IN FERNEM LAND

TORNA AL LICEU, PELLÉAS ET MÉLISANDE


La temporada 1962-1963 van coincidir sobre l’escenari del Gran Teatre del Liceu: La Bohème, Aida, El giravolt de maig, El gato con botas, Le Nozze di Figaro i Pelléas et Mélisande. No sé si de manera volguda o les causalitats, que no casualitats, han fet que a la temporada 2011-2012, quasi 50 anys més tard, tornessin a pujar-hi.

50 anys d’absència de Pelléas et Mélisande són molts anys per una obra mestra, i bona part del públic, poc propens a deixar-se endur per el genial univers musical que Claude Debussy va crear per donar cos sonor al drama de Maurice Maeterlinck, potser no l’ha trobat a faltar. Cap de les altres 5 òperes que van coincidir en aquella tempoarda 1962-1963, ha trigat tant temps a representar-se al Liceu

Mentiria si us digués que aquesta òpera era una òpera estimada abans de que tingués l’oportunitat d’assistir a una representació inoblidable a Berlín, però sempre que l’escoltava volia veure-la representada i m’estranyava molt que en el “Nou Liceu” no es programés, sent com és una d’aquelles obres que tenen totes les característiques per ser-ho, atenent als criteris àmpliament coneguts de la direcció artística del teatre.

Vàrem haver d’esperar fins l’anunci d’aquesta convulsa temporada que ja estar a punt d’acabar, per veure anunciat aquest esperat títol, i amb goig comprovar que l’espera en quasi tots els aspectes, s’intuïa com un esdeveniment musical de primeríssim nivell.

Comptar al mestre Boder per erigir el dificilíssim i complex tramat sonor, era la millor garantia, i un comiat magnífic per poder demostrar la tasca que ha fet durant els anys que ha ostentat la direcció musical del teatre. Poder veure la producció de Robert Wilson, que tothom a qualificat d’obra d’art, un luxe i un encert total. Les coses s’havien programat bé i podíem dir que l’espera es veia magníficament recompensada.

En els aspectes vocals segurament sempre susceptibles de les filies i les fòbies personals, entraríem en discussió si els cantants escollits són els més adequats, però crec, i que em perdonin si arriben a llegir aquest apunt, que ells no són el principal atractiu d’aquesta festassa i per tant, intuint que compliran a la perfecció les expectatives que esperem de la seva contrastada musicalitat i categoria, el que desitgem tots aquells que pensem que aquest és un dels esdeveniments musicals de la temporada barcelonina, és que en aquestes representacions triomfi Pelléas et Mélisande.

Ja és prou pena que precisament aquest títol, com els encara més perjudicats. Eine florentinische Tragödie i Der Zwerg, fos escollit per la ment preclara del Director General del Gran Teatre del Liceu, per esdevenir protagonista extra musical, en ser cancel·lat, en una operació que tots coneixem en escreix i de la que no insistiré altre cop.

Però si que voldria insistir amb el tema de la re programació d’aquest títol, salvat finalment del nefast naufragi, i de la manca de sensibilitat, cura i estima que s’ha demostrat en el kafkià procés que s’ha dut a terme i les nefastes conseqüències que representarà tot plegat, per un esdeveniment que hauria d’haver estat una fita cultural de l’alçada d’un campanar, i que Déu vulgui que no acabi sent vist per una minoria tossuda i emprenyadora, que desitgem que el Liceu torni a recuperar el prestigi que un esdeveniment com aquest li atorga.

Els abonats han abandonat en massa aquestes representacions. De be segur si no s’hagués prèviament cancel·lat, com a mínim a les representacions haguessin anat, però invitats a recuperar els diners i tal i com està el panorama, molts van veure amb molt bons ulls el retorn o bescanvi del import d’aquest títol, per diners o descomptes per la propera temporada.

El desgavell de l’estira i arronsa entre Direcció i treballadors, que mai s’hagués hagut de produir si s’hagués parlat i pactat el mateix abans del ERO. tan indigne com avortat, va permetre recuperar aquest títol, i aleshores la gran majoria dels abonats no van tornar a comprar. La patinada de la Direcció és de dimensions mastodòntiques i per intentar salvar la nefasta impressió que produeix un teatre buit, han regalat entrades als treballadors, per tal de que la sala, al menys fins el primer entreacte no es vegi buida. Espero que tots aquells que rebin les preuades invitacions es quedin fins al final.

Què trist!, aquesta obra tants anys absent, no es mereix aquest tracte.

Jo que vaig demanar el retorn dels diners, i després vaig tornar a comprar l’entrada, canviant el torn T per el dia de l’estrena. Vaig poder escollir un lloc central de quart pis sense gaires dificultats, i si mireu el web del Teatre, podreu veure com tret del primer dia, la resta hi ha masses punts verds, bàsicament d’abonats que s’han estimat abandonar, possiblement per por a una obra amb una injusta mala premsa, en part per culpa dels mateixos operófils tradicionalistes que sempre li han penjat una etiqueta d’òpera impossible, sense haver-la vista mai.

Jo no faré cap apunt de preparació, ja que el 2 de gener de 2010, vaig publicar aquest:

i el dia 31 de març del 2012us vaig deixar aquest altre, on us podeu descarregar el vídeo (imprescindible) de la mateixa producció que a partir de dimecres veurem al Liceu

Aquest apunt l’he fet per intentar convèncer a tots aquells que heu decidit no anar al Teatre, que canvieu d’opinió, entre d’altres motius, perquè l’obra és magnífica i no mereix que li donem l’esquena. Per la producció que ens deixarà bocabadats, ja que si vista per la TV és d’una bellesa hipnòtica aclaparadora, suposo que al natural serà molt millor i la tercera i molt important, per demostrar a tots aquells, però principalment al Director General del Gran Teatre del Liceu, Sr. Joan Francesc Marco, que la tria d’aquest títol, així com el doble programa Zemlinsky, per intentar no fer dèficit en la present temporada, a part de ser un error econòmic sense precedents, era un atemptat cultural de dimensions gegantines.

M’hagués agradat que el públic hagués respòs d’un altre manera, però encara hi som a temps. Ens veiem al Liceu?

42 comments

  1. En el “fons d’armari” del meu reproductor d’mp3 hi ha quatre òperes: Don Giovanni, Le nozze di Figaro, Tristan und Isolde i Pelléas et Mélisande. Altres òperes van i vénen, però aquestes sempre hi són, no saps mai quan les necessitaràs.

    Pelléas et Mélisande és una òpera fascinant; si us fa mandra, si la coneixeu “d’aquella manera”, doneu-li una oportunitat, potser sortireu del teatre enamorats.

    Cinquanta anys després de les últimes funcions al Liceu, en el 150 aniversari del neixement de Debussy, celebrem Pelléas et Mélisande!

    M'agrada

  2. Creo que es un título que nadie debe perderse, pues es una ópera que para asimilarla bien es preciso verla representada. El argumento y texto están perfectamente subrayados por la espléndida partitura de Debussy, pero escucharla únicamente la primera vez puede producir algo de rechazo, como a mí me sucedió. No hay momentos de expansión pasional ni grandes “crescendi”, la partitura fluye suavemente sin altibajos, acompañando unos estados anímicos de los personajes que no destacan por su extroversión. La producción de Robert Wilson estoy seguro que ayudará espléndidamente a sumergir al público en la delicuescencia de la partitura de Claude Debussy.

    M'agrada

    • Jo crec que l’orquestra té molta teca i no és gens lineal, com si ho és el cant. Precisament una de les grans troballes és donar l’expressivitat emotiva a l’orquestra, que és en definitiva la que acaba transmeten l’ànima dels personatges i les situacions que viuen.

      M'agrada

  3. Lluis Emili Bou

    Sovint penso si estimar “el Liceu” no és com estimar una Dulcinea que, en realitat no és més que una Aldonza Lorenzo a qui només interessen Aida, Butterfly,Traviata,… i pinyols de Gruberova, Florez i, sobre tot, res de segle XX. Potser si que Marco és el director adequat per a la gran majoria.
    No em feu cas, quan estic de mala llufa veig que el rei va despullat (pobre elefant, quin ensurt!).

    M'agrada

    • Com que generalitzant mai s’acaba encertant-la, potser millor no fer-ho, tot i que entenc perfectament el que vols dir i per a més inri, et dono la raó.
      Si en Marco pogués fer el que vol en realitat, no en tinguis cap dubte. Fixa’t que la seva idea era carregar-se unes òperes determinades i de la temporada vinent va fer caure Die Frau ohne Schatten , entre altres. Té molt problemes aquest senyor, entre ells un director artístic inquiet i valent.

      M'agrada

  4. bocachete

    És d’aquelles òperes on és important seguir el text, i amb el sobretitulat pot guanyar molt, si la traducció està bé (penso que, normalment, tradueixen bé les idees, però tenen la mania de donar-lo en l’ordre sintàctic estàndard, sense respectar les alteracions d’ordre propis del llenguatge poètic, amb la qual cosa, de vegades, una música que remarca una paraula sona quan el text encara no ha sortit projectat).

    No estarà molt ple: el mateix divendres vaig anar a comprar una altra entrada per al diumenge i podia triar gairebé on volgués: hi haurà moltes, moltes clapes a l’aforament…

    M'agrada

  5. alex

    Aquí no se trata ya de entrada, de descalificar al público o abonado del Liceu que ” si es tradicionalista o anticuado” y que lo que hay que ser ” es progresista o moderno”.
    Cada uno tiene sus gustos y dejar que cada uno haga lo que le plazca y si el teatro está vacío o semivacío ( porque se regalan entradas a los empleado y se ” les semi obliga a asistir”, me parece una pésima decisión y más propia de un colegio con menores de
    edad que tienen que estar ” en clase y callar”), pues es la decisión de cada uno.
    En mi caso diría que jamás he presenciado un PELLEAS ET MELISSANDE en teatro, que he escuchado esta llamada ópera de Debussy en audio y francamente me ha aburrido vocalmente – no , musicalmente – y espero estar en alguna de las representaciones.

    Pero creo como discursito final que para defender y potenciar la asistencia a este PELLEAS ET MELISSANDE, no hay que hacerlo criticando al público o abonado – mayoritario – que no le venga en ganas asistir al evento y prefiera ver y escuchar a la Gheorghiu por ej,, cantando Traviata o Bohème.
    ( además y como mayor inri y hablo por mi, si vocalmente no me gusta ni aguanto a Maria Bayo como cantante, solo me falta escucharla durante 3 horas como Mélissande, donde su habitual cursilería puede hacerse casi insoportable)

    M'agrada

    • Ja em perdonaràs, però no estic gens d’acord. El públic liceista hauria d’estar interessat, molt interessat en veure una obra cabdal que fa cinquanta anys que no s’ha fet i per tant molt possiblement no l’hagi vist mai en directa. No tothom viatja, i dels que ho fan, la majoria estic convençut que no ho fan per anar a veure aquesta òpera.
      Precisament per que aquesta òpera no s’ha fet fa molt temps, s’haurien d’haver esgotat les entrades.
      El públic i sobretot els abonats tenen molt poca volada, per dir-ho de manera poètica.
      Bayo, que no és precisament la soprano de “mes reves”, si pot fer un rol, és aquest.
      L’òpera no és tan sols una qüestió de gustos, si fos per els gustos, no evolucionaríem mai. Com en el menjar, cal provar nous plats i begudes, que potser al principi no t’acabaran d’agradar, però després esdevindran imprescindibles.
      Conformar-se sempre amb el bistec o els ous ferrats amb patates fregides, per molt bons i “colesteròlics” que siguin, ens privaria d’altres plats més exquisits i exòtics, i qui sap si més saludables, no et sembla?

      M'agrada

  6. Vicent

    Podries ampliar el Pelleas de Berlin? No seria una producció dirigida el 2005 o 2006 (ara no me’n recordo) dirigida musicalment per Mark Albrecht? No sé qui la cantava ni qui la dirigia escenograficament però va ser una funció memorable. Al primer quadre, seia Mellisande en una barca tombada a l’arena de la platja contemplant les onades del mar en mig de la nit i el castell d’Arkel era una mena de pati interior d’una casa amb un gran llac. Me’n recordo que Melisande quan mor, la fiquen en una barca que marxa navegant. Tal vegada s’inspirà l’escenògraf en el Peter Grimes o en la llegenda del Rei Artús.

    Salutacions.

    M'agrada

      • Vicent

        Llàstima! La producció a la que em refereixo era a l’Ópera de Charlottemburg, no a la Unter den Linden. Magnífica, bellíssima producció, amb algun element sense resoldre, com acostuma a passar sempre que treuen una òpera fóra de temps i/o d’espai. En aquest cas, i a l’igual que va passar amb el pèssim Tristany de Marthaler a Bayreuth, la mort de Pelleas, d’una ganivetada.

        Però en qualsevol cas, una gran representació.

        M'agrada

  7. Josep Olivé

    No és l’obra que aconselleria a qui fa les primeres passes en el mon de l’òpera, però és una obra cabdal i per tant mereixedora de ser coneguda i estudiada. Pot agradar, pot no agradar, però s’ha d’escoltar i veure, perque és de grandísima qualitat musical, i perquè pràcticament no n’hi cap altra del mateix estil, ni del mateix compositor. Si a més l’escena ajuda a entendre el caràcter simbòlic del llibret i impresionista de la música, aleshores podem veure un espectacle fascinant. Si, anirem al Liceu, i tant, i per un dia escoltarem una música única i despullada de tota referencia, ni passada, ni futura. Es tracta de entrar-hi. De procurar entrar-hi. Si s’aconsegueix, ja no se surt.

    M'agrada

    • Tu aconsellaries a algú començar amb Billy Budd i després Lohengrin? Jo no, però van ser les meves primeres òperes al Liceu quan tot just tenia 15 anyets.
      A la primera hi vaig anar per les fotos del muntatge que vaig veure a un diari. Qui sap si algun jove o adolescent haurà vist el muntatge de Wilson i haurà pensat, això jo ho he de veure.
      Per a mi el “problema” va ser que amb el que vaig poder pagar, ho vaig veure molt malament i tota l’estona dret. Em vaig quedar tan impactat que vaig repetir amb Lohengrin, que com que hi havia més gent, encara la vaig veure pitjor, però ja no hi va haver ningú que m’aturés i mira, aquí estem.

      M'agrada

      • Josep Olivé

        El que va per primera vegada a l’òpera i surt encantat amb Billy Budd o Pelleas et Melisande és perque la seva cadena d’ADN està formada per àries, leifmotivs, duets, trios, cors, obertures, da capos, preludis, finales, coloratures, strettas, etc, etc…i ell encara no ho sap. 🙂 🙂 🙂

        PD: Melisande era la Camila Tilling al Real, la mateixa que va fer un meravellós angel al Sant François de Messiaen ara fa un any. Pelléas era Yann Beuron i Arkel un gran Franz-Josef Selig.

        M'agrada

  8. Jaume

    El paper d’Yniold és un dels papers més agraïts per un bon estudiant.
    Lamento la política del Liceu de menystenir la possibilitat d’emprar infants en els papers de solistes infantils.
    En aquest país hi ha bons estudiants capaços de fer aquest i tots els altres papers que el Liceu mai els donarà l’oportunitat de fer.
    Fins i tot els nostres infants son menyspreats per les institucions culturals del nostre país, patètic.
    No penso assistir a aquesta representació ni a cap altra on substitueixin els papers infantils per adults.

    M'agrada

    • Hola Jaume.
      És cert, no me’n havia adonat. És quelcom incomprensible, tenint en compte que hi ha cantants infantils amb la preparació per fer-ho de manera excel•lent. Ara bé, que aquesta lamentable decisió et privi de veure després de 50 anys aquesta obra representada al Liceu, em sembla, si em permets el comentari, una decisió equivocada.

      M'agrada

      • Jaume

        Cadascú es gasta els calers com pot.
        No em ve gens de gust després de l’animalada que ja van fer aquest any on tampoc van posar l’intèrpret infantil del Príncep Go-Go al Gran Macabre (en Asawa té bons amics oi? També es va emportar el paper de Fyodor al Boris Godunov) en una versió contraria a les normes lingüístiques d’en Ligeti (sort que és mort)…
        Esperarem a veure qui són els joves i nens de la Street Scene on la promesa del Cor Vivaldi no és pas garantia en mans d’aquests gerents de elenc (repartiment).

        M'agrada

  9. Marta B

    Aquests dies m’he estat mirant el vídeo que ens vas deixar, per una “novata” com jo del món de l’òpera, la vaig trobar una obra fascinant i veure-la en directe encara ho deu ser més, la música és bellíssima i el director d’escena, pel meu gust ha sabut donar-li l’àmbientació adequada. Llàstima que l’hagin programat al final de temporada, si hagués estat en una altra època de l’any segur que hauria vingut a Barcelona per veure-la, però ara se’m fa molt dificil venir.

    És trist que hi hagi tants seients buits, és ben curiós que en una ciutat com Barcelona que sempre ha fet bandera de capital del disseny, de l’avantguarda i la modernor, per dir-ho d’alguna manera no hi hagi prou gent interessada en una òpera com aquesta, i en canvi el teatre s’ompli de gom a gom amb Bohèmes, Traviatas, Aidas, etc… Amb tot el meu respecte cap a aquestes òperes. Però, vaja, en general devem ser molt més tancats culturalment del que ens pensem.

    M'agrada

Els comentaris estan tancats.

%d bloggers like this: