IN FERNEM LAND

TORNANT A VISIONAR DIE ENTFÜHRUNG AUS DEM SERAIL


Ahir per la nit varem veure l’excel·lent DVD que Unitel Classica, Cmajor i el Gran Teatre del Liceu van enregistrar l’abril del 2010 de l’òpera Die Entfürung aus dem Serail de W.A.Mozart, en aquella producció tan discutida de Christof Loy, gràcies al regal que un bon amic em va fer no fa gaires dies.

El primer que us diré després de visionar el DVD és que estic molt satisfet de l’apunt qe vaig fer en el seu moment. No canviaria res, si bé el que vaig veure ahir no es correspon a la representació de l’estrena i per tant, hi ha de ben segur algunes millores o variacions vocals respecte al primer dia.

Si que vull fer esment que en el DVD l’orquestra sona esplèndida. Ja és ben curiós el que pot fer un “lleuger” retoc en la taula de control del tècnic de so, simplement donant més profunditat al so, s’aconsegueix que l’orquestra deixa de tenir aquell so pla que l’acústica excessivament seca que caracteritza la nostra sala, quasi sempre per empitjorar el resultat, i es logri fer-la brillar amb convicció.

Ja ens va agradar Ivor Bolton, però ara escoltant l’orquestra amb aquesta millora, encara més.

L’apunt bàsicament l’he fet per parlar de l’escena, ja que continuo pensant, i ara que he vist el DVD encara més, que aquest no és un espectacle per un escenari i sobretot una sala, tan gran com la del Liceu.

Impossible copsar a més de 5 metres de l’escenari, el joc subtil de mirades i gestos que tots els personatges llueixen en un treball dramàtic prodigiós. Extraordinària, per sobre de tots, m’ha semblat Olga Peretyatko, amb una actuació digne de premi. La resta la segueixen a curta distància

També aquells diàlegs xiuxiuejats en el directe, en la gravació sonen molt més propers i per tant no cal fer cap esforç per intentar seguir l’acció, ni tampoc aquell rumor llunyà, ajuda a fer la becaina, com si succeïa a la sala, si la localitat des de on volies seguir-ho, era tan allunyada com la primera fila, tram central, del quart pis. L’ajuda propera dels subtítols acaba per fer la cosa molt més passadora, i com ja vam apreciar a mida que les representacions anaven avançant, l’espectacle es va escursà considerablement i aquells espais i silencis prolongats, acompanyats de la gestualitat i l’acció escènica tan propera, acaben donant tot el sentit a aquest muntatge interessant, potent i certament discutible de Loy.

Aprofito, enllaçant amb l’apunt de fa dos dies, per insistir en el tema de la producció audiovisual pròpia.

Una gravació com aquesta, amb un repartiment tan idoni (llàstima que Belmonte no fos Pavel Breslik que ho cantava en el segon cast), esdevindrà un altre producte de prestigi que donarà volada internacional al Liceu. Pensar que el departament audiovisual a hores d’ara ja l’han finiquitat, em produeix una tristor immensa.

Quan veig la prestatgeria dels dvd’s a la botiga del Espai Liceu i observo la quantitat de produccions pròpies que s’han editat, i algunes molt més que magnífiques, em fa molta ràbia veure com la poca visió de futur i la nefasta gestió, s’ha endut per endavant una de les joies de la corona.

Si teniu oportunitat i la butxaca us ho permet, no deixeu escapar l’oportunitat de tenir aquest Die Entfürung aus dem Serail, així com en altres gravacions el dvd deixa al descobert la poca adequació d’algunes produccions molt teatrals en format videogràfic, en aquesta la re valoritza molt, donant-li tot el sentit teatral que Loy volia donar-li. Es pot estar en desacord amb la visió i el gir que dóna a personatges i situacions, però és innegable que a curta distància tot s’entén molt bé i les interpretacions, alhora que vocalment molt notables, son pur teatre.

Amic, gràcies per aquest regal. No m’has fet canviar d’opinió pel que fa a l’adequació d’aquest espectacle a les característiques de sala del Liceu, però per altre part he entès a la perfecció els arguments que vas emprar per fer-me veure que l’espectacle era teatralment molt millor del que jo vaig poder veure. Efectivament ho és i comptar amb Damrau, Peretyatko, Ernst, Selig i Quest, sota la direcció de Bolton i Loy per defensar-lo, és tota una garantia i un reclam que situa al Liceu allà on ha de ser, malgrat la gestió destralera d’aquell miop, que ha tallat d’arrel d’un departament imprescindible.

4 comments

  1. Xavier C.

    No acabo d´entendre molt bé quina adequació teatral és aquella que al teatre condemna la meitat de l´aforament a fer la migdiada i cal esperar a veure el DVD a casa per apreciar-li totes les virtuts teatrals. Qualche cosa che non va.

    M'agrada

  2. Josep Olivé

    Fa uns dies parlavem d’una “Flauta…” massa (al meu parer) infantil, opció vàlida, com no, només cal veure com s’omplen de flautes els nadals arreu d’Europa, però que insisteixo no és la visió d’aquesta obra que a mi m’agrada. I avui parlem d’un altre meravellós singspiel de l’Amadeus justament en termes contrapossats: la visió purament dramàtica i trascendent d’una obra tractada normalment com una comedia. Primer haig de dir que “El Rapte…” és una de les meves òperes predilectes, no ja de l’Amadeus sino de tot el repertori. Fa temps, en un viatge, vaig aconseguir la versió d’en Loy en DVD amb els mateix cast i amb Bolton a l’òpera de Stuttgart, i la seva repetida visió em manté amb la mateixa primera sensació del Liceu: m’agrada, m’agrada molt, encara que trobo que fa un gra massa en la dramatització i que hi ha un excès de part parlada. Però en conjunt m’agrada.

    És obra aquesta en la que d’un temps ençà els directors d’escena estan possant l’èmfasi en la figura del Paixà (Selim) i em sembla un encert rotund. Mai voldria veure una versió del “Rapte…” on l’obra girés tota ella a l’entorn de la figura un tant còmica d’Osmín, com hem vist recentment amb el Papageno de “La Flauta Màgica”. I és que el que en un principi es tractava com a personatge menor, el del paixà, rol no cantat i tan sols parlat, s’ha convertit en el pas del temps en la clau de volta i l’eix on gravita tota l’acció d’aquesta obra meravellosa. Per què? Molt sencill. Al dotar-li de trascendencia en tot el que fa i diu, al dignificar-lo com a persona il.lustrada fugint de tòpics barats, i al encomenar el personatge a grans actors dramàtics fa absolutament creible, sincera i molt, molt emocionant la darrera escena dels singspiel, la del perdó. I si bé “El Rapte…” té un embolcall de comedia divertida innegable, m’agrada que, sense defugir de certa comicitat, em facin d’ella una versió trascendent, amb un final on un oriental ens dona, als occidentals, una lliçó impagable de tolerància.

    M'agrada

  3. colbran

    Después de revisar esta función (en realidad procede de dos funciones) me mantengo en que le sobran texto y pausas. Si habitualmente se presenta con el texto recortado, incluso en los países de lengua germánica y nunca -hasta el presente- se había
    grabado el texto completo, no veo la necesidad de hacerlo ahora. El único personaje que se beneficia de ese texto es el Pachá Selim, pues los dos personajes femeninos -aquí marcados con síndrome de Estocolmo- igualmente seguirían bien definidos, con las miradas y gestos indicados por Loy, sin tanta parte hablada (unos 80 minutos aprox.).

    De todas formas el DVD está muy bien confeccionado, con una gran variedad de ángulos y picados, y la función se resuelve menos lánguidamente que en el teatro, en el cual sólo vimos una única perspectiva, produciendo algo de aburrimiento.

    La orquesta suena espléndida, la dirección musical de Bolton es muy buena, como lo es la aportación de todos los cantantes. La gran sorpresa es Olga Peretyatko que tan poco me agradó en “Otello” y “La scala di seta”, ambas vistas en Pésaro, y que aquí está impresionante como actríz y cantante, con una voz que se va ensanchando con el paso de los años. Diana Damrau es una excelente soprano, pero en este su último “Rapto” -según expresó en su momento- me convence más como actríz que como cantante, aunque su “Traurigkeit” es magnífico. En conjunto ella se superó a sí misma en la “Linda di Chamounix” reciente.

    Es una grabación sumamente recomendable y elogiadísima en Amazon, por poner un ejemplo. La única pega es su precio, demasiado elevado en nuestro país.

    M'agrada

  4. Fernando S.T.

    El precio exagerado del producto no me motiva.
    Luego se quejaran de las copias ilegales, de las bajadas desde servidores no autorizados y toda esa patraña. Ellos lo fomentan.
    Si hay DVD originales con grandes interpretes y directores a menos de 20€, no se entiende que otros superen los 50.
    Están locos

    M'agrada

Els comentaris estan tancats.

%d bloggers like this: