IN FERNEM LAND

DIE WALKÜRE A BERLÍN:Westbroek,Herlitzius,Elsner,Stensvold-Rattle


El dia 20 d’aquest mes tenia lloc a la Berliner Philharmonie una versió concertant de Die Walküre de Richard Wagner, amb l’enlluernadora Berliner Philharmoniker (no exempta de pífies) dirigida per el seu director titular, el mestre Simon Rattle.

Ja sabeu que quan es tracta d’una gravació de qualsevol de les òperes de Wagner per a mi ja té tot el interès, però en aquesta ocasió m’interessava seguir la pista de dos noms que podrien suposar un relleu al panorama wagnerià, com són el tenor alemany Christian Elsner (Siegmund), que ja va aparèixer a In Fernem Land en un apunt dedicat al encís del divendres sant, en un Parsifal també en versió de concert, aquell cop dirigit per Janovski, i la mezzosoprano finlandesa Lilli Paasikivi (Fricka), que ja ha protagonitzat alguns apunts al blog.

A primera vista no m’interessava gaire ni la Brünnhilde d’Evelyn Herlitzius, ni el Wotan de Terje Stensvold, el baríton noruec que no em va agradar gens cantant el Pizarro de l’últim Fidelio del Liceu.

La solidesa, a part de l’orquestra i la sempre inquieta direcció de Rattle, va a càrrec de la “reclinatoriable” Sieglinde d’Eva-Maria Westbroek i el Hunding de Mikhail Petrenko.

Doncs bé, un cop escoltada la gravació hauré de reafirmar els meus prejudicis, sobretot pel que fa a Herlitzius, ja que Terje Stensvold canta un Wotan digne.

Em mantindré de genollons al reclinatori per parlar de Westbroek, sense cap mena de dubte la Sieglinde dels nostres dies, en un estat de forma magnífic i amb una veu rica, carnosa, de tonalitats càlides i tràgiques que ofereixen molta emoció al seu cant sempre expressiu. Una veu d’aquelles que abans dèiem que eren wagnerianes i que ara amb la incorporació de cantants poc adients al repertori, esdevé quasi mítica.

Malauradament del tenor Christian Elsner no crec que puguem esperar gaire futur wagnerià, el seu Siegmund de caire liederístic (ell és un especialista en el terreny del lied) està deliciosament cantat, però la veu no és ni de bon tros l’idònia per el velsung i massa sovint quan la partitura demana expansió heroica, la veu d’Elsner queda en petit format, li manca el legato suficient per omplir les frases i el so es transforma en nasal, suposo que per falsejar l’emissió i semblar més heldentenor. És diferent al cas Vogt, ja que el color és més gruixut, però no deixa de ser un Tamino, al costat d’una Sieglinde que sembla que en qualsevol moment se l’hagi de menjar.

La direcció extraordinàriament lírica de Rattle afavoreix el seu cant, però quan la partitura pot més que el concepte quasi cambrístic del director anglès en alguns moments del primer acte, la veu d’Elsner mostra tota la seva incapacitat per ser el Siegmund dels meus somnis.

Escoltem-los a tots dos des de “Der Männer Sippe” fins al final de l’acte 1er

Pel que fa a la Fricka de Lilli Paasikivi, de veu punyent i incisiva, té una tendència a obrir la veu en la zona greu, quasi arribant a parlar, el que enlletgeix l’emissió i l’actuació dramàtica. És una Fricka autoritària i en excés crispada, cosa que treu noblesa a l’esposa de Wotan i jo sempre he pensat que Fricka ha de ser molt imponent, vocal i dramàticament, per doblegar a l’orgullós i prepotent Wotan.

Terje Stensvold (1943) és un baríton molt veterà, resisteix fins el final amb esforç, però no m’impressiona o conmou. El seu cant més aviat monòton, fa feixuc el gran monòleg del segon acte, però en el tercer sap treure recursos per imposar-se amb dicció clara i potència en el sempre emotiu comiat a Brünnhilde. La seva primera intervenció no és gaire reeixida, però després manté sempre la dignitat. En alguns moments les notes més greus queden ofegades. El resultat final és molt millor que el Pizarro liceísta.

Amb Evelyn Herlitzius tinc un problema difícil de resoldre, no tolero la seva veu, ja no es tracta de si la seva entrada és molt desafortunada o si l’emissió és poc agraïda, és que trobo que no té cap noblesa i el seu cant tot sovint llastat per la feridora emissió està mancat de la suavitat i la dolcesa, tan sols en el suplicant tercer acte, quan demana explicacions al pare, és capaç de controlar, però sense emocionar i això perjudica molt la meva percepció davant una cantant que sincerament no entenc com fa la carrera que està fent.

Petrenko és cada vegada que l’escolto, un baix més sòlid i més negre, com correspon al temible Hunding.

Del grup de valquíries m’ha cridat l’atenció una veu de mezzosoprano dramàtica, Andrea Baker cantant la part de Schwertleite, la resta no m’han semblat gaire destecables i més aviat algunes semblaven seguir, malauradament,  l’escola de la seva germana Brünnhilde.

Us deixo escoltar el final del tercer acte des de “In festen Schlaf”, amb un seriós i esforçat Wotan de Terje Stensvold i on també podreu apreciar una mica el “cant” de Hertlizius, però sobretot la poderosa personalització en la direcció de Simon Rattle.

Aquí us deixo els tres enllaços (un per cada acte) que de ben segur us oferiran motius de interès, però sincerament ja us aviso que no serà la millor versió possible. És interessant per Rattle, sempre sorprenent i a les antípodes del imponent Tetralogia de Thielemann o la de Barenboim, amb moment molt lírics i sempre buscant alguna cosa nova que ens sorprengui, sempre farcit de detalls, de l’extrema cura en les sonoritats i a la recerca de climes distintius per a cada escena i cada acte. El primer molt líric, el segon molt més dramàtic i amenaçant, i el tercer amb tendència a l’espectacularitat sonora, amb una cavalcada inicial quasi desbocada. Potser hi ha una manca de coherència discursiva, però resulta si més no en una versió concertant, molt teatral.

La Berliner Philharmoniker és un altre atractiu, quin dubte hi ha? I suposo que escoltada en directa deu produir un impacte molt notable quan Rattle la sotmet a dinàmiques extremes i n’extreu sonoritats tan sols a l’abast de les més grans formacions simfòniques, però com us he dit al inici, no està absent d’alguna que altre badada, pífia i errada clamorosa del metall.

RICHARD WAGNER
DIE WALKÜRE
 versió concertant

Eva-Maria Westbroek,  Sieglinde
Christian Elsner,  Siegmund
Evelyn Herlitzius,  Brünnhilde
Lilli Paasikivi, Fricka
Terje Stensvold, Wotan
Mikhail Petrenko, Hunding
Heike Grötzinger,  Siegrune
Joanna Porackova,  Gerhilde
Julianne Young, Waltraute
Andrea Baker,  Schwertleite
Eva Vogel,  Grimgerde
Anette Bod,  Rossweisse
Anna Gabler, Ortlinde
Susan Foster,  Helmwige

Berliner Philharmoniker
Dircetor musical: Sir Simon Rattle

Berliner Philharmonie, 20 de maig de 2012

ENLLAÇOS

https://rapidshare.com/files/701980239/Die_Walküre_Berlin_20_05_12_Acte_1er.mp3

https://rapidshare.com/files/2224893764/Die_Walküre_Berlin_20_05_12_Acte_2on.mp3

https://rapidshare.com/files/4083837701/Die_Walküre_Berlin_20_05_12_Acte_3er.mp3

14 comments

  1. Xavier C.

    No deixarà mai de sorprendre´m del tot com pots tenir enregistraments de fa tres dies; i com pots recordar-te´n de qui cantava en una funció de fa tres anys.

    M'agrada

  2. Vicent

    Jo també tenia interés per Christian Elsner. Sempre que apareix una nova veu de tenor wagnerià m’hi interesso. Vaig escoltar-li el Parsifal qeu ens vas penjar fa dues setmanes santes del cicle Janowski i em va recordar a estones en Jess Thomas i d’altres en Siegfried Jerusalem, tal vegada amb un timbre de veu més impersonal que aquest últim però amb una emissió més neta. El seu cant, com dius era certament refinat.

    Li vaig trobar a faltar però, un punt d’expressió heròica així com una major teatralitat i esperava que amb el temps milloraria aquest aspecte. En fi, siga com siga, escoltarem aquest enregistrament.

    Moltes gràcies.

    M'agrada

  3. Salvador

    La vaig escoltar sencera i amb directe a través de RBB Kulturradio a la parabòlica. El so digital era perfecte i semblava que estiguessis a la sala de la Philharmonie. Estic totalment d’acord amb la crítica que fas dels cantants. El problema sempre el tenim amb els tenors wagnerians actuals que, de bons no n’hi ha gaires i, com diu el Roger Alier, el que passa és que ara no mengen cigrons com abans…. Tot i això, l’ovació que van rebre al final de cada acte va ser impressionant.
    En un entreacte van entrevistar a la Westbroek. És una dona senzilla, gens estirada i molt simpàtica. Va dir que a part de la música li agrada molt el cinema i sobretot les pel•lícules de l’Almodóvar. Sorprenent també que sent holandesa parla un alemany perfecte sense ni un bri d’accent.
    A part de la Hertlizius, vaig trobar que algunes de les seves germanes feien un crits que una mica més em maten el cuc i els indicadors de VU de l’amplificador no solament estaven en vermell sinó que van marxar d’escala!!

    M'agrada

  4. Josep Olivé

    M’has intrigat força avui perque no entenia el que opinaves de Malin Hartelius, i tampoc la reconeixia gens en el fragment amb Wotan…però avui sí he comptat hasta deu i és quan m’en he donat que no és Hartelius sino Herlitzius. Sí, ja sé, fonéticament no se semblen en res però els ulls llegeixen de tant en tant el que volen i no lo que està realment escrit… 🙂 Magnífica com sempre Westbroek, brutal la seva regularitat i alt nivell permanent.

    M'agrada

    • Josep Olivé

      …ah!…tambè anava molt desorientat perque Hartelius com a Brünnhilde como que no…en fi, deu ser el dia, perque no vull pensar en l’edat…jejejeje…bye.

      M'agrada

Els comentaris estan tancats.

%d bloggers like this: