sèrie d’apunts dedicats a algunes de les funcions que es conserven en vídeo de les actuacions de Caballé al Liceu.
I per acabar deixeu-me tornar a donar les gràcies a qui ha fet possible que pugués viure aquesta nit en directa.
IN FERNEM LAND 
I has tornat cap a casa amb el nus a la gola sense esperar-la hores i hores a la sortida d´artistes per retre-li personalment l´homenatge que calia fer-li encara que fos a risc d´enxampar una galipàndria? Et fas gran…
M'agradaM'agrada
Jo no hi crec gaire però tinc un amic que sempre em diu “nulla é casuale”, i vès per on, et va arribar aquesta entrada a l’últim moment, que ens ha permès llegir aquesta crònica tan detallada del concert-homenatge “Els 50 de la Caballé”, i que t’agraeixo perquè jo me’l vaig perdre.
M'agradaM'agrada
Vaig escoltar tot el concert-homenatge per la ràdio i m’estalviaré l’opinió crítica del que vaig sentir. El que si diré és que no va ser digne. Ni en qualitat, ni en format. I el que si diré és que els homenatges han de procurar estar a l’alçada de la persona homenetjada, han d’estar ben planificats i ben preparats. La Montserrat Caballé ha estat figura universal, oi que si? Doncs encara que el motiu del concert-homenatge sigui el binomi Liceu-Caballé la seva projecció tenia que haver tingut més abast dins del món operístic. I no, no el tindrá. Un DVD de lo d’ahir no crec que ultrapassi les fronteres de la botiga del Liceu. Ho sento.
M'agradaM'agrada
I Catalunya Musica no ho va enregistrar?
M'agradaM'agrada
Lamentablement estem massa acostumats a retre homenatges pòstums a grans personalitats de la cultura. Per això es encara més lamentable que, quan un té el privilegi d’assistir al seu homenatge, i poder copsar l’estimació i el respecte de la gent, el malmeti d’aquesta manera. El “concert” d’hair el vaig seguir per radio i no me’n penedeixo de no haver comprat localitats en el seu moment ja que respecto i admiro molt el que ha fet Montserrat Caballé durant molts anys i el que vull es recordar-la així. M’agradaria molt que se li fes un homenatge com cal, però crec que això lamentablement tampoc serà possible tal i com deia a l’inici.
M'agradaM'agrada
Josep Olivé, després de llegir el comentari d’en Joaquim i la teva opinió crec que en certa manera tens raó.
Per molt bé que hagi estat el tan merescut homenatge crec que li faltava alguna representció de personatges internacionals per tal de confirmar i recolzar la UNIVERSILARITAT de la nostra gran diva homenetjada.
No sé qui ha esta l’organitzador d’aquest acte, però vist el resultat dóna la impressió que ha estat un homenatge intern, barceloní, i com a molt espanyol, quan ella es mereix plasmar el reconeixement universal mitjançant representants d’altres teatres estrangers.
Tot i que jo he criticat recentment la qualitat d’aquesta gran diva per la seva decadència m’ha sabut molt de greu no poder asistir a aquest a cte.
De totes maneres és ben segur que la nostra Montserrat Caballé passarà a la història operística amb lletres d’or, si no igual al menys comparativa a la de Maria Callas.
M'agradaM'agrada
Hola. M’alegro que finalment hi hagis pogut anar: cal fer justícia, que es diu a missa. No sé dir-vos clarament la sensació final del concert… Va ser maco, emotiu potser, però trobo que hi va faltar alguna cosa. Potser sí que el fet que ella sortís mentre era el Mascarell encara parlant va impedir que rebés una ovació de luxe d’entrada i pot haver-hi influït en el clima que va seguir. Recordo més emocionant el recital dels 25 anys, amb un públic molt més abocat i totalment lliurat. Probablement, aquell públic, que era el que havia seguit els seus anys gloriosos, ara és massa gran per a tot això, o el format no s’hi presta tant. Aquelles pancartes, rams, flors, etc. d’anys enllà es troben a faltar, però els costums del públic no són aquells, tampoc.
El Collado, lentíssim: gairebé que el millor que li va sortir va ser l’obertura… Els acompanyaments eren d’una lentitud pasmosa. Les millors veus, les alumnes: la Txurilova la vaig trobar fantàstica. I Pons. I Flórez, que “no té mèrit” davant la competència que tenia, que gairebé tots podrien ser, com a mínim, els seus pares. (Que és un altre dels problemes: la Caballé ja és molt gran i molts dels seus companys mítics, si són vius, encara ho són més i no podrien haver-hi assistit… Això es fa fa deu anys i encara es podria haver arreplegat una bona colla de veus “d’abans”.)
També penso com dieu: algú que no hagi viscut altres èpoques de Caballé difícilment pot entendre què passava ahir. De tota manera, els enregistraments o la mateixa llegenda poden fer-lo entendre-ho una mica més. És comprensible que s’entengui que a aquestes edats, les condicions ja no són les mateixes, però penso que encara hi hauria algú que s’esperava més de la Caballé, com si encara fos una nena. En tot cas, crec que ha estat el comiat definitiu, i potser com a això hauria d’haver-se publicitat, com l’últim cop que veuríem la Caballé a l’escenari; suposo que és ella mateixa qui no ha volgut ni esmentar-ho, per molt que en sigui conscient (no en pot no ser-ho), però penso que li hagués donat una dimensió diferent i una transcendència que vaig trobar a faltar, com si fos un concert més.
Exposició i CD molt bons: valen la pena, i per 12 euros els tres, un regal.
En fi; que malgrat la sensació de faltar-hi quelcom, sí que va haver-hi la de comiat i, sobretot, la de reconeixement d’una carrera inigualable, la de compartir l’emoció de l’adéu a tantes coses, i la d’agraïment per tantes coses pasades. Ja per això, ha valgut la pena.
M'agradaM'agrada
Yo, como ya sabéis -lo señala Joaquim- me quedé en casa y escuché y grabé la retransmisión, pero yo sí me emocioné varias veces. La primera cuando se acercó al micrófono; luego cuando escuché a sus tres alumnas extranjeras, todas con signos de haber recibido inmejorables clases de la diva catalana; después cuando Montserrat Martí cantó magistralmente y a vivo pulmón el dúo de “The phantom of the Opera” -siempre se canta amplificada esta obra-, lo que me reafirma en lo que siempre he dicho que la hija de Caballé está indicadísima para cantar musicales líricos, como ya lo demostró en La Scala con “West Side Story”, su acompañante, no obstante, no brilló a su altura, pero estuvo mejor que en “No puede ser”.
Pero fue en el entreacto cuando me emocioné de verdad, con los fragmentos grabados que incluyeron durante la entrevista a Santi Vela, especialmente con el de “Il trovatore” (de enero de 1966) que vimos juntos los cuatro componentes de mi familia y unos amigos, dos meses antes de fallecer mi padre, muy joven todavía.
Tienes razón Bocachete, qué colegas aparte de Domingo y Aragall podían asistir a homenajear a su ex-compañera de actuaciones? De los que quedan: Marilyn Horne está enferma, Fiorenza Cossotto (?), los demás o han fallecido o son demasiado ancianos para unirse a este homenaje. Quizás hubiera podido desplazarse Natalie Dessay (por “La fille du regiment” de Viena). O también se hubiera podido optar por cantantes en jercicio aunque nunca hubieran cantado con ella, como, por ejemplo Diana Damrau , Mariola Cantarero, Ismael Jordi,…-que aún siguen en Barcelona- o Renée Fleming que siempre ha demostrado su gran admiración por Montserrat Caballé,etc…
Yo no creo que la fórmula pensada para este homenaje haya sido mala, pero faltaba un tercer bloque de grandes figuras del momento y un poco más de imaginación. Pero ha sido así y así ha quedado. No habrá otro homenaje en el Liceu y esta es la despedida de su gran diva.
Sus grandes momentos se irán con nosotros -los que los vivimos in situ-, pero sus grabaciones quedan para las generaciones futuras aunque, ni mucho menos, hacen justicia de sus interpretaciones en vivo -a pesar de haberlas magníficas- y quien no las vió no puede hacerse una verdadera idea. Era tal la belleza de su voz y su canto que el tiempo quedaba en suspenso, no se oía ni una tos, ni un caramelo, ni siquiera una respiración… Era increible. Pero todo esto se fue con el viento. Ahora sólo es recuerdo.
M'agradaM'agrada
Vaig pensar en la Horne, però vaig dubtar (i que em perdoni si s’assebentés) que estigués viva. En tot cas, ha estat així i ja ha estat bé. L’últim paràgraf no dic que no sigui així: és que tens tota la raó, però desprèn tanta malenconia, tanta tristor… Realment, acaba essent això: allò que s’endu el vent, com diu l’Ashley. I el record que ens queda, és tan nostre, tan poc transmitible i tan, amb el temps, falsejat i idealitzat per nosaltres mateixos, que ja ni és allò. Això sí: mentre sigui amb nosaltres, ningú no ens el traurà (toquem ferro, doncs, perquè no ens visiti el senyor Alzheimer).
Una qüestió, només. A tot arreu consta que Caballé va néixer en 1933. Alier, al seu llibre, diu que ella li confessà que havia nascut en 1938, també el 12 d’abril, i que es posà els anys per poder entrar al Conservatori, que hi havia una data mínima. Cas insòlit, després no se’ls ha tret. Segons això, tindrà 74 anys “només” i hauria debutat amb 24… Potser es correspon més aquesta edat amb la carrera. Ens ho podem creure, això de l’Alier? Suposo que sí, o és molt suposar? No em vaig fixar si la data surt a l’exposició.
M'agradaM'agrada
Vull dir, 24 en debutar al Liceu. En altres teatres, amb menys de 20 anys…
M'agradaM'agrada
Nació en 1933, diga lo que diga Roger Alier, que suele errar a menudo y sus errores constan en sus libros y son detectables por quien quiera proponérselo, por no mencionar sus intervenciones televisivas y sus artículos y críticas en revistas y periódicos. No niego sus auténticos conocimientos, que lo son, pero a menudo se lía con todos ellos, quizás por tener tantos.
M'agradaM'agrada
Gràcies per la crónica tan detallada Joaquim que encara vas tenir energia per fer després del concert! Jo vaig gaudir molt a pesar de tot el que diueu i no soc de las que hagi viscut d’altres epocas de la Caballe.
Me ha semblat un acte entranyable i si va ser ella la que ho ha volgut asi – perfecte! Ha valgut la pena anar-hi, i tant!!!
No se si podeu picar aquest enllaç a una entrevista am Montserrat Caballe que publiquen avui a El Pais:
http://www.elpais.com/articulo/cultura/Oir/primeros/compases/aria/situa/dimension/elpepicul/20120104elpepicul_3/Tes
M'agradaM'agrada
Gràcies pel teu comentari del concert! Ha estat molt interessant!
Enric
M'agradaM'agrada
Benvolguts:
El més fàcil o el més senzill hagués estat o bé no fer la crònica, o bé dir que el concert d’ahir no era admissible. La prova? jo us he deixat els enllaços, que possiblement siguin l’evidència de la transmissió més injusta que es pugui fer si del que es tractava era d’homenatjar a la diva, amb el que ella ens havia preparat per a nosaltres, no ho oblidem.
Caballé és com és, planera, assequible, molt popular i una diva, això darrer no s’ha d’oblidar mai, ja que no s’entendria sinó que una persona amb quasi 80 anys decideixi cantar l’Havanera de Carmen i l’ària de Le Roi de Lahore, quan potser amb “menta, farigola i romaní”, n’hagués tingut prou per enfonsar al teatre, al cap i a la fi els que ens vam aplegar ahir al Liceu érem incondicionals i no crec que ningú hi anés amb el morbo de veure quin grau de ridícul feia o si era o no capaç de fer un filat.
Què s’ho hagués pogut estalviar?, si, però aleshores la Caballé no seria la Caballé. Què el teatre si els Caballé no haguessin organitzat l’acte ho hagués fet d’un altre manera molt més espectacular i vendible amb DVD, segur, però aleshores a la Caballé potser no li hagués fet tanta “il•lusió”.
Potser si hagués cantat Damrau, a part de que no han coincidit mai en un escenari, les grandioses ovacions a una soprano no haguessin estat per a ella. El cas és que després de reflexionar una mica amb l’emotiva nit d’ahir al Liceu he arribat a la conclusió que no era un concert per ser retransmès i no ho dic per així dissimular allò que no és pot dissimular, sinó perquè aquest concert era obra i gràcia de Caballé a nosaltres i qui vulgui entendre-ho d’un altre manera s’equivocarà. Ni era un concert, ni era un reguitzell de velles glòries, ja que moltes han desaparegut i de ser vives, com la mateixa Caballé ens va demostrar, ja no poden cantar.
Caballé es va voler sentir arropada per aquells amics i companys que l’han envoltat amb estima, que hi figurés Juan Diego Flórez va ser una casualitat aprofitada de manera brillant o bé per el teatre, per donar-li més volada a la nit, o potser per pròpia iniciativa del tenor, ja que cantessin junts una producció a Viena (la Caballé allà tampoc va cantar gaire que diguem), és agafar-ho en pinces i fer-ho venir bé. En qualsevol cas crec que un cop vist i escoltat, cal reflexionar a fons en els aspectes més humans i no intentar buscar allò impossible.
Xavier C, obvi, si la Caballé ja no pot cantar és que jo m’he fet gran.
Nurpamina, també es podria dir que Déu existeix 🙂
Josep O, si que ho va ser de digne, de veritat, va ser el que ella va voler i ens agradi o no, estic convençut que ella se’n va anar dormir ben satisfeta i sobretot feliç, era el més important. El concert d’ahir va ser o hauria de ser, la darrera vegada que Montserrat Caballé trepitjava l’escenari del Liceu com a soprano, que el Liceu permetés que fos com volia ella, va ser una justa recompensa a tanta generositat com ella ha donat al Liceu.
Estic d’acord amb tu que nosaltres ho haguéssim volgut d’un altre manera, però no, perquè si ella no ho volia així, ella no s’ho hagués passat gens bé.
Isabel, segurament ho donaran en diferit o potser no. Ara penso que no crec que sigui un acte per retransmetre. Fàcilment es pot caure en buscar la part més patètica i crec que no és convenient.
Josep, va tenir l’homenatge que ella va voler, crec que això, encari que ens costi entendre als que l’estimem, és el que ens hauria de fer més feliços.
Juli, els internacionals que podien venir són massa grans per viatjar i en qualsevol cas, tan sols amb Juan Diego Flórez la internacionalitat de l’acte va quedar ben servida. Insisteixo que l’acte va estar encerclat del seu públic, els seus amics i col•legues i les més altes autoritats institucionals de Catalunya.
Bocachete me’n alegro que també tu copsessis l’esperit. Estem molt d’acord amb quasi tot. Alier no va estar gaire a l’alçada del seu doctorat alhora d’esbombar aquesta data poc creïble. Falta molta documentació que ho acrediti i sobretot, com va dir Santi Vela l’altre dia a casa d’en Radigales, és molt poc probable que els primers concerts que es te constància on va cantar Caballé i el que va cantar, que fossin quan la soprano tenia 14 anys.
Colbran, que t’emocionessis a casa teva tot gravant el concert té molt mèrit, però ho entenc perfectament, ella t’ha fet viure moments irrepetibles. Quan el vaig escoltar jo a casa, em va costar acabar-lo. El nus definitivament es va desfer amb un plany.
saisbcn, gràcies per l’enllaç i em va alegrar molt saludar-vos a l’entrada.
Gràcies Enric per entrar a IFL i comentar, benvingut.
M'agradaM'agrada
Tal com ho expliques ho entenc, si només ho escolto no.
La figura de Caballé es resituarà amb el seu degut temps, potser si ho hagués estat tan casolana i s’hagués mantingut a la distància de les divinitats, pràcticament inasequible i allunyada dels mitjans, reclosa a casa seva sense concedir entrevistes, hores d’ara ja tots els que sentim una mica de vergonya, ja l’hauríem entronitzat definitivament.
Per ara deixem recuperar-me de la incredulitat
M'agradaM'agrada
Josep Ramón, la Callas als anys 70, quan en prou feines tenia 50 anys, va fer uns recitals amb Giuseppe Di Stefano que ara hem pogut veure i que mostraven un estat lamentable. Ningú recorda aquella Callas, tothom la recorda com la gran Callas.
M'agradaM'agrada
Benvolgut Joaquim,
Ni volia assistir al concert ni em baixaré els enllaços que t’agraeixo. Fa potser dotze anys es va acomiadar del Liceu, en una gira per Europa, Marylin Horne. Hi vaig anar i va ser penós. Sento que estigui malalta però millor que no vingués a cantar.
Quant a Baskov el vaig en un concert en una televisió d’Estats Units cantant precisament amb Caballé i la seva filla. També va ser penós tot i que Montserrat Martí té uns aguts molt notables.
Gràcies per la teva crònica, l’aportació de Colbran…Has estat delicat com saps ser-ho quan vols. I és que Montserrat Caballé s’ho val. El temps s’ha emportat moltes coses però, per sort, queden els enregistraments per fer les nostres delícies i la dels futurs operàtics.
M'agradaM'agrada
Benvolguda Olympia, he estat respectuós amb una senyora que admiro, si hagués volgut fer-me mal, hagués dit coses que haguessin agradat molt als que aprofiten qualsevol cosa per fer bugada amb la roba més bruta.
M'agradaM'agrada
Yo también estuve ayer noche en el teatro como incondicional de esta soprano universal que es o ha sido nuestra Montse.
No voy a valorar artisticamente la velada porque al fin y al cabo, varios de los participantes entre ellos la homenajeada están practicamente retirados de la ópera y alguna casi lo tiene abandonado por cuestiones privadas siendo todavía jóven ( unicamente y ya lo he escuchado alguna vez, pondría como “garbanzo negro” al ruso – llamado ¿ tenor? – Bascoff, que no vale si para cantar casi en una sala de fiestas)
Lo emotivo fue ver el teatro lleno, incluso con butacas suplementarias en el foso orquestal, solo para escuchar y ovacionar a la homenajeada.
Solo discrepo un par de puntos de lo manifestado por Joaquim ya que estoy totalmente de acuerdo ocn el resto :
1/ No es que el Liceu dejara todo el protagonismo organizador de la parte artística a Montserrat Caballé o familia; el Liceu por cuestiones presupuestarias y con órdenes de su burócrata director general Sr. Marco, no ha querido tirar de presupuesto y organizar artisticamente una velada como Caballé hubiera merecido.
Si Caballé hubiera sido “alemana”, “inglesa”, “austriaca” o “USA”, los teatros serios y que saben REALMENTE agradecer el arte durante más de 40 años de un artista fiel a la casa como sería la ROH, Opera de Viena, de Berlín o el propio Met, no se hubieran atrevido a regatear ni un €, ni una Libra o ni un $ para hacer un acto lujoso con algunos colegas del pasado coincidentes con Caballé ( digánse, Milnes, Ramey, Horne, Bumbry, Cossotto, Fassbender, Galvani, Nucci, Bruson, Salminen, Jerusalem, etc…etc..) y de las figuras actuales que hubieran venido encantados si sus compromisos se lo hubieran permitido ( no hace falta citar nombres)
2/ En el tema JDF tampoco ha sido una concesión del Liceu, sino una promesa y un deseo que ya hace meses manifestó el propio JDF a la propia Montserrat quien aprovechando que tenía funciones en Barcelona para estas fechas, estaba más que ilusionado en participar activamente en el homenaje
2/
M'agradaM'agrada
No puedo decir lo que no sé. El Liceu seguramente ha puesto a disposición de Caballé todo el teatro. Hacer venir a grandes glorias que cantaron con Caballé para estar presentes en el merecido homenaje hubiera sido muy bonito, pero quizás excesivamente caro, y la verdad, prefiero que me hagan el programa Zemlinski.
El Liceu ha hecho casi todo para estar a la altura, Montserrat ha hecho todo lo demás. Si ella ha hecho cosas que hubieran podido evitarse no ha sido por culpa del Director General y si no han cantado más cantantes del entorno Caballé que lo hubieran podido hacer, desconozco los motivos.
Si JDF se ofreció y ella acepto encantada, Quién te dice que si se hubiera ofrecido Damrau, Silvia Tro o Mariola Cantarero ella no hubiera aceptado?.
El concierto ya es historia, y no difiere demasiado a lo que hubiera sido con otro Director General, estoy casi convencido de eso.
M'agradaM'agrada
Joaquim estic molt contenta perque finalment vas poder assistir a aquest concert. A mi no em va ser possible però m’hauria agradat anar-hi, cantès el que poguès i amb la companyia dels artistes que hi van anar. El que em sorpren una mica és que no l’acompanyes en Jaume Aragall.
M'agradaM'agrada
Estava previst que cantés, però estava refredat i no ho va poder fer. Estava a sala i a al sortida el vaig saludar. La Caballé en va fer esment al final i el públic en sentir el seu nom va incrementar la intensitat dels aplaudiments. Tot entranyablement casolà
M'agradaM'agrada
Gràcies per la teva informació.
M'agradaM'agrada
Jo vaig gaudir molt el concert.
Montserrat va estar super simpàtica en tot moment
Va agradar-me molt la seva naturalitat i que fes de presentadora va estar molt encertat.
Les paraules del Sr. Mascarell van agradar-me moltíssim.
La Soprano Irina Churilova va estar fantàstica en La Forza del destino, de les tres va ser la que més va agradar-me.
Juan Diego , Josep Carreras i Joan Pons convidats de luxe!!! 🙂
Repeteixo, vaig gaudir moltíssim.
M'agradaM'agrada
És el que es pretenia Santi, oi?
Gràcies per comentar.
M'agradaM'agrada
Joaquim perdona el meu retard en donar la meva modesta opinió, però ahir no vaig obrir l’ordinador i avui ja veus quina hora. “Ahi va”!!!
Per mi ha estat un homenatge que podia haver-se desenvolupat millor per la categoria del personatge. El muntatge del concert crec sincerament que no hi hagut cap culpable,senzillament s’ha fet a la seva mida, tal com ella volia, ni un solt moment va deixar de ser LA GRAN MONTSERRAT CABALLÉ, què jo personalment sempre he admirat pel seu tarannà i comportament senzill, molt proper sempre als seus idolatrats admiradors.
Personalment, vaig tenir la sensació que era la Montse qui ens oferia el concert, en agraïment al seu fidel i estimat públic, que no nosaltres a ella. La mancança de flors, la pluja de follets, pancarta, per part dels pisos alts i la sortida sola etc.per mi sense aquest, ingredients va romandre fred, ho va voler així? doncs bé tot és respectable, tanmateix el públic fou respectuós i molt afectuós, com es mereixedora la nostra estimada Montse.
M’acomiado de la GRAN CANTANT i, li dono les gràcies per aquesta nit que recordaré amb nostàlgia.
Felicito al Santi Vela per la laboriosa i documentada exposició. La recomano, jo ja l’he vist dues vagades i repetiré perquè hi ha molta “teca” i no ens l’acabarem.
Bon Any i Molta Òpera!!!
M'agradaM'agrada
Gràcies Isolda
Potser haguéssim hagut de preparar alguna cosa com una llançada de flors o paperets, que sempre quedas molt espectacular, o encara millor, una pancarta d’aquelles que han quedat en la memòria (jo vaig participar en les dues últimes). De ben segur haguéssim ajudat a crear un caliu que potser va mancar.
En qualsevol cas va ser un homenatge ben singular.
M'agradaM'agrada
M’alegro que finalment podessis anar al concert, Joaquim.T’ho mereixes. El teu amic va fer molt ben fet.
Vaig escoltar-lo per la ràdio. Estic d’acord amb tu en tots els comentaris que fas sobre els cantants que hi van participar. El mestratge Caballé va ser, com molt bé dius, evident en les sopranos.
Va ser sorprenent, però com molt bé dieu molt de vosaltres, si ella el va voler així i així va ser feliç, està bé.
Els records de les interpretacions que li hem vist i sentit són el que ella ens ha deixat i és molt.
Gràcies, Joaquim, per la teva crònica.
M'agradaM'agrada
Si Rosa M, va ser quelcom que agrairé sempre, ja que era impossible aconseguir una entrada.
El record que perdorarà “forever and ever”, serà el de les grandioses nits de la plenitud artística i quen en el cas de Caballé ben bé es pot dir que es varen iniciar l’any 1962 amb el seu debut i es van allargar fins ben entrats els anys 80.
M'agradaM'agrada
Hola , vaig escoltar per la radio l’homenatge, a Montserrat Caballé i m’agrada saber les vostres cròniques i opinions molt encertades, només voldria recordar l’actuació enregistrada per youtube a Orange 1974, interpretant “Casta diva” crec que tot es d’una bellesa incomparable i el vent mestral li var donar una solemnitat molt emocionant Un de tants dels seus èxits.
M'agradaM'agrada
Existe una edición comercial completa en DVD de esta auténtica maravilla. Se trata de una de las mejores funciones interpretadas por Montserrat Caballé de toda su carrera y es probable que sea su mejor representación de “Norma”. La tiene publicada VAI y yo creo que aún se puede localizar. Aún no existía el vídeo pero se filmó en directo, como si se tratara de una película. Hay una pequeña trampa y es un agudo que “prestó” Domingo de su grabación comercial para Jon Vickers que cuando le tocó cantarlo lo hizo mal. Vale la pena comprarse el DVD! Es mi consejo de aficionado.
También fue filmado en Orange un espléndido “Il trovatore” con Montserrat Caballé, pero no sé si actualmente está disponible.
M'agradaM'agrada
Lo escuché anoche, en el podcast de RNE. No sabía que habías estado a punto de perdértelo (mientras escuchaba la radio “te veía” en el 5º piso braveando y aplaudiendo como un loco)
Me pareció muy entrañable. Celebrarlo junto a los tuyos (tanto los cantantes como el público) probablemente no será muy mediático pero, a mis ojos, dice mucho a favor de la Caballé.
M'agradaM'agrada