IN FERNEM LAND

IBERCAMERA: Orquestra Simfònica Txaikovski, Volodin i Fedosséiev


Ahir dilluns va finalitzar la 28a temporada d’Ibercamera, i per l’ocasió els protagonistes van ser l’Orquestra Simfònica Txailovski sota la direcció del seu director musical i artístic,  Vladimir Fedosséiev i per tocar el popular concert núm 2 per a piano i orquestra de Sergei Rakhmàninov, la participació del pianista Alexei Volodin. I és que per sobre de tot, aquest concert va tenir un caire popular que va fer que L’Auditori s’omplís de gom a gom, fins i tot les llotges laterals de tercer pis.

La primera part va estar ocupada per una única peça, el concert esmentat de Rakhmàninov, un concert que malgrat ser tan popular i tan programat, mai em cansaria d’escoltar. És un monument a la melodia on no hi sobre ni una semicorxera, és preciós de dalt a baix. És clar que amb una obra com aquesta és fàcil caure amb endolciments gratuïts o manierismes exagerats i per tant s’ha d’anar molt en compte en no convertir-lo en empallegosa melassa. No va ser el cas, Volodin es va mostrar més aviat auster i tampoc es va deixar endur per la contagiosa passió que la partitura després. En alguns moments i de ben segur motivat per la situació de la meva localitat (lateral del primer pis banda dreta i per tant contraria al piano), el so no m’arribava prou nítid i en alguns moments la mà esquerra quedava tapada per l’orquestra. Segurament en un altre posició l’equilibri seria millor.

És un pianista magnífic, però a mi no em va acabar d’entusiasmar. Em va semblar i repeteixo que potser era la ubicació a la sala, que solista i orquestra no tocaven la mateixa obra, o dit d’altre manera, que Fedosséiev s’ocupava d’una cosa i Volodin feia el seu concert.

A vegades succeeix que les orquestres quan van de gira i repeteixen de manera molt seguida els programes en ciutats diferents, sense assajar prou en els auditoris on tocaran, no acaben de trobar la sonoritat i l’equilibri perfecte i ja sabem que L’Auditori de Barcelona té encara assignatures pendents. Si d’això se’n queixen els músics de l’OBC, com no ho han de percebre uns músics que s’estrenaven per primera vegada en aquesta sala?.

Volodin, al que se’m fa difícil posar-li un però, m’hagués agradat que en algun moment s’hagués deixat endur i ens hagués ofert quelcom personal, diferent, potser genial i aclaparador, no va ser així, però això no vol dir que no toqués bé, de fet a la quasi obligada propina, en un canvi sobtat d’escenografia ens va oferir un Chopin (n’estic casi segur), delicadíssim, però també mancat d’allò que per a mi em fa diferenciar un gran artista de un artista genial.

L’Orquestra Simfònica Txaikovski, altrament anomenada Orquestra Simfònica de la Ràdio de Moscou, és una formació esplèndida, amb una secció de corda que m’ha agradat moltíssim. Ahir no era el dia ni de la fusta (no vull personalitzar), ni del trompa solista. Potser l’acústica de l’Auditori no els ajudava entre ells, però vaig notar manca de decisió en alguns passatges, i en altres una timidesa de so impròpia de solistes d’una orquestra d’aquest nivell.

La disposició dels músics a l’hemicicle era ben diferent de la que estem acostumats, amb els vuit i joveníssims contrabaixos al darrera de tot ocupant la posició que acostumem a veure a la percussió.  La distribució de la fusta a l’inrevés d’allò que per nosaltres és natural, el metall també costava de btrobar-lo, amb les trompetes a l’extrem esquerra i les trompes a la dreta, en mig la fusta, i al costat dret la percussió. També la corda presentava una peculiar distribució amb els primers violins al seu lloc i els violoncels al costat, seguit de les violes i acabant amb els violins segons. No sé si era la distribució oficial d’aquesta orquestra o era adaptada ales particularitats acústiques de la sala Pau Casals, el cas és que estic segur que haguessin hagut d’assajar una mica més per equilibrar-se entre ells.

A la segona part, i amb el mestre Fedosséiev al davant de la seva orquestra, ens van interpretar una suite del ballet “El Trencanous” de P.I.Txaikovski. Una suite “arranjada” per Vladimir Fedosséiev i la veritat que aquest arranjament tan sols em va semblat apreciar-lo en un acabament del cinquè fragment “el cafè”. Deu ser per una qüestió de drets, sinó no ho entenc, va sonar com sempre, però per tal de fer els números tancats, potser algun final necessitava d’un parell de compassos “collita” Fedosséiev que justifiqués aquesta nota en programa i qui sap si així es justifiquen drets d’autor.

Jo m’hagués estimat més que amb una orquestra com aquesta, haguessin fet una gran obra del repertori rus, una simfonia de Xostakóvitx o Prokófiev, i si el que es pretenia era que el concert tingués aquest aire més festiu, potser una quarta de Txaikovski, o fins i tot les suite del ballet Romeo i Julieta de Prokófiev, una obra que jo necessito escoltar en directa amb més assiduïtat del que ens la programen. I els quadres d’una exposició de Mussorgski? i no dic la Scheherazade de Rimski ja que aleshores la coincidència amb l’OBC hagues estat d’escàndol.

És cert que una suite d’El trencanous no s’acostuma a programar gaire, però em vaig quedar amb ganes de més.

Fedosséiev no és gaire espectacular amb el gest, però la seva direcció és ferma i precisa, tot i així també a la suite es van apreciat aquests petits desajustaments o més ben dit defallences i el trompa va continuar buscant l’excel·lència sense trobar-la. Per contra l’arpa es va lluir de valent.

Les peces escollides per conformar la suite, en versió Fedosséiev van ser: Valse des fleurs, Danse des Mirlitons, Trepak, Valse, Le Café, Grossvater, Berceuse, Minuit Sonne i L’Arbre du Noël. Curiosa elecció que va obviar altres moments prou populars.

L’èxit va ser gran, més del que jo hagués atorgat al concert si puntuéssim el resultat, i els aplaudiments van portar tot seguit a dues propines magnífiques. Si dic que és el que més em va agradar de tot el concert, potser algú pensarà que m’he begut l’enteniment, però qui sap si per ser dues peces desconegudes i espectacularment antagòniques, de les que no recordava haver-les escoltat mai i per tant no tenia els sovint perniciosos referents que acostumen a espatllar moltes nits, el cas és que tant la delicada peça d’un alumne de Xostakóvitx, que recordava molt les suites de jazz del mestre, amb la delicadíssima participació del primer violí solista i un lleu acompanyament orquestral, com en l’espectacular i per a mi desconeguda dansa espanyola de Txaikovski, l’orquestra em va semblar que es posava les piles i demostrava allò que sempre vull escoltar d’una orquestra que ens visita, i és que sigui millor que les que tenim a casa.

Explosió de ritme i colors, so esplèndid i vellutat, mai estrident, virtuosisme i dinàmiques de vertigen que ens van treure una mica de l’oníric món nadalenc que sempre porta associat El trencanous per capbussar-nos de cop en una explosió festiva. Llàstima no haver començat amb aquesta peça, i amb aquest ritme de creuer seguir amb el concert de piano, i en una segona part una obra amb més teca que el Trencanous (que P.I.Txaikovski em perdoni!).

La 29a temporada d’Ibercamera (2012-2013) començarà el proper 3 d’octubre amb un concert de Paul Lewis al Palau de la Música Catalana, interpretant Schubert, seguiran artistes i orquestres de primer nivell, i com ja és un clàssic no faltarà a la cita el tsar Gergiev amb l’orquestra del  Mariinski, però també tindrem  a Jukka-Pekka Saraste amb l’Orquestra de la Rádio Colònia, Jonathan Nott amb l’Orquestra Simfònica de Bamberg per fer la quarta de Mahler (coincidència amb l’OBC), també tindrem el triple concert de Beethoven que és molt rar veure en directa. Vindrà Arcadi Volodos (altre coincidència amb l’OBC), però farà un recital, i tenim un Rèquiem de Mozart i la Passió segons Sant Joan de Bach. El mestre Gatti també ens tornarà a visitar amb l’Orquestra Nacional de França per fer repertori verdià i wagnerià. M`he deixat un recital de Patricia Petibon i que coneixent a la soprano francesa, estic casi segur que no hi assistiré. Cantarà Barber, Bernstein (això em tempta), Poulenc i Granados (ai!).

No sé pas com ens ho podrem combinar tot plegat.

15 comments

  1. Fernando S.T.

    Me gustó el concierto, pero es cierto que algunos miembros de la orquesta no tuvieron su mejor noche.
    La propina de Tchaikovsky fue espectacular, pero lo que más me gustó fue el concierto de piano y Volodin. Yo estaba en las primeras filas del segundo anfiteatro y el sonido era perfecto.
    La distribución de los músicos en las orquestas es algo curioso, pero también de las masas corales y siempre he creído que cuando se rompía la tradicional distribución era para mejorar aspectos acústicos y y el balance. Si alguien puede sacarme de dudas, le estaría muy agradecido.

    M'agrada

  2. Com vam parlar ahir, el concert de Rachmaninov em va agradar molt, tant per el pianista com per la orquestra, tot i una entrada desconcertant (o desconcertada, no se), on efectivament va tapar molt al pianista. Després em va sembla una orquestra poc brillant, amb una paleta de colors bastant fosca, però que al meu parer va tocar molt be a la primera part. A la segona, em vaig avorrir molt. El Cascanueces no es una obra que m’entusiasmi, i aquí sí calia una brillantor i una marxa que no vaig trobar.

    M'agrada

  3. Vicent

    Llàstima que amb una orquestra i un director així no s’hagués triat un altre repertori. Estic pensant en el Txaikovski més negre, el de les 3 darreres simfonies i en Shostakovitx. En la memòria i en els enregistraments romanen les mítiques versions de Evgeny Svetlanov, profundament visionàries i eslavitzants (crec que podem enquadrar Feodoseiev dintre d’aquesta tradició), lluny dels Txaikovskis més ensucrats de Mravinsky o la tradició centreuropea.

    M'agrada

  4. Josep Olivé

    No per obres molt conegudes em deixa d’atreure un concert, però tot té un límit…El segon de Rakhmàninov és una exegeració la de vegades que es repeteix, i aquesta insistència impideix escoltar en directe obres molt i molt valuoses com el magnífic i esplèndit primer (a l’auditori encara no l’he pogut encara escoltar), i el quart (una sola vegada en molts anys, amb Demidenko i l’OBC fa dues temporades i per cert, tenint a la butaca del costat a Gerad Mortier, ja veigeu amb qui em relaciono, hahahahaha…). I a la “Rapsodia sobre un tema de Paganini” ni se la toca ni se l’espera, amb la delicia absoluta que és. Pel que fa al tercer concert aquest sí que es programa amb certa regularitat. Passa com a les seves simfonies, talment sembla que només va compondre la segona (només Vladimir Ashkenazy ens va oferir recentment la tercera). I el Trencanous, sigui en format que sigui (suite o segona part complerta) doncs que ja em surt per les orelles. Repetidíssima al llarg dels anys, en concerts festius de Nadal de l’OBC (amb clar contagi en totes les sales d’Europa i USA) i no tan festius (de temporada tambè amb l’OBC aquest any i fa un parell o tres d’anys). Una bona orquestra russa té molt i bo a triar, tant en música concertant com simfònica. Més varietat doncs. Spassiva tovarich. 🙂

    M'agrada

  5. Vicent

    Bé, a mí m’entusiasma el concert de Rachmanninov (en especial la versió Richter de la DG). Compartieixo el criteri d’en Joaquim de que no li sobra ni una sola nota i és d’una grandíssima inspiració (melodia, orquestració, etc.), vaja, un clàssic amb majúscules. El meu comentari anava més aviat per la suite Trencanous, encara que no sigui la de sempre. En tot cas, vull aclarir que no vaig anar al concert, la qual cosa, sens dubte, relativitza encara més la meva opinió. En quant al Sr. Mortier, la veritat: una persona que diu (o escriu), criticant la qualitat teatral de l’Aida, que és tan dolenta que per a ell programar-la és un problema, o no té sentit del ricícul o no sap què és una òpera. Perdoneu que barregi “la velocitat amb la cansalada”.

    M'agrada

    • Josep Olivé

      Homeeeeee Vicent… 🙂 Pot no agradar Mortier però dir que no sap d’òpera…ummmm…ummm…no sé, so sé…La Monnaie, Salzburg, Paris, quasi NY canviat per Madrid… Jo crec que en sap, i molt, i crec tambè sincerement que calen personatges com ell en el mon de l’òpera actual. Home que arrisca molt, què és valent i diu el que pensa. I l’encerta, al meu parer, en l’opinió que li mereix Aida. Potser és l’obra més popular de Verdi, ningú ho pot negar, però dista molt de ser el millor Verdi. “Don Carlo”, “Il Vespri…” (per citar obres del gènere de la “grand opéra” similars a Aida) són molt poc conegudes fora dels àmbits operístics, però en totes dues hi ha el gran i venerat Verdi de principi a fi. Verdi apareix en Aida a partir del tercer acte. Aleshores si. I paro perque en Joaquim em fotarà un calbot o un “això no toca”… Sorry.

      M'agrada

      • Vicent

        Disculpa el meu excès. Naturalment que en sap. Parlo (escric) en un to irònic, certament no favorable per a l’interessat. Vull dir que no em semblen postures honestes les d’alguns “responsables” teatrals, en general i operístics, en particular, que van d'”enfant terrible” a major profit seu. Salvant les distàncies i molt, aquest senyor em fa pensar en el Sr. Mourinho (en molt més, infinitament mës educat, naturalment), Seguint aquest criteri, caldria abolir l’òpera representada teatralment (tal i com fou pensada des dels s. XVI-XVII).En aquest sentit, crec que a l’Aida, a l’igual que al concert de Rachmanninov no li sobra res. Pot ser és un Verdi més sofisticat i exòtic de l’habitual però gran, sincer i inspirat des del principi fins al final (sense ànim de pontificar, naturalment…).

        I que consti que la meva “òpera” favorita del Tigre de Busseto és el “Requiem”.

        Una abrac,ada.

        M'agrada

      • Josep Olivé

        Acceptes “tables”? 🙂 🙂 🙂 Fem tables que això és un debat apassionant i podria donar molt de si…jeje… Ah, i que consti que no em penso perdre l’Aida del Juliol al Liceu, evidentment. Això si, per favor, que la Radvanovsky es possi bona a temps, que està molt malaltona ultimament i ja va deixar molt recentment a Madrid al Cyrano amb un pam de nas…hahahahaha…Una abraçada!

        M'agrada

      • Vicent

        Naturalment que accepto tablas amb tota cordialitat. Ja he dit que la meva intervenció ha estat excessiva i res més lluny de la meva intenció que alterar l’ambient i el tarannà d’aquest magnífic blog. A més, seria immadur per part meva intentar pretendre convèncer un altre de coses com aquestes.

        Comencem amb Rachmaninnov i acabem amb Verdi passant per Mortier. Curiòs!

        Que vagi molt bé l’Aida (no soc tampoc fanàtic d’en Mestres Cabanes).

        Una abrac,ada.

        M'agrada

  6. Aquest concert de Rachmaninoff és rodó, Joaquim. Tal i com tu dius, de principi a fi no hi ha una sola nota que sobri o falti. El trobo sumtuosament sublim i lamento haver-me’l perdut ahir si bé, em consola una mica saber que la interpretació no va acabar de fer-te el pes. Jo el vaig escoltar deu fer tres estius a Perelada pel famís Ivo Pogorelich que el va fer durar tres quarts d’hora més del que dura quan el toca el propi compositor. Quan va acabar el concert, un senyor que parlava castellà però va declarar ser rus, va dir que allò era una presa de pel, que les notes eren les correctes però no el tempo i que Rússia estava absent d’aquella peça esplèndida. A parer meu, l’home tenia raó.
    Salut!

    M'agrada

  7. Sé que aquest concert tenia la intenció de ser festiu i popular, i per això van programar aquestes obres i no les que molts haguéssim volgut. El cas és que va agradar molt al públic i sobretot L’Auditori es va omplir.
    Ens haurem d’acostumar a programes espectaculars i populars, ja sigui a les sales de concerts com a l’òpera. El principal reclam serà aquest, òbviament no hi estic d’acord quan es tracti de cicles organitzats per entitats públiques, els de caire privat tenen altres interessos i objectius.
    Tot i així, si l’orquestra és bona i el solista sensacional, no em molesta gens escoltar el concert núm 2 de Rakhmàninov, sempre hi suco pa.

    M'agrada

Els comentaris estan tancats.

%d bloggers like this: