IN FERNEM LAND

PELLÉAS ET MÉLISANDE DE DEBUSSY SEGONS ROBERT WILSON (Vídeo)


Pelléas et Mélisande producció de Robert Wilson. Escena de la torre (Foto: Opéra National de Paris/ E. Mahoudeau)

Pelléas et Mélisande producció de Robert Wilson. Escena de la torre (Foto: Opéra National de Paris/ E. Mahoudeau)

Els propers 27 i 29 de juny, 1,3,5 i 7 de juliol tindran lloc (finalment!) les 6 representacions previstes de l’òpera de Claude Debussy, Pelléas et Mélisande, al Gran Teatre del Liceu tancant la temporada d’abonament de la més convulsa de les temporades que he viscut jo des de 1975.

D’aquestes esperades representacions dirigides musicalment per Michael Boder i escènicament per Robert Wilson n’espero molt, tot i que jo hagués fet algun que altre canvi en el excel·lent repartiment.

La direcció escènica de Robert Wilson segurament farà córrer rius de tinta i serà motius de debats encesos. Per tal d’anar-vos preparant amb temps, avui us porto aquesta proposta escènica de la notable versió que s’acaba de fer a l’ONP (Òpera National de Paris).

S’ha retret moltes vegades a Wilson que tots els muntatges operístics que ha fet són el mateix, sigui quina sigui l’òpera (Aida, Lohengrin, Pelléas et Mélisande,Faust, Der Ring des Nibelungen, Parsifal,…) Al Liceu vàrem veure ja fa molts anys aquell polèmic Einstein on the Beach de Philipp Glass i crec que ara estem més preparats per acceptar una proposta escènica com aquesta i sobretot per una òpera tan especial i poètica com l’obra mestra de Claude Debussy.

En el polèmic i alhora suggerent llenguatge teatral de Wilson portat a l’extrem, basat en la paraula, el gest i la llum, i en els seus antagònics el silenci, l’absència de moviment i la foscor, trobarem les claus per entendre i deixar-nos captivar per aquest muntatge que pràcticament tothom ha definit com el més reeixit dels muntatges operístics de Wilson.

Aquesta és una coproducció de l’Òpera National de París, el Festival de Salzburg i el Teatro Real de Madrid

Certament us asseguro que la fascinació visual és absoluta, hipnòtica diria i tot fa preveure que el Liceu, com ha ocorregut en tots els teatres on s’ha presentat, triomfarà.

Us deixo doncs amb el pas previ de la descàrrega dels 7 enllaços que un cop units amb el hjsplit us permetran gaudir d’aquest grandiós espectacle musical i teatral, esplèndidament dirigit per Philippe Jordan obtenint de l’orquestra unes sonoritats meravelloses i amb un equip de cantants adequadíssims, començant per Stéphane Degout, la delicada, vocalment puríssima i per a mi desconeguda Elena Tsallagova (em recorda una mica a Dessay) o el sempre excel·lent Vincent le Texier.

La retransmissió televisada està subtitulada en anglès.

Claude Debussy
PELLEAS ET MELISANDE

Director d’escena: Robert Wilson
Escenografia: Robert Wilson
Vestuari: Frida Parmeggiani
Disseny de llums: Heinrich Brunke i Robert Wilson
Dramatúrgia: Holm Keller
Ajudant de direcció: Giuseppe Frigeni
Col·laboració en l’escenari: Stephanie Engeln
Director del cor: Alessandro di Stefano

Stéphane Degout (Pelléas)
Vincent le Texier (Golaud)
Franz Josef Selig (Arkel)
Jérôme Varnier (Un Médecin, Le Berger)
Elena Tsallagova (Mélisande)
Anne Sofie von Otter (Geneviève)
Julie Mathevet (Le petit Yniold)

Cor i Orquestra de l’Òpera de Paris
Director musical: Philippe Jordan

Us deixo, mentre aneu baixant aquesta obra mestra, un Youtube d’aquesta producció corresponent a l’escena de la torre (mes long cheveux) amb Elena Tsallagova i Stéphane Degout .Un moment màgic que Wilson recrea amb magisteri minimalista.


ENLLAÇOS:

https://rapidshare.com/files/2447455756/PetM_ONP_2012.mp4.001

https://rapidshare.com/files/4041686836/PetM_ONP_2012.mp4.002

https://rapidshare.com/files/3615934662/PetM_ONP_2012.mp4.003

https://rapidshare.com/files/2687709536/PetM_ONP_2012.mp4.004

https://rapidshare.com/files/2578532977/PetM_ONP_2012.mp4.005

https://rapidshare.com/files/437747599/PetM_ONP_2012.mp4.006

https://rapidshare.com/files/2659470285/PetM_ONP_2012.mp4.007

Si voleu recuperar l’apunt que vaig fer al gener del 2010 parlant d’aquest òpera, aquí us el deixo:

https://ximo.wordpress.com/2010/01/02/pelleas-et-melisande/

Bon cap de setmana

12 comments

  1. “S’ha retret moltes vegades a Wilson que tots els muntatges operístics que ha fet són el mateix, sigui quina sigui l’òpera” – Sim, vi a sua “Die Frau ohne Schatten” em Paris, há muitos anos, e a encenação era tão depurada que podia servir para outra ópera qualquer. Mas, visualmente, muito bonita.

    Esta P&M também me parece muito bonita.

    M'agrada

  2. Rosa

    Gràcies, Joaquim per aquest “Pelléas et Mélisande” on podrem disfrutar del muntatge que veurem al Liceu.
    Él coneixia només per fotos i pel vídeo, de l’escena del balcó precisament, de la representació de París el 2004 i em va semblar extraordinari. Gravaré el vídeo.
    Gràcies també per l’enllaç del teu post de 2010 sobre “Pelleás et Mélisande” i la possibilitat de poder gravar la versió del Festival de Salzburg 2006 i penjar-lo a la meva pàgina.

    M'agrada

  3. Gràcies, Joaquim, amb el tast tinc prou i m’encanta. La resta no m’ho baixo, vull que el Wilson em sorprengui al Liceu. Com que no m’han trucat em compraré la entrada, espero que en quedin.

    M'agrada

  4. Josep Olivé

    M’he llegit de dalt a baix l’enllaç del post del 2010 dedicat a aquesta òpera. Està molt bé i he disfrutat molt. Interessentíssim l’anàlisi comparatiu amb l’estil wagnerià, donat que jo m’havia preguntat força vegades si veritablement hi havia conexions i tenia els meus dubtes, tant pel tractament dels leimotiv com pel tractament del cant, clarament declamat en el cas de Debussy, qui va ser, dit sigui de pas, un ferven admirador de Wagner, però en els seus darrers anys aquella admiració va minvar molt i potser va ser aquesta la causa de que la presencia d’esvalotadors wagnarians a l’estrena.

    Conexía l’anècdota de la resposta del públic a l’infelicitat de Melisande. Fá molta gràcia. I una altre anècdota la proporciona Strauss d’una manera molt estranya. I és que s’em fa incomprensible que un home que ens ofereix unes fascinants Salomé i Elektra pràcticament en els mateixos anys no entengués l’obra de Debussy desqualificant-la amb bastant de despreci. I no s’enten perque el Pelléas de Debussy és una obra originalíssima, que respecta el simbolisme de l’obra original de Maeterlinck mitjançant l’aportació d’un cant declamat que es portat en volandes per un tractament orquestral i instrumental amb tota la paleta de colors i matissos propis de l’impresionisme més fascinant. Una joia orquestral, i un cant declamat que vol ser plagiat, imitat i copiat sense el menor èxit per alguns compositors actuals i residents no molt lluny d’aquí.

    Tambè he tingut l’oportunitat d’escoltar en viu i en directe una molt bella versió d’aquesta òpera amb Simon Rattle, però al MET i amb una producció massa clássica (pel joc que dona aquesta òpera) de Jonathan Miller amb Finley i Kozena. Em va agradar molt. I fa poc em donava de cops a la pared perque resulta qué tinc un grandíssim interés en veure la producció d’en Wilson i poguent-la veure a Madrid no vaig fer-ho per que sabia que la veuria al Liceu tantes vegades com voldria. I ha anat d’un pel que no destroço la pared irremediablement.

    M'agrada

    • Nosaltres en canvi i també amb Rattle i una fabulosa Kozená, vàrem assistir a una producció “konceptual” a berlín. Sort que la questió musical i vocal va ser fabulosa… 😆
      És una òpera fascinant que necessita una senyora orquestra amb un senyor director

      M'agrada

Els comentaris estan tancats.

%d bloggers like this: