Cobla Mediterrània. Amfiteatre de l’Espai Cultural Unnim Sabadell 12 de juliol de 2012. Foto IFL
Ahir va tenir lloc, tal i com us vaig informar dimarts, el primer dels dos homenatges que el Festival Internacional de Música de Sabadell ha organitzat en ocasió del 90è aniversari del mestre Manuel Oltra i Ferrer (ciutat de València 8 de febrer de 1922).
El primer programa estava dedicat a la música per a cobla del mestre Oltra i la dels seus contemporanis, a càrrec de la Cobla Mediterrània, sota la direcció de Bernat Castillejo.
L’amfiteatre de l’Espai Cultura Unnim va ser altre cop el marc ideal i acollidor per una vetllada estiuenca al voltant de la sempre festiva música per a cobla, quasi en la seva totalitat sardanes, menys les dues obres que tancaven cadascuna de les parts, i totes dues del mestre homenatjat, que va assistir al concert.
La primera part va estar dedicada als contemporanis del mestre amb:
- Atzavares i baladres (1929) Eduard Toldrà
- Madrigal en forma de sardana(1940) Xavier Montsalvatge
- Amical (1950) Ricard Lamote de Grignon
- El Balneari de Vallfogona (1953) Adolf Cabané
- Faig i Branca (1986) Josep M. Bernat
- Fantasia i marxa pomposa (1988) Manuel Oltra
A la segona part tot van ser obres del mestre Oltra, 5 sardanes i un poema simfònic per a cobla i percussió:
- Ambigua (1957)
- Arborada (1966)
- Esclatant (1985)
- Saó (1989)
- Nocturnal (1990)
- Montmagastre (1970)
Si bé és cert que la música per a cobla, principalment dedicada a la sardana, també compta amb obres de concert, com també va quedar palès en el concert d’ahir, per a mi la cobla va associada a qualsevol plaça del qualsevol vila, a l’estiu i a una ballada amb colles dansant i un cert xivarri que mai acaba de deixar fruir del tot de la música. Ahir, per contra, tota l’atenció es centrava en la cobla i amb l’excel·lent música que interpretaven, i per tant, tot i que les obres no eren conegudes per a mi, les vaig fruir amb deteniment malgrat que en algun moment m’hagués agradat intuir una rotllana saltironant amb aquella majestàtica perfecció de les colles més lluïdes i també m’hagués agradat que la xerrameca que m’envoltava, hagués estat una mica més respectuosa. Potser si que ens hem acostumat massa a la TV i a parlar quan ens ve de gust, tant, que no ens adonem quan estem en un concert públic, que la nostra xerrameca pot molestar als que ens acompanyen. Tan difícil és entendre això?
Em va agradar molt la Cobla Mediterrània sota la vibrant direcció del mestre Bernat Castillejo, ja que va mostrar un so generós, reforçat per l’acústica d’un auditori potser massa petit per l’ample sonoritat d’una cobla, però en canvi, capaç de matisar i modular el so, amb especial menció a les tenores i tibles, que també van exhibir un legato notable i en algun cas, quasi portentós. Bona conjunció entre els musics, amb alguns duets solistes preciosos.
De la primera part destacaria el madrigal en forma de sardana de Xavier Montsalvatge i el Faig i Branca de Josep M. Bernat.
No em va acabar d’agradar la versió de la Fantasia i marxa pomposa, ja que a mi em va semblar que hi van haver uns certs desajustos d’afinació i equilibri, que es van materialitzar sobretot en la col·laboració de la percussionista Fanny Portet, quedant massa en un segon pla, sovint ofegada.
A la segona part les sardanes del mestre Oltra em van semblar molt interessants, d’una gran qualitat musical i certament innovadores en el tractament de l’orquestració, les harmonies i la melodia, mai previsible i sempre sorprenent. Quant et penses que la melodia et portarà cap a un desenvolupament previsible, et sorprèn amb constants girs, mai fàcils, però sempre agraïts, per el que suposen de desenvolupament creatiu.
El Montmagastre que tancava la segona part, també amb la intervenció de la percussió, em va agradat molt més que la fantasia de la primera part. Potser estava més assajada, o potser l’obra és millor, més ambiciosa i més desenvolupada, no ho sé, però tot va sonar més equilibrat, la percussió va tenir la presència justa i en cap cas es van notar, tot i el joc d’harmonies sovint trencadores, dissonàncies no escrites.
Agraint les mostres sinceres del públic i del propi autor, la Cobla Mediterrània ens va oferir com a propina, la magnífica sardana del mestre Oltra, Commemoració. Més adient, impossible.
En la meva etapa coral, el mestre Oltra era bàsicament un magnífic harmonitzador de cançons tradicionals. Ahir vaig descobrir, més val tard que mai, la seva música per a cobla i la propera setmana espero descobrir la seva música de cambra i algunes de les seves cançons, de la mà de la mezzosoprano Marta Valero i l’Orquestra de Cambra Terrassa 48, dirigida per Quim Térmens. Si no us ho voleu perdre, és dijous vinent, 19 de juliol, a l’amfiteatre de l’Espai Cultural Unnim de Sabadell, a les 10 del vespre.
Us deixo un Youtube amb la sardana Ambigua, però amb la Cobla de Cambra de Catalunya dirigida per el mateix Manuel Oltra, per celebrar aquest aniversari, tot esperant que visqui molts més anys. Veient-lo tan eixerit tot ho fa preveure
Finalment recordeu que avui és el darrer dia per votar l’Alberich que més us agradi dels que vaig proposar-vos a: DE LA INDIGNADA FRICKA AL TEMIBLE ALBERICH, el termini s’acaba a la mitjanit i demà publicaré resultats, noms i la propera tria: Waltraute.
Moltes gràcies per fer-ho possible.
IN FERNEM LAND 
Sardanes?!?!? Uish… 😕 esto… ja em perdonareu, però tinc una cosa al foc. Si de cas, ja tornaria.
M'agradaM'agrada
No saps com lamento que tinguis el pot al foc, amb l’apreci que et tinc… 😥
M'agradaM'agrada
Tot i que en un moment donat puc escoltar una sardana i gaudir-ne, generalment, quan porto cinc minuts, el so de la tenora ja m’ha deixat “taladrat” i haig de fugir. Es possible però, que en un concert com el d’ahir, el diabòlic instrument de marres no tingués tant protagonisme i tot plegat fos més digerible.
M'agradaM'agrada
De protagonisme en tenia molt, però ben tocada, i aquest va ser el cas ahir, la tenora és un instrument magnífic i molt expresiu. Pel meu gust és molt més versàtil i més agradable tímbricament que el tible, el disseny del qual ha evolucionat menys. De totes formes són instruments pensats per al carrer i és inevitable que “taladrin” una mica. És mèrit dels intèrprets, però també del compositor, evitar aquesta sensació. Precisament el contrast entre les dues parts del concert d’ahir demostrava que aquesta és una de les virtuts d’Oltra, que amb la seva orquestració afavoreix un timbre atractiu, equilibrat i defugint els volums excessius.
Et recomano que escoltis la sardana “Arborada” de Manuel Oltra (a l’spotify la trobaràs), cap al minut 1’40 hi ha un solo de tenora preciós.
M'agradaM'agrada
Preciosa l’Arborada.
Fixat que per raons que no venen al cas, •El Balneari de Vallfogona (1953) del sabadallenc Adolf Cabané, ahir prenia tant per en Fede com per a mi, un significat emotiu especial. Causalitats de la vida.
Un concert magnífic.
M'agradaM'agrada
La cobla, com bé diu l’Elio i precisament perquè el seu habitat natural és l’aire lliure, té una sonoritat molt potent.
Si la cobla és bona, i la Mediterrània ho és, sap matisar molt bé, però també cal dir que les obres d’Oltra, tenen un equilibri harmònic molt elaborat i tot i ser sonoritats potents i malgrat estar quasi a sobre de la cobla, no em van eixordar gens.
A mi les sardanes m’agraden molt
M'agradaM'agrada
En la música per a cobla, i per tant també en les sardanes hi ha una música ambiciosa que sobrepassa l’àmbit folklòric, d’agosarada sonoritat i timbre incisiu.
Jo en sóc un entusiasta defensor i em sembla que no es pot esbandir tan aviat la música per a cobla. Cole Porter en escoltar una cobla, en les seves estades a la Costa Brava, va quedar entusiasmat.
M'agradaM'agrada
Jo també ho entenc així.
Per algú que no ho hagi viscut des de petit, comprenc que la sonoritat pot ser feridora. De fet per a mi ho són les gralles, per exemple, tan arrelades a les tradicions populars de casa nostra, però per sobre de la sonoritat, diguem que agressiva, hi ha una categoria musical i melòdica molt notable, carregades d’obres mestres.
M'agradaM'agrada
E hizo uso de un motivo para su musical “Silk Stockins”, precisamente el que da título a la obra.
M'agradaM'agrada
“Silk Stockings” quise decir. Me comí una g.
M'agradaM'agrada
La cobla i la música de les sardanes és una cosa associada a la meva vida de manera natural i íntima, com ho poden ser totes les senyes de identitat que en qualsevol moment et poden fer arrissar les emocions.
No sóc ni una experta balladora, ni tampoc sóc una gran coneixedora del repertori, però escoltar aquesta música m’anima
M'agradaM'agrada
T’entenc perfectament Concep, a mi em succeeix el mateix.
Ahir, mentre escoltava, les cames anaven una mica al seu aire.
M'agradaM'agrada
La cobla és una formació musical de 12 instruments la majoria de vent, el flabiol i tamborí, tenora, tible, i fiscorn són típics de Catalunya.
El so és molt personal i particular, especialment el de la tenora que és l’nstrument-solista, essent la responsable d’nterpretar el motiu principal de la composició. He tingut la sort d’escoltar i ballar sardanes com “Sol ixent” “La fageda d’en Jordà” d’Eduard Toldrà, “Dalt les Gavarres” “Juny” de Juli Garreta, “Cavalleresca” “Tendresa” de Joaquim Serra, “Un racó de claustre” “Mª Teresa” de Josep Mª Bernat, “Girona, ciutat pubilla” “Somni” de Manel Saderra, i les populars “El saltiró de la Cardina” “Llevantina” “Girona aimada” de Vicenç Bou,i altres compositors, mestres que amb la seva música han fet sonar la cobla de manera magistral posant la pell de gallina.
Us recomano escoltar detenidament un concert de cobla.
M'agradaM'agrada
Gràcies Teresa per un comentari tan didàctic.
M'agradaM'agrada
Gràcies Joaquim per haver pensat en aquesta ocasió amb la sardana.
Amb això, com amb tot, es qüestió de gustos i no hi ha res a dir; però tant la sardana, com la música per a cobla en general, tenen un valor musical indiscutible.
Crec que el resum per la Mª Teresa Mir es molt complert.
Malauradament la sardana no passa per el seu millor moment, sobretot per els sardanistes cada cop gent més gran (entre els que m’incloc), però si que té gent molt jove en el món de la interpretació i de la composició. Tant de bo tingui un bon futur.
M'agradaM'agrada
Amb la sardana hi penso molt sovint, però l’apunt el motiva l’assistència al magnífic concert d’ahir a Sabadell.
La sardana, com tantes altres coses està ferida si pensem amb les colles sardanistes, no tant en la composició musical.
Qui sap si un dia d’aquests sortirà un geni del màrqueting i la comunicació que la situï en un lloc de preeminent interès mediàtic, i aleshores, com va passar amb les colles castelleres, visqui un renaixement. Per què no?
M'agradaM'agrada
M’agrada molt la sardana, potser el meu inconscient la relaciona sempre amb dies de festa …
En qualsevol cas, Gràcies Joaquim per l’apunt .
M'agradaM'agrada
Això ens passa a tots, la sardana és una expressió festiva de la nostra cultura, que amb música, de quina millor manera sinó, defineix molt bé un caràcter i una manera de ser, formant un equip que respecte escrupolosament la paritat mentre agafant-se de les mans s’enlaira amb elegant rotació. Hi ha millor manera?
M'agradaM'agrada
Jo no sé si es molt freqüent que els països tinguin una música popular tan bonica com la sardana. Comparem per exemple amb la Jota Castellana, o amb las Rancheras.
M'agradaM'agrada
És un altre tret diferencial 🙂
M'agradaM'agrada
Sr. Xavier C., jo no tinc cap olla al foc però si la tingués de ben segur la treuria perque no s’em cremés el seu contingut. Si la saradana la fretransmitian per la ràdio aixecaria el volum i tornaria a controlar l’olla preferent. Si la retransmissió fos a través de la TV apartaria l’innocent olla del foc i acabarnia de presenciar el concert o la ballada de sardanes.
Però es clar això ho fariem els que ens agrada aquest tipus de música sense fer tants escarfalls com vosté ( ?!?!?! Uish.) Respecto i entenc que no tothom té els mateixos gustos ni les preferències però no per això hem de despreciar o al menys arrufar el nas quan ens parles d’una cosa que no ens agrada. A mi hi ha moltes coses que no m’agraden ni les accepto però les respecto perquè en aquest món per bé o per mal hi ha diferfents maneres de pensar i viure.
Tu Joaquim s’et nota que ets un català de socarrel i celebro que ho siguis en tot honor, malauradament que hi hagin persones que no pensin el mateix Deixa’m dir malgrat als que no li agradi que LA SARDANA ÉS LA DANSA MÉS VELLA DE TOTES LES DASES QUE ES FAN I. ES DEFAN… Jo no en ser de ballar sardanes i quan passo per un lloc que en ballen em quedo a contemplar-les.
Desconec les preferències del Sr. Xavier C. però en un blog com aquest és comprenssible i admissible que es parli no solament d’òpera o música clàssica si no de tot tipus de música cultural.
Sr. Xavier C. malgrat jo sóc un profà i poc entès en la lírica li vull dir-li per complaure’l a vostè que VISCA L’ÒPERA .
Dispensi el meu comentari
M'agradaM'agrada
Home Juli, d’un comentari fet amb sentit de l’humor no treguis conseqüències de puressa catalanista. No es just. Em sembla que t`has pres massa seriosament un comentari irònic molt típic d’en Xavier. A mi m’ha fet gràcia, i mira que m’agraden força les sardanes. I que una gralla a mi em faci menys gràcia encara que una gaita no afecta als meus cromosomes….catalans! Amb apreci. 🙂
M'agradaM'agrada
S´agraeix el capot, Josep, però no pateixis. Ja fa temps que tinc assumit que les gracietes que un va fent rarament poden agradar a tothom. Seria molt avorrit si tots fóssim tan iguals. Ara, que mira que fer-te gràcia aquesta d´avui que era tan dolenta… vols dir que no necessites urgentment unes vacances?
M'agradaM'agrada
No, jo no.
M'agradaM'agrada
🙂 Touché
M'agradaM'agrada
Sr. Juli: cap intenció d´ofendre´l a vostè o a la sardana. Així les coses, li demano disculpes.
M'agradaM'agrada
Bé està el que bé acaba.
Anem en compte no se’ns passi l’arròs amb tanta discussió i els fogons encesos.
🙂
M'agradaM'agrada
Ha sido mi primer concierto de Cobla y lo he disfrutado mucho. A mí siempre me ha gustado la sardana, tanto musicalmente como en cuanto a danza. La encuentro elegantísima y cuando escucho el sonido del “flabiol” y de las “tenoras” vibran todas mis fibras, pues me retrotraen a mis veranos de niñez junto a mi familia, tanto en Arenys de Mar como luego en Calella. Los bailes en las plazas del Ayuntamiento, muy cerca del mar, el olor del mismo, la alegría de los primeros años y luego la adolescencia y eso que eran años muy difíciles que políticamente afectaron muchísimo a los míos.
El momento actual es tan difícil o más que el de aquellos años de mi niñez, pero ahora ya no dispongo de aquellos que solventaron mis posibles problemas económicos. Soy yo el que tengo que afrontar -como tantos millones- este momento en el que peligran incluso nuestras pensiones y Europa nos doblega hasta la humillación porque una pandilla de sinvergüenzas sin escrúpulos han dejado el país con los bolsillos vueltos al reves -Millet por ejemplo, al que se le avisa con tres días de anticipación que se le registrará el domicilio…, después de pasados más de tres años de sus sustracciones…; no le habrán encontrado ni calderilla al pobrecito…
Fue un privilegio tener al autor homenajeado Manuel Oltra entre el público, a quien se le dedicó una merecida serie de ovaciones que hicieron el concierto aún más entrañable.
Previamente al concierto, la infatigable Joana Soler -presidenta de Joventuts Musicals- hizo una improvisada presentación del mismo, dándonos a conocer la repercusión internacional de la música del maestro Oltra e indicándonos que él estaba con nosotros entre el público, con frases sencillas y llenas de cariño a la música y a los intérpretes de la misma.
M'agradaM'agrada
Gràcies Colbran per esmentar el parlament previ de la Joana, que em vaig oblidar.
M'agradaM'agrada
M’agrada escoltar sardanes, em porten records d’una infància feliç, de tardes d’estiu, a la plaça, davant del mar.
M'agradaM'agrada
Jo davant del mar, no, però records d’infància i feliços, també.
M'agradaM'agrada
Sr. Xavier C . no té perquè demanar-me disculpes, en tot cas sóc jo el que s’ha de disculpar per no saber entendre el que suposadament ha esta una broma. El que succeix és jo sóc molt impetuós i moltes vegades reacciono improvisadament sense reflexionar amb les conseqüències. Le prego no em guardi rencor com jo mtampoc li guardo a vostè. Seguirem treballant perquè In Fernem Land vagi creixent. Salut !
M'agradaM'agrada
Per finirla lietamente e all’usanza teatrale em faig venir un breu acudit, com no, de pots i olles: això era un cigró que es va fumar un porro i se´n va anar de l´olla 😆 😆 😆 Bon cap de setmana a vostè i a tots el Infernemlandaires. Ara vaig a veure si m´agafa el darrer toro dels Sanfermins.
M'agradaM'agrada
Gràcies, Joaquim, per la crònica. Penso que s’haurien d’intensificar els concerts de cobla. Tenim a catalunya un bon patrimoni de música tradicional que, a part de les ballades de sardanes, és poc conegut i cal fer-lo conéixer. I és en un concert on això es pot fer millor.
M'agradaM'agrada
Ja n’hi han de concerts de cobla, però se’n fa poca o nul•la publicitat i el que és pitjor, es consideren poc.
Petites misèries d’un país petit.
M'agradaM'agrada
Quina llàstima viure lluny i no poder gaudir del concert, ja m’hagues agradat ser-hi, he tingut el gust de anar-hi a forçes concerts de sardanes i gaudeixó escoltant-los, de la mateixa manera que ballant sardanes a plaça, aquest amb sap greu perque era un homenatge al mestre Manel Oltra, amb sardanes i música molt emotiva seva, ja fa uns anys vaig tenir el goig de poder disfrutar d’un concert i a mes dirigit per el mestre Oltra, va ser una joia que sempre està present al meu record, no nomes es un gran compositor sino una gran persona.
Felicitats mestre Oltra
I moltes merçes Joaquim per fer aquesta magnifica crónica despres de llegirla amb sembla com si hagues estat “in person”.
M'agradaM'agrada