IN FERNEM LAND

50 ANYS DE MONTSERRAT CABALLÉ AL LICEU: ANDREA CHÉNIER amb Carreras i Pons (vídeo)


Montserrat Caballé (Maddalena de Coigny) i Joan Pons (Carlo Gerard) a l'Andrea Chénier de 1979 al Liceu

El 25 de desembre de 1979, després del dinar de Nadal, vaig anar corre-cuita cap al Liceu per assistir a la primera de les representacions previstes a la temporada 1979-1980 de l’òpera d’Umberto Giordano, Andrea Chénier.

La representació tenia tres al·licients cabdals, Montserrat Caballé que seguit a aquestes representacions cantaria també en el Liceu la Turandot, Josep Carreras com a Chénier i Joan Pons com a Carlo Gerard.

Tinc molts records d’aquella nit de Nadal, amb un teatre ple fins l’última butaca i amb unes corredisses per l’escala del carrer Sant Pau molt disputades. Aquell dia em va tocar anar a cinquè pis, en la distribució escrupolosament estudiada dels administradors de la colla, assignant les butaques segons els torns fets a la cua. Jo portava poques temporades anant al teatre i no opinava gaire, escoltava molt ja que m’envoltaven liceistes experts que em parlaven de cantants mítics que ni tan sols havia escoltat mai en disc i no parava d’escoltar allò tan escoltat a totes les èpoques de “ja no hi han veus com les d’abans”. Jo callava, escoltava, no entenia com podien haver opinions tan contrastades sobre cantants que a tot arreu deien que que eren excel·lents.

La nit va ser clamorosa i després del primer acte no vaig poder més que dir que en Carreras m’havia entusiasmat després de l’Improvviso, i una liceista molt notòria que encara va al Liceu i amb qui m’uneix una bona relació em va dir:   “I tu que sabràs palanganero” 😯   😯   😯   , per una vegada que m’atrevia a dir  alguna cosa endut per l’emoció 😳   😳   😳   Em vaig quedar d’una peça, però ves, molt desencaminat no anava ja que hores d’ara, després de 32 ays, continuo pensant el mateix. Com va estar en Carreras!.

Montserrat Caballé amb una veu molt incisiva i uns aguts molt metàl·lics però potentíssims, va fer de mestressa de la casa, com era normal durant les festes nadalenques. Controlava el fiato i la respiració de manera admirable, com sempre, lluint exuberant un ampli registre en els duos amb Chénier i quan va ser l’hora de marcar territori en  la seva ària del tercer acte, va treure tots els recursos en una “mamma morta” convincent, amb aquells greus tan “poitrines” que exasperen als seus detractors i amb un “lleuger” retoc al final, per tal de no patir gaire la tessitura inconvenientment greu per la seva veu.

Ja sabem que aquesta òpera és del tenor, però la soprano hi ha de ser i caram si hi va ser, tan sols cal escoltar el duo final i veure com també el verisme es pot cantar de manera preciosista, amb unes frases amb una dolçor marca de la casa i un esclat revolucionari al final, amb un “son Io” de la collita personal. La seva Maddalena continua sent la millor que ha passat per can Liceu des de  1979,  no n’esmentaré a cap per no encetar polèmiques innecessàries en un apunt d’homenatge a la gran Caballé.

Malauradament la Televisió Espanyola no ens va deixar constància del seu repertori més preuat, ja que ni del Roberto Devereux liceista, ni de la Caterina Cornaro, la Norma, Il Pirata o la llegendària Lucrezia Borgia no van ser enregistrades i quan la TV va començar a fer-ho, el repertori de la Caballé ja havia experimentat un canvi i la veu també.

El document d’avui continua sent valuós, malgrat ja que a l’any 1979 ens trobem davant d’un moment molt difícil del teatre, quan ni la societat civil ni la política, es miraven amb bons ulls el teatre, i molt menys l’òpera. No trigaria la cosa a canviar, però per aquells anys dir que anaves al Liceu quasi s’havia de fer de manera clandestina i no cal dir que molts dels que no trigarien gaire a ocupar-ne les millors cadires, aplaudien que a la sortida ploguessin ous podrits per a tots aquells que entraven per la porta principal.

El nivell artístic, a part d’aquest repartiment que va ser el més luxós d’aquella temporada, era més aviat mediocre i el cor i l’orquestra ja ho escoltareu vosaltres mateixos (el cor de dones del tercer acte és esgarrifós), però renoi com gaudíem de l’òpera! i potser per això escoltar aquesta funció nadalenca, amb un tercet protagonista a nivell dels millors teatres mundials, ens omplia d’orgull. Sabíem que amb Montserrat Caballé arribava sempre, o quasi, al nivell més alt i així va ser en aquesta ocasió.

Òbviament no podem mirar-ho amb els ulls d’ara, però que donaríem per una representació d’Andrea Chénier vocalment tan esplèndida com aquesta, no fa gaires temporades i amb tres repartiments diferents, no van poder ni tan sols apropar-se .

Aquí ho teniu

ENLLAÇOS:

Demà tornarem al Liceu per recordar i gaudir un altre vetllada amb Montserrat Caballé.

16 comments

  1. Ha, ha, ha… si aquesta entrada arribo a llegir-la uns mesos abans, en comptes d´afegir una ‘C.’ per diferenciar-me de l´altre Xavier, em canvio del tot el nom i passo a dir-me ‘Palanganero’ 🙂

    M'agrada

  2. Amb l’homenatge particular d’IFL a la Caballé, que tenim la sort de poder compartir, gaudim una vegada més d’aquesta magnífica veu. Ahir al vespre varem veure el concert Puccini de l’apunt anterior (sublim i emocionant la interpretació del Signore ascolta). Per a avui, Andrea Chenier, amb la Caballé en bona companyia.

    I per als que ens haguem penedit (encara que només sigui per un moment) de no haver comprat entrades, segons la programació de Radio Clásica, avui a les 20 hores retransmeten el concert:

    http://www.rtve.es/rne/rc/programa/20120103

    M'agrada

  3. bocachete

    Ara, amb el temps, em tiraria dels cabells, però ja no podem fer-hi res… Jo vaig començar a venir al Liceu dos dies abans, al Rigoletto (Manuguerra, Anelli). Llavors anava a poques funcions (era un estudiant, desconeixedor de bona part del repertori, etc.) i només vaig treure entrada per al Rigoletto i Turandot (Caballé, Lavirgen), Elektra i poca cosa més. O sigui que, havent-hi pogut, NO VAIG ANAR-HI!!!! Ni un any abans a la Maria Stuarda… En fi. Encara gràcies que em vaig decidir llavors, que si no… Pura enveja. Amb la Caballé i el Carreras, però, em va passar quelcom d’imperdonable, vist avui: com que anaven repetidament cada any, algun cop , quan ja vaig començar a anar-hi habitualment al Liceu “me’ls saltava”: com que sempre “estaven allí”, ja els tornaria a veure; a més, al Carreras el veia jove i “etern”… I algun cop vaig perdre’m alguna funció d’aquelles llegendàries. Aviat vaig aprendre la lliçó. I encara gràcies del que he pogut veure. Aquests missatges amb els vídeos, com el de fa un temps dedicat als Verdi de Caballé són impressionants: gràcies! Llàstima que tantes altres coses no s’hagin enregistrat mai de cap manera.

    M'agrada

  4. Jaume T.

    Ens podríem fixar en tot, però jo voldria resaltar les frases de Chénier amb Roucher a l’acte II. El tenor Carreras, que sempre ha dit que aquesta és la seva òpera més estimada, hi està gloriós. “Io non amato mai, pure sovvente nella vita…”

    M'agrada

  5. Josep Olivé

    Pregunta: què vol dir greus tan “poitrines”? Com és un greu “proitine”?

    Lo que de la Caballé mai em va agradar és aquesta mena de cop de gola o de glotis (no sé com dir-ho i segur que tècnicament deu tenir un nom adequat al que vull dir) a l’inici de moltes frases, que cada vegada exegerava més i que crec que no li feia gens de goig al seu cant. A mi em possava dels nervis, la veritat, que hi fés tant d’èmfasi.

    M'agrada

    • colbran

      Es curioso, Josep, a mí esos “golpes” de glotis -que no eran tan frecuentes- me entusiasmaban, la notaba más dramática. Recuerda que la gran Callas también hacía uso de ellos y Montserrat Caballé siempre la tuvo como referencia, siguiendo su repertorio -aparte del propio-. Quizá no lo sepas, pero la Caballé consultaba siempre a la Callas cuando incorporaba un nuevo rol. De este modo desestimó interpretar e incluso grabar “Nabucco”, pero sí cantar el rol protagonista de “Turandot” que presentó en el Liceu de forma magnífica, así como espléndidas fueron las anteriores funciones de San Francisco (las mejores de todas) y París. Con anterioridad había sido la mejor Líu que yo haya escuchado -en grabación comercial y pirata, claro-.

      En esta “Andrea Chênier” interpreta una convincente Magdalena, vocalmente hablando, aún cuando no le acompaña el físico, claro, pero no era óbice para desmerecer su canto. En estos tiempos que vivimos, en los que el glamour se exige casi más que la voz, lo hubiera tenido bastante más difícil. No obstante el indiscutible triunfador de esas funciones fue el gran Josep Carreras, con una dicción y entrega insuperables en su rol más estimado.

      M'agrada

      • Josep Olivé

        Si, si, en un DVD pude contemplar como Callas y Caballé hablan entre ellas i la primera le aconseja a la segunda acerca de un rol, que ahora no recuerdo cual era. Es divertido, como divertido es como lo explica la Caballé, con su simpatia habitual.
        Cierto es también que en algunas grabaciones que tengo de la Callas también se dan estos golpes de glotis. Tampoco en ella me gustan, encuentro que dramatizan de manera extraña el inicio de la frase.
        Qué es eso de graves “poitrines”?

        M'agrada

      • Josep, perdona que no t’ho contestés abans.
        Els greus poitrines (de poitrine), són aquells fets de pit, no deguts al ampli registre natural d’una veu. Caballé va anar examplant el seu repertori amb rols molt més dramàtics dels que la seva veu natural feien preveure. Després d’assumir el repertori verdià, va afegir rols veristes, com aquesta Maddalena, però sobretot com Gioconda (recital de greus poitrines), la Helena del Mefistofele de Boito, Turandot o rols decididament dramàtics d’altres repertoris com són Medea, Vestale, Isolda, etc.
        El resultat tot i que ja en un període avançat de la llarga carrera ens va donar uns aguts molt més metàl·lics i uns greus “artificials” construïts a base d’emissions obertes del so, que exasperen a molts dels seus detractors que aprofitaven i aprofiten l’ocasió, per carregar de valent.
        Si t’escoltes actuacions de la segona meitat dels anys 80, trobaràs exemples a dojo.

        M'agrada

      • Josep Olivé

        Ostres, gràcies Joaquim. És que sempre m’han semblat “estranys” els greus de la Caballé i no em captiven gens, més aviat al contrari. Obviament parlo de gravacions i per tant no sé com sonaven en directe.

        M'agrada

      • colbran

        A pesar de todo ello, Josep, escucha con atención la escala cromática descendente con su grave extremo de “Arrigo, ah parli a un cuore!”, de “I Vespri Siciliani” y ya me dirás qué te parece. Ni Callas consiguió en esa ópera una escala descente tan bien dada y las sopranos que la suelen interpretar se quedan a medio camino, sin llegar al grave más profundo. Es una pena que su enfado con Domingo la desplazara de la grabación RCA -la sustituyó una buena verdiana, Martina Arroyo, pero para mi gusto distante y fría- pues quedaría constancia en condiciones de su rol de Elena. No obstante y afortunadamente existe la versión en directo del Liceu y una grabación comercial de este aria y del “Bolero”.

        M'agrada

      • Josep Olivé

        Ostras, tengo la grabación que citas de Domingo y Arroyo…¿y dices que el papel de la duquesa Elena era para Montserrat Caballé?¿Qué ocurrió entre Caballé y Domingo? Si se puede saber…es que soy un poco cotilla… 🙂 Mañana navego por todo lo largo y ancho (e histórico y didáctico) homenaje a ver si “pesco” la escala descendente que mencionas. Gràcies Fede.

        M'agrada

  6. Joaquim,
    M’has fet recordar temps que ja no existeixen. Jo no vaig veure aquesta producció. Vaig començar més tard que tu a -en el meu cas- atrevir-me a veure i escolta una òpera entera i ja saps que, a moltes, encara no els hi he perdut la por. En la teva estupenda descripció d’aquells ambients on els veterans de quart i cinquè pis s’havien d’escoltar per aprendre, sobretot, a saber que calia treballar molt per fer-nos un criteri. He rememorat especialment una “Adriana Lecouvreur” fantàstica -o potser no ho era i a mi m’ho va semblar?-. Hi havia la Caballé que ja cantava amb veu molt baixa però semblava una gheisa -Poveri fiori-i la Cosotto -amb perdó de Colbran-. Cada òpera m’animava a seguir escoltant i escoltant. Només em faltava la In fernem Land House per tenir l’afició perfectament encarrilada per mestres com tu, en Colbran i els teus lectors.
    Una bona abarçada!

    M'agrada

Els comentaris estan tancats.

%d bloggers like this: