La Bohème, acte II. Producció del Teatro Real (Gian Carlo Del Monaco)
Segona de les quatre Bohèmes previstes enguany.
Teatre pleníssim i farcit de tísics i tísiques, algunes fictícies com la pobre Mimí i altres impertinents, mal educades i mal educats que en un estat lamentable no es van voler perdre La Bohème encara que això signifiques molestar fins a nivells insuportables, una audició mínimament correcta d’un espectacle operístic.
Entre estossecs i estossecs, ahir vam assistir a una bona representació, amb cantants desconeguts, sense cap figura mediàtica, però quasi tots amb veus idònies, tot i que no sempre ben utilitzades.
Víctor Pablo Pérez, desprès d’un desconcertant inici, va fer sonar l’orquestra divinament, altre cosa és que allò que sentíem fos més similar a Debussy que a Puccini, però almenys el so de l’orquestra i la infinitat de detalls que ens va regalar, fossin de qualitat. Ara, qui busqui emoció i sentiment intens en les grans frases orquestrals, en els crescendos emocionals que acompanyen als cantants, no ho trobarà. És la primera vegada que dirigeix aquesta òpera, potser aquesta interpretació madurarà i al cap dels anys serà capaç d’extreure a part de bonics colors i ambients, sentiments puccinians.
Maria Luigia Borsi
Maria Luigia Borsi, la Mimì d’aquest repartiment popular va ser la més notable veu i cantant de tot l’equip. La veu és molt important, és una veu d’una lírica ample, pucciniana sense cap mena de dubte. Té una agut generós i brillant, un greu més que suficient i un registre central potent, però és en aquesta zona on la seva emissió resulta més peculiar, amb sonoritats engolades que enlletgeixen el seu cant. Sap dir i imprimir emoció al seu discurs musical, fent els amplis crescendos de forma notable i també apianant el so, si fos capaç de fer-se entendre una mica millor i no engolar tant determinats sons, de ben segur tindríem al davant a una cantant a tenir molt en compte. Ella va ser la que va tenir, en acabar la funció, més i més sonors aplaudiments.
Teodor Ilincai (Rodolfo). Photo © ROH/Johan
Teodor Ilincai és un tenor, tenor. Veu potent que traspassa les envestides puccinianes, veu bonica, generós registre agut, potent i ben fermat, registre central que corre bé i tan sols està mancat de projecció en el registre més greu. Amb un material com aquest sembla mentida, o potser precisament per això, que no hagi estudiat més i hagi resolt els nombrosos problemes que té, problemes que amb estudi i un bon professor, de ben segur superaria i el convertiria en el tenor més cotitzat del moment. Dubto jo que sent jove com és i tenor, am tot el que això significa, i havent cantat ja a teatres de renom primers papers, que un comentari com aquest el faci reflexionar. La vida operística actual és així. Veus molt notables i cantants mal preparats, poc rodats i ràpidament llençats a fer funcions a primers teatres és una constant massa coneguda i malauradament ja sabem quin sons els resultats finals. El xicot és jove, atractiu, amb una bona veu i aguts, encara que tingui moltes, masses coses a millorar, ja ha debutat a la ROH i ara al Liceu i…qui l’atura?, qui és el que li diu, no Teodor, no, no ho has de cantar així això, no. Ningú, perquè aquest xicot deu ser sord o no s’escolta, i el cas és que el punyetero m’ha fet fins i tot plorar. El que no va aconseguir el belcantista i insuficient Vargas ho ha aconseguit aquest, quines coses!
Borja Quiza, fotografiado en A Coruña. / víctor echave
Algú m’hauria de dir què hi fa Borja Quiza a la corda dels barítons. És com a molt un tenor, i moltes vegades ni això, és un noi que canta i emet sons, a vegades fixats, sense harmònics i altres més o menys emesos a la manera d’un cantant líric. Volum i projecció vocal és indubtable que en té, però res més. En el duo “In un coupé” que inicia el darrer acte, ell i Ilincai eren perfectament intercanviables. Inaudit. per descomptat que ha obtingut un sonor i incomprensible èxit, jo en altres moments, l’hagués protestat, segur!, però m’he fet gran.
Eliana Bayón és la típica Musetta de tota la vida. Veu lleugera i brillant en el agut i de nul·la projecció en la zona greu i per tant en el quartet del tercer acte, quan ella s’acomiada de Marcello amb “vi saluto Signor mio”, amb la rèplica de “Vi ringrazio, vi saluto” de Marcello a ella, Ni Bayón ni Quiza s’han sentit, tan sols gesticulaven, talment semblaven sortits de The Artist, i és que cap dels dos té registre greu. Bayón en qualsevol cas ha de lluir una veu lluminosa per excel·lir en el “Quando me’n vo”, i se’n va sortir prou bé, fent una interpretació vocal i escènica notable. Ja voldria el seu partenaire haver-ho fet una quarta part de bé de com ho ha fet ella.
Manel Esteve Madrid es va guanyar amb la seva sobre actuació, l’èxit escènic de la representació. No va parar mai quiet, és un hiperactiu escènic a la manera de Villazón, i quan ell és sobre l’escenari roba el protagonisme a tothom. Vocalment el seu Schaunard és notori però no notable, ja que la veu que és molt sonora, no és especialment maca. S’ha d’agrair que ell sigui un motor infalible a les escenes on participa i que d’alguna manera o altre galvanitzi a la resta. En aquest sentit és molt brillant i eminentment el seu personatge és simpatiquíssim.
Felipe Bou va ser un eficient Colline, però no va commoure com Colombara a la “vecchia zimarra”. S’integra bé en el conjunt.
La resta de rols repetien exactament la distribució del dia de l’estrena.
Ahir la participació dels nens del Cor Savina em va semblar millorada, tot i que es continuen evidenciant desajustaments i sons poc impostats. Pel que fa al Cor del Gran Teatre del Liceu em va semblar més que correcta i res a veure amb el so que s’apreciava en la presa sonora de la retransmissió radiofònica, on el balanç de les veus es tergiversava respecta al que s’aprecia a la sala, com acostuma a passar sempre en les transmissions radiofòniques, on tot s’evidencia i aprecia de manera diferent al que succeeix a la sala.
Tot i no ser un repartiment de figures i tot i que Victor Pablo Pérez no treu el sentiment que ho faci propici, ahir se’m va electritzar l’espinada en els moments primordials i a partir del “sono andati” els ulls ja estaven humitejats i en el “Vedi?… È tranquilla. Ebbene…che vuol dire quell’andare e venire …quel guardarmi così”, els llagrimots s’esculaven galtes avall. Una Bohème més que acceptable, i el primer dia ja sabeu, res de res.
Me’n queden dues més, una segur
Apunt relacionat:
IN FERNEM LAND 
M´alegra sentir que les prestacions del cor Savina van millorant. Si us plau, a les properes funcions segueix-me aquest assumpte amb interès. La meva mare és posarà molt contenta si li dic que, segons la gent que hi entén, el cor del seu poble ha ofert una actuació rodona al Liceu. I si no és així, tampoc no t´amoïnis gaire, que jo li penso acabar dient igualment. Tampoc ens vindrà ara d´una petita mentida pietosa quan veiem que actuacions de ‘buh’ acaben dia sí dia també en sonors èxits segons les fílies/fòbies dels palanganeros de torn, no?
M'agradaM'agrada
Hola Xavier, jo no hi entenc gens de tècniques cant, però et puc assegurar que aquests nens i nenes de Cervera ( que tenen entre 7 i 10 anys) després de molts mesos de treball i assajos han aconseguit cantar al nivell de gran teatre d’opera i no desentonen gens. Des de tots els àmbits musicals, escènics, artístics, del cor… del Liceu els han felicitat en moltes ocasions i aquesta gent si que en deu saber una miqueta de cant, això deu voler dir que no ho fan malament.
A mi em sona molt bé
La teva mare i tota la gent de Cervera poden estar orgullosos d’aquests nens.
M'agradaM'agrada
Benvingut Pere i gràcies per deixar un comentari.
No he dit pas que ho fessin malament, però si que ho poden fer millor. Dir això fins i tot pot anar bé per intentar millorar en properes actuacions, no crec que conformar-se en haver arribat al Liceu sigui la meta, vol dir que les coses es fan bé, és clar que si, però cada dia és un nou repte. De l’actuació del cor entre el primer dia i divendres hi va haver una millora i ho dic, espero que en les properes funcions que encara veuré succeeixi el mateix.
M'agradaM'agrada
Però hi ha algú que, des que el violí deixa de tocar i Mimì mor, no comenci a tenir els ulls humitejats? I que quan Colline diu “Come va?”, ja sense orquestra, no els tinguis a vessar i a punt de caure la llàgrima? I que quan l’orquestra ataca després del “Coraggio!” no les deixi anar sense vergonya? Si és inevitable, per molt dolenta que siguin els cantants. Deu ser el final més calculadament melodramàtic de la història del teatre, la qual cosa fa idònia La bohème (que s’ho apuntin els de mecenatge!) per demanar patrocini de les representacions a Kleenex o qualsevol empresa de mocadors: a l’entrada te’n donen un per al final i tenen una publicitat de primera i ens paguen les funcions sense ERE ni res de res.
Va estar bé i va anar guanyant amb el temps, penso: ella la vaig trobar millor al quart acte que al primer. L’únic, un color de veu com lleig o poc atractiu; especialment al primer acte voldria una veu una mica més dolça, més bella… Però bé, realment. I el tenor romanès, és perfecte físicament per al paper: jove, adequat (el Vargas està una mica grassonet per passar gana, com ha de ser en un bohemi com cal); potser en algun moment li trobava a mancar un plus de brillantor dalt de tot, però bé, molt bé, també millor al tercer i quart actes.
Al Marcello, no sé, no li trobo la veu ni maca ni res… A l’Almaviva tampoc, però… psé. I realment, Schaunard va ser potser, per a mi, el descobriment del paper: a les dues escenes va excel·lir i, fins i tot mentre era al racó, amb Mimì i Rodolfo cantant, continuava actuant, i bé, fins que Colline se l’endu.
Una bona funció; li mancava alguna cosa que la fes “gloriosa”, però no sé ben bé què. Una prova? Era la primera Bohème de la persona que tenia al costat i, en acabar, va comentar: “Sí, està bé, però no sé…. tampoc no era per tant. No m’ha entusiasmat la música.” (en fi, pel que sé és entusiasta de Mozart o La traviata, però em va sorprendre en el benentès que donem per descomptat que La bohème agrada sempre a tothom). Suposo que amb aquesta “alguna cosa més” hagués estat diferent.
M'agradaM'agrada
No sé perqué tenia la certesa de que aquest repartiment que avui comentes i que en toca el dia 8 en faria disfrutar molt més que no pas el que veuré el dia 18 amb la Cedolins i Vargas, tant Mimi com Rodolfo els veig més adecuats fisicament per els seus respectius papers , i si les veus son prou importans com m’han semblat per els yotubes que he pogut escoltar , de ben segur que disfrutarè d’aquesta Boheme. Quines ganes tinc de sentir aquesta corrent que et recorre l’espinada d’emoció i que al mateig tems et vagin regalimant les llagrimes , com que soc una força bleda doncs ès una sensació que m’encanta i ja fà massa tems que una ópera no em produeig aquesta sensació
M'agradaM'agrada
Estic força d’acord amb tot.Només voldria afagir que hi ha un detall de la producció per mí totalment incoherent que es la visió de la celebració del Nadal per part de la gent fent-li “el pasillo” al xofer ferit per terra i gairebe trepitjan-lo. A part d’aixó i a jutjar per la roba que porten sembla que els bohemis han trovat alguna feineta que els ha aburgesat un xic al quart acte..En general em sembla que La Boheme és una Òpera de carácter intimista que apropan una mica més els cantants al públic es veuria molt beneficiada. Us deixo un enllaç amb uns cantants correctes que el primer pla converteix en conmovedors intèrprets(imprescindible mocador).Com podreu apreciar la roba que porten ens recorda un cop més que la joventut bohemia segueix vigent. http://www.youtube.com/watch?v=6rNpNibIUI8&feature=share
M'agradaM'agrada
Jo vaig assistir a la representació del dia 1 de març i els estossecs també van ser molt abundants, forts, amb fins i tot, esternuts desinhibits, a més de sorolls variats.
Com és possible ser tan mal educat? Costaria tant posar-se un mocador a la boca que faci de sordina? També hi ha pastilles per a la tos que no són cares i van molt bé per alleugerir la gola.
Abans de la representació, quan s’adverteix als espectadors que apaguin els telèfons mòbils, potser caldria també dir que s’abstinguin de tossir de forma tan ostensiblement sorollosa i, no cal dir, maleducada.
M'agradaM'agrada
Hola Salvador.
Lamento que tu també patissis aquest mal que tant sovinteja i que denota una manca de respecte intolerable. Tot i que faci mandra parlar-ne, ho hem de denunciar tantes vegades calgui.
Gràcies per comentar
M'agradaM'agrada
Estic totalment d’acord¡¡¡
M'agradaM'agrada
Haurien de donar pastilles Juanola a l´entrada. Es un problema d´educació. A els USA passa igual. En canvi a Menorca no se senten ni les mosques
M'agradaM'agrada
De la función de ayer y como bien ha explicado Joaquim, una cantante por encima del resto : excelente y muy grata sorpresa, la ,Mimí de la romana Maria Luigia Borsi, por voz homogénea y de amplia proyección, canto con muy buen estilo pucciniano, matizado, detallista, excelente fraseo y sobre todo, una Mimí que me ha emocionado con un sobresaliente tercer acto.
Los demás y salvo destellos del irregular Illincai y el buen hacer de Manel Esteve Jr., entre discretitos apenas y bastante deficientes
M'agradaM'agrada