IN FERNEM LAND

PALAU 100: EL GIRAVOLT DE MAIG


M’agrada la música de Toldrà. M’agrada com tracta la veu, com treballa la melodia o com orquestra, penso que és important que ho digui, i que així em desmarqui de tots aquells que enduts per l’ensopiment del concert que tancava el cicle del Palau 100 de la temporada 2011-2012, carregaven les culpes de tot plegat al mestre Toldrà i al seu preciós El giravolt de maig.

Aquest concert que compartia patrocini amb la temporada del Gran Teatre del Liceu, i que després del desgavell Marco, va desaparèixer de la programació de la temporada liceista, mantenint-lo al cicle Palau 100 però canviant l’orquestra per l’OBC, i després del segon desgavell va tornar a aparèixer amb l’orquestra prevista, és a dir la del Liceu, però no pas re programant el concert previst per diumenge tarda (inclós a la temporada liceista) i sense la idea original de representar-la sobre l’hemicicle del Palau, amb una idea escènica del director teatral de moda, Oriol Broggi.

Per tant ens va quedar la versió concertant amb els mateixos intèrprets que van enregistrar-la, en un àlbum d’Harmonia Mundi que va ser motiu d’un apunt, que si voleu recuperar tan sols heu de prémer aquí.

Penso que és interessant la lectura d’aquest apunt del disc, ja que sent el mateix equip artístic, l’apreciació que vaig tenir ahir en escoltar-los (alguns amb molta dificultat) en directe, és molt diferent i en ells i la seva quasi nul·la capacitat per projectar de manera suficient la veu, va raure el gran desengany que vaig tenir amb aquest concert.

El giravolt de maig és una òpera de cambra que en prou feines arriba als 80 minuts i els organitzadors van creure convenient farcir el concert d’homenatge al mestre Toldrà, amb una primera part, on cadascun dels solistes vocals interpretaria una de les delicioses cançons de l’ampli catàleg del mestre, acompanyats per l’orquestra.

Aquest aperitiu va ser letal i ens va fer preveure el que ens esperava. Llàstima que com ja he dit, algú atribuís aquell ensopiment al homenatjat mestre Eduard Toldrà, i no al decididament erràtic mestre Antoni Ros Marbà, que a part d’auto erigir-se amb el màxim representant de les essències més autèntiques de la música del compositor vilanoví, s’ha perdut oblidant el discurs teatral, la tensió dramàtica i el nervi per mantenir dreta la filigrana.

En el programa de mà del concert, s’ha inclòs una conversa amb Eduard Toldrà, editada en el número 6 de les Fulles musicals de l’Asssociació de Música de Càmera, de l’any 1928, i on sense pretendre-ho, el propi mestre fa la crítica demolidora a la versió escoltada ahir.

Diu l’entrevistador:

Aleshores, si creieu que l’artista ha de fer-se entendre de tothom, deveu ésser partidari que parli clar? i el mestre respon:

Absolutament, ja us he dit abans: claredat, concisió, i sobretot, vida. Cal que l’obra artística espurnegi i sigui animada pel batec vital.

Pobre mestre Toldrà, pobre giravolt, ahir era somort, amb unes veus ideals per la versió discogràfica, on em vaig desfer en elogis, però ahir no, de cap manera, i no va ser pas per un volum excessiu de l’orquestra, ni per el tema acústic tan recorrent en els darrers apunts, no. Diguem-ho clar: Núria Rial, David Alegret, Marisa Martins i Joan Martín-Royo no van projectar prou bé, i a Rial i Martins el poc que projectaven era difícilment intel·ligible. Impossible ser fidel a la claredat i concisió que demanava el mestre, ja que a mi, no sé a la resta, no m’arribava la meitat de la partitura i quan has d’esforçar-te tant per escoltar, t’acabes avorrint o esgotant.

A Palatchi si que se’l sentia prou bé, tot que tampoc se l’entenia (el Divendres Sant, la cançó interpretada a la primera part semblava una cinta enregistrada quan s’espatllaven, ho recordeu?, és clar que això era en gran part, culpa de la direcció lentíssima fins l’extenuació de Ros Marbà), mentre que  Joan Cabero, va ser l’únic que jo vaig seguir quasi fil per randa, sense mirar la benefactora pantalla del sobretitul·lat, ja que projectava magníficament i amb una dicció claríssima, com ho és la de Joan Martín-Royo, però com tots sabem, algunes vegades queda tapat per l’orquestra.

El que va ja succeir en les sis precioses cançons de la primera part, Festeig (Alegret); Madre, unos ojuelos ví (Martins), Divendres Sant (Palatchi), Cançó incerta (Rial), Maig (Martín-Royo) i Cançó de grumet (Cabero), es va repetir en l’òpera. Cert que tant Alegret com Rial van fer veritables filigranes amb pianíssims i sfumatture en el preciós duo de l’escena setena, demostrant que van sobrats de musicalitat, però si el text no arriba i tan sols queden sons, per molt que llegim el text, l’efecte acaba sent soporífer.

Potser, qui sap si aquesta mateixos cantants amb una orquestra reduïda i en un teatre com el Romea (a l’any 1998 es va fer una versió a piano, dirigida per Ricard Salvat i produïda per Focus), el resultat hagués estat més brillant i sobretot teatral, però el Palau resultava massa gran per tan poca projecció vocal i per una dicció tan conflictiva, sent tots catalanoparlants. No ensenyen dicció a les escoles de cant?

Que fos soporífer també és en gran part, culpa del mestre Ros Marbà, que va optar per treballar els detalls, els colors, els preciosistes efectes orquestrals amb que Toldrà vesteix aquesta nit primaveral, però oblidant el discurs principal, la dramatúrgia i la tensió vital que el mateix Toldrà demana. Les primeres escenes es perdien en efluvis sonors que semblaven preveure l’imminent Pelléas et Mélisande que està a punt d’aterrar al Liceu, però penso que la música del giravolt és molt més carnal, i soterrada a tanta elegància melòdica hi ha un joc de passions que si bé és cert que acaba sent un coitus interruptus, mai es van acabar de concretar, i tan sols en comptats moments va semblar que l’orquestra respiraria amb àmplia i reposada alenada que Toldrà proposa.

En les primeres escenes es notava una certa inseguretat en alguns moments orquestrals, potser de tant com el mestre volia allargar les frases, imprimint una morositat discursiva quasi malaltissa. Més endavant es va assolir una cohesió sonora i un equilibri interessant, malgrat que sempre vaig notar a faltar la unitat discursiva que ben aviat va fer que notòriament, molta part del públic es neguitegés i molts van desertar abans d’acabar, provocant un enrenou indigna. Molts eren estrangers que aprofitaven que hi havia concert, per comprar una entrada i fotografiar la sala per tots el angles possibles, i qui sap si es pensaven trobar-se amb aquest giravolt de maig, quelcom similar a una òpera verista. No és pas culpa seva que a Catalunya fins i tot els nostres musics siguin d’aspiracions de petit format, com tantes altres coses que ens caracteritzen.

Som subtils, delicats, discrets i elegants, gens ostentosos, deliciosament entremaliats, mai desbocats, plens de vida, com el petit giravolt que en prou feines 80 minuts pot arribar a ser una veritable delícia, ai las! Però ahir no ho va ser pas.

Dilluns, 11 de juny de 2012.
EL GIRAVOLT DE MAIG
òpera cómica en un acte amb text de Josep Carner
música d’Eduard Toldrà (1895-1962)
Commemoració del 50è aniversari de la mort del compositor

Orquestra Simfònica del Gran Teatre del Liceu
Antoni Ros Marbà, director musical

Núria Rial, Rosaura
Marisa Martins, Jovita
David Alegret, Golferic
Stefano Palatchi, Perot de l’Armentera
Joan Cabero, Marcó i veu del pastor
Joan Martín-Royo, Corvetó

24 comments

  1. Mercè Pardo

    Era la primera vegada que escoltava el Giravolt. L’haig de tornar a escoltar per poder apreciar-lo millor. No sé analitzar tant bé com tu el fet musical i vocal, però sí diré que en molts pocs moments em va fer sentir alguna emoció. Penso que la dicció dels cantants no era tant dolenta com dius i és cert que els faltava projecció però el que sí em va semblar és que l’orquestra engolia les veus. Afany de protagonisme del mestre Ros Marbà?
    Una llàstima; amb menys aparell orquestral potser haguéssim escoltat una òpera catalana, sense massa pretensions,ai las! dic jo també, però prou digna per gaudir dels seus 80 minuts

    M'agrada

    • Hola Mercè.
      On estaves asseguda?
      Si les veus no tenen projecció sempre acaben menjades per l’orquestra. Ahir i havia moments que l’orquestra xiuxiuejava, i ni així arribaven al segon pis.
      El Palau, no cal repetir-ho, no té bona acústica, però tots hem escoltat òperes concertants en aquest auditori i des de el segon pis, sense tenir que esforçar-nos tant per intentar entendre allò que cantaven i com ho cantaven.
      Et recomano que escoltis la versió gravada darrerament amb els mateixos cantants i te’n adonaràs que és un altre cosa, amb el corresponent desencís, és clar, en adonar-te’n que aquests cantants són incapaços de traspassar més enllà de la fila 10 de qualsevol auditori.
      Que Rial o Alegret siguin deliciosos en el disc per després esdevenir poc audibles al natural, em deprimeix.

      M'agrada

      • Mercè Pardo

        Hola,
        Doncs, estava al centre de la tercera fila del 2n pis, i quan l’orquestra amainava, les veus m’arribaven; ja sé que els cantants d’ahir no són Bartoli, Villazon, Aragall, Caballé… aquests arriben (arribaven) a tot arreu, però precisament per això, l’orquestra potser s’hagués hagut d’acoblar una mica al tipus de veus, tot i que no sé si això hagués estat possible tècnicament parlant…
        És veritat que l’òpera en versió concert sempre perd i és més difícil que remogui sentiments i, en el cas del Giravolt, tampoc es pot dir que s’adreci massa al sentiment ni que pretengui esquinçar el tel de l’ànima, sent com és una òpera còmica i d’una comicitat més aviat continguda. Per això em va semblar una orquestració massa pomposa per acompanyar el que el text vol transmetre (tu ho expliques millor que jo!)
        Segurament el CD serà millor que el directe en aquesta ocasió.
        Salut!
        Mercè

        M'agrada

  2. M’és ben igual el que pensessin trobar-se els turistes que ahir van donar un espectacle tan penós; o entres o no entres i si entres et comportes amb educació. Però no, la penya que ens va tocar suportar ahir el concepte “educació” no el tenia gaire present i les conseqüències les vam patir tots els que n’érem a prop.

    A banda d’això, El giravolt de maig d’ahir em va semblar prou interessant; per a mi el principal llast va ser la versió concert, és difícil donar aquest aire fresc i entremaliat que tenen els personatges si estàs plantat darrera d’un faristol, per bé que els cantants ho van intentar. I li agraeixo al mestre Ros Marbà el gest d’alçar la partitura com a protagonista a les salutacions finals.

    M'agrada

    • Bé, no tots eren turistes els que van marxar, però aquests principalment ho van fer amb una manca d’educació notable, molestant i fer molt soroll.
      A vegades hem escoltat versions de concert magnífiques, però per a mi ahir aquest no va ser el problema, com ja he dit.
      Gràcies per comentar.

      M'agrada

  3. bocachete

    Suposo que per tot l’enrenou de “ara sí, ara no”, i, no ens enganyem, perqué el El giravolt “i prou”, hi havia clapes importants de seient buïts a platea i primer pis, més que no pas al segon. Així, després del bloc de cançons, que em va costar de sentir, vaig baixar a platea, bastant davant. El canvi va ser espectacular: és a dir, suposo que al segon pis es perdia molt la veu i l’orquestra sonava massa. A baix, la veu se sentia molt bé (només faltaria, és clar, que tenint-los al costat no se sentissin). Ara bé: sí que costava seguir-los. Efectivament, hi havia coses que s’entenien i moltes que no. En això, el Cabero era, realment, el més clar, i el Royo (però són els que menys canten).
    Potser va influir això que no la trobés tan esmorteïda com dius. De tota manera, entenc que més lluny, malament, com quan estava al segon pis amb les cançons i les veus arribaven molt per sota de l’orquestra. Tampoc no crec que la qüestió de la dicció sigui un problema només d’aquests cantants: ¿no deu ser, en el fons, “l’habitual”? De fet, quan algun cantant diu bé i se li entèn tot, no deixa de considerar-se una excepció: Kraus, Victoria de los Ángeles, els liederistes alemanys, Flórez… A mi em costa moltíssim entendre res del que diuen la immensa majoria de sopranos (suposo que s’hi suma el registre agut, que ho fa més complicat), per molta fama d'”idiomàtiques” que tinguin. No hauria de ser tan excepcional, és clar. Al cap i a la fi, s’ha d’entendre, però probablement els italians no entenen bé la majoria dels seus cantants, o els alemanys els seus.
    En conjunt, cada cop més trobo que El giravolt és una obra fantàstica. Que sigui de petit format tampoc no vol dir que no tingui pretensions. O que no les tingui, que no sigui una gran obra. D’acció mínima, com d’altres grans obres, però d’una atmosfera embriagadora, una riquesa melòdica, vocal i orquestral insospitades. Suposo que en qualsevol altra lloc la veuríem més i podríem tenir més elements de comparació: com que els enregistraments són tots Ros-Marbà i allí era el mateix… Des d’aquella del Romea, diria que només s’ha pogut veure en una de les temporades d’Òpera a la universitat, ja fa anys (per cert, que enguany, que seria la XXV temporada, ha deixat de fer-se, suposo que per costos, o perquè el Conservatori ja té auditori propi). Resulta difícil llavors poder pensar una versió diferent, més passional. Però, sí, sí que podria, que la música hi és i podria tenir una mica més d’aquesta carnalitat que dius… Necessitem més giravolts, està vist, amb més directors i cantants diferents.

    M'agrada

    • Vaig estar a punt de fer el mateix a la mitja part.
      Ahir anàvem convidats per uns amics que no van poder-hi anar (gràcies parella) i al darrere teníem a un altre parella amiga, i potser per això ens vam quedar la segona part al lloc que ens corresponia.

      Estic segur que des de la fila 5 la meva percepció hagués canviat, com canvia quan escoltes la versió discogràfica, si bé allà és l’OBC amb més assaigs i millor forma que l’Orquestra del Liceu ahir.
      Els grans concerts o representacions sempre ho són, malgrat la localitat que ocupis i si la percepció és tan diferent entre una localitat propera o allunyada de l’escenari, malament rai!

      El Giravolt mereix ser escenificat i també mereix ser dignament escoltat i gaudit per una audiència amb ganes de no perdre ni una de les delicioses notes escrites per Toldrà.

      M'agrada

  4. colbran

    No sé bien a qué atribuirlo, pero ayer me aburrí soberanamente. Tan sólo comencé a interesarme por la obra (no es la primera vez que la escucho, me compré “hace mil años” la versión con Francesca Callao y Raimón Torres) a partir de la aparición de Stefano Palatchi, es decir durante los últimos 20 minutos.

    Las voces de Nuria Rial, Marisa Martins y David Alegret son de un volumen mínimo y me sorprende la cantidad de premios que les avalan, eso sí en disco…

    Para mí lo mejor fueron las intervenciones de Joan Cabero, Patatchi y Martín-Royo. Antoni Ros-Marbá tan aburrido como siempre o más.

    Los extranjeros que fueron desfilando, con muy poca educación y con bastante ruido, no pudieron soportar lo que oían y veían. Algunos se quedaron, como una pareja de alemanes jóvenes que estaban a mi derecha y que me pidieron que les explicara de qué iba la obra. Probablemente por eso aguantaron estoicamente hasta el final.

    Aunque nuestros amables amigos M. y V. nos obsequiaron con sus entradas, ya que no podían asistir, igualmente hubiéramos ido por nuestra cuenta a ver esta ópera de formato reducido, ya que era uno de los títulos decapitados por Marco, ese señor que no acaba de irse de la dirección del Liceu.

    M'agrada

  5. Fernando S.T.

    Voces liliputienses y una orquesta hundida en el sopor, años luz de la reciente Adriana, no ayudaron para nada a conmemorar el aniversario en una velada poco lucida. Yo estaba en un lateral de primer piso y tampoco creas que aquello llegara con especial fervor.
    La primera parte fue inenarrable, para ahuyentar al más predispuesto.

    M'agrada

  6. Josep Olivé

    Va ser una molt bella tarda-nit musical per a mi. Per moltes raons. Era la primera vegada que escoltava en directe “El Giravolt…”, obra meravellosa, escrita per un gran poeta, musicada per un gran músic. La qualitat del llibret-poema i la qualitat de l’orquestració fan d’ella una obra mestra. I si ja ho és sense recorrer a l’escenificació, desitjo ferventment que arribi el dia en que el Liceu es digni a representar-la com cal, i és una vergonya, vergonya de pais petit i esquifit, vergonya cultural i musical que ens hauría de preocupar molt, que no s’hagin mantingut les funcions previstes i en el format previst. No som terra de vast repertori musical històric, però és que resulta que el poc que tenim el maltractem de mala manera. Trist.

    Un altre raò important que va contribuir a la meva satisfacció en sortir del Palau rau tambè en el contexte del concert. Una obra literaria i musicalment noucentista, amb la seva mirada possada en el mon clàssic i en la llum mediterrània, interpretada en el marc incomparable d’una obra modernista com el Palau, un Palau ahir amb un joc de llums escenari-sala molt aconseguit, i sobretot un Palau que, en els mesos de maig i juny, a les 9 de la nit encara presenta la sala completament il.luminada pels raigs de sol que atravesen els vitralls, doncs és tot un goig per a mi.

    Anem a lo important, és a dir, a la “performance”, perque és obvi que lo que he escrit fins ara son questions subjectives i molt personals. Doncs que no vaig copsar els problemes de les veus que s’han esmentat en el post, i probablement va ser perque en veure una platea de pena en vaig decidir a baixar a la segona part. Mal fet. Ja ho sé. Però ho vaig fer. I des de la nova posició la veritat és que les veus les vaig sentir totes elles nitides i clares, i en cap cas tapades per l’orquestra (mèrit del director). Pel que fa a l’orquestra del Liceu doncs força bé. I el mestre Ros Marbà tambè em va agradar, en una partitura que la fa, i amb tota raò, gairebé seva. Una versió esplèndida. Com esplèndit va ser el seu gest, fins a tres vegades repetit, de mostrar la partitura al públic en acabar el concert. Com diu encertadament Jorge de Persia en el programa de mà: “una joia”!

    M'agrada

  7. Xavier C.

    Molt bé. Gràcies per fer la visió positiva del concert. Ja que hi ets, series tan amable de enviar-me una foto teva per fer-li una mica de vudú? 👿

    M'agrada

  8. SANTI

    No vaig poder estar al cas tota l’estona, però per ràdio les veus semblaven magnífiques, però no té dita.
    L’orquestra del Liceu no em agradar gaire

    M'agrada

  9. M.A.

    Doncs des de la quarta fila de platea va sonar esplèndid. La prestació d’alguns cantants fins i tot va ser millor que la gravació. Molt particularment, la Núria Rial va estar sublim (repeteixo, des de quatre o cinc metres de distància). La partitura té una orquestració molt densa, quasi straussiana, i és lògic que l’orquestra, si no està al fossat, tapi les veus que no són grans. Vaig sortir molt satisfeta del giravolt de maig. De la primera part no tant. A qui se li va acudir fer cantar el meravellós “Maig” a un baríton, disposant de la Núria Rial?

    M'agrada

  10. Si para poder oir una voz hay que situarse a escasos metros de distancia “malament”. Muchas de las voces actuales -sobretodo las que graban- están tan acostumbradas al micro de los estudios o de las retransmisiones que emitiendo un hlo de voz ya creen que han cumplido. Cuando se canta hay que hacerlo para que la voz llegue a todos los espectadores y no solo a unos privilegiados, de lo contrario se exponen a los “palos”. No es suficiente que canten bien, hay que dominar la dicción y la proyección de la voz.. Ros Marbá tampoco dirigía con un volumen excesivo, por consiguiente los cantantes de voces más pequeñas (Rial, Alegret, Martins) debíande haberse esforzado más. Joan Cabero no tuvo ningún problema ni de dicción, ni de expresión ni de proyección y sin embargo nunca ha destacado por poseer un gran volumen, pero sí una gran profesionalidad. En eso radica la diferencia.

    M'agrada

Els comentaris estan tancats.

%d bloggers like this: